CARTA ALS POETES, ÉS A DIR, AUTOCARTA

«Per la meua feina editorial i supose que, també, perquè la gent jove ja no em veu com una jove, i busquen —beneïts innocents— una llumeta de referència que els puga guiar pels camins confusos de les seues aspiracions poètiques, es dóna el cas, que, molt sovint, em trobe davant de reculls de poemes, inèdits o publicats, que esperen alguna valoració per part meua, una opinió, un determinat comentari de complicitat gremial, certes paraules de suport, què hi ha que haja fet malament, un sí o no, un però, quina encoratjadora preferència… No sempre s’encaixen bé les respostes que els o les poetes en qüestió han tingut a bé requerir-me, a mi, que cada vegada que em pose davant d’un paper, o d’una pantalla, o que pegue voltes a un vers impossible, em continue preguntant si hi ha algun motiu de pes que em convença que potser encara s’ho val, intentar el poema, en comptes de callar.»

Així comença l'article titulat «Carta als poetes, és a dir, autocarta» amb què he col·laborat en l'últim número (el sis, ja) de la revista Poetari. Si no el coneixeu encara, no dubteu a fer una ullada a aquest projecte, que va més enllà de la pura publicació periòdica de temàtica poètica.

Portada del núm. 6 de la revista Poetari, editada per Curbet Edicions. La foto és de Toni Catany, i pertany a la Fundació que porta el seu nom.
En podeu veure ací el Sumari.

I com que aquests són dies replets d'assumptes densos, literaris i no literaris, i no puc atendre aquest Passa la vida amb la concentració mental amb què a mi m'agrada fer les coses, em permet convidar-vos a llegir —ep!, només si us ve de gust— la resta d'aquella «Carta als poetes...» que molt amablement va reproduir ací el digital de cultura Núvol. Avise, per si de cas, que el text, plantejat en aquest format epistolar, està basat en fets rigorosament certs. Agraïsc al company F. que me n'haja permès la difusió.

A la foto, alguns dels originals presentats a un premi important de poesia en el qual participe com a jurat. Aquests no són d'enguany..., però poc dalt o baix...: centenars i centenars de versos que requereixen, en aquestes setmanes, totes les atencions del món.

CADÀVERS DE SIRENA

«Cap vaixell d'homes que hi haja arribat ha pogut escapar-se'n:
queda només el fustam escampat de la nau, i cadàvers
arrossegats pel corrent i per fúries de foc i tempesta.»

Homer, Odissea, Cant XII. Versió de Joan F. Mira
Proa, 2011.

Aquesta foto i totes les que vénen a continuació, són de Consol Martínez Bella.

Els dies 11 i 12 de maig de 2006 se celebraren a la Università degli Studi di Messina unes jornades que duien per títol «I ponti del mare: parole dallo specchio mediterraneo», amb un subtítol d'aquells que fan patxoca quan es veuen traslladats a l'estranger: «I poeti dei Paesi catalano-valenzani a Messina». Hi anàrem, convidats per les professores Donatella Siviero i Anna Fornes, acollits pel Comune di Messina, i subvencionats per l'Institut Ramon Llull, els poetes: Manel Forcano, Antoni Fornes, Gaspar Jaén i Urban, Iban L. Llop, Isidre Martínez Marzo, Josep Piera i Susanna Rafart; i també la guitarrista Cristina Martí i el rapsode Dimas Montiel. Aquelles jornades pretenien traçar ponts, fomentar, a través de la poesia, el coneixement de la cultura catalana a Sicília, ben poc coneguda allà, a pesar que és fàcil seguir-hi el rastre de la històrica petja catalana. Fou una experiència humana i literària bonica i enriquidora. 

 

L'última nit, com a cloenda, organitzàrem una petita festa vora mar: cançons i rialles i companyonia enfrontades al negre estret de Messina. I fou llavors que algú va recordar en veu alta que allà davant era on havia ubicat la mitologia grega els caus infaustos dels monstres marins d'Escil·la i Caribdis, els que Homer recrea així a l'Odissea:

És allí dins que Escil·la té el cau, i esborrona com lladra:
la seva veu és tal que sembla de gossa cadella;
ara, és un monstre dolent, com ningú no sabria alegrar-se
d'haver-lo vist, ni que fos un déu que hi topava de cara.
Sí, té unes potes, dotze, que totes són afollades,
i sis colls llarguíssims i al cim de cad'un una testa
que fa esglai de mirar, i a dintre unes dents, en tres rengles,
imbricades i espesses, curulles de mort tenebrosa.

Traducció de Carles Riba, Edicions de la Magrana, 1993 (edició facsímil a partir d'un exemplar de L'Odissea de la Biblioteca-Museu de Balaguer de Vilanova i la Geltrú).

Tot això, que ho tenia arxivat al calaix dels records importants, va emergir a la superfície, com aquelles fiblades imprevistes que, de sobte, ens punxen en algun lloc del pit, quan vaig llegir, al peu d'una foto publicada a elperiodico.cat (20 d'abril de 2015): «Immigrants rescatats en arribar al port de Messina, a Sicília, dissabte». Eren les persones afortunades que, en aquest cas, havien sobreviscut en l'últim naufragi que s'havia produït entre les costes de Líbia i Itàlia: entre 700 i 1.000 morts aquesta vegada. Només uns dies abans, quatre-centes persones més havien desaparegut en la mateixa fossa comuna en què s'ha convertit la mar Mediterrània des de fa temps. El mar pont. El cau dels monstres. El mar cementeri. El nostre mar. Després d'aquesta última (última?) tràgica onada migratòria, els ministres d'Extrerior i Interior de la Comunitat Europea van decidir reunir-se.

Fa molt, massa temps, que aquests morts de misèria que només reben la indiferència de la superba Europa m'inciten a escriure. Em rebel·la aquest drama que a penes mereix cobertura als mitjans de comunicació. Se'm regiren els budells quan se'ns dóna peu a comparar el tractament amb altres tragèdies protagonitzades per la secció humana del primer món, el que nosaltres habitem. Com a reacció metabòlica, una irritació descontrolada m'ascendeix, directament, des del fetge fins als llagrimals. I davant de tot això, com a únic recurs higiènic per a l'esperit, escric. Si voleu que us diga la veritat, m'encantaria tornar a la Università degli Studi di Messina, però amb la finalitat ara de visibilitzar, de projectar de cara al món (almenys el mediterrani) quin és el lligam més potent, l'anhel humà més urgent i més dramàtic a l'hora de traçar ponts entre els països culturalment tan pròxims i humanament tan fracturats: la lluita in extremis per la supervivència.

Revisant informació per redactar aquesta entrada, m'he topat amb un article esbalaïdor publicat a l'ara.cat És un historial dels naufragis més greus dels últims vint anys. Si no vaig errada en els comptes, segons aquestes dades, la suma de totes les víctimes hi supera les 3.200, i no hi era encara ressenyat el naufragi amb les més de set-centes víctimes a algunes milles de Líbia. És a dir que, si a cada mil morts es reuneixen els ministres experts en aquests afers, en vint anys s'hi poden haver reunit tres vegades i encara quedarien 900 morts per cobrir, poc dalt o baix. Si algú té notícia d'alguna conclusió efectiva i útil, presa i aplicada en aquestes cimeres diplomàtiques, per posar fre a aquesta tragèdia humanitària ignominiosa, que m'ho faça saber.

TORRE DE GUAITA


Arriben sota l'àtic de la nit
Rafael Casanova

I

Penell
que apunta al vespre
a dalt del cim
d'un xiprer:

una garsa.

II

El xiprer dorm. La lluna

el vetlla encara.

I s’ha desclòs la garsa,

alerta d’estendard,

que la brisa de l’alba

duu notícies de fam

negra de la mar.

III

Amb onades de fam

brama la mar.

Plouria,

si pluja fos

l’amarg salobre.

Si la pluja ignorés

la fam fosca que toca.

IV

Bancals glaçats.

Un xiprer negre.

Amb desempar d’estàtua

compta la garsa les hores.

Qui hi sabrà sobreviure?

V

Si una tulipa esclata en alta mar,

que planyen les gavines

la càrrega de pètals

moribunda.

VI

Que en terra ferma

es desvetlle la garsa;

que l’acotxe el xiprer.

Que s’estavelle,

corglaçada, la lluna.

Que siguen els fars

insomnes testimonis de la pena,

si en comptes de tulipes

entre l’arena creixen
sirenes naufragades.

VII

Entre les roques discorre la sang

igual que ahir creixia la marea:

exacta, indefugible

com oracle dels déus.

Tot ho retorna el mar:

còdols polits,

cors com tions,

cadàvers de sirena.

Les platges improvisen

mosaics d’apocalipsi.

VIII

La garsa s’inquieta;

les hores del xiprer són les mateixes.

Quan l’aire exalta el zel

de les plomes, la garsa

es bada, com es baden

als marges les roselles.

Les hores del xiprer són les mateixes.

IX

Però de matinada,

és buit el niu que covava la garsa.

Buit com el ventre evacuat d’una pastera.

Buit com la costa reflectida als ulls

dels ofegats.

Buit com el buit que un pètal ha deixat

a la corol·la mentre es precipita

en el no-res.

Mal averany de niu

abandonat a l’última talaia

de l’esperança.

El poema «Torre de guaita» està inclòs a Flors a casa (Edicions 62, 2007). La «garsa» que hi apareix és l'anomenat, segurament amb més exactitud, «agró blau» (Ardea cinerea). A les zones d'aiguamoll de la Safor, i d'altres comarques valencianes, també se la coneix com a «garsa reial».

Agraïsc profundament la disponibilitat de Consol Martínez Bella, poeta de la paraula i de la imatge. Sense tenir presents les seues imatges suggeridores i reconfortants mai no m'hauria decidit a redactar aquesta entrada.

La vida secreta de les paraules: «puput»

No conec cap altre ocell que, sent tan bonic com és, tinga tan mala premsa. El puput —o la puput, que admet els dos gèneres— és, al costat de la merla, l'au que amb major confiança revola entre els bancals; la que amb alegria inconfusible anuncia que l'hivern s'ha acabat: «Quan canta la puput, el bon temps és vingut». Segur que n'heu sentit el cant, però, per si us en voleu assegurar, aneu al peu de la il·lustració que trobareu al marge dret de la pàgina que la Viquipèdia li dedica amb tant d'encert, i entendreu a la primera per què, al mot «puput», se li atribueix, en primer lloc, un origen onomatopeic: pu-pu-put, pu-pu-put... fa l'animalet. 

Il·lustració extreta de la pàgina de l'Institut Català d'Ornitologia (ICO).

Ja veieu a la foto si és poc bonica, la palput, que és com sempre l'he sentida anomenar per terres saforenques. I, tanmateix, tot són connotacions negatives, les que l'han acompanyada tradicionalment, des de les llegendes mitològiques fins a l'imaginari popular. El motiu primer, una característica biològica de l'au que ja reflecteix l'etimologia recollida, per exemple, al Diccionari Català Valencià Balear (DCVB): «del llatí upupa, mateix significat, a partir de la modificació per analogia del radical put- (putere, «pudir, pudor») a causa de la mala olor que fa aquest animal»...

Si continueu llegint l'entrada des de l'enllaç que trobareu al final d'aquest paràgraf, podreu fer memòria del bell poema d'Eugenio Montale, dedicat a l'«alegre ocell calumniat / pels poetes [...]». Un dels que sens dubte inclouria entre els que varen contribuir a despertar la meua passió per la poesia.

[Per continuar llegint, cliqueu ací]