Poesia a la ràdio: Joan Fuster

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és.

La casa sota la lluna va començar a emetre's el dia 11 d'octubre de l'any passat, i, tres mesos després, podia haver escollit qualsevol altra gravació per compartir-la ací. Però he pensat que aquest poema de Joan Fuster era oportuníssim per recordar que el proppassat 25 de gener es va inaugurar a Sueca el Museu Joan Fuster, quasi vint-i-cinc anys després de la seua mort. I això és, objectivament, una bona notícia per a la cultura catalana en general, i un esdeveniment extraordinari que encara ens costa de creure al País Valencià. 

Amb aquests versos radiofònics ho vull celebrar amb vosaltres en veu alta. 

La música que acompanya la secció és «Petita festa», el poema de Li Bai musicat i interpretat per Toti Soler, en companyia de Gemma Humet. Escolteu-li ací complet, si us ve de gust. És un joia.

CRIATURA DOLCÍSSIMA, 10

Record et dius, amor, record o vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius silenci.

Record et sent, amor, en cada tebi
naixement d'un record, i edat excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.

Record o espina lenta, amor, et pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l'amor, amor, on visc ara.

Escrit per al silenci, 1954 
Inclòs a l'antologia Joan Fuster recitable, publicat a Edicions 96 l'any 2016.

«L’Espai Joan Fuster de Sueca guarda l’arxiu documental de l’escriptor valencià», diu la notícia de la inauguració del Museu Joan Fuster, publicada per Ara.cat, on el redactor, Salvador Almenar, també observa que «Tot i que han sigut el govern de Ximo Puig i l’Ajuntament de Sueca governat per Compromís els que han precipitat l’obertura, el PP també ha col·laborat a posar-lo en marxa, tot i que sense fer-ne publicitat.» Fotografia: J. Soler / ACN

Fins i tot a El Mundo es feren ressò de l'esdeveniment cultural, que podeu llegir ací, si voleu. Fotografia: José Cuéllar

«Existeixen referències físiques i coordenades espacials que ens permeten relacionar-les de forma ràpida i directa amb un fet o moment històric o bé amb un personatge cabdal per a l'esdevenir de la societat. El número 10 del carrer de Sant Josep de Sueca (la Ribera Baixa) és un d'aquests punts. Allí va nàixer i va desenvolupar tota la seua trajectòria vital i professional un dels intel·lectuals més importants del segle XX, Joan Fuster, qui després d'anys de retards i no pocs entrebancs rep el merescut reconeixement institucional amb la inauguració del Museu Joan Fuster.»

El Punt Avui: «Fuster torna a casa seua». Per Tere Rodríguez

Joan Fuster en una imatge d'arxiu.

 

El mateix mitjà hi destacava, el dia de la inauguració, que «En el marc del seu discurs, [el president de la Generalitat Valenciana, Ximo] Puig ha traslladat als responsables del museu i a les institucions municipals el suport del seu govern, assenyalant que és un executiu que “se sent fusterià”, afegint tot seguit que és conscient que aquesta afirmació no li comportaria “cap alegria”.»

Diari de Balears subratlla en la seua crònica que «Aquest museu s’ha inaugurat vint-i-cinc anys després de la mort de Joan Fuster i vint-i-dos anys després de signar el conveni amb el qual es reformaria la casa de Fuster per convertir-la en museu».

Levante-EMV, que no practica la llengua de Joan Fuster —si no és tirant de traductor automàtic—, es va fer ressò de les paraules del conseller d'Educació i Cultura (entre altres àrees) Vicent Marzà: «El conseller Marzà quiso destacar que "después de dos décadas de bloqueo del proyecto por parte del antiguo gobierno, el Espai Joan Fuster abre las puertas al mundo gracias a una confluencia de esfuerzos por parte de la Generalitat, el Ayuntamiento de Sueca, la Biblioteca de Cataluña [sic] y la Cátedra Joan Fuster de la Universitat de València". Así mismo, el conseller señaló, que el museo "honra la memoria del pueblo, escondida muchos años en los cajones del olvido" y, además, ayuda a "ensanchar las mentes"».  Joan R. Gimeno Martín

Arxiu Espai Joan Fuster.

A Las Provincias, secció Cultura, varen resoldre la notícia en dotze línies. Xica, total..., per quedar bé, tampoc calia, eh? Està clar que no eren amics, Fuster i aquest diari. A l'edició comarcal de la Ribera varen tenir una mica més de vergonya, i la notícia, farcida de generalitats desganades, deia que «En la exposición permanente, el visitante podrá ver una selección del legado fusteriano de obras artísticas, una muestra breve e indicativa del archivo que informa sobre su vida, las relaciones epistolares y el método de trabajo del escritor; todos los escritos de Fuster que aparecen en monografías suyas y los trabajos editados sobre él y las revistas que dirigió, además de un mural donde se reproducen aquellas cabeceras en las que colaboró.

Maria Josep Serra, en el seu article a El País, reprodueix aquesta màxima del pensador de Sueca: «Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és ser Joan Fuster». Fotografia: Mònica Torres

I per acabar, a punt està d'entrar-nos un enfit d'alegries, perquè, segons Vilaweb: «Coincidint amb la inauguració del museu, l'AVL [Acadèmia Valenciana de la Llengua] declararà el 2022 Any Joan Fuster per a commemorar el centenari del seu naixement.» Si és que... tot arriba. De vegades no en l'ordre lògic en què haurien d'esdevenir-se les coses. Però, en fi... Ho deixarem així: tot arriba.

Colofons amb denominació d'origen Buc

Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. Li direm com voldrem, però, siga com siga, sempre els pressuposarem, a aquests colofons amb DO Buc, l'originalitat.

Reproduïsc al final —que és el lloc assignat als colofons— el que corona la segona impressió de Serena barca. I, a banda de la l'alegria de saber que el llibre continuarà navegant, amb exemplars renovats, algunes milles més enllà, aprofite l'avinentesa per compartir per ací una doble celebració blocaire: que aquest Passa la vida va complir quatre anys el dia 13 de gener, i que, amb aquesta que llegiu, hem superat en tres el centenar d'entrades publicades. No sembla una xifra redona, el 103, però, en fer-ne el còmput he pensat: i què té el cent que no tinga el cent tres? Doncs això mateix: a tothom que us deixeu caure de tant en tant per ací, cent tres vegades gràcies per cada moment de companyia redona. 

El 9 de desembre (de 2016), Dia Internacional contra la Corrupció, s’acabà d’imprimir aquest llibre als tallers de La Imprenta Comunicación Gráfica, sítia a Paterna. Nosaltres, els valencians, tenim gangrena a manta; a casa plena, els corruptors i els corruptes van prompte i en balquena. La millor terra del món abunda de blancs elefants, unes construccions que han saginat uns pocs fills de mala raça, i que a nosaltres, els seus propietaris, només ens aporten una pelleringa. Contra ells publiquem poesia. Si posem flors a casa, deshabitem nivis paquiderms.

La primera edició de Serena barca ha estat composta amb les famílies tipogràfiques Trola, dissenyada per Jordi Embodas, i Graphik, dissenyada per Christian Schwartz. Així mateix, ha estat impresa sobre paper Coral Book. Aquesta segona impressió té un tiratge de tres-cents exemplars.

iPhone, Albufera, allipebre

Fotografies: Consol Martínez Bella

Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva.

És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres parcel·les on el rostoll eriçat despunta entre un fons d’aigua poblada d’aus. Hi sobrevolen esbarts de garses blanques, i també núvols flexibles d’estornells negres. Hi ha casetes de conreu pintades de color verd, d’ocre, de blanc, que es drecen com prismes senzills subratllant la perfecció de la geometria en algun dels vèrtexs de la gran quadrícula.

Tot això m’ho mire en silenci, entre Cullera i Sollana, com transcorre a l’altra banda dels finestrals del vagó, que és ple de gent, a les hores centrals del dia. De sobte se’m desperta la curiositat d’observar la reacció dels altres viatgers: contemplen també les marjals efervescents de vida? Se’n meravellen, com jo? No hi ha ningú, entre les persones amb qui compartisc trajecte amb tren, que mire per la finestra. Ningú. Tothom està pendent de la pantalla del seu telèfon; fins i tot hi ha alguna dona que la ressegueix amb el polze i somriu. Un xicon jove, amb un tall de cabells agosarat, alça de tant en tant el cap del seu iPhone, mira lluny, sense veure-hi, i torna a la pantalla. No sé si el paisatge albuferenc li il·lumina la vista o trasllada, als arrossars ignorats, la seua vista enllumenada per alguna intimitat satisfactòria. La resta de persones seuen a dintre del vagó completament alienes, indiferents al món de fora. Ignorant que han perdut una oportunitat de ser testimonis d’un instant de gaudi visual projectat directament des d’un fragment esplendorós de paradís terrenal, tan a l’abast dels sentits subestimats per aquests viatgers abduïts per les pantalletes mòbils.

Casualment, després d’haver escrit aquestes línies, mamprenc una feina de correcció i traducció d’uns articles que han de compondre un llibre col·lectiu destinat a commemorar el 30è aniversari de la declaració de l’Albufera de València com a Parc Natural. Interessants, impossible de qüestionar-hi el compromís mediambiental de les persones que han protagonitzat aquestes dècades de mobilització, de reivindicacions i de feina encaminades a preservar el parc des de molts fronts. Un llibre que s’editarà en modalitat bilingüe, valencià-castellà. Un esforç ben poc afortunat —al meu parer, i no només per qüestions ideològiques, sinó també econòmiques—, quan parlem d’un espai, d’un ecosistema on el lèxic patrimonial valencià és tan genuí, tan intraduïble com ara les paraules “fotja”, “borró”, “allipebre”, o “samaruc”: aquell peixet que requereix tanta protecció com la paraula que el designa.

Li he fet saber la meua opinió, en aquest sentit lingüístic, a l’autor del llibre, un home sensible, que treballa per la custòdia del territori, i que coneix perfectament —i per això se l’estima més encara— l’Albufera: “—A poc a poc”, m’ha respost com a única justificació d’aquest esforç bilingüe que jo qüestione. Quasi alhora li llegesc un comentari a Facebook, publicat fa un parell d'anys, on el mateix autor es lamentava de la manca de sensibilitat envers el patrimoni rural del parc natural, tan humil com bell i autèntic: “Eixa casa, la casa de Lliberós, a la partida del Malvinar, molt propet del Perelló, és una de les meues favorites de tota la marjal de l’Albufera, però si ningú no fa res no tardarà a afonar-se.”

No és la casa de Lliberós, ja ho sabem, però aquesta imatge crepuscular
de l'Albufera m'ha robat el cor.

Aprofite aquesta noble queixa per fer-li veure que, lingüísticament, ens trobem en una situació semblant: “tan a poc a poc avancem, amic, que correm el perill que, com les casetes de la marjal abandonades a la indiferència que tu denuncies, també la llengua se’ns ensorre sense remei un mal dia”.

Un exemple de bicefalisme lingüístic, al meu parer poc funcional i, sobretot, ben poc genuí, poc creïble des d'un punt de vista literari, és aquest que transcric per acabar. Ara que hi pense, fa molts anys em van explicar que aquesta situació sociolingüística no es correspon pròpiament amb el bilingüisme, sinó amb la diglòssia, amb aquella situació de prejudici, de temor, de susceptibilitat, de manca d'autoestima, en què una llengua sempre està supeditada a una altra, que és la de “prestigi”, la que mai incomoda, la que sempre es reclama... Encara que siga farcint-la de paraules adoptades de la que és patrimonial, la “local”, la que mai no té solvència per ella mateixa i se'n suporta l'ús..., sempre que siga a la vora “cooficial” de l'altra. Ja m'ho direu. Potser la maniosa sóc jo, ai...! Poc a poc. Quina fatiga!

«El lluminós paisatge de la infantesa es va tornar espès: "Al voltant de Massanassa, teníem canyissars, teníem séquies. Ara hi ha Ikea, Bricomart... Davant de la pista de Silla, on hi ha la Michelin, hi havia un ullal. Allò era terra de goril·les. Hi anàvem a fer harca on hi ha el barranc; fèiem guerres a pedrades, amb tiradors, amb arcs, amb fones... A les eres dels afores del poble, on s'assecava l'arròs, jugàvem per Pasqua a empinar el catxirulo. Allò va canviar molt ràpidament i sense cap mena de control. El polígon de Massanassa ha crescut de manera infame, anàrquica. Ho pense sempre que passe per allí».

L'inconfusible canyís, o senill, tan habitual en les nostres marjals.

«El luminoso paisaje de la niñez también se tornó espeso: "Alrededor de Massanassa, teníamos carrizales, teníamos acequias. Ahora están Ikea, Bricomart… Delante de la pista de Silla, donde está la Michelin, había un ullal. Aquello era tierra de gorilas. Íbamos a fer harca donde el barranco; hacíamos guerras a pedradas, con tirachinas, con arcos, con hondas… En las eras de los alrededores del pueblo, donde se secaba el arroz, jugábamos en Pascua a empinar el catxirulo. Aquello cambió muy rápidamente y sin ningún tipo de control. El polígono de Massanassa ha crecido de manera infame, anárquica. Lo pienso siempre que paso por allí».