«Gomàtic»: una paraula, un món, onze relats

Observeu l'objecte que ocupa l'angle inferior esquerre de la portada. Segur que l'heu fet servir, en alguna altra vida remota i molt pròxima alhora, per prendre el bany en basses o en rius. O no...? Com en dieu?, o com li dèieu? Onze autors (deu autors i una autora) de Castelló (la Ribera) reivindiquen la paraula «gomàtic», no recollida en cap diccionari normatiu; sí al Diccionari de la Vall d'Albaida, però com a «Deformació vulgar de la paraula 'pneumàtic' (mescla entre la paraula goma + pneumàtic)». I publiquen, els castellonencs, un conjunt de relats, que despleguen una varietat de registres sorprenent. Diversos pel que fa a tons, a temàtiques, a estils i fins i tot a allò que en diríem subgèneres, però que comparteixen un repte: fer ús, en algun moment de la narració, d'aquesta paraula-amulet. Per exemple:

—I això què collons és, un gomàtic?
—Era un neumàtic de camió o, millor encara, el novamés, de tractor, que fèiem servir per a nadar en el riu. Com que era un tub de goma, la gent ajuntava «goma» i «neumàtic». Sentit pràctic. I exactitud, perquè, en realitat pneuma vol dir «aire», per molt que el mot designe ara, sobretot, les cobertes.

Juli Alandes: «De com un gomàtic, com si fos un Cid genocida qualsevol, convertit en lore eixit del folk, potser va guanyar una batalla després de mort i tot».

Una paraula com un talismà, que, en retòrica podria funcionar com una sinècdoque, o com el símbol d'un món evocat —el de la infantesa i l'adolescència—, d'una manera de vida que transcorre en paral·lel al curs d'un riu, d'un conjunt de parlants que la fan seua des del moment que la utilitzen amb normalitat i en valencià, és clar!, la llengua dels jocs de la xicalla, de les contalles a la porta de casa de la gent gran, i de la ficció literària d'aquesta nòmina de creadors. «Un pneumàtic no és un gomàtic, doncs. El gomàtic és quelcom molt més nostre i estimable, més viu i proper, i bé mereixia un homenatge».

Il·lustració de portada: Josep Olaso-Edicions 96.
Juli Alandes, Fina Bellver Guardiola, Maurici Belmonte Monar, Robert Borja Expósito, Rafael Estrada Puertos, Àlex Garzó, Emili Gascó, Tobies Grimaltos,
Francesc Xavier Martí i Juan, Dani Sanjuan i Fred Sentandreu són els autors del llibre, que signen conjuntament com a Col·lectiu Soleriestruch.

Personalment, n'aplaudisc la intenció i em sume a la reivindicació lèxica. I, gràcies al que per a ells (i ella) ha estat un joc narratiu i un propòsit un tant entremaliat, jo celebre ara el descobriment d'un grapat de narradors valencians —alguns amb currículum literari ja, però uns altres pràcticament desconeguts— atrevits i enginyosos, que poden tenir un recorregut ben prometedor per davant. I, atenció, perquè no n'estem sobrats, precisament. 

A Castellonies II. Relats amb «gomàtic», hi trobareu suspens, misteri, humor, sexe, personatges marginals, ciència-ficció, tendresa, ironia, rigor lingüístic, ambientacions històriques, molt d'enginy i aquella capacitat per traslladar-nos a un temps, a uns espais i a una atmosfera que és com si, per art de màgia, haguérem respirat ja en una altra vida. Aquella que recreen les paraules i on tot és possible, si nosaltres ho volem.

 

Era una temeritat anar a aquelles hores pels camins i en bicicleta, sense més empara que la que proporcionaven els cabells a les nostres testes. Ni gorres, ni protecció solar —que llavors no sabíem ni que existia—, ni res per l’estil. Alguns duien gomàtics, ja unflats, és clar. Se’ls havien introduït pel cap, i ara, a l’altura de la panxa, reposaven contra les cuixes mentre pedalejaven. Tomàs en duia un que semblava de camió i amb penes i treballs podia traure els braços per dalt i conduir la bicicleta. No cal dir com estàvem de contents. La transgressió ens proporcionava excitació, una alegria còmplice que no podíem ni volíem dissimular. Cridàvem, cantàvem, fèiem ziga-zagues pel camí.

Tobies Grimaltos: «Aquell dia d'agost». 

Sense riu no hi ha gomàtics.
La comarca de la Ribera es mobilitza en defensa del riu Albaida.
23 de juliol de 2018. Foto: Xúquer Viu.

ADDENDA (30 d'agost de 2018)

El fotògraf i company d'aventures saforíssimes Joan Andreu Gascó ha tingut l'amabilitat d'enviar-me aquestes fotografies que són autèntics tresors. El seu pare, Bernardo, les va fer a la platja d'Oliva l'agost de 1959.

Joan Andreu i la seua germana, Maria Enriqueta.
Elucubràvem fa uns dies si els redolins foscos que es veuen marcats al gomàtic devien ser aquells pegats amb què es reparaven possibles punxades.

El futur fotògraf fotografiat, quan tenia 6 anys, a Oliva (la Safor).

 

I aquesta altra fotografia (baix) m'arriba per gentilesa de Joan R. Morell (a l'esquerra, amb els braços damunt del gomàtic). A més, hi són: darrere de Joan R., dempeus, Salvador Verdú; a la dreta, darrere del gomàtic, Ximo Alemany; a continuació, Manolo Morera, que va morir al cap de poc de temps; l'últim xiquet de la dreta és Isidro Cantarino Martí. Platja d'Oliva, any 1972.

La vida secreta de les paraules: «safareig»

«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Segons aquest Passa la vida, hi vam publicar l'última entrada de la secció «La vida secreta de les paraules» el dia 17 d'abril de 2017. En aquella ocasió, ens hi vam recrear en la vida secreta de «sitiet». I un any i quasi tres mesos després —això pot ser?!— hi tornem, amb una paraula que és antropologia pura, amb tot de contalles relacionades i de dites populars, i amb un ric patrimoni associat que en deixa constància de la seua bellesa arquitectònica —i si no, que li pregunten a Agnès Vidal i Vicedo, que deu ser qui més en sap, en tot el País Valencià, en aquests moments—. Ben fresqueta i esperem que oportuna, també, la nostra paraula, en aquests dies de temperatures insofribles. Això és: «safareig», de l'àrab ṣahrîǧ, amb el significat de «bassal, estanyol», probablement d'origen irànic, segons els lingüistes, i documentada per primera vegada l'any 1205.

Llavador o safareig de Benitaia (la Marina Alta). Fotografia: Júlia Llorca Tauste.

Com bé explica Joan Coromines al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, «safareig», pronunciat de manera bisíl·laba o trisíl·laba, segons territoris, «avui és mot conegut i usat més o menys pertot. En català central és el nom del rentador o llavador, sigui el domèstic o el public d'una població». I puc donar fe que, almenys a la comarca valenciana de la Marina, ocorre una cosa semblant, i safareig és tant el lloc públic on hom anava a llavar —les dones, en exclusiva— com l'espai domèstic on es fa la bugada i on normalment s'acumulen els estris que s'hi dediquen. També assenyala Coromines que, a la Vall de Gallinera, és nom propi d'alguna font i que en molts llocs pertany al sistema irrigatori (a Alzira, a la Segària, a Monòver...).

Una vista del llavador municipal de Castellonet de la Conquesta,
a la comarca valenciana de la Safor. Fotografia: Júlia Llorca Tauste

Si riquíssim és el valor patrimonial d'aquestes construccions, no menys rica és la dimensió sociològica del lloc, en els temps en què els safareigs eren centres habituals de feina quotidiana i de trobada de dones que, si bé havien de suportar la duresa de l'activitat, molt sovint en condicions extremes, almenys anar-hi a fer la bugada també servia per esplaiar-se en la conversa, intercanviar notícies, contar succeïts...

Equilibri i serenitat en aquesta fotografia del llavador de Terrateig (la Vall d'Albaida).
Autor: Jordi S. C. Juliol de 2016.

Fins a tal punt eren els safareigs, o llavadors, nuclis tertulians i de circulació d'enraonies, que ha perdurat en la llengua popular l'expressió «fer safareig» amb el sentit de «conversar excessivament, amb xivarri i xafarderia —Joan Coromines dixit—, a causa del que fan les dones aplegades en els safareigs de barriada o de casa de veïnat [...] fins al punt que de la dona xafardera també es diu a Barcelona una bugadera». Ja la tenim armada! Curiós que la xafarderia siga una qüestió de gènere i que aquest gènere el determinen, exclusivament, les persones que s'aplegaven en un safareig per dur a terme una feina tremenda. I interessantíssim, d'altra banda, lingüísticament parlant, que la paraula «xafardeig» derive de «safareig», etimològicament i físicament. Fascinant, la vida secreta de les paraules!

Planes (el Comtat). Fotografia de Júlia Llorca Tauste.

 

Ara bé, i per equilibrar una mica la possible càrrega ideològica del mot «xafardejar», Joan Coromines apunta al seu Diccionari etimològic... un altre mot relacionat, «xafarnat», com a sinònim de «baralles» i relacionat amb el «xivarri dels tavernaris». Dit això, he fet la prova de buscar al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans quin és el significat oficial de «xafarnat» i no hi he trobat cap ni una marca de gènere masculí, ni cap origen tavernari, com era previsible, ai las!: «Soroll que mou una colla, una munió, de persones cridant, corrent, esbatussant-se, etc.» Una colla... de persones..., és clar! Ens quedarem, però, ja quasi per acabar, i tornant sobre l'expressió «fer safareig» amb un testimoni ben bonic que Agnès Vidal i Vicedo recull al seu llibre (quasi)homònim, dins de l'apartat que titula «Un guirigall d'històries», i on l'autora cita al seu torn un text procedent d'una altra publicació germana: Els safareigs públics de la Conca de Barberà. Un testimoni de la feina de les dones en el passat: «Al capdavall, "fer safareig" és compartir, és compartir la paraula, una necessitat d'explicar, de saber, quan tot és permès de dir, exagerar i canviar-ho. Tu m'expliques, jo t'explico, i ens ho anem passant, i totes hi anem posant». (Cossetània Edicions, Valls, 2006) 

Aquesta fotografia no té la qualitat de les de Júlia, perquè en soc jo l'única responsable, però em fa il·lusió publicar-la al costat de les seues perquè aquest és el llavador d'Alpatró (la Vall de Gallinera), que tinc ben a prop de la casa des d'on redacte aquesta entrada.

I com a colofó, ara literari, acudim a les Rondalles valencianes d'Enric Valor per recordar el que és, possiblement, el safareig més famós de la nostra rondallística popular: el llavador de Penàguila, on s'ambienta el «cas gros i esgarrifador» que ocorregué a Toneta la de les Alcoies, per malcreguda! Aquest és un tastet només de ...I queixalets també!, que us aconselle que llegiu tot sencer —si és que no ho heu fet encara!— perquè és una petita joia. Al final en teniu les referències:

Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert. Cal dir-vos de bestreta, que aquesta vila és un racó del món. Un bell racó, això sí, enmig d’intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però a les nits, d’ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l’aigua i l’udol del vent en els oms de la baixada.

 

— No aneu de nit a llavar a la font! — aconsellen les mares a les filles.

[...] Un altre esmortit fanal d’oli enllumenava el safareig. Ella s’hi va posar a llavar de pressa de pressa, tota temerosa, però dominant-se la por.

I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, va veure al seu costat una dona endolada, alta, flaca, molt flaca [...]».

Trobareu ...I queixalets també!, d'Enric Valor al volum 4 de les Rondalles valencianes publicades per Tàndem Edicions. I també al volum 2 de les publicades per Edicions del Bullent.

I ací en format on line, juntament amb la rondalla també valoriana d'El dimoni fumador. Per poder-ne fer una primera lectura immediata, eh? Després cal aconseguir el llibre!

Detall del llavador de Penàguila, el safareig on baixava a llavar Toneta la de les Alcoies en la rondalla... I queixalets també, d'Enric Valor. Fotografia de Rafa Enguix.

Entre el 24 de març i el 9 d'abril de l'any 2000, quan feia només uns mesos que havia mort l'escriptor de Castalla, se li van dedicar des de Cocentaina una sèrie d'actes amb el títol global de «Cocentaina reconeix Enric Valor». Hi havia en l'organització amics i amigues com ara Joan Jordà, Susi Orts, Fani Bernabeu o Rafa Enguix, autor d'aquesta fotografia i de moltes altres que va fer en l'acte de cloenda, el dia 9 d'abril d'aquell llunyà any 2000, en què ens aplegàrem, just al voltant del llavador de Penàguila, moltíssima gent amb ganes de retre homenatge a l'enyorat Enric Valor. Entre molts altres companys i amics, Joan Pellicer Bataller o Enric Moltó Blanes, que ja no estan físicament amb nosaltres, i Rosa Serrano, gran amiga del senyor Valor i una de les editores de la seua obra.

Servisquen aquestes línies com a reconeixement i homenatge, des de l'enyor i des del profund agraïment a la tasca perdurable de tota aquesta gent absent i present.

ADDENDA (30 de juliol de 2018)

A la poqueta nit del dissabte 21 de juliol, ens trobàrem al poble d'Otos (la Vall d'Albaida), Júlia Llorca i la seua càmera inseparable, Àngela Guixot i jo. Teníem ganes de visitar un llavador molt especial. Ens hi va acompanyar Joan Olivares, escriptor i gnomonista («persona versada en la construcció de rellotges de sol»); ei..., i amic! Gràcies a això hem aconseguit que l'Àngela Guixot deixe també la seua empremta literària en aquesta entrada de safareigs i de bugades. Les fotografies, les hi va fer Júlia.

Als ajuntaments amb sensibilitat

Als hòmens que fan bugada

Si en teniu ocasió, pareu esment: és delitós el so del safareig. És delitós el so del mot, sa-fa-retʃ, i és delitós el so de l’aigua viva rajant en regalim sense parar. I és delitós, també, el so del patrimoni que ens prova d’on venim, el so de la memòria que encara no hem perdut.

I, tanmateix, hem fet molt de camí cap a la desmemòria. Amb especial incúria si el patrimoni és, més aïna, el matri-moni. I els safaretjos, de fet, són un espai de dones considerats, des de l’origen, béns de valor escàs. Eixe menyspreu, pitjor que taca d’oli, els va tirar a terra. I encara gràcies que, com deia aquell poeta, som al llindar d’un altre temps.

 

Enguany, a Otos, s’ha restaurat el safareig del poble. I han tingut el bon gust d’embellir-lo amb detalls que homenatgen la dona i el seu treball. El gran mural del fons reprodueix una fotografia de 1954.

Fa goig afigurar-se el so de tantes dones mestressejant al safareig, compartint cants i riures, compartint plors i pors. El so del safareig ens mostra ben al viu les vides, empetitides i silenciades, de moltes iaies nostres. Les rutines diàries. El seu món dins de casa. I el seu món fora, fent safareig. I en ser espai de grup, de no estar aïllades, de ser recolzament i alhora recolzades, el so del safareig és so d’empenta, és so de rebel·lió.

A l'exterior del safareig, hi ha un rellotge de sol amb símbols feministes. El gnòmon d’acer, que és el símbol de Venus, marcarà cada huit de març.

Fa molt de goig, també, el so de tanta lluita que encara no hem guanyat. Però, mireu: cap contesa és en va i cap termini ens delimita. Més tenaçment que mai, seguim amb la bugada.

Àngela Guixot Escrivà

Per últim, i com a gest d'agraïment, volem compartir un regal que ens ha fet la companya Teresa Tort Videllet, que hem conegut gràcies a la màgia dels llavadors i de les paraules. Teresa és administradora del blog Agafada al vol. Som les paraules que diem, que des d'aquest moment declarem Blog Agermanat amb aquesta secció de «La vida secreta de les paraules». La fotografia que ens envia és del llavador de Benifallet, Baix Ebre, i hi són les dones en plena feina bugadera, immortalitzades, en aquest cas, en un mosaic de trencadís. Moltes gràcies, Teresa.

Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:

Sitiet
Nona

Melic

Llepassa i Parot (estellesianament...)

Grau i Escar
Puput
Ullal

Bruixa
Corfoll 

—Bon dia! —Pastant morter!

Conten a ma casa que vivia al carrer Molí de Santa Maria un home, el Tio Gorra, que era una mica dur d'orella —per no dir, segurament, que era sord com una maça—. Treballava en l'obra i, quan algú el saludava, perquè li passava a prop, s'hi establia aquell diàleg absurd que podia anar, més o menys, així:

—Bon dia, Ti Gorra!
—Pastant morter!

Sempre que recordem l'anècdota, hi reapareix el dubte de si el Tio Gorra era tan sord com diuen o és que, en realitat, només volia que el deixaren tranquil, i mantenir aquell «diàleg de sords» era la seua millor estratègia. 

Em va bé el succeït per explicar que, des del mes de juliol, tinc com a veïnes unes persones oriündes de Castella, que van arribar a la Safor per treballar, i sembla que amb intenció de quedar-s'hi, almenys, durant una temporada llarga. Des de l'arribada dels nouvinguts, es dóna molt sovint el cas que, en eixir de casa de matí per anar-me'n a treballar, me'ls trobe a l'escala, el pare, la mare, o bé un o un altre fill que trauen a passejar un gran gos dàlmata que també forma part de la família. I s'hi produeix una situació que, més o menys, sol anar així:

—Bon dia...

—Buenos días...

O també així, segons qui faça ús de la paraula en primer lloc:

—Buenos días...

—Bon dia...

Confesse que aquestes trobades matineres s'han convertit en un al·licient per a mi. Perquè vull pensar que, algun dia, potser aquests veïns instal·lats a Miramar de la Safor sentiran aquesta alegria íntima que provoca el fet de saber-se part del poble que els ha acollit, pel simple gest de saludar en la llengua en què aquell poble parla. Ho escric, açò últim, sense ni un bri d'ironia. N'estic sincerament motivada i intrigada, esperant aquest moment de complicitat sociolingüística. Ara bé, hi ha un detall sinistre que entela una mica aquesta esperança. A veure si sou capaços d'endevinar quin va ser el primer balcó d'aquesta humil comunitat de veïns que va exhibir la seua bandera espaÑola, amb el seu pal ben estirat i tot, després de l'1 d'octubre... A veure... I l'únic balcó que la hi manté, ben palplantada, encara? Que se'm disculpe la vulgaritat, però jo, cada vegada que arribe a casa i mire cap a dalt i hi veig onejar allò allà dalt, imagine aquell balcó com si fos un vaixell pirata de rònega consciència... O, també, i més vulgar encara, hi veig la família que s'ha trobat de sobte en un país nou, que saluda en una altra llengua i que fa una estranya olor de salobre..., i ha tingut la necessitat de marcar ràpidament el territori, com fa el seu dàlmata quan el trauen a passejar..., per si de cas. Per si de cas, als seus conciutadans, no ens hagués quedat clar des del primer moment qui es reserva el dret històric de colonitzar a qui. 

«Ahir es prohibia el roig, o el negre, el violeta i fins el morat republicà. Avui és aquest color humil, una mica insípid, esplendorós només en la natura, el groc, qui provoca les ires d'unes autoritats malhumorades que senten al clatell l'alè de la revolta».

Manel Rodríguez-Castelló: «Saials. Grocs». La pedra i el marge.

iPhone, Albufera, allipebre

Fotografies: Consol Martínez Bella

Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva.

És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres parcel·les on el rostoll eriçat despunta entre un fons d’aigua poblada d’aus. Hi sobrevolen esbarts de garses blanques, i també núvols flexibles d’estornells negres. Hi ha casetes de conreu pintades de color verd, d’ocre, de blanc, que es drecen com prismes senzills subratllant la perfecció de la geometria en algun dels vèrtexs de la gran quadrícula.

Tot això m’ho mire en silenci, entre Cullera i Sollana, com transcorre a l’altra banda dels finestrals del vagó, que és ple de gent, a les hores centrals del dia. De sobte se’m desperta la curiositat d’observar la reacció dels altres viatgers: contemplen també les marjals efervescents de vida? Se’n meravellen, com jo? No hi ha ningú, entre les persones amb qui compartisc trajecte amb tren, que mire per la finestra. Ningú. Tothom està pendent de la pantalla del seu telèfon; fins i tot hi ha alguna dona que la ressegueix amb el polze i somriu. Un xicon jove, amb un tall de cabells agosarat, alça de tant en tant el cap del seu iPhone, mira lluny, sense veure-hi, i torna a la pantalla. No sé si el paisatge albuferenc li il·lumina la vista o trasllada, als arrossars ignorats, la seua vista enllumenada per alguna intimitat satisfactòria. La resta de persones seuen a dintre del vagó completament alienes, indiferents al món de fora. Ignorant que han perdut una oportunitat de ser testimonis d’un instant de gaudi visual projectat directament des d’un fragment esplendorós de paradís terrenal, tan a l’abast dels sentits subestimats per aquests viatgers abduïts per les pantalletes mòbils.

Casualment, després d’haver escrit aquestes línies, mamprenc una feina de correcció i traducció d’uns articles que han de compondre un llibre col·lectiu destinat a commemorar el 30è aniversari de la declaració de l’Albufera de València com a Parc Natural. Interessants, impossible de qüestionar-hi el compromís mediambiental de les persones que han protagonitzat aquestes dècades de mobilització, de reivindicacions i de feina encaminades a preservar el parc des de molts fronts. Un llibre que s’editarà en modalitat bilingüe, valencià-castellà. Un esforç ben poc afortunat —al meu parer, i no només per qüestions ideològiques, sinó també econòmiques—, quan parlem d’un espai, d’un ecosistema on el lèxic patrimonial valencià és tan genuí, tan intraduïble com ara les paraules “fotja”, “borró”, “allipebre”, o “samaruc”: aquell peixet que requereix tanta protecció com la paraula que el designa.

Li he fet saber la meua opinió, en aquest sentit lingüístic, a l’autor del llibre, un home sensible, que treballa per la custòdia del territori, i que coneix perfectament —i per això se l’estima més encara— l’Albufera: “—A poc a poc”, m’ha respost com a única justificació d’aquest esforç bilingüe que jo qüestione. Quasi alhora li llegesc un comentari a Facebook, publicat fa un parell d'anys, on el mateix autor es lamentava de la manca de sensibilitat envers el patrimoni rural del parc natural, tan humil com bell i autèntic: “Eixa casa, la casa de Lliberós, a la partida del Malvinar, molt propet del Perelló, és una de les meues favorites de tota la marjal de l’Albufera, però si ningú no fa res no tardarà a afonar-se.”

No és la casa de Lliberós, ja ho sabem, però aquesta imatge crepuscular
de l'Albufera m'ha robat el cor.

Aprofite aquesta noble queixa per fer-li veure que, lingüísticament, ens trobem en una situació semblant: “tan a poc a poc avancem, amic, que correm el perill que, com les casetes de la marjal abandonades a la indiferència que tu denuncies, també la llengua se’ns ensorre sense remei un mal dia”.

Un exemple de bicefalisme lingüístic, al meu parer poc funcional i, sobretot, ben poc genuí, poc creïble des d'un punt de vista literari, és aquest que transcric per acabar. Ara que hi pense, fa molts anys em van explicar que aquesta situació sociolingüística no es correspon pròpiament amb el bilingüisme, sinó amb la diglòssia, amb aquella situació de prejudici, de temor, de susceptibilitat, de manca d'autoestima, en què una llengua sempre està supeditada a una altra, que és la de “prestigi”, la que mai incomoda, la que sempre es reclama... Encara que siga farcint-la de paraules adoptades de la que és patrimonial, la “local”, la que mai no té solvència per ella mateixa i se'n suporta l'ús..., sempre que siga a la vora “cooficial” de l'altra. Ja m'ho direu. Potser la maniosa sóc jo, ai...! Poc a poc. Quina fatiga!

«El lluminós paisatge de la infantesa es va tornar espès: "Al voltant de Massanassa, teníem canyissars, teníem séquies. Ara hi ha Ikea, Bricomart... Davant de la pista de Silla, on hi ha la Michelin, hi havia un ullal. Allò era terra de goril·les. Hi anàvem a fer harca on hi ha el barranc; fèiem guerres a pedrades, amb tiradors, amb arcs, amb fones... A les eres dels afores del poble, on s'assecava l'arròs, jugàvem per Pasqua a empinar el catxirulo. Allò va canviar molt ràpidament i sense cap mena de control. El polígon de Massanassa ha crescut de manera infame, anàrquica. Ho pense sempre que passe per allí».

L'inconfusible canyís, o senill, tan habitual en les nostres marjals.

«El luminoso paisaje de la niñez también se tornó espeso: "Alrededor de Massanassa, teníamos carrizales, teníamos acequias. Ahora están Ikea, Bricomart… Delante de la pista de Silla, donde está la Michelin, había un ullal. Aquello era tierra de gorilas. Íbamos a fer harca donde el barranco; hacíamos guerras a pedradas, con tirachinas, con arcos, con hondas… En las eras de los alrededores del pueblo, donde se secaba el arroz, jugábamos en Pascua a empinar el catxirulo. Aquello cambió muy rápidamente y sin ningún tipo de control. El polígono de Massanassa ha crecido de manera infame, anárquica. Lo pienso siempre que paso por allí».

EN LA MORT D'ENRIC VALOR, ARA EN FA 15 ANYS

Dedicat a l'amic Josep Miquel Moya

Durant molts anys, i en un intent de deixar constància per escrit dels fets i els casos que anaven acompanyant-me en un dia a dia atabalat, contradictori, intens, confús... vaig omplir quaderns i més quaderns d'esborranys i d'apunts, petits escrits tan atorrollats com jo mateixa que, vistos des d'ara, em semblen aquelles glopades d'aire que busca un peix, al límit entre el seu medi líquid i l'aire imprescindible.

Avui he escarbat entre aquests quaderns que guarde en una petita tauleta de nit que fou de la meua àvia, tan antic el contenidor com les antigalles que conté. Perquè m'ha vingut al cap, com un rampell de quasi absoluta seguretat, que el 13 de gener de l'any 2000, dia de la mort de l'escriptor i lingüista, el gran, l'admirat, el mestre Enric Valor, vaig fer-ne alguna anotació a l'agenda que duia amb mi aleshores. He buscat a la de l'any 2000..., i no hi havia res; poc ha durat l'alegria. Però, no convençuda encara, he optat per fullejar la de l'any anterior, el 1999, que he vist més poblada de pàgines i més endreçadeta. I allà sí. En un exemplar de l'Agenda de les Dones que editava aleshores la Regidoria de la Dona de l'Ajuntament de Gandia —mare..., quins temps aquells!—, escrit en tinta blava, en un cantonet inferior d'una pàgina qualsevol, hi vaig apuntar:

13 de gener de 2000: Ha mort Enric Valor.

© Tàndem edicions. Foto extreta de la pàgina de l'AELC.

Només això. Aleshores treballava a Tàndem edicions. Fent de correctora, de traductora, de redactora i en fi... totes aquestes tasques lingüístiques gratificants per a una persona com jo que, si se'm trau del terreny de les lletres, em sent com una gallina amb sabates. Quan Rosa Serrano hi era l'empresària i la directora editorial i Àfrica Ramírez, la cap de producció. Bones amigues, i bones professionals, l'una i l'altra. Tàndem havia publicat bona part de l'obra literària d'Enric Valor, que era, en aquella casa, el venerat senyor Valor. Hi solia anar alguna vegada, tot i que jo només hi vaig coincidir en una ocasió. Respectabilíssim, amable i elegant senyor Valor. 

El dia 14 de gener de 2000, en què tingué lloc la cerimònia de comiat a l'edifici històric de la Universitat de València, m'hi vaig estendre una miqueta més en aquell exemplar caducat de l'Agenda de les Dones. Aleshores sí.

Ahir no vaig assabentar-me'n, però avui he sabut que R. s'ha desmaiat quan ha conegut la notícia de la mort d'Enric Valor. Tot és un enrenou a Tàndem, de trucades, de faxos, de periodistes que volen saber. El fill diu que el senyor Valor es va sentir decaigut, mentre dinava. «Què li passa, pare?» «Em trobe malament. Crec que m'estic morint.» Va conservar la lucidesa fins i tot per a saber que li havia arribat l'últim moment de vida.

Mai no havia corregit l'ortografia d'una esquela. Avui m'he encarregat de garantir que estiguera impecable la que l'editorial ha dedicat en record del senyor Valor. A mitjan matí hem anat al Paranimf de la Universitat de València a visitar-ne la capella ardent. En primer plànol, com obliga el protocol, una majestuosa corona de flors de part del president de la Generalitat Valenciana [aleshores el senyor Eduardo Zaplana]. Estremidorament cínica l'escena: la Generalitat Valenciana, que tant ha fet per esborrar la petja que Enric Valor ha imprès en el nostre poble. Estem en període electoral. Però nosaltres, els valencians, som així d'esquizofrènics. Al davant del fèretre, un ramell humil de nadaletes recorden la justa realitat de qui fou i de qui és Enric Valor. 

Júlia Llorca em va regalar —virtualment parlant— aquesta imatge preciosa d'unes flors de nadaleta. Ja veus que no n'he fet un ús massa festiu, amiga, Júlia. Però tinc l'absoluta certesa que, al senyor Valor, li hauria agradat aquesta mata florida fotografiada a la marjal de Pego-Oliva. Enric Valor era un magnífic coneixedor de la nostra geografia, i solia quedar-se'n admirat, i molt sovint exclamava: «quin país més bonic tenim!».

Durant el temps que hem estat al Paranimf, hi han arribat corones de la Universitat d'Alacant i de les Illes. Esborronador. En un cantó hi ha el barret de doctor honoris causa i els guants blancs, solemnes i definitivament solitaris. I una bandera quadribarrada al damunt del fèretre que no casa, ni posant-hi la millor de les voluntats, amb la presidencial corona de flors. Però fora, en el corredor que va fins al claustre, s'alineen muntons d'altres corones, algunes d'elles procedents dels instituts d'arreu del País Valencià que porten el nom de l'escriptor. Aquesta és la vertadera esperança, la que naix del poble i com li naix, la manifesta. Encara que ja sabem que alguns no entendran mai el valor terrer, ni el simbòlic, ni el lingüístic, d'unes humils i nostrades i digníssimes nadaletes.

El comiat oficial és a les 16 hores. Una cerimònia civil a l'edifici històric de la Universitat de València del carrer de la Nau. El claustre està de gom a gom. Les campanes toquen a mort. Se li dediquen els antics rituals corresponent a un gran representant del món acadèmic. Enric Valor, investit doctor honoris causa per quatre universitats valencianes, i per la de Palma. Plou a bots i barrals. El claustre està cobert per un gran tendal, però tot i així ens arrecerem com podem buscant el fons de la paret, perquè hi fa un fred que pela. Enric Valor, que ja és símbol i memòria, rep els aplaudiments incansables de la multitud que l'hi acomiada. Tres voltes al claustre, precedit d'un seguici de rectors i vicerectors, abillats tots amb la capa girada per la part negra, en senyal de dol: Aina Moll, Carles Solà, Justo Nieto, Pedro Ruiz, i representants de l'institut Lluís Vives i altres personalitats. La veu del periodista i escriptor Toni Mestre s'hi imposa en el silenci percudit per la pluja. Llig un fragment de Sense la terra promesa. Després, la veu dèbil i entretallada de Rosa. Al final, la Muixeranga, i més aplaudiments. Darrera expressió de l'agraïment més profundament sentit. 

Portada de la revista Nou Dise, el que fou periòdic setmanal de la Universitat de València durant un grapat d'anys. Al núm. 81, aparegut el dia 20 de gener de l'any 2000, es dedicà un espai important a recordar la figura i l'obra d'Enric Valor, i es féu un repàs de la cerimònia de comiat.