Llorenç Giménez i 'Tarsan'

Volia haver donat la benvinguda al mes de setembre d'una altra manera. Però les coses van com van. I a aquestes altures tothom sap ja que Llorenç Giménez, el Contacontes, ens va deixar la nit de divendres 30 d'agost. Que se'ns va morir, vaja. A tothom. Llorenç pertanyia —i pertany!— a aquell patrimoni d'amistats que no depenen de la proximitat física, ni de l'assiduïtat de les trobades, sinó de l'afecte autèntic, fàcil, que s'hi estableix. Crec que, la culpa, la va tenir el nostre amor incondicional per la paraula, i la seua filosofia de la rialla, la de Llorenç, i potser també, una situació que vam compartir ja fa anys, quasi vint. D'aquelles que semblen dissenyades per a ser contades per Llorenç Giménez. O d'aquelles que s'eleven a la categoria d'extraordinàries des del moment en què Llorenç el Contacontes les tracta com si foren matèria de rondalla.

Llorenç Giménez. Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.

Era un dia de cada dia de l'any 2000. Jo treballava aleshores a Tàndem Edicions. Llorenç era un bon amic de la casa. Company de projectes, col·lega des de feia mitja vida. De Rosa Serrano, de Lourdes Bellver, d'Àfrica Ramírez. Un dia que ens hi va venir a visitar vaig comentar que dissabte d'aquella setmana em tocava fer mudança. Que havia de traslladar mobles i electrodomèstics des de ma casa de València fins al Grau de Gandia. Que sort que ma mare i mon pare s'hi havien oferit a ajudar. Per a la meua sorpresa, Llorenç s'hi va prestar, a ajudar-nos en aquella mudança de grans embalums. «Ehem... Vivim en un dotzè...». Va obrir dos ulls com a dos plats, va callar durant uns segons i després hi va trobar la resposta escaient: «supose que hi deu haver ascensor!».

Pàgina extreta del llibre Oficis de rondalla, de Llorenç Giménez, publicat a Edicions 96 l'any 2009. Il·lustracions de Mayte Ramos.

El meu pare va ser l'encarregat d'aconseguir el vehicle: un camió frigorífic, ni gran ni petit, d'un conegut del Grau de Gandia que es dedicava a portar al mercat les caixes de peix que carregava al port. Tothom al Grau el coneixia pel malnom de Tarsan, pronunciat així, a la valenciana!

Sí que hi havia ascensor, és clar! Però el sofà no hi va cabre. I Llorenç per un extrem i el meu pare per un altre es van encarregar de baixar-lo, dotze pisos escales avall, practicant-hi les convenients maniobres d'elevació per sobre la barana, cada vegada que el sofà havia de girar un replanell. Però ningú no hi va perdre l'ànim en cap moment. Llorenç el que menys, que no parava de xarrar i de preguntar curiositats pesqueres i portuàries al meu pare, sofà enlaire i sense perdre l'alè.

Quan vam acabar de buidar el pis, ho vam celebrar amb un bon esmorzar. Tarsan i el seu camió frigorífic es van convertir durant un temps, sense saber-ho ells, en un dels molts succeïts basats en fets reals amb què Llorenç enriquia les seues contalles. Quants riures degué provocar aquell memorable dascendiment del sofà!

Vaig tenir el goig de supervisar amb Llorenç Giménez aquests oficis que pertanyen al  passat, i que ell va voler recuperar per a donar-los a conèixer als més menuts amb aquella habilitat verbal, senzilla i fresca i tan bella, que el caracteritzava.  

Dolors Pedrós m'ha dit que el dia del comiat de la també mestra i escriptora Carme Miquel s'hi va trobar, amb Llorenç. Ell li va preguntar per mi i li va demanar que em diguera que estava bé. Sabíem que no era cert, però sempre he pensat que la certesa és allò que un vol que ho siga: un succeït, una faula o una rondalla, un personatge fictici com el Tarsan que treballava al port... Cert com el desig de Llorenç de no entristir-nos, de no preocupar-nos, de no fer-nos perdre l'esperança mai, sinó tot el contrari.


Dos mesos després... 

Violeta Tena ha publicat al setmanari El Temps una crònica molt bonica titulada «Diuen i conten que hi hagué un homenatge a un contacontes», amb motiu del que se li va retre diumenge 27 d'octubre a la primera edició de la Plaça del Llibre de Castelló.

Tenda d'animals

«Una tenda d’animals és una cosa ben trista. S’assemblen als vells zoològics, de tan enforfoguides. Un local on els animals es fan més i més peresosos perquè no s’hi poden moure lliurement, s’encarcaren i les potes se’ls engarroten fins que, a poc a poc, es paralitzen com si foren soques d’arbre. Vista des del carrer, una tenda d’animals pot semblar diferent, però quan hi entres i veus els animals exhibits com pots de conserva en un supermercat... Aleshores descobreixes que els homes i les dones no sempre tenim idees genials.»

Per a més informació sobre el llibre, accediu a la pàgina web de Tàndem edicions des d'ací.

Així comença el Capítol 2 de Tenda d'animals, que he publicat recentment a Tàndem edicions (grup Edicions Bromera) gràcies a la circumstància feliç d'haver obtingut el Premi Carmesina de la Safor que convoca la Mancomunitat de Municipis d'aquesta comarca. Les il·lustracions són de Marina Puche.

Tenda d'animals és una història de respecte cap a aquestes «persones no humanes» (*) que ens acompanyen i que acompanyem en les nostres vides quotidianes. Un relat en defensa de la llibertat de totes les espècies animals, inclosa la humana. Una faula en clau d'humor i d'ironia que explica que els humans no sempre l'encertem, amb les nostres ocurrències estrafolàries, però que estem a temps de reconduir els nostres comportaments i de conviure en harmonia amb el nostre medi i amb els éssers vius que l'habiten.

(*)  El concepte no és meu. Procedeix d'un reportatge del mateix títol de la Televisió de Catalunya que es va emetre al programa 30 minuts, el dia 15 d'octubre de 2017. El reportatge em va donar les claus per arredonir un conte que feia anys que esperava el seu final. Visualitzeu-lo ací. Altament recomanable.

«De la tanca publicitària es va despenjar una pancarta gegant que deia en llengües diferents: "Tancats sense haver comés cap delicte". Glups! –vaig engolir saliva–. Allò era exactament el mateix que jo havia pensat el dia que vam conéixer la mascota engabiada a la tenda d’animals!»

Tenda d'animals s'ha publicat a la col·lecció «La bicicleta groga» —dissenyat per l'estudi de l'admirat Paco Bascuñan—, adreçada a un públic lector a partir de 8 anys. Més enllà de la dada orientativa, aquest relat persegueix el propòsit —probablement massa ambiciós, d'acord— de poder engrescar a la lectura persones de qualsevol edat. Soc del parer que menuts i grans podem llegir pràcticament les mateixes coses. Únicament interpretem de maneres diferents les nostres lectures en les diferents etapes de la vida. Quan es tracta de primers lectors, se'ls ha de guiar; més tard, amb la seua capacitat d’escoltar, d’imaginar i de retenir sensacions, elles i ells faran la seua pròpia interpretació del missatge. I amb el temps, ja persones adultes, els lectors i les lectores re-interpretem, a partir de la nostra experiència vital i també lectora, llibres dels quals només ens havíem quedat amb alguna anècdota o amb el record aproximat de l’argument. És a dir, que l’aventura de llegir no s’acaba mai i que els llibres no haurien de tenir edat, sinó qualitat. Almenys així és com jo entenc la literatura, i també l'escriptura i la lectura: com un contínuum que s’enriqueix amb el temps i amb les experiències vitals. Autores i autors només hem de donar les claus i obrir les portes a la curiositat. I ser capaços de crear obres suficientment suggeridores per tal que els nostres lectors vulguen créixer al costat de les nostres històries, dels nostres poemes, d’allò que tenim gust i necessitat de compartir. Un gran privilegi, per cert.

«Mon pare em va xiuxiuejar a l’orella la paraula rabosa i així vaig descobrir per mi mateixa que una rabosa és un animal molt bonic, que al principi espanta un poc, i que, quan quasi ningú no les veu, comparteixen amb nosaltres els marges i els camins. Ara sé que en altres llocs es diuen també guineus.»

He volgut encapçalar-lo, el relat, amb una dedicatòria que diu «En record de la nostra Camil·la». Camil·la era una femella de lloro gris, d'aquells que tenen la cua roja, que havíem tingut a casa durant anys. Se'ns va morir fa uns mesos. No he volgut evitar, a Tenda d'animals, el tema de la mort, o de les autolesions que alguns animals en captivitat es provoquen. El dolor, la mort, la tristesa, l'enyorança són temes i emocions amb els quals també han de conviure els infants. I pense que, a través de la ficció literària, es poden tractar amb la delicadesa, la naturalitat i el màxim d'honestedat que aquests lectors requereixen.

«Va deixar un gran buit a casa, l’au xarradora, que sobretot notàvem quan es feia hora d’anar a dormir i déiem «bona nit» i des de dins de la galeria ja no ens contestava la veu de Camil·la.»

La història està narrada per Marina, que és la cosina de Lluïsma, el protagonista del conte. Però no sempre havia sigut així. En un principi, jo —Maria Josep, autora— havia posat el relat en boca d'un narrador que es deia Cosme. El seu nom només apareixia un parell de vegades al llarg del llibre i, quan en vaig corregir les galerades i vaig veure per primera vegada les il·lustracions, em vaig endur la sorpresa que la il·lustradora, Marina Puche, hi havia dibuixat una narradora xica i no un narrador xic. Em va semblar que aquella transformació de gènere, fruit, segurament, del prejudici d'haver identificat autora amb veu narradora, era molt més suggeridor i enriquia de manera molt interessant la perspectiva de qui donava a conèixer l'argument de Tenda d'animals. En reconeixement a l'atzarosa aportació de la il·lustradora, l'originari narrador Cosme va passar a dir-se Marina.

«Algunes vegades, sobretot a les poquetes nits de la tardor, veiem grans esbarts d’aus que ens sobrevolen en direcció a l’Albufera. Garses, potser, o estols de flamencs rosa, famílies d’oques o de cignes que busquen recer a les nostres terres tèbies, xicotets fumarells de la mar...». 

Us confesse que aquesta il·lustració final del llibre, dels dos cosins que pesquen agafats pel coll, em té el cor robat. Summament agraïda per tot, Marina Puche!

EN LA MORT D'ENRIC VALOR, ARA EN FA 15 ANYS

Dedicat a l'amic Josep Miquel Moya

Durant molts anys, i en un intent de deixar constància per escrit dels fets i els casos que anaven acompanyant-me en un dia a dia atabalat, contradictori, intens, confús... vaig omplir quaderns i més quaderns d'esborranys i d'apunts, petits escrits tan atorrollats com jo mateixa que, vistos des d'ara, em semblen aquelles glopades d'aire que busca un peix, al límit entre el seu medi líquid i l'aire imprescindible.

Avui he escarbat entre aquests quaderns que guarde en una petita tauleta de nit que fou de la meua àvia, tan antic el contenidor com les antigalles que conté. Perquè m'ha vingut al cap, com un rampell de quasi absoluta seguretat, que el 13 de gener de l'any 2000, dia de la mort de l'escriptor i lingüista, el gran, l'admirat, el mestre Enric Valor, vaig fer-ne alguna anotació a l'agenda que duia amb mi aleshores. He buscat a la de l'any 2000..., i no hi havia res; poc ha durat l'alegria. Però, no convençuda encara, he optat per fullejar la de l'any anterior, el 1999, que he vist més poblada de pàgines i més endreçadeta. I allà sí. En un exemplar de l'Agenda de les Dones que editava aleshores la Regidoria de la Dona de l'Ajuntament de Gandia —mare..., quins temps aquells!—, escrit en tinta blava, en un cantonet inferior d'una pàgina qualsevol, hi vaig apuntar:

13 de gener de 2000: Ha mort Enric Valor.

© Tàndem edicions. Foto extreta de la pàgina de l'AELC.

Només això. Aleshores treballava a Tàndem edicions. Fent de correctora, de traductora, de redactora i en fi... totes aquestes tasques lingüístiques gratificants per a una persona com jo que, si se'm trau del terreny de les lletres, em sent com una gallina amb sabates. Quan Rosa Serrano hi era l'empresària i la directora editorial i Àfrica Ramírez, la cap de producció. Bones amigues, i bones professionals, l'una i l'altra. Tàndem havia publicat bona part de l'obra literària d'Enric Valor, que era, en aquella casa, el venerat senyor Valor. Hi solia anar alguna vegada, tot i que jo només hi vaig coincidir en una ocasió. Respectabilíssim, amable i elegant senyor Valor. 

El dia 14 de gener de 2000, en què tingué lloc la cerimònia de comiat a l'edifici històric de la Universitat de València, m'hi vaig estendre una miqueta més en aquell exemplar caducat de l'Agenda de les Dones. Aleshores sí.

Ahir no vaig assabentar-me'n, però avui he sabut que R. s'ha desmaiat quan ha conegut la notícia de la mort d'Enric Valor. Tot és un enrenou a Tàndem, de trucades, de faxos, de periodistes que volen saber. El fill diu que el senyor Valor es va sentir decaigut, mentre dinava. «Què li passa, pare?» «Em trobe malament. Crec que m'estic morint.» Va conservar la lucidesa fins i tot per a saber que li havia arribat l'últim moment de vida.

Mai no havia corregit l'ortografia d'una esquela. Avui m'he encarregat de garantir que estiguera impecable la que l'editorial ha dedicat en record del senyor Valor. A mitjan matí hem anat al Paranimf de la Universitat de València a visitar-ne la capella ardent. En primer plànol, com obliga el protocol, una majestuosa corona de flors de part del president de la Generalitat Valenciana [aleshores el senyor Eduardo Zaplana]. Estremidorament cínica l'escena: la Generalitat Valenciana, que tant ha fet per esborrar la petja que Enric Valor ha imprès en el nostre poble. Estem en període electoral. Però nosaltres, els valencians, som així d'esquizofrènics. Al davant del fèretre, un ramell humil de nadaletes recorden la justa realitat de qui fou i de qui és Enric Valor. 

Júlia Llorca em va regalar —virtualment parlant— aquesta imatge preciosa d'unes flors de nadaleta. Ja veus que no n'he fet un ús massa festiu, amiga, Júlia. Però tinc l'absoluta certesa que, al senyor Valor, li hauria agradat aquesta mata florida fotografiada a la marjal de Pego-Oliva. Enric Valor era un magnífic coneixedor de la nostra geografia, i solia quedar-se'n admirat, i molt sovint exclamava: «quin país més bonic tenim!».

Durant el temps que hem estat al Paranimf, hi han arribat corones de la Universitat d'Alacant i de les Illes. Esborronador. En un cantó hi ha el barret de doctor honoris causa i els guants blancs, solemnes i definitivament solitaris. I una bandera quadribarrada al damunt del fèretre que no casa, ni posant-hi la millor de les voluntats, amb la presidencial corona de flors. Però fora, en el corredor que va fins al claustre, s'alineen muntons d'altres corones, algunes d'elles procedents dels instituts d'arreu del País Valencià que porten el nom de l'escriptor. Aquesta és la vertadera esperança, la que naix del poble i com li naix, la manifesta. Encara que ja sabem que alguns no entendran mai el valor terrer, ni el simbòlic, ni el lingüístic, d'unes humils i nostrades i digníssimes nadaletes.

El comiat oficial és a les 16 hores. Una cerimònia civil a l'edifici històric de la Universitat de València del carrer de la Nau. El claustre està de gom a gom. Les campanes toquen a mort. Se li dediquen els antics rituals corresponent a un gran representant del món acadèmic. Enric Valor, investit doctor honoris causa per quatre universitats valencianes, i per la de Palma. Plou a bots i barrals. El claustre està cobert per un gran tendal, però tot i així ens arrecerem com podem buscant el fons de la paret, perquè hi fa un fred que pela. Enric Valor, que ja és símbol i memòria, rep els aplaudiments incansables de la multitud que l'hi acomiada. Tres voltes al claustre, precedit d'un seguici de rectors i vicerectors, abillats tots amb la capa girada per la part negra, en senyal de dol: Aina Moll, Carles Solà, Justo Nieto, Pedro Ruiz, i representants de l'institut Lluís Vives i altres personalitats. La veu del periodista i escriptor Toni Mestre s'hi imposa en el silenci percudit per la pluja. Llig un fragment de Sense la terra promesa. Després, la veu dèbil i entretallada de Rosa. Al final, la Muixeranga, i més aplaudiments. Darrera expressió de l'agraïment més profundament sentit. 

Portada de la revista Nou Dise, el que fou periòdic setmanal de la Universitat de València durant un grapat d'anys. Al núm. 81, aparegut el dia 20 de gener de l'any 2000, es dedicà un espai important a recordar la figura i l'obra d'Enric Valor, i es féu un repàs de la cerimònia de comiat.