COLORS I CALORS PER DONAR LA BENVINGUDA A L'HIVERN

Fa un parell de dies, com és habitual i propi en aquestes dates, un amic em va adreçar, en format electrònic, un desig benintencionat en termes d'«abraçada». Però hi duia incorporada una matisació —trobe que tant o més important que la pròpia abraçada—, com és també bastant habitual que ocórrega entre el meu cercle d'amistats: «Una abraçada (escèptica) nadalenca», em desitjava Juli a través del ciberespai.

Això podria ser un bancal d'arbres de Nadal —per què no...?—,
al terme de Barx, fotografiats a principis de desembre de 2013.

I aquella felicitació nadalenca, posada en dubte, però formulada, a pesar de tot, per part del meu amic, va provocar que jo li retrucara: «Una altra abraçada, igual d'escèptica, i de nadalenca. Vivint com visc a la casa on visc, fa anys que tinc assumit que, si no pots amb l’enemic, és millor celebrar plegats la sort de ser enemics. A ma casa són molt nadalers, i et reconec que, vist des d’una certa distància, m’agrada veure feliç la gent de ma casa. Sigueu vosaltres també molt feliços, a la vostra manera.»

Baies en un arbust, descobertes a mitjan de novembre enmig del pinar socarrat en l'incendi de la serra de Cuta (la Safor) de juny de 2012.

Accepte la vida com és, amb les seues contradiccions enriquidores, i hi reconec com un art la capacitat de conviure, i de sobreviure, preservant la manera de ser pròpia en un medi on els contrastos han de guardar un cert equilibri indispensable. La natura mateixa no actua de manera massa distinta.

Aquest també podria ser un arbre de Nadal —per què no...?—, mig del cel i mig de l'aigua, i amb arrels en terra de marjal. Terme de Gandia, desembre de 2013.

Ma mare, com cada any des de fa tota una vida, ha fet betlem a casa. L'any passat n'elaboràrem un reportatge bastant extens, al Rebost de Bucomsa, que podeu consultar ací, si us ve de gust: El betlem de casa. Així és que no em repetiré ara. Però no vull deixar de donar-ne notícia també en aquest Passa la vida. I per això, he pensat escollir unes poques imatges que, a manera de detalls, puguen donar idea de la calidesa que pot arribar a transmetre una obra d'art com la que crec que és un pessebre d'aquestes característiques. Fins i tot per a ànimes gèlides en convenciments teocèntrics, com és la meua.

Escena de l'empadronament a Betlem de Josep i Maria. La mare de Déu,
prenyada encara.

Anunciació de l'àngel als pastors. Enguany, ubicada en una cova de suro procedent de la serra d'Espadà, i amb un orifici a la corfa autèntica, per on ix fum de veritat.
Donació dels amics Mercè Lloret i Enric Cerver.

Ànecs i roba estesa vora riu.

Escena domèstica, on un home llig un llibre a una criatura. No sabem si això passava en el Betlem de fa 2.000 anys, però a mi m'agrada molt aquest detallet bibliòfil incorporat al pessebre de ma mare. I amb el seu permís, dedique el fotograma a Pepa Pons, mestra de Pego.

Una de les figures humanes representants de la classe proletària,
del gremi dels ferradors. A casa, "L'home ferrant", que no hauria de faltar
en cap betlem que se'n pree.

Ocells enfilats dalt d'una teulada, que també llueix amb la seua xemeneia de fum.

Així doncs, benvolguts amics i benvolgudes amigues, creients d'assumptes celestials o terrenals: que gaudiu de l'hivern, càlid i colorit. I que l'any 2014 us concedisca moltes oportunitats de ser feliços. Us ho desitge amb aquest poemeta, a manera de nadala, que fa uns anys vaig escriure pensant en les mans de xiquet de la fotografia. M'agradaria dedicar-lo a l'amic Eduard Vilamitjana, que no es compta entre la clientela de l'església catòlica, precisament, i, tanmateix, igual que el nen protagonista de The Polar Express, creu en tot allò que pot omplir d'il·lusió un cor net.

NADAL QUOTIDIÀ

Abocat a la llar
amb sorpresa primària,
al foc que escalfa les mans: un infant.

Té la pau la mateixa olor de casa.
Aquesta calor de noble pessebre.

Les mans de Joan.

«BEN FET, CINTETA, BEN FET». AMB MOTIU DEL 25-N

25 de novembre: Dia Internacional per l'Eliminació de la Violència contra les Dones. Arriba el moment de fer-hi recompte. A l'Estat espanyol, 45 assassins han matat 45 dones —si ens atenem només als casos coneguts—, al llarg d'aquest 2013 que encara no ha acabat. Això és una frase enunciada en sentit actiu, sintàcticament parlant. Normalment, aquest tipus de notícies estadístiques s'enuncien en el sentit invers: de manera passiva. És a dir: "A l'Estat espanyol, 45 dones han estat assassinades per...". Però el subjecte actiu és el mateix: ells. I m'interessa ben poc quina era la relació d'«ells» amb les víctimes. La seua condició delictiva és l'important: «Ells» són els assassins de les «seues» víctimes. Penseu-ho per un moment, ja que la data és propícia per a invocar aquesta mena de pensaments: durant tot aquest any que estem a punt d'acabar hem conviscut —segons dades oficials— amb, com a mínim, 45 assassins. Algú de vosaltres ha detectat algun tipus de dispositiu policial especial que ens salvaguarde d'aquests criminals? És que, potser, els seus atemptats no tenen repercussions més enllà de la intimitat domèstica?

Fotografia de Susi Artal, que formava part d'una exposició titulada:
Invisibles. Les altres dones? Universitat de València, 2006.
Vaig tenir l'honor d'aportar alguns textos poètics a aquest treball fotogràfic.

Hi ha molts tipus de violència exercida contra les dones. Si us ve de gust, o us pot la curiositat, podeu consultar la pàgina de l'Instituto de la Mujer, apartat estadístiques. A l'epígraf dedicat a «Víctimas mortales por violencia de género», distribuïdes per «comunitats autònomes», hi podreu comprovar que la valenciana ocupa el tercer lloc en el rànquing. Hi ha molts tipus de violència masclista. I també hi ha moltes maneres de complicitat amb aquest tipus de violència, i amb els assassins que la practiquen. Per exemple, la manera com es donen a conèixer les notícies d'aquesta naturalesa: o es tracten amb una frivolitat i amb una fredor rutinària exasperant, o, pel contrari, la notícia de la mort d'una dona per motius de gènere es pot convertir en la més truculenta crònica sensacionalista en mans dels qui, a pesar que no s'incloguen, pròpiament, en la categoria d'«assassins», en fan d'ajudants, en la no-sensibilització, en la no-educació, i en la propagació repulsiva i intolerable, des d'un mitjà de comunicació que, precisament, hauria d'acomplir just la funció contrària. En aquest segon grup hi ha el cas del director de Radio Televisión Castilla-La Mancha, Ignacio Villa, que fa uns dies adelità la seua audiència televisiva oferint-los una demostració summament realista de com l'assassí núm. 40 de l'any podia haver esquarterat la seua víctima. Ois és poc. I les exigències que aquests comportaments es consideren com a delictes que atempten contra de la dignitat i el respecte a les dones haurien de ser absolutes, rotundes, per part de la societat i dels qui legislen.

Una altra de les imatges de la fotògrafa Susi Artal.

A aquest senyor director de la tele castellanomanxega, i a tota aquella gent del seu mateix pelatge vull dedicar el text que transcric a continuació: l'última part d'una narració titulada «Els ulls aigualits» —de la qual prové el títol d'aquesta entrada—, inclosa al llibre La taverna del Cau de la Lluna, de l'escriptor Vicent Usó. Una altra manifestació de violència contra les dones, la sexual, i un desideràtum que propague als quatre vents, fent ús d'aquelles paraules que alguns anys enrere, i per uns altres motius criminals, cantava Lluís Llach: «Assassins de raons, de vides,/ que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies». Tan políticament incorrecte com just, aquest intercanvi de funcions: del subjecte passiu a subjecte actiu del relat. La cruesa del relat és evident. Com també ho és que la de la realitat supera, amb escreix, qualsevol cruesa de factura fictícia.

[...]  Fou la vesprada d'un sis de juliol que don Àngel em demanà si podia quedar-me una estona més per ajudar-lo a acabar un informe. Vaig accedir, és clar, què podia fer sinó? Al poc de temps de quedar l'oficina deserta, don Àngel se m'acostà amb un cafè a les mans i me l'oferí amb un somriure i un afalac. I fou aleshores que vaig contemplar que em miraven uns ulls aigualits i la veu de l'àvia, guarda't sempre de les mirades que puguen adreçar-te uns ulls aigualits, sobretot si són d'home, Cinteta, em sonà diàfana a cau d'orella. Vaig mussitar una excusa i li vaig demanar que em deixara anar, però don Àngel m'advertí que no seria bo que amb aquell gest malmetera la bona imatge que tenia de mi. Em passà els dits pels cabells i demorà una mica el tacte sobre el clatell. Em pregà que no l'obligara a prendre mesures que no desitjava i deixà caure, com si no anara amb mi, que resultava difícil trobar feina a la gent que eixia de les empreses amb reputació d'indòcil. Em passà el dit pel perfil de l'escot al temps que m'esmentava les dificultats que havia tingut una antiga secretària seua, separada i amb una filla, si no recordava malament, a qui hagueren de fer fora perquè mantenia una actitud escassament col·laboradora amb l'empresa. El món està molt difícil, conclogué, mentre em descordava el vestit. Em féu gitar en roba interior al sofà del despatx i es parapetà darrere la taula a contemplar-me. Vaig tancar els ulls per no veure'l, però creia notar que la mà li treballava per sota la taula. La respiració agitada que el commogué al cap d'uns llarguíssims minuts em corroborà el que ja maliciava. Contra el mur de la fàbrica, minuts després, vaig perbocar de ràbia. Vaig fer el trajecte a casa plorant i vaig haver de parar en una font a rentar-me la cara. No volia que Marta sospitara res.

Dibuix en tinta xinesa de l'artista Pepa Úbeda.

Durant unes setmanes, don Àngel tornà a comportar-se com els primers dies. Fins que, ja sense els anteriors preàmbuls, em demanà una vesprada que em quedara per ajudar-lo a redactar un informe. Vaig pensar en la filla per fer provisió de forces. Em despullà a penes ens quedàrem sols, com l'altra vegada, però ara don Àngel em demanà que m'abaixara una mica les braques i li mostrara els límits del borrissol cargolat que em cobria el pubis. Vaig acomodar-me al sofà i vaig tancar els ulls fins que vaig escoltar els esbufecs animals de don Àngel.

De primer, vaig pensar que amb el temps arribaria a acostumar-me a la vilesa, peò no fou així. Cada volta em sentia més humiliada. Des del primer dia havia buscat desesperadament altres oportunitats de treball, sempre en secret, però no hi vaig tenir sort. Sabia que, mentrestant, no podria sinó sotmetre'm a la voluntat de don Àngel. Necessitava els diners. Fins ara, don Àngel mai no m'havia tocat. Però cada vegada que em requeria perquè em quedara una estona acabava per demanar-me alguna novetat: primer fou que posara amb llenceria de transparències negres que ell mateix em regalà; després que em traguera els sostenidors i les bragues; en alguna ocasió m'havia demanat que posara en postures obscenes o que m'acaronara tot el cos lentament. Fins ara, però mai no m'havia tocat i jo resava perquè mai no volguera decidir-se a fer aquell pas.

Pepa Espasa: El perfum. 2011.
Pètals de roses perfumats, agulles de cabet i fil d’empalomar.

Fou per Nadal d'aquell any que vaig demanar-li, a Marta, que m'acompanyara a la ciutat. La carretera estava sorprenentment buida i, una vegada superades les últimes cases del poble, s'hi podia circular de pressa. Uns metres abans del revolt on hi havia la Vallera de Mobles, vaig percebre la figura obesa d'aquell vianant com la d'un element més del paisatge que anava desfilant per la lluna del vehicle. No podia pensar que anara a travessar de debò. Quan vaig aonar-me'n, el tenia ja enmig de la via. Hauria pogut frenar en sec, segurament, però l'impuls reflex quedà paralitzat per una misteriosa força. Una misteriosa força, Salvadoret, t'ho dic de debò. L'havia reconegut molt abans que els ulls aquosos d'aquell individu constataren amb terror que el cotxe blanc que jo conduïa se li venia a sobre sense remei. L'impacte fou terrible. El cos de don Àgnel fou engolit pel vehicle, que li passà per sobre i el vomità completament desfigurat sobre l'ample sudari negre del paviment. Treia sang pertot arreu i, després de proferir uns pocs sanglots, qudà completament immòbil. Des de la porta de la fàbrica, algú cridà que avisaren sense demora una ambulància, però segurament ja no devia fer-li cap falta, aleshores. Vaig baixar del cotxe i vaig contemplar sense recança el cos estripat. Vaig sentir ben a prop la presència de l'àvia i una veu, la d'ella, que em deia: ben fet, Cinteta, ben fet. Vaig somriure, potser, un segon escàs, fins que vaig adonar-me que havia de guardar les aparences. Un fil diminut de sang em rajava de l'únic tall que m'havia fet, tot just a la vora de l'orella, en xocar contra el volant. Un tall que, més tard, al dispensari, don Casimir Villanueva havia de cosir-me amb dos punts maldestres que em deixaren aquest senyal. Marta, en canvi, ni ttan sols s'havia fet una simple raspadura.

Vicent Usó: La taverna del Cau de la Lluna, Tàndem edicions, 2001.

Pepa Espasa: En desert d'amargura. 2013.

METÀFORA VISUAL DEL MEU PAÍS

Per a Marc Granell,
per tants anys d'amistat i de poesia.
 

"tomba perfecta i desolada que lluny contemple
al sol estesa, mort de desig i viu d'horror."

M. G.: "Madinat at-Turab", Corrent de fons, 1999.

La setmana passada vaig estar caminant per la serra de Cuta. Hi vaig accedir des del terme de Llocnou de Sant Jeroni, un dels cinc pobles que conformen la vall del Vernissa, al voltant de l'afluent del Serpis, a l'interior de la comarca de la Safor.

Reconec que, potser, no era el millor moment, per anar-hi a trobar-me amb allò que sabia que m'hi trobaria: la muntanya arrasada pel monstruós incendi —intencionat— de juny de 2012, la imatge desolada d'allò que havia sigut un bosc esplèndid, amb indicis molt precaris encara de recuperació. L'estampa apocalíptica d'un racó de món abandonat a la seua sort, a la seua capacitat d'autoregeneració, on, perquè tot hi acompanyara, no havia caigut ni una gota d'aigua des de finals de l'agost passat.

Va ser la mateixa setmana de la notícia del tancament de la RTVV, amb aquella sensació d'assetjament salvatge per part d'un govern genocida disposat a acabar amb tot allò que delate la nostra identitat; que puga contribuir a reforçar la nostra autoestima; amb tot allò que ens conforme com a poble segur de si mateix; que alimente la nostra consciència de país i l'estima irrenunciable per la terra. Ho reconec: potser no fou el millor moment. I fins i tot les hormones hi havien fet conxorxa per desequilibrar la convivència entre emocions i raó, en clara desproporció a favor de les primeres. I molt prompte, mentre anava avançant a peu pel camí de la Cuta, una idea es va instal·lar al meu cap —"No és un bosc, que és un cementeri"— i se'm va afigurar que al meu voltant, descarnada, corprenedora, grandiosa, hi havia la metàfora visual del meu país. 

I, encara assumint el risc de transmetre una certa complaença amb la necrofília —la qual cosa rebutjaria rotundament—, confesse que hi vaig sentir una estima profunda per aquell lloc; una proximitat i una compenetració amb aquell silenci esgarrifador, i una admiració reverencial cap aquells arbres cadàvers que, a pesar de tot, contribuirien a la represa de la vida d'aquell cementeri vegetal.

No és un bosc, que és un cementeri.

Esforç de necis, buscar paraules per descriure el silenci
dels meus passos rebotant en la vacuïtat d'una tomba.

Ho fa millor, sense necessitat de mots,
el tuf avortiu de la ruda.

Això no és ruda, tot i que n'hi havia pertot arreu, però aquesta composició, espontània i no buscada, de pinyes cremades i mates brostant, em va agradar molt.

No és un bosc, que és un cementeri.
I tanmateix, sense la connivència
tàcita amb la vida, un cementeri
no seria tampoc un cementeri.

No és un cementeri,
encara que el mestral faça cruixir
els esquelets dels arbres: 
espines descarnades
de peix, o galions
que es van cansar de navegar.

Cruixen,
igual que cruix la terra per deixar
nàixer el bosc.

Cruixen, igual que els ossos revoltats
dels nostres morts.

Així va anar el passeig, entre impactes visuals i algun vers obsessiu clavat al cervell. De vegades, la consciència ve de la desolació; i la necessitat de rèplica, a través d'una forma o d'una altra de creació, també. Una de les coses que em burxa amb més eficàcia a l'hora d'escriure és la convivència dels contrastos com a fet inherent a la vida. Per això, no em va sorprendre gens que, arrapada a una roca, compartint terreny amb els troncs carbonitzats i amb algun bruc tímidament rosat, cresquera una mata de pebrella, sana i olorosa com si visquera en el més confortable paradís.

Thimus piperella. Pebrella.

He buscat què en diu Joan Pellicer, d'aquesta "planta saforenca per excel·lència", en aquella joieta de llibre titulat Herbari breu de la Safor, que va editar la Universitat Popular de Gandia l'any 1991. I clar, no és cap miracle, aquesta aparició benaurada de la pebrella: "és també una planta pionera que colonitza amb facilitat matollars aclarits, terrenys remoguts, arrebassats o cremats. Després dels incendis forestals és una de les primeres que rebrosta, ja que suporta molt bé el foc."

Així és que, amb amargor, però també amb aquesta certesa de cicle vital mai no interromput, a pesar de tots els pesars, me'n vaig tornar a casa. I avui que publique tot això continue pensant en el meu país maltractat, però ara el pensament té una intensa i inesborrable olor de pebrella.