Moments sense propòsits ni recances. El jardinet botànic a Joan Pellicer

Ara fa, poc dalt o baix, un any que Dani em va regalar una mata de timonet. «Si passes per ací, t'ensenye com ha quedat i et done una cosa que tinc per a tu. Com a agraïment.»

Hi vaig anar, a l'hora i el lloc convinguts, i en un primer moment no l'hi vaig veure. Tractava d'instal·lar una caseta per a ocells, a dalt d'una carrasca. De la carrasca que custodia el monòlit que recorda la presència perenne de Joan Pellicer, al parc de Bellreguard que porta el seu nom. «Fa dies que un pit-roig s'acosta per ací. Vull veure si aconseguisc que hi faça niu.»

Després em va ensenyar la ruda i l'espígol, l'herba-sana, la sàlvia, la pebrella, les calèndules, l'acant... Tot el que havia anat plantant en una zona acotada, a vora de la carrasca, que aviat constituiria el «Jardinet botànic a Joan Pellicer». Un projecte resultat d'una de les propostes dels pressupostos participatius de 2018 del poble de Bellreguard, que Daniel Muñoz s'encarregava d'executar en aquells primers dies de març de 2019. Unes setmanes abans m'havia demanat permís per a traslladar a un panell d'aquest «jardinet» unes línies que jo havia escrit en una ocasió, dedicades al botànic i amic. I com a agraïment, em va voler regalar un timonet que havia fet arrelar en un petit cossiol de plàstic. «Si el trasplantes et creixerà.»

No havia sabut trobar encara el moment oportú d'escriure això, que és només una anècdota, però carregada de simbologia important. Ara, aquests dies de reclusió exterior i interior, de moltes nostàlgies, de temors, d'inquietuds i d'incertesa...; aquests dies en què el pati de casa s'ha convertit en l'aliat imprescindible que m'oxigena cos i esperit, em mire la mata de timonet, tan sana, tan ben adaptada a la jardinera, i hi veig un brot d'esperança, l'exemple que la vida és la resposta recalcitrant a una decidida vocació d'estima. 

Si teniu ganes, visualitzeu aquest vídeo i participareu també del mateix gest col·lectiu, tan senzill com autèntic, amb què el poble de Bellreguard va voler retre homenatge a l'etnobotànic segurament més estimat i més enyorat de les Comarques Centrals Valencianes. En paraules extretes de la pàgina de Facebook Participa Bellreguard, de 17 de febrer de 2019: «Magnífic regal que ens ha fet el nostre amic Vicent Llodrà. Imatges esdevingudes poesia, per mostrar-nos el Jardinet botànic a Joan Pellicer de què podem gaudir al parc que du el nom del fill predilecte de Bellreguard».

 Captura de pantalla del vídeo realitzat per Vicent Llodrà.

Del Diari de Sotaia (Institució Alfons el Magnànim, 2017), llibre pòstum de Joan Pellicer, són aquestes últimes línies que, en els moments d'excepcionalitat alarmant com els que vivim, em semblen més adients i més il·luminadores que mai. No sé vosaltres, però jo puc imaginar-me com les pregonaria Joan als quatre vents. Amb el nas una mica arrufat per les circumstàncies, això sí:

 

«Els moments sense propòsits ni recances. L'alegria natural, instantània. La sana contentació. La neta joia immotivada. Què més alt? Quin altre cel?».

ELS PRUNYONS ES CUREN AMB LA FLOR DEL BALADRE

No sé si era exactament així la dita, associada amb el baladre, que ha aparegut en una molt agradable conversa que manteníem avui els amics Pep Nebot, Loles Sanjuan i jo mateixa. La bona qüestió és que era jo qui associava la florida d'aquests arbres de ribera d'una «exuberància i vistositat esbalaïdores», com en va dir l'etnobotànic Joan Pellicer, amb l'arribada irremeiable de l'estiu.

El que no suscita cap dubte és la ironia que duu incorporada aquella dita, tan pròpia de la sàvia sornegueria popular, segons la qual la millor condició climàtica per tal de combatre els molestos prunyons són les altes temperatures associades a l'estiu en aquesta àrea mediterrània nostra, que és quan els baladres de barrancs, torrents i rambles han florit. 

Les fotos estan preses al riu Gallinera, un curs d'aigua molt irregular, que comença a Benissili (la Vall de Gallinera, la Marina) i arriba fins a la plana d'Oliva (la Safor). Avui estava eixut com un bacallà, en plena sintonia amb l'estiu que estem patint.

La qüestió és que, inevitablement, mantinc amb la flor de baladre una relació afectiva d'amor-odi. Perquè d'una banda, aquesta vistositat rosada, d'una bellesa innegable, va indissolublement lligada a la crueltat amb què l'estiu ens castiga a casa nostra. Però, d'una altra banda, no puc deixar d'admirar, de reverenciar gairebé, una espècie vegetal que es desenvolupa amb aquesta exhibició de lluminositat fúcsia en unes condicions tan extremes. Mentre feia les fotos, avui després de dinar, el termòmetre del cotxe marcava 36 graus i el meu cos no tenia superfície suficient per a transpirar tota la suor que l'atribolava.

La gent que em coneix sap que no és l'estiu l'estació de l'any que més em prova —per dir-ho de manera suau i acabar prompte— i per això he de reconèixer que em reconforta trobar expressions escrites de noms que admire pertorbats per aquesta mateixa animadversió. Ahir mateix vaig penjar a Facebook un poema del malaguanyat José Luis Parra, amb l'aclariment afegit per part meua que aquest àrid poeta m'havia alimentat una ànima a la vora de la deshidratació.

SEQUÍA

A Eduard Verger 

Con la rutina de los años
suple el oficio a la viveza;
todo es astuto, viejo, repetido.

Sé árido,
                árido
hasta la última frontera con lo estéril,
hasta el desierto más desesperante.

Pero no descuides la siembra
paciente y silenciosa.

Tal vez así, en el crepúsculo, encuentres la feliz
lozanía del alba.

J. L. Parra: Tiempo de renuncia, Pre-Textos, 2004.

L'amiga Mercè Lloret hi va deixar l'anotació amable que fins i tot per apaivagar la calor em servesc de la poesia. I va puntualitzar: «un consol més que res per a l'ànima que no per al cos». Ara sé que hi ha un tipus de sensibilitat que va associada al clima, que es diu meteosensibilitat. Es veu que propicia canvis d'humor, irritabilitat, disfuncions anímiques... Així tinc clar que jo patisc de meteosensibilitat, però només quan la temperatura ambiental supera els 28 graus. I sempre que hi ha un nom per a referir un trasbals, una es queda una mica més tranquil·la... A partir dels 28, aproximadament, em desbarate, sempre en combinació amb altres factors íntims que poden intensificar aquesta alteració que, per fortuna, encara no he experimentat en carn pròpia fins a quin extrem de gravetat pot arribar, perquè la domine abans.

I sí. És veritat que les complicitats poètiques, o literàries, o simplement verbals, ben enunciades, m'ajuden a equilibrar-me emocionalment parlant. No sé si fins a l'extrem d'apaivagar la calor. El que sí que sé és que tenir el cap creativament ocupat hi ajuda molt, moltíssim. Per a mi, una ajuda imprescindible, irrenunciable. Potser fins i tot addictiva. És per això que avui, quan baixava de la Vall de Gallinera i passava a la vora d'aquells barrancs encesos de baladre, pensava que això ho havia d'escriure sí o sí. I m'han vingut al cap dos versos, a manera de profecia inevitable, que em van assaltar un bon matí de principis de juny, mentre conduïa cap a la feina, quan els primers indicis de l'estiu eren encara un amable somriure de color rosa que engalanava els llits sense aigua dels rius.

ESTIU

Barranc eixut. 
Només bromera de baladre. 
Amenaça letal 
d’un altre estiu.

MjE, juny-juliol de 2015

En ocasions, es dóna la l'atzarosa circumstància que el nom d'un poble és beneït amb l'encertada florida d'un exuberant baladre estival.
L'Atzúbia (la Marina Alta), diumenge 26 de juliol de 2015.

ADDENDA (28 de juliol de 2015)

El post arribava fins ací quan diumenge 26 el vaig publicar. Però, l'endemà, l'amiga i fotògrafa Júlia Llorca em va regalar una foto esplèndida, amb una flor de baladre com a protagonista. En senyal d'agraïment, jo vaig correspondre el detall amb aquest muntatge. Crec que no pot haver-hi colofó més encertat. 

Milantamil besos per a Júlia.

DIETARI INCONSTANT, 3 (Píndoles de Facebook)

Arribem a la tercera entrega d'aquest «Dietari inconstant» que es va construint a base d'alguns dels posts publicats prèviament a Facebook. He de reconèixer que aquesta tria-recapitulació que vaig fent, més o menys, cada sis mesos, em provoca sensacions barrejades de recança (de vegades, per desgràcia, fins a l'estremiment) i de satisfacció (vist en perspectiva, anem fent coses!). La vida, al cap i a la fi, que passa, per a bé, i per a mal. En aquest tercer capítol hi ha algun moment profètic, i amb desenllaç, fins i tot, feliç. I s'hi han ajuntat moltes referències zoològiques, o reflexions basades en la natura, en general. I familiars. No ho he buscat; és pura coincidència. O que la mirada té tendència a girar-se cap a allò que l'alimenta de manera més satisfactòria; i les orelles, a atendre les sentències i les contalles que més les estimulen. Sí, això deu ser.

Hi trobareu set entrades. El format presta per a llegir només aquelles que us puguen resultar més abellidores.

Aprofite, avui que és el dia més indicat, per desitjar-vos un estiu el màxim de plaent. Jo, si he de ser sincera, només tinc ganes que passe. Però això no resta ni un bri de sinceritat als desitjos anteriors.

Font de Ferri, al terme de Montitxelvo (la Vall d'Albaida).

4 de gener de 2015

Mon pare i el meu germà i un amic han eixit avui a pescar. —Vint-i-vuit sèpies i un calamar —m'anuncia, ben cert del recompte, el meu pare. Segons ell també, han hagut de netejar la barqueta per dins tres o quatre vegades, mentre ha durat l'operació. Assegura que, en tants anys que fa que pesca, mai no s'havia trobat amb unes sèpies que estufaren [literal] tanta tinta. Que estaven rabioses. I em mostra una mà amb una petita marca que és un mos d'un dels animals avui alçats en rebel·lió. I, atenció, perquè en té una explicació ben contundent, per a l'estrany comportament agressiu dels mol·luscos: —Ve canvi de temps. A la setmana que ve hi ha canvi de temps. Infal·lible, la tinta de les sèpies rabioses.

Ara mateix, des del meu escriptori del Grau, sent que en un terreny pròxim canten els pollastres. A mitjanit. I comence a témer que no siguen tot senyals de l'arribada imminent de l'apocalipsi. La sibil·la ja ha cantat la seua profecia; la terra va tremolar ahir; les sèpies estufen litres i litres de tinta; i els pollastres canten en plena nit... Després no digueu que no us n'he previngut.

Imatge extreta de la xarxa. No vaig arribar a temps de fotografiar les sèpies que mon pare i el meu germà havien pescat. Ma mare ja les havia congelades.

17 de febrer de 2015

Quan mon pare comença una conversa amb la fórmula «Em jugue un metro de budells que...» vol dir que, a partir d'aquell moment, digues el que digues o faces el que faces serà un fracàs rotund. Almenys segons el seu codi de valors.

Aquest cap de setmana passat, per exemple: havíem torrat unes carxofes al caliu de les brases, i la xemeneia s'havia quedat un poc esmorteïda. Jo, tota decidida, me'n vaig anar a buscar un tronc; el vaig col·locar damunt de les brases, i mon pare, des de la seua cadira, amb la seua tonadeta malèfica: —Em jugue un metro de budells que així no encens el foc ni d'ací a demà de matí. —Ehem... Me'n vaig a la cuina, busque un paper de diari, me'n torne a la llar, embotisc el paper en un manyoc, entre el tronc i les brases... I mon pare, des de la seua cadira, i sense alçar la vista del plat: —Ara espera que cante... —Com que...? —Tu no saps què li va passar, a aquell? (això és un altre recurs de savis: sempre hi ha algú abans que ha viscut l'experiència que es relata a continuació): això va ser un que se'n va anar a la muntanya, va encalar una sabata dalt d'un garrofer i es va assentar a l'ombra. Al cap d'unes hores va passar un del poble per allí i li va preguntar: «xe, què fas ahí?» I l'altre, sense menejar-se del puesto: «ei..., he encalat la sabata allà dalt, i ací estic..., esperant a vore si canta!» Doncs això: que la llenya no es va encendre en flames fins que mon pare no es va alçar de la cadira, va posar una pastilleta d'aquelles que s'encenen en un pluf, uns tronquets en barraqueta i...: xemeneia encesa!

Un corb (o una gralla, que no ho sé cert), fotografiat a la vora del riu Noguera, en un camí preciós que va de Llavorsí a Tírvia, al Pallars Sobirà. Setembre de 2013.

12 d'abril de 2015 

...i no desitge un discurs de paraules,
sinó d’espinals dolços i amargs alhora,
bells fins a l’extenuació.

MjE, «Els arços», Flors a casa, 2007.

Avui, passejant per Montitxelvo i per Otos, amb els amics Enric i Mercè, he trobat marges i prats encesos d'espinals (o arços, cirerers de pastor, o gargullers...) florits. Impossible no associar-los al record de Joan Pellicer.

«Les flors, d'aroma dolç i amarg com la mateixa vida, són antiespasmòdiques, sedants, diürètiques, depuratives, un excel·lent tònic cardíac i un immillorable regulador de la pressió sanguínia [...]. I l'espinal, com a arbre de maig, era l'arbre de la puresa i de la castedat.

Però, a més d'aquest ús ascètic de l'espinal, que correspon al culte de la dea Cardea, hi ha també un ús orgiàstic que correspon al culte de la dea Flora. La flor de l'espinal té per a molts hòmens una forta olor de sexualitat femenina i per això els turcs utilitzen una rama florida com a símbol eròtic.»

Joan Pellicer Bataller: Herbari breu de la Safor, Universitat Popular de Gandia, 1991.

Arços (espinals, cirerers de pastor, o gargullers...). Montitxelvo, abril de 2015.

20 d'abril de 2015

Ahir [19 d'abril] no vaig trobar el moment per a penjar això. Només volia deixar constància que vàrem ocupar el diumenge dedicant paraules, notes de guitarra i gestos d'amor a la nostra platja de l'Auir. Des de ben matinet, i ben amunt (sabeu on érem?: al cim del Mondúver!) i també a la vesprada, a la vora de la mar.
 

Vull aprofitar per donar les gràcies a Pepe Llorens i Óscar Grifoll, productors i muntadors, i a Román Magnanelli, guitarrista, per la seua tenacitat, la seua constància, el seu bon fer, la seua generositat, les atencions (Pepe em va escalfar les mans i tot, contra els vuit graus de la matinada!).
 

Tot açò és una part infinitesimal de la feina d'un documental que ja està arribant al final del trajecte i que esperem veure i gaudir molt prompte. Us desitge tota la sort del món, companys, i faig força amb vosaltres perquè el treball arribe..., a bona platja! Una espenteta més i ho teniu! Que tot siga per l'‪#‎Auir‬!

 

«Un amor a frec de terra» és el poema que, amb l'acompanyament de Román Magnanelli a la guitarra, aportem en aquest documental en fase de producció. Al fons de la foto, les marjals de Gandia-Xeresa i la franja de costa de l'Auir, bellament lliure d'edificacions encara.

21 de maig de 2015

Mireu la cara del senyor president Alberto Fabra: està derrotat?, està superat per la capacitat dialèctica de Mónica Oltra, o és que té clar que tota la porqueria que s'ha ventilat últimament del PP valencià no és res comparat amb el que ha de vindre?

En aquest moment del #DebatDefinitiu de despús-ahir, la senyora Oltra explicava al sr. Fabra, i el sr. Fabra l'escoltava atentament: «Vostè ve ací a parlar de 'empleo, crea empleo'... Però si vostè és el major destructor d'ocupació que ha tingut esta comunitat! [...] Si vostè va tancar RTVV dient que no volia tancar col·legis, i durant el seu mandat s'han tancat unitats escolars en l'escola pública equivalents a 80 col·legis de dos línies...!»

Aquesta entradeta i aquesta foto, més que pel contingut literari, me les guarde ací, a manera de document gràfic, il·lusionador i esperançador —i un poquet burleta també—, d'un moment polític que ens ha omplert el país d'esperances. Tant de bo el moment no tinga ja tornada enrere.

7 de juny de 2015

Ahir, passejant amb l'amic Rafa Ferrer, va eixir a la conversa, entre infinitat d'assumptes enraonats amb gana, el Manuel Forcano i la seua poesia. Rafa em va confessar que no l'havia llegit, i aleshores em vaig sentir afortunada perquè podia ser la primera persona que li donava a conèixer aquest poeta lluminós. Un prodigi paregut a quan descobrim a un company de camí aquell lloc pròxim i estimat, on tornem cada vegada que volem regalar-nos un moment íntim de benestar.

És un poema que reclama ser llegit dues vegades. Amb la primera t'hi deixes sorprendre; a la segona te l'assaboreixes, mot a mot.

SENTS EL COS

Sents el cos
com una muntanya que donés les seves pedres
per fer cases. Sents la tendresa
d'una estàtua en mans d'un arqueòleg.
La il·lusió d'un rellotge de sol
a l'alba. L'alegria d'un pou
que troba qui li fita l'aigua al fons.
El delit d'un guaret que rep l'arada.
El plaer d'un núvol que sap per fi
quin cel travessa. I veus
com trenquen onades de platja
sobre el mar.

Quan estimes.

Manuel Forcano: Llei d'estrangeria, 2008.

Fotja fotografiada a la marjal de Gandia el mes de febrer de 2015.

11 de juny de 2015

Fa alguns dies que, cada vegada que òbric la porta del pati, veig que s’envola un teuladí de darrere de l’aparell d’aire condicionat que hi ha just eixint a la dreta. Com que això sol passar a primera hora del dia, deduïsc que el pardalet ha escollit aquest recer per passar-hi la nit. Però ahir vaig començar a sentir que, de dins de la caixa toràcica de l’aparell, sorgia una piuladissa, encara tímida i descompassada. M’hi vaig acostar, amb la intenció de reconèixer a fons cada orifici d’aquesta cavitat metàl·lica, a primera vista infranquejable. Però, ai!: al voltant de la goma que expulsa l'aigua hi ha una obertura, i en un raconet d'allà dins hi ha un niu. D'allà procedeix la piuladissa ocellaire. No han anat a triar bon lloc, els animalets, per a criar. Ara em fa por que, cada vegada que haja d'eixir al pati, els espante i les presumptes cries de teuladins (algú sabria dir-me si ho són realment?) no hi prosperen. 

Sense proposar-m’ho, entre ells i jo s’ha establert una espècie d’acord tàcit: jo els promet que no engegaré l’aire fins que no hagen abandonat el niu; ells m’han de donar un vot de confiança i han de deixar d’actuar com si cada gest meu amenaçara la seua existència. Només amb aquest enteniment tindrem garantit un pacte entre espècies distintes. I no sé què m’ha entrat a mi últimament que em duu a interpretar en clau política cada senyal que m’envia la mare natura. Aquest niu al límit: una immensa fragilitat, l'emoció del risc i la fe en l'instint de supervivència; i, si molt convé, tenir l'esperit preparat per a creure en els miracles.

Tres cries de teuladí dins de la caixa toràcica de l'aire condicionat de ma casa. Avui, 21 de juny de 2015, ja puc dir que, dels tres, n'ha sobreviscut un.

Si teniu ganes de revisar les entregues anteriors d'aquest «Dietari inconstant», aquests són els enllaços: Dietari inconstant, 1. Dietari inconstant, 2.

METÀFORA VISUAL DEL MEU PAÍS

Per a Marc Granell,
per tants anys d'amistat i de poesia.
 

"tomba perfecta i desolada que lluny contemple
al sol estesa, mort de desig i viu d'horror."

M. G.: "Madinat at-Turab", Corrent de fons, 1999.

La setmana passada vaig estar caminant per la serra de Cuta. Hi vaig accedir des del terme de Llocnou de Sant Jeroni, un dels cinc pobles que conformen la vall del Vernissa, al voltant de l'afluent del Serpis, a l'interior de la comarca de la Safor.

Reconec que, potser, no era el millor moment, per anar-hi a trobar-me amb allò que sabia que m'hi trobaria: la muntanya arrasada pel monstruós incendi —intencionat— de juny de 2012, la imatge desolada d'allò que havia sigut un bosc esplèndid, amb indicis molt precaris encara de recuperació. L'estampa apocalíptica d'un racó de món abandonat a la seua sort, a la seua capacitat d'autoregeneració, on, perquè tot hi acompanyara, no havia caigut ni una gota d'aigua des de finals de l'agost passat.

Va ser la mateixa setmana de la notícia del tancament de la RTVV, amb aquella sensació d'assetjament salvatge per part d'un govern genocida disposat a acabar amb tot allò que delate la nostra identitat; que puga contribuir a reforçar la nostra autoestima; amb tot allò que ens conforme com a poble segur de si mateix; que alimente la nostra consciència de país i l'estima irrenunciable per la terra. Ho reconec: potser no fou el millor moment. I fins i tot les hormones hi havien fet conxorxa per desequilibrar la convivència entre emocions i raó, en clara desproporció a favor de les primeres. I molt prompte, mentre anava avançant a peu pel camí de la Cuta, una idea es va instal·lar al meu cap —"No és un bosc, que és un cementeri"— i se'm va afigurar que al meu voltant, descarnada, corprenedora, grandiosa, hi havia la metàfora visual del meu país. 

I, encara assumint el risc de transmetre una certa complaença amb la necrofília —la qual cosa rebutjaria rotundament—, confesse que hi vaig sentir una estima profunda per aquell lloc; una proximitat i una compenetració amb aquell silenci esgarrifador, i una admiració reverencial cap aquells arbres cadàvers que, a pesar de tot, contribuirien a la represa de la vida d'aquell cementeri vegetal.

No és un bosc, que és un cementeri.

Esforç de necis, buscar paraules per descriure el silenci
dels meus passos rebotant en la vacuïtat d'una tomba.

Ho fa millor, sense necessitat de mots,
el tuf avortiu de la ruda.

Això no és ruda, tot i que n'hi havia pertot arreu, però aquesta composició, espontània i no buscada, de pinyes cremades i mates brostant, em va agradar molt.

No és un bosc, que és un cementeri.
I tanmateix, sense la connivència
tàcita amb la vida, un cementeri
no seria tampoc un cementeri.

No és un cementeri,
encara que el mestral faça cruixir
els esquelets dels arbres: 
espines descarnades
de peix, o galions
que es van cansar de navegar.

Cruixen,
igual que cruix la terra per deixar
nàixer el bosc.

Cruixen, igual que els ossos revoltats
dels nostres morts.

Així va anar el passeig, entre impactes visuals i algun vers obsessiu clavat al cervell. De vegades, la consciència ve de la desolació; i la necessitat de rèplica, a través d'una forma o d'una altra de creació, també. Una de les coses que em burxa amb més eficàcia a l'hora d'escriure és la convivència dels contrastos com a fet inherent a la vida. Per això, no em va sorprendre gens que, arrapada a una roca, compartint terreny amb els troncs carbonitzats i amb algun bruc tímidament rosat, cresquera una mata de pebrella, sana i olorosa com si visquera en el més confortable paradís.

Thimus piperella. Pebrella.

He buscat què en diu Joan Pellicer, d'aquesta "planta saforenca per excel·lència", en aquella joieta de llibre titulat Herbari breu de la Safor, que va editar la Universitat Popular de Gandia l'any 1991. I clar, no és cap miracle, aquesta aparició benaurada de la pebrella: "és també una planta pionera que colonitza amb facilitat matollars aclarits, terrenys remoguts, arrebassats o cremats. Després dels incendis forestals és una de les primeres que rebrosta, ja que suporta molt bé el foc."

Així és que, amb amargor, però també amb aquesta certesa de cicle vital mai no interromput, a pesar de tots els pesars, me'n vaig tornar a casa. I avui que publique tot això continue pensant en el meu país maltractat, però ara el pensament té una intensa i inesborrable olor de pebrella.