Vaig redactar una introducció per al llibre Vidre d'estam (Germania, 2014), del poeta Moisès Llopis i Alarcon (Ontinyent, la Vall d'Albaida, 1990), i uns dies abans que Moisès presente el poemari al seu poble, em ve de gust reproduir ací aquell text, acompanyat d'un parell de dibuixos de Pau Àlvarez, i d'unes fotografies fetes el setembre de 2013 al Pallars Sobirà, d'uns cursos d'aigua on, si no hi naden salmons, almenys truites segur que sí.
 |
| He tingut la xamba que, mentre preparava aquesta entradeta, el company Pau Àlvarez dibuixava un salmó per a un llibre que il·lustra en aquests moments. I, clar, he aprofitat l'avinentesa i li l'he agafat prestat. He pensat que, a Moisès, li agradaria. |
COM ELS SALMONS, RIU AMUNT, EN ÈPOCA DE POSTA
Durant aquests dies de convivència íntima amb els versos de Moisès Llopis i Alarcon —com, si no, podria parlar-ne ara?— he vist un documental impactant sobre els costums reproductors dels salmons. De vegades passa que un gest banal i rutinari, com el d’engegar la tele, amb la intenció de propiciar el dolç ensopiment d’una becadeta, acciona la guspira que necessitaves per a desencallar el discurs. Una guspira és un fenomen de natura transitòria, entitat fràgil i diminuta, i de conseqüències magnífiques: un generador ingent d’energia. Com a dintre d’un estam de vidre trencadís es gesta la supervivència d’una espècie vegetal. I més encara: la garantia reproductora al centre de la cadena de la vida. Una funció procreadora, però estàtica, que depèn en bona part de la capacitat de seducció visual i olfactiva que desenvolupe la flor on s’erigeixen els estams.
L’objectiu reproductor dels salmons és, en essència, la supervivència, el
mateix de tots els éssers vius. Però els salmons han d’ascendir el curs d’un
riu, salvant obstacles i perills i exposant-se a agressions físiques de tot
tipus, que els arriben, fins i tot, a deformar el cos, per aconseguir arribar a
la capçalera, allà on les aigües impol·lutes riques en oxigen oferiran les
millors condicions de vida a la futura descendència. Un percentatge baixíssim,
entre els milers i milers d’ous alliberats en la fresa dels pocs salmons que hi
han sobreviscut, aconseguiran prosperar en aquelles zones altes, i des d’ací,
els nous salmons tornaran a començar el llarguíssim periple a través de la mar
d’aigües gèlides, i després remuntaran el riu en època de posta i ascendiran
tant com la seua capacitat de supervivència els ho permetrà, amb l’objectiu
d’assegurar la perdurabilitat de l’espècie.
 |
Riu Noguera Pallaresa al seu pas per Llavorsí (Pallars Sobirà).
Setembre de 2013. |
Moisès, que em va fer saber que m’havia conegut en una lectura de poemes a la
Facultat de Filologia, on aleshores ell feia d’alumne i jo de poeta, em va
escriure un dia per a demanar-me unes línies que precediren aquest llibre que
ara existeix en format de paper imprès:
Vidre d’estam. I des d’aleshores no he
deixat de pensar en aquell llarg i arriscat i apassionat periple dels salmons
que remunten el curs del riu replet d’obstacles. Un acte de responsabilitat, al
cap i a la fi, envers la vida mateixa. Molt semblant al que un poeta ha de
demostrar —al meu parer, clar— envers ell mateix, en el moment en què decideix
emprendre el seu personal periple creatiu.
 |
Una imatge del poeta Moisès Llopis i Alarcon.
Foto gentilesa de l'autor. |
Vaig entendre que, per suggeriment de l’editorial Germania, Moisès buscava algú
amb experiència de remuntar rius que se’n responsabilitzara, d’assegurar la
supervivència d’aquest salmó-poeta —amb tot el respecte afectiu per la
denominació— que acaba d’emprendre, contracorrent, el viatge —crec— més
compromès d’algú que ha decidit festejar, amb totes les formalitats que
requereix el compromís, amb la poesia: presentar al públic lector el seu primer
llibre de poemes. Moisès va buscar en mi aquesta complicitat en el viatge riu
amunt, sense saber —i sospite que l’editorial també ho ignora— que l’única
garantia infal·lible en aquesta lluita per la supervivència ha de viatjar amb
un mateix, i no hi ha precedent veterà, ni àngel protector que servisca d’aval
del salmó aventurer que no siguen els versos d’un mateix. Cada poema, des del
primer fins a l’últim, dels quaranta, en aquest cas, que integren
Vidre
d’estam, a través dels quals Moisès reclama i pugna pel lloc que li correspon,
a la capçalera d’aigües nítides, després de l’epopeia fluvial.
Li vaig dir que sí. Just perquè de seguida que vaig llegir el llibre vaig saber
que no necessitava cap aval extern que li fera d’escut humà. La primera trobada
amb
Vidre d’estam em va descobrir el llibre d’un poeta anormal, dintre de la
seua condició de novell i de jove, biogràficament parlant.
 |
| Aquest és el riu de Cabanes, al seu pas per la Mata de València d'Àneu. No puc estar-me d'afegir l'enllaç d'una ruta preciosa, per si alguna vegada teniu l'ocasió i la sort d'anar-hi. |
Feia molt de temps que un llibre de poemes no m’obria tantes finestres
desconegudes. Un primer llibre de poemes no me les havia obertes mai. Moisès
Llopis va nàixer l’any 1990; això vol dir que, si les dades internautes no ens
han confós, ara mateix té vint-i-quatre anys. La seua poesia no és la pròpia
d’una persona que encara està en plena joventut, que, per edat, hauria de
vacil·lar encara en aquell període de proves en què seria més que comprensible
haver-lo conegut. No és així. I ho dic conscient dels prejudicis que dir això
comporta, i de les generalitzacions injustes també. La prova inqüestionable són
els poemes que els lectors tenen davant. Per assenyalar-ne algun directament,
entretingueu-vos, si us ve de gust, en el que es titula «Amb tèbia veu», al
final de l’apartat primer: un poema escrit al més pur estil ausiasmarquià, pel
que fa a la composició estròfica, a la mètrica, a la distribució accentual... i
fins i tot, si concedim una llicència a la imaginació, al senhal de l’últim
vers, el nom propi al qual l’autor adreça la seua composició: el topònim
«Ontinyent, perquè estem davant d’un text dedicat, a la manera de pregó, a les
festes de la Puríssima d’aquell municipi de la vall d’Albaida. Ara sé, gràcies
a la informació facilitada per l’autor, que els versos següents formen part
d’una estrofa dedicada als balls processionals propis d’aquella celebració:
«D’un cuit trenat clavells formen senyera, / Turcs, Cristians, aviat lliuren
batalla, / tornats iguals, l’ocell prendrà bordalla, / i l’arc fet flor pessic
traurà d’antera.»
 |
Aquesta il·lustració impagable també és de Pau Àlvarez.
«Amb 9 anys, l'associació de festes de la Puríssima d'Ontinyent em va triar
com a "Angelet de la Puríssima", juntament amb quinze xiquets i
xiquetes més, per a cantar el Pregó o Anunci angèlic i l'Asguinaldo. D'aquell record i d'aquella festa, que
m'estime moltíssim però que, com imagine que en tots els pobles, pateix
d'un alt grau d'interès polític i religiós que n'aparta l'essència
tradicional, vaig decidir, després de tants anys, dedicar-li un nou
cant; aquest, però, "amb tèbia veu", recuperant cadascuna de les
essències que caracteritzen aquella festa. I els versos citats
estan dins l'estrofa dedicada als balls processionals: així, el "ball
de closques" és el dels Cabets; l'Auela és el malnom que té la
nostra geganta la Reina Mora; el "cuit trenat" és el ball de la Veta, a
sobre del qual hi ha un pom de clavells que formen una senyera; els
"turcs" i els "cristians" són els personatges del ball dels Cavallets;
i, finalment, "l'arc fet flor", és el ball dels Arquets.»
Declaracions de l'autor. |
No és propi d’un primer llibre de poemes el virtuosisme formal amb què Moisès
Llopis ens hi sorprèn. Ni tampoc ho és el to caut, prudent, mesurat, de les
seues maneres líriques. No ho és la pulcritud lingüística, ni les referències
cultes —que no pedants— ni tampoc l’exquisidesa amb què hi fa servir el lèxic.
Un dels dons exclusius de la poesia és el potencial de les paraules. Un poema,
si volem, pot ser una petita galàxia on gravita cada astre —la paraula—, amb
una energia i un potencial únic en ell mateix, i alhora, indispensable per a
l’equilibri de tot el conjunt. Llegim Vidre d’estam adelitant-nos en cada
paraula; buscant-ne el suggeriment. De vegades és l’etimologia, el caràcter
dialectal, viu, d’un mot, els dobles sentits, el joc entre el sentit i la forma. Un altre exemple
concret, final absolut i contundent del llibre: «I prou. I encara massa. / I el
poder de l’expressió és idèntic a la buidor / que m’apel·la i em cobreix quan,
incert, / esbordelle camins de paraules.» Diu el diccionari que «esbordellar»
és sinònim d’«espatllar» o «desbaratar». És una paraula derivada, segurament de
«bord», i pel que fa a la sonoritat, no hi puc deixar de tenir present la
paraula «bordell». Xapó.
 |
| Una altra manera de riu, aquesta cascada de Gerber. |
Vidre d’estam s’estructura en sis apartats. En la meua lectura personal hi he
detectat un fort pes del temps passat, vivències irrecuperables d’infantesa,
l’enyor, la pèrdua i l’amor contradictori («He avorrit l’amor. I ara es passeja
entorn d’un plor llastimós / camí cap a casa i en direcció al turment, a tall de
blanc vals. / El fill del profeta té el cap tallat. / Estimem-nos!»). La
soledat; la constatació fins i tot visual de la soledat: «d’ací a enlloc / del
buit a tu. / Si em mire a l’espill, em donaré la mà.» I sobretot el festeig
gojós, sonor, juganer a estones, brillant molt sovint, amb les paraules.
Coneixia la paraula «orb» per a dir «cec»; i em resulta molt familiar el
topònim «Orba», poble de la Marina Alta. Però mai no havia pensat en el verb
«orbar» i en tot el seu potencial semàntic: «Orbeu la veu, prohibiu el bes, /
talleu les mans, vedeu el vers... / Que sempre ens quedarà la voluntat de
dir-nos, / a cau d’orella, tot allò que ens ha quedat per viure.» On «orbar»
significa «privar, desposseir d’una cosa».
 |
| La Noguera Pallaresa és un afluent del Segre. |
Desconec com deu haver sigut el pelegrinatge íntim de Moisès component aquest
llibre. No hi ha comès cap temeritat, hi ha avançat amb passos i braçades
cautes, pausades i molt fermes. En algun punt reconeix, a la manera dels meus
salmons damnificats per les envestides del riu, que hi ha sofert algun
desperfecte: «Com vell general de plom, / faig camí d’un sol peu.» No
m’estranya gens; almenys això demostra que és humà. Una altra cosa serà amb què
es trobarà a partir d’ací. La col·lecció «Mil poetes i un país» compta ja amb
algunes desenes de títols, i no para de créixer. Es fa difícil portar-ne un
còmput, i molt més difícil encara, fer una selecció crítica, amb suficient
coneixement de causa, d’aquells autors i autores i aquells llibres que hi
destaquen amb veu pròpia. Crec, honestament, que
Vidre d’estam, de Moisès
Llopis i Alarcon mereixeria ser tingut en compte i, sobretot, mereixeria ser
llegit.
 |
| Cartell del primer acte de presentació de Vidre d'estam, dia 4 de juliol, a Ontinyent (la Vall d'Albaida). |
He començat parlant del viatge fascinant dels salmons en la seua lluita per la supervivència. Pensava
que el cas de Moisès, amb aquest primer bon llibre de versos, s’hi assemblava
bastant. I, finalment, i a mesura que recorria tots i cadascun d’aquests estams
fràgils i alhora potents, m’hi he vist jo mateixa, salmó remuntant el riu
cabalós que és qualsevol llibre suculent, honest, de poesia. Vidre d’estam ho
és, suculent, honest i cabalós, però no gens turbulent; sí ric en reptes i en
obstacles que només els membres més exigents i combatius del grup sabran
salvar. La força més gran d’un individu procedeix de la seua pròpia ambició, de
la importància que tinga per a ell, o per a ella, el motiu que l’espera allà
dalt del riu i, sobretot, de la certesa constant, tot al llarg de la remuntada,
que allò que el poeta-salmó fa és just allò que el poeta-salmó sap i vol fer. A
mi em fa l’efecte que Moisès Llopis i Alarcon ho té ben clar. Per si ens
faltava alguna prova, la citació inicial de Vinyoli és determinant, en aquest
sentit: «no s’acaba mai aquest viatge / per les paraules: ja no tinc res més.»
Ah, i quasi se m’oblidava. No hi ha viatge, ni periple que no porte incorporada
una banda sonora. La que acompanya
Vidre d’estam és el Concert per a violí i
orquestra en la menor de Bach. No ho dic jo, sinó l’autor, en un dels títols
dels poemes. M’ha semblat, per a aquesta travessia, un maridatge perfecte.
