EL RETORN FABULÓS DELS ANDRAGONS

Vicent Botella i Soler és de Gata (la Marina Alta, País Valencià), encara que viu a Viena, on treballa en un grup d'investigació en el camp de la neurociència computacional. Físic, per tant, de formació, però de cor, i diria que de caràcter també, poeta. Irremeiablement poeta. No ho pot negar. Des de Viena, s'enyora dels andragons (Tarentola mauritanica), coneguts en altres contrades del nostre país com «dragons»: aquells rèptils escatosos, classificats com a «saures», que, enganxats com per art de màgia a les façanes i als sostres, busquen de nit la llum dels fanals per alimentar-se d'insectes. Dir «andragons», per a Vicent Botella, amb aquesta forma dialectal de la Marina, i també de la Safor (si més no), significa retrocedir fins a la infantesa, no oblidar que les seues arrels estan ben clavades a la terra, així com aquells petits llangardaixos s'adhereixen fermament a les parets. A pesar de ser, aquest físic esdevingut poeta —o seria més bé a l'inrevés?— durant la major part de l'any, un ciutadà centreeuropeu. Segons ell, ara se'n veuen menys que abans, d'andragons. Però no deu ser que nosaltres ja no mirem amb els mateixos ulls meravellats aquelles cantonades on vetlen aquestes bestioles fantàstiques? Heus ací un motiu de debat psicològic.

Aquesta foto, i les altres dues en blanc i negre, són de Júlia Llorca Tauste. Segons informació d'ella mateixa, estan fetes el dia 2 de maig de 2015 a l'ermita de Sant Vicent de Gandia (la Safor). Estaven predestinades a servir d'icones poètiques en aquest article, encara que ella, aleshores, ni ho podia imaginar.

Presentàrem La llàstima (Edicions 96, 2015) a Gata, divendres 26 de juny, a la Biblioteca Municipal. Hi entaulàrem una conversa prèvia, Vicent i jo, davant del públic, abans que el poeta, acompanyat per la guitarrista Tere Erades, ens hi oferiren un recital. Allà parlàrem de llengües en convivència, de nacionalitats (40 distintes, al seu equip d'investigació) i, inevitablement i irònica, de les aldees instal·lades al cervell d'uns polítics pobrets i desfasats de mires. Vicent m'havia explicat en una carta, després que jo li vaig demanar algunes pinzellades de vida i de dedicació professional: «Visc en una autèntica esquizofrènia lingüística. La meua dona, que vaig conèixer ací a Viena, és de Nova Zelanda. La llengua de la casa és l'anglès. Al carrer, alemany. La música, en portuguès quasi tota [...] A la nostra filla, que ja té quasi un any, li parle en català. Quasi com si volgués allistar un altre Robinsó per a la meua illa lingüística i deserta. Ella, de moment, ho entén tot i no protesta.»

Aspecte de la Biblioteca Municipal de Gata de Gorgos durant la presentació de La llàstima, de Vicent Botella i Soler. 26 de juny de 2015.
Imatge extreta de la pàgina de Facebook de la biblioteca.

Fou en aquell escrit, també, on em confessà que «a casa som plorons i patidors», com si allò fóra un tret essencial comú amb els qui comparteix ADN. Però jo, aleshores, no vaig acabar d'entendre per què recalcava aquell aspecte en el nostre intercanvi epistolar.

Em resulta fortament atractiva la manera com Vicent ordeix una poesia meditada, guiada per l'intel·lecte, que beu de la font dels seus referents més cultes, i la il·lumina amb algunes imatges, referències i paraules d'un caràcter innegablement terrer. Aquest que ara escriu, a La llàstima: «M'han dit que tinc un fantasma cartesià, / com un tumor, / que em fa patir i rumiar / la gàbia d'aquest determinisme i l'altre» va dir abans, en una primera publicació titulada Residu de pluges: «però sé fer llata amb les paraules / nugar un món de versos / i treure un llit.» (Aula de Poesia de la Facultat de Poesia, Universitat de València, 2005.) Per si algú no coneix el mot «llata», en la definició del DCVB: «Trena de brins de cànem, d'espart, de palma, de jonc, etc., de forma aplanada, que serveix per a fer estores, senalles, soles d'espardenya, capells, etc.» Crec que pocs honors tan bonics se li poden retre al poble de Gata com aquest en què una persona de la talla intel·lectual de Vicent Botella s'hi declara «treballador [poètic] de la llata». 

Emotiu i meravellos recital en veu de Vicent Botella i a la guitarra Tere Erades
Posted by Biblioteca de Gata de Gorgos on divendres, 26 / juny / 2015

Un moment del recital, amb l'acompanyament a la guitarra de Tere Erades. Vídeo extret de la pàgina de Facebook de la Biblioteca de Gata de Gorgos.

Llegia aquell vespre, Vicent, fragments de la narració homònima de Salvador Espriu i després, poemes de la seua llàstima particular. I va començar per aquest d'Espriu, i va seguir, en paral·lel, descobrint-nos les empremtes que una llàstima va deixar en l'altra llàstima. Que jo ara emparelle ací aquests exemples no significa que l'autor-rapsode ho fera igualment en aquell recital. Però a mi m'agrada com queda el diàleg:

«Què volia el públic que el ventríloc Salom li digués? Joan Vulgar, aquesta mena de conillet d'índies psicològic que el respectable sens dubte coneixia, havia acabat per no creure en la llàstima. No, la llàstima no existia, era un concepte buit de contingut. L'escepticisme de Joan Vulgar va fer que trontollés la felicitat dels amics:

"No és possible el que afirmes. Et vols calumniar amb aquests fantasies de pensador dolent."»  

Salvador Espriu: «La llàstima», dins Aspectes (Catalònia, Barcelona, 1934, 1a edició), a Obres Completes, 3, Edicions 62, 1986.

Sorprèn la variabilitat de la llum del món

i no parle de la pluja.

A la nit m'explica la llàstima. Els ulls

li atorguen una credibilitat amable.

Coneixeu l'espectre

de les transformacions solemnes.

El ventríloc potser no hi veia el guany.

Tant se val,

les milotxes cauen on volen.

Vicent Botella: La llàstima. Guanyador del XVIII Certamen de Poesia Marc Granell-Vila d'Almussafes, any 2014.

 

En l'altra faceta, la científica i laboral, li vaig preguntar, a Vicent, quin era exactament el seu camp de treball: «En acabar la tesi, me'n vaig vindre a Àustria a treballar com a investigador postdoctoral. Actualment, prove a comprendre com la retina processa la informació visual per transmetre-la al cervell». I disculpeu-me l'atreviment, però, en llegir allò, vaig establir un paral·lelisme amb els misteriosos i fascinants processos que s'esdevenen quan fem poesia: una percepció, o vivència —real, fictícia, concreta, abstracta, mental, sensorial...— inicia un camí imprevisible, travessa el nostre filtre emocional, provoca un tremolor en alguna víscera sensitiva, reclama la intervenció del cervell, i acaba convertint-se en expressió poètica cossificada en paraules. Poc dalt o baix, la retina deu recórrer un camí igual de fascinant, mentre transporta la informació al cervell.

Aquesta foto és de Pau Àlvarez López.
Està feta al carrer de Sant Roc de Rafelguaraf.
Ací, un dragonet, o andragonet, es passejava per damunt de la imatge
del patró dels apestats.

Va arribar el poeta-rapsode a l'últim dels poemes de La llàstima i l'anava dient, amb aquella dicció bonica de la Marina i la seua recitació segura i clara. L'hi acompanyava Tere Erades, amb les notes de guitarra:

El sol és dens com temps ha

i l'olor dels forns

i el color salvatge de natura que filtra per les boques

obertes dels carrers:

la muntanya alta, el turó del cementiri,

les parets roges i precàries del riu.

Les cames desperten i parlen

i volen anar a la mar si avui és diumenge de pasqua,

berenar amb oli als dits.

[...]

I aleshores, al poeta físic computacional, o viceversa, se li van començar a encallar totes les emocions a la gola; s'ennuegava, i no li eixien els últims versos («a casa som plorons i patidors»...). Vicent Botella, poeta, bellíssima persona en tota l'amplitud del sintagma, va parar de recitar. Les llàgrimes li brollaven amb molta més fluïdesa que els dos últims versos. Dos versos només per acabar el recital. La guitarrista va cessar de tocar, també, i en aquells segons de silenci, el públic va esclatar en un aplaudiment còmplice. El poeta va inspirar profundament i l'aire li va desenredar el nuc d'emocions, just en el moment oportú perquè tothom poguérem sentir, bellament recitats, aquells dos últims versos amb una tan alta dosi de vida continguda i de temps paralitzat. I en aquell vespre a la Biblioteca de Gata, temps retrobat, gràcies a un instant màgic d'estimes convocades des de la veu dels versos:

Vetlar, vetlar. Pregar

pel retorn fabulós dels andragons.

«I Salom afegia que Joan va tornar a ser el d'abans i de sempre. I esdevenia propagandista de la bona nova i reconquistava les amistats. Ara, a estones perdudes, esperava, a l'aguait en el seu jardí (perquè tenia un jardí), el vol de les abelles. I quan veia que es paraven en les flors, a xuclar-ne el nèctar, Joan, amb unes tisores, allargava la mà armada i tallava els insectes, ara l'un, ara l'altre, arran de l'inici de l'abdomen. I així prenia de passada el sol, fins que se n'avorria.»

Salvador Espriu 

Amb La llàstima, publicat a la col·lecció «Razef» de plaquettes de poesia
d'Edicions 96, Vicent Botella i Soler va guanyar el premi
Marc Granell-Vila d'Almussafes l'any 2014.

ADDENDA (4 d'agost de 2015)
 
El dia 14 de juliol de 2015 es va publicar a la pàgina web de Saó edicions una ressenya molt bonica de Manel Rodríguez-Castelló, sobre La llàstima. Curiosament, els andragons tornen a aparèixer al títol: «Pel retorn dels andragons.» S'inclou al núm 406 de la revista en paper, corresponent a juliol-agost de 2015.

«COM ELS SALMONS, RIU AMUNT, EN ÈPOCA DE POSTA». Sobre Vidre d'estam, de Moisès Llopis i Alarcon

Vaig redactar una introducció per al llibre Vidre d'estam (Germania, 2014), del poeta Moisès Llopis i Alarcon (Ontinyent, la Vall d'Albaida, 1990), i uns dies abans que Moisès presente el poemari al seu poble, em ve de gust reproduir ací aquell text, acompanyat d'un parell de dibuixos de Pau Àlvarez, i d'unes fotografies fetes el setembre de 2013 al Pallars Sobirà, d'uns cursos d'aigua on, si no hi naden salmons, almenys truites segur que sí.

He tingut la xamba que, mentre preparava aquesta entradeta, el company Pau Àlvarez dibuixava un salmó per a un llibre que il·lustra en aquests moments. I, clar, he aprofitat l'avinentesa i li l'he agafat prestat. He pensat que, a Moisès, li agradaria.

COM ELS SALMONS, RIU AMUNT, EN ÈPOCA DE POSTA

Durant aquests dies de convivència íntima amb els versos de Moisès Llopis i Alarcon —com, si no, podria parlar-ne ara?— he vist un documental impactant sobre els costums reproductors dels salmons. De vegades passa que un gest banal i rutinari, com el d’engegar la tele, amb la intenció de propiciar el dolç ensopiment d’una becadeta, acciona la guspira que necessitaves per a desencallar el discurs. Una guspira és un fenomen de natura transitòria, entitat fràgil i diminuta, i de conseqüències magnífiques: un generador ingent d’energia. Com a dintre d’un estam de vidre trencadís es gesta la supervivència d’una espècie vegetal. I més encara: la garantia reproductora al centre de la cadena de la vida. Una funció procreadora, però estàtica, que depèn en bona part de la capacitat de seducció visual i olfactiva que desenvolupe la flor on s’erigeixen els estams.

L’objectiu reproductor dels salmons és, en essència, la supervivència, el mateix de tots els éssers vius. Però els salmons han d’ascendir el curs d’un riu, salvant obstacles i perills i exposant-se a agressions físiques de tot tipus, que els arriben, fins i tot, a deformar el cos, per aconseguir arribar a la capçalera, allà on les aigües impol·lutes riques en oxigen oferiran les millors condicions de vida a la futura descendència. Un percentatge baixíssim, entre els milers i milers d’ous alliberats en la fresa dels pocs salmons que hi han sobreviscut, aconseguiran prosperar en aquelles zones altes, i des d’ací, els nous salmons tornaran a començar el llarguíssim periple a través de la mar d’aigües gèlides, i després remuntaran el riu en època de posta i ascendiran tant com la seua capacitat de supervivència els ho permetrà, amb l’objectiu d’assegurar la perdurabilitat de l’espècie.

Riu Noguera Pallaresa al seu pas per Llavorsí (Pallars Sobirà).
Setembre de 2013.

Moisès, que em va fer saber que m’havia conegut en una lectura de poemes a la Facultat de Filologia, on aleshores ell feia d’alumne i jo de poeta, em va escriure un dia per a demanar-me unes línies que precediren aquest llibre que ara existeix en format de paper imprès: Vidre d’estam. I des d’aleshores no he deixat de pensar en aquell llarg i arriscat i apassionat periple dels salmons que remunten el curs del riu replet d’obstacles. Un acte de responsabilitat, al cap i a la fi, envers la vida mateixa. Molt semblant al que un poeta ha de demostrar —al meu parer, clar— envers ell mateix, en el moment en què decideix emprendre el seu personal periple creatiu.

Una imatge del poeta Moisès Llopis i Alarcon.
Foto gentilesa de l'autor.

Vaig entendre que, per suggeriment de l’editorial Germania, Moisès buscava algú amb experiència de remuntar rius que se’n responsabilitzara, d’assegurar la supervivència d’aquest salmó-poeta —amb tot el respecte afectiu per la denominació— que acaba d’emprendre, contracorrent, el viatge —crec— més compromès d’algú que ha decidit festejar, amb totes les formalitats que requereix el compromís, amb la poesia: presentar al públic lector el seu primer llibre de poemes. Moisès va buscar en mi aquesta complicitat en el viatge riu amunt, sense saber —i sospite que l’editorial també ho ignora— que l’única garantia infal·lible en aquesta lluita per la supervivència ha de viatjar amb un mateix, i no hi ha precedent veterà, ni àngel protector que servisca d’aval del salmó aventurer que no siguen els versos d’un mateix. Cada poema, des del primer fins a l’últim, dels quaranta, en aquest cas, que integren Vidre d’estam, a través dels quals Moisès reclama i pugna pel lloc que li correspon, a la capçalera d’aigües nítides, després de l’epopeia fluvial.

Li vaig dir que sí. Just perquè de seguida que vaig llegir el llibre vaig saber que no necessitava cap aval extern que li fera d’escut humà. La primera trobada amb Vidre d’estam em va descobrir el llibre d’un poeta anormal, dintre de la seua condició de novell i de jove, biogràficament parlant.

Aquest és el riu de Cabanes, al seu pas per la Mata de València d'Àneu. No puc estar-me d'afegir l'enllaç d'una ruta preciosa, per si alguna vegada teniu l'ocasió i la sort d'anar-hi.

Feia molt de temps que un llibre de poemes no m’obria tantes finestres desconegudes. Un primer llibre de poemes no me les havia obertes mai. Moisès Llopis va nàixer l’any 1990; això vol dir que, si les dades internautes no ens han confós, ara mateix té vint-i-quatre anys. La seua poesia no és la pròpia d’una persona que encara està en plena joventut, que, per edat, hauria de vacil·lar encara en aquell període de proves en què seria més que comprensible haver-lo conegut. No és així. I ho dic conscient dels prejudicis que dir això comporta, i de les generalitzacions injustes també. La prova inqüestionable són els poemes que els lectors tenen davant. Per assenyalar-ne algun directament, entretingueu-vos, si us ve de gust, en el que es titula «Amb tèbia veu», al final de l’apartat primer: un poema escrit al més pur estil ausiasmarquià, pel que fa a la composició estròfica, a la mètrica, a la distribució accentual... i fins i tot, si concedim una llicència a la imaginació, al senhal de l’últim vers, el nom propi al qual l’autor adreça la seua composició: el topònim «Ontinyent, perquè estem davant d’un text dedicat, a la manera de pregó, a les festes de la Puríssima d’aquell municipi de la vall d’Albaida. Ara sé, gràcies a la informació facilitada per l’autor, que els versos següents formen part d’una estrofa dedicada als balls processionals propis d’aquella celebració: «D’un cuit trenat clavells formen senyera, / Turcs, Cristians, aviat lliuren batalla, / tornats iguals, l’ocell prendrà bordalla, / i l’arc fet flor pessic traurà d’antera.»

Aquesta il·lustració impagable també és de Pau Àlvarez.

«Amb 9 anys, l'associació de festes de la Puríssima d'Ontinyent em va triar com a "Angelet de la Puríssima", juntament amb quinze xiquets i xiquetes més, per a cantar el Pregó o Anunci angèlic i l'Asguinaldo. D'aquell record i d'aquella festa, que m'estime moltíssim però que, com imagine que en tots els pobles, pateix d'un alt grau d'interès polític i religiós que n'aparta l'essència tradicional, vaig decidir, després de tants anys, dedicar-li un nou cant; aquest, però, "amb tèbia veu", recuperant cadascuna de les essències que caracteritzen aquella festa. I els versos citats estan dins l'estrofa dedicada als balls processionals: així, el "ball de closques" és el dels Cabets; l'Auela és el malnom que té la nostra geganta la Reina Mora; el "cuit trenat" és el ball de la Veta, a sobre del qual hi ha un pom de clavells que formen una senyera; els "turcs" i els "cristians" són els personatges del ball dels Cavallets; i, finalment, "l'arc fet flor", és el ball dels Arquets.»
Declaracions de l'autor.

No és propi d’un primer llibre de poemes el virtuosisme formal amb què Moisès Llopis ens hi sorprèn. Ni tampoc ho és el to caut, prudent, mesurat, de les seues maneres líriques. No ho és la pulcritud lingüística, ni les referències cultes —que no pedants— ni tampoc l’exquisidesa amb què hi fa servir el lèxic. Un dels dons exclusius de la poesia és el potencial de les paraules. Un poema, si volem, pot ser una petita galàxia on gravita cada astre —la paraula—, amb una energia i un potencial únic en ell mateix, i alhora, indispensable per a l’equilibri de tot el conjunt. Llegim Vidre d’estam adelitant-nos en cada paraula; buscant-ne el suggeriment. De vegades és l’etimologia, el caràcter dialectal, viu, d’un mot, els dobles sentits, el joc entre el sentit i la forma. Un altre exemple concret, final absolut i contundent del llibre: «I prou. I encara massa. / I el poder de l’expressió és idèntic a la buidor / que m’apel·la i em cobreix quan, incert, / esbordelle camins de paraules.» Diu el diccionari que «esbordellar» és sinònim d’«espatllar» o «desbaratar». És una paraula derivada, segurament de «bord», i pel que fa a la sonoritat, no hi puc deixar de tenir present la paraula «bordell». Xapó.

Una altra manera de riu, aquesta cascada de Gerber.

Vidre d’estam s’estructura en sis apartats. En la meua lectura personal hi he detectat un fort pes del temps passat, vivències irrecuperables d’infantesa, l’enyor, la pèrdua i l’amor contradictori («He avorrit l’amor. I ara es passeja entorn d’un plor llastimós / camí cap a casa i en direcció al turment, a tall de blanc vals. / El fill del profeta té el cap tallat. / Estimem-nos!»). La soledat; la constatació fins i tot visual de la soledat: «d’ací a enlloc / del buit a tu. / Si em mire a l’espill, em donaré la mà.» I sobretot el festeig gojós, sonor, juganer a estones, brillant molt sovint, amb les paraules. Coneixia la paraula «orb» per a dir «cec»; i em resulta molt familiar el topònim «Orba», poble de la Marina Alta. Però mai no havia pensat en el verb «orbar» i en tot el seu potencial semàntic: «Orbeu la veu, prohibiu el bes, / talleu les mans, vedeu el vers... / Que sempre ens quedarà la voluntat de dir-nos, / a cau d’orella, tot allò que ens ha quedat per viure.» On «orbar» significa «privar, desposseir d’una cosa».

La Noguera Pallaresa és un afluent del Segre.

Desconec com deu haver sigut el pelegrinatge íntim de Moisès component aquest llibre. No hi ha comès cap temeritat, hi ha avançat amb passos i braçades cautes, pausades i molt fermes. En algun punt reconeix, a la manera dels meus salmons damnificats per les envestides del riu, que hi ha sofert algun desperfecte: «Com vell general de plom, / faig camí d’un sol peu.» No m’estranya gens; almenys això demostra que és humà. Una altra cosa serà amb què es trobarà a partir d’ací. La col·lecció «Mil poetes i un país» compta ja amb algunes desenes de títols, i no para de créixer. Es fa difícil portar-ne un còmput, i molt més difícil encara, fer una selecció crítica, amb suficient coneixement de causa, d’aquells autors i autores i aquells llibres que hi destaquen amb veu pròpia. Crec, honestament, que Vidre d’estam, de Moisès Llopis i Alarcon mereixeria ser tingut en compte i, sobretot, mereixeria ser llegit.

Cartell del primer acte de presentació de Vidre d'estam, dia 4 de juliol, a Ontinyent (la Vall d'Albaida).

He començat parlant del viatge fascinant dels salmons en la seua lluita per la supervivència. Pensava que el cas de Moisès, amb aquest primer bon llibre de versos, s’hi assemblava bastant. I, finalment, i a mesura que recorria tots i cadascun d’aquests estams fràgils i alhora potents, m’hi he vist jo mateixa, salmó remuntant el riu cabalós que és qualsevol llibre suculent, honest, de poesia. Vidre d’estam ho és, suculent, honest i cabalós, però no gens turbulent; sí ric en reptes i en obstacles que només els membres més exigents i combatius del grup sabran salvar. La força més gran d’un individu procedeix de la seua pròpia ambició, de la importància que tinga per a ell, o per a ella, el motiu que l’espera allà dalt del riu i, sobretot, de la certesa constant, tot al llarg de la remuntada, que allò que el poeta-salmó fa és just allò que el poeta-salmó sap i vol fer. A mi em fa l’efecte que Moisès Llopis i Alarcon ho té ben clar. Per si ens faltava alguna prova, la citació inicial de Vinyoli és determinant, en aquest sentit: «no s’acaba mai aquest viatge / per les paraules: ja no tinc res més.» Ah, i quasi se m’oblidava. No hi ha viatge, ni periple que no porte incorporada una banda sonora. La que acompanya Vidre d’estam és el Concert per a violí i orquestra en la menor de Bach. No ho dic jo, sinó l’autor, en un dels títols dels poemes. M’ha semblat, per a aquesta travessia, un maridatge perfecte.

Miramar de la Safor, 1 de maig de 2014

AL VENTRE DE LA BALENA, «MIL POETES I UN PAÍS», DE GERMANIA

Al número 60 de la revista de llibres Caràcters, corresponent a l'estiu de 2012, Josep Lluís Roig i jo mateixa començàrem a publicar un article que, amb el títol fix d'«Al ventre de la balena» intenta aplegar-hi títols o propostes poètiques, que pensem que mereixen ser tingudes en compte, bé a manera de recomanacions, o perquè ens han fet reflexionar sobre l'actualitat poètica, editorial, i, en fi, sobre la quasi sempre miraculosa supervivència de les col·leccions de poesia, actives encara a pesar d'aquests temps poc falaguers.

Portada amb il·lustració de Pere Salinas, com ho són també les de l'interior
d'aquest número. En aquest enllaç es poden descarregar en PDF
els núms. de Caràcters, fins al 55 a hores d'ara.
Per a subscripcions: publicacions@uv.es

Al núm. 65, hem dedicat «Al ventre de la balena» a revisar la col·lecció «Mil poetes i un país», de l'editorial Germania. Un autèntic boom de títols, amb aspectes lloables i uns altres que mereixen alguna reflexió crítica, entre els quals es fa difícil escorcollar fins a arribar a aquelles propostes que, més prompte o més tard, haurien de poder-se significar amb veu pròpia entre la multitud. Tot i així, esperem que aquest aparador superpoblat servisca com a plataforma de llançament, perquè hi ha, sens dubte, poetes que mereixen tenir-se en compte. Temps al temps. Esperem que l'article, que reproduïm a continuació de manera íntegra, hi haja aportat una mica de llum.

He demanat autorització al pintor Pere Salinas per a poder acompanyar aquesta entrada amb algunes de les seues obres, encara que no siguen les que s'han reproduït a l'últim Caràcters. Perquè ens encanta el seu treball artístic, senzillament. Les que inserim a continuació pertanyen a la sèrie «Contra Pessoa», on el «contra» no significa anar en contra de l'escriptor portuguès, sinó recolzar-s'hi.

Pere Salinas, Collage. Sèrie «Contra Pessoa», 2009.

AL VENTRE DE LA BALENA

Josep Lluís Roig
M. J. Escrivà

En els últims mesos assistim encuriosits a la multitud de veus que va fent créixer, a una velocitat pertorbadora, la col·lecció de poesia «Mil poetes i un país» de l’editorial Germania. Ja ho diu el nom: som un país de poetes; o almenys, d’aspirants a poetes, que tot necessita el seu temps per a créixer. Així, amb la premissa que tant és vendre set-cents exemplars d’un poeta com cent de set –gràcies a les noves tecnologies d’impressió– l’editorial s’ha llançat a una cursa un tant desconcertant en els nostres dies: publicar tants poetes com tinguen una obra publicable.

D’aquest comportament editorial és fàcil extraure, a grans trets, dues conclusions enfrontades. D’una banda, la possibilitat lloable de donar a conèixer veus que, d’altra manera, ho tindrien molt difícil per a accedir al mercat editorial; d’una altra, però, amb aquesta superproducció de títols no es fa un treball editorial de selecció, ni de depuració amb llibres que ho necessitarien, per ser primeres obres, prometedores, i que haurien merescut un cert guiatge. Qüestió a banda, sobre la qual ens pareix just incidir, és la falta de rigor lingüístic en molts dels casos, just en aquests moments inicials en què tan important és un bon assessorament literari com de llengua. Així ho pensem i així ho fem constar, en aquest ventre de balena que està pensat per aglutinar aportacions en sentit positiu.

Pere Salinas, Collage. Sèrie «Contra Pessoa», 2009.

Una altra particularitat que marca el caràcter de la col·lecció «Mil poetes i un país»: la difusió dels títols. Amb tiratges curts, no hi ha distribució sistemàtica a les llibreries. Encara que això és un fet bastant general, que afecta des de fa molts anys els llibres de poesia. Més encara actualment. L’opció de Germania, en aquest cas, acceptada —suposem— pels seus autors i autores és la de fer de distribuïdors, publicistes i comercials de la pròpia obra. No és la primera vegada que insistim en aquesta secció que el món del llibre pateix un canvi dràstic, i que els canals convencionals de distribució no funcionen. I aquesta és, compartida en major o menor grau, l’opció de Germania: edició, presència en el món literari, però a través d’una modalitat d’autoedició on el dinamisme dels autors i les autores és fonamental a l’hora de rendibilitzar el breu tiratge i de donar-se a conèixer i donar a conèixer els seus llibres. Pel que veiem, el pacte funciona bastant bé, i, curiosament, gràcies a aquesta simbiosi, assistim a una activitat sorprenent propulsada per aquells i aquelles que aspiren a ser mil en un país de poetes. Remarcable l’activisme entusiasta, per exemple —per destacar, de tot el catàleg, només alguns dels noms que n’hem pogut seguir—, de Josep Antoni Alfonso (Envers), Rosa Roig (Joc de dos), Salvador Lauder (Obaga), Xelo Llopis (Guarda’m el secret), Sandra Domínguez (De blanc setí), Enric Sanç (El plany de les lletres ferides), o Miquel Català (Poemes de la nina libèl·lula / Poemes de la nina mandarina).

Pere Salinas, Collage. Sèrie «Contra Pessoa», 2009.

Per tant, en resum: estem davant d’una tàctica editorial que no s’hauria de menysprear a la lleugera, encara que, per a guanyar credibilitat —i, atenció, perquè, en el moment de redactar aquest text, la col·lecció ja compta amb més de 40 títols— hauria de millorar els paràmetres de qualitat, tant en contingut com en forma, i fer valer un criteri editorial que ajudara els lectors a llançar-se a la piscina que és accedir a un llibre sense tenir-ne referències prèvies. En aquest sentit, confiem en l’aportació de Josep Antoni Fluixà com a assessor de la col·lecció, des del núm. 19. Precisament amb un dels noms joves més interessants i complets —al nostre parer— que s’incorpora al panorama literari: el d’Hèctor Serra, amb Trèmolo a la col·lecció.

Impossible poder atendre, un a un, els quaranta i escaig títols actuals. Però no volem estar-nos de remarcar-ne alguns, per motius diversos. En un altre «Al ventre de la balena» ens havíem detingut en Lorena Cayuela i els Poemes per a Keo, que hem tingut el goig de conèixer entre els «Mil poetes...». Com pensem que caldria detenir-se en el que ja és tercer títol d’Alba Camarasa (1987), La farina que admeta: a moments lúcid, ocurrent, i amb un gust pels versos a manera d’aforismes o sentències, com ara: «El temps ho cura tot, i no deuria; / hauria de deixar algunes ferides enceses. / Com una espècie de memòria històrica. / Com una forma de mantindre’ns alerta.»

Pere Salinas, Collage. Sèrie «Contra Pessoa», 2009.També podreu trobar el pintor en aquesta pàgina de Facebook.

Entre els noms que s’hi estrenen, amb una personalitat literària atractiva que haurà d’anar modelant el temps, ens han interessat Alba Fluixà (1988) i el seu En el camí de l’alba, honest i encantadorament jove: «Encara tinc vint anys. Tranquils, que en uns pocs més / se m’haurà passat / i escriuré per fi serenament / i, potser, fins i tot bé.» I el gandià José Manuel Prieto (1989), que, amb L’univers sense precipici podria ser un exemple clar d’aquella necessitat de treball d’edició que comentàvem abans. Un centenar ben llarg de poemes en són massa per a un primer llibre, i més encara quan n’hi hauria un nombre suficient que garanteixen la qualitat global. Ens agraden aquests versos, que poden servir com un desig de bon auguri per a tants camins com s’enceten amb aquest boom poètic: «Hui, desarmat i desprotegit, / pregue als déus pagans / que em donen bon vent / per suportar les tronades de maig / tan hivern, tan hostil.»

I encara assenyalem el cas d’un autor ja veterà però poc conegut, Vicent Torres Aguado, que en La mar i els blaus desplega uns versos d’una fina espiritualitat lírica, nostàlgics i serens, i amb un pulcre tractament del llenguatge poètic. I per últim, la reedició d’un descatalogat Reconstrucció, d’Antoni Espí (1956), que fou premi Comas i Maduell de Tarragona, l’any 2006. Amb una sensitiva consideració sobre els universals vida i mort que ens pot servir de cloenda: «La vida pot ser això: / prendre el solet candorós / de novembre. / I la mort, fred evitern: / la solitud del No-res.»


ADDENDA (febrer de 2014)

Quan ja està publicat l'article a Caràcters 65, conec un altre títol de la col·lecció, aparegut fa uns mesos (difícil donar l'abast a aquest ritme!): Espentar l'abisme, d'un jove poeta de Gandia de nom literari Miquel Moiga (Miquel Monedero i Garcia). Personalment, és una d'aquelles veus noves que m'han despertat interès, i que mereixeran un seguiment a partir d'ara.