—Bon dia! —Pastant morter!

Conten a ma casa que vivia al carrer Molí de Santa Maria un home, el Tio Gorra, que era una mica dur d'orella —per no dir, segurament, que era sord com una maça—. Treballava en l'obra i, quan algú el saludava, perquè li passava a prop, s'hi establia aquell diàleg absurd que podia anar, més o menys, així:

—Bon dia, Ti Gorra!
—Pastant morter!

Sempre que recordem l'anècdota, hi reapareix el dubte de si el Tio Gorra era tan sord com diuen o és que, en realitat, només volia que el deixaren tranquil, i mantenir aquell «diàleg de sords» era la seua millor estratègia. 

Em va bé el succeït per explicar que, des del mes de juliol, tinc com a veïnes unes persones oriündes de Castella, que van arribar a la Safor per treballar, i sembla que amb intenció de quedar-s'hi, almenys, durant una temporada llarga. Des de l'arribada dels nouvinguts, es dóna molt sovint el cas que, en eixir de casa de matí per anar-me'n a treballar, me'ls trobe a l'escala, el pare, la mare, o bé un o un altre fill que trauen a passejar un gran gos dàlmata que també forma part de la família. I s'hi produeix una situació que, més o menys, sol anar així:

—Bon dia...

—Buenos días...

O també així, segons qui faça ús de la paraula en primer lloc:

—Buenos días...

—Bon dia...

Confesse que aquestes trobades matineres s'han convertit en un al·licient per a mi. Perquè vull pensar que, algun dia, potser aquests veïns instal·lats a Miramar de la Safor sentiran aquesta alegria íntima que provoca el fet de saber-se part del poble que els ha acollit, pel simple gest de saludar en la llengua en què aquell poble parla. Ho escric, açò últim, sense ni un bri d'ironia. N'estic sincerament motivada i intrigada, esperant aquest moment de complicitat sociolingüística. Ara bé, hi ha un detall sinistre que entela una mica aquesta esperança. A veure si sou capaços d'endevinar quin va ser el primer balcó d'aquesta humil comunitat de veïns que va exhibir la seua bandera espaÑola, amb el seu pal ben estirat i tot, després de l'1 d'octubre... A veure... I l'únic balcó que la hi manté, ben palplantada, encara? Que se'm disculpe la vulgaritat, però jo, cada vegada que arribe a casa i mire cap a dalt i hi veig onejar allò allà dalt, imagine aquell balcó com si fos un vaixell pirata de rònega consciència... O, també, i més vulgar encara, hi veig la família que s'ha trobat de sobte en un país nou, que saluda en una altra llengua i que fa una estranya olor de salobre..., i ha tingut la necessitat de marcar ràpidament el territori, com fa el seu dàlmata quan el trauen a passejar..., per si de cas. Per si de cas, als seus conciutadans, no ens hagués quedat clar des del primer moment qui es reserva el dret històric de colonitzar a qui. 

«Ahir es prohibia el roig, o el negre, el violeta i fins el morat republicà. Avui és aquest color humil, una mica insípid, esplendorós només en la natura, el groc, qui provoca les ires d'unes autoritats malhumorades que senten al clatell l'alè de la revolta».

Manel Rodríguez-Castelló: «Saials. Grocs». La pedra i el marge.

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el viaticum (derivat de via) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible.

Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina».

Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la benvinguda a la tardor. Perquè aquest moment de transició, després de l'estiu fatigós, cap a un temps més propici per al recolliment, sempre m'ha resultat summament alleugeridor i, fins i tot, intel·lectualment estimulant. Però heus ací que, a les portes de la tardor se succeïren a Catalunya, com tothom sap, alguns dels fets més greus i transcendentals de la nostra història democràtica —les detencions i la conseqüent concentració multitudinària de protesta del dia 20 de setembre hi marquen un abans i un després—, i tot es precipità envers l'1 d'octubre, dia en què es va celebrar, a pesar de tota la repressió desplegada per l'Estat espanyol, el Referèndum d'autodeterminació de Catalunya (ací el resultat del "Recompte final basat en paperetes verificades i no segrestades"). I en aquest context d'excepcionalitat política, social i emocional... el viatge tardoral, tot replet de simbologia, que tenia previst d'haver iniciat amb el poema de Carles Mulet Grimalt titulat «Viatjar descansa», inclòs al llibre homònim (Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó, 2015), aquest viatge a les portes de la tardor, dic, es va haver de postergar perquè les urgències de l'actualitat reclamaven atencions i tota mena de suport. 

En aquells dies pretardorals, l'escriptor i editor Quim Curbet escrivia un post al seu blog Barretades, titulat «Els cicles», on feia un paral·lelisme ben suggeridor i ocurrent entre el viatge, la possibilitat o la impossibilitat d'avançar i la necessària resolució de la situació a Catalunya —encara no havia arribat l'1-O—: «decidim arrancar encara que el senyal continuï indicant que ens aturem. No hi ha ningú que esperi durant hores, dies i anys davant d’un semàfor encallat. Això és, d’alguna manera, el que ara ens passa als catalans». Hi vaig trobar un punt de connexió entre viatge, metàfora i revolució. Bé!

I avui, diumenge 8 d'octubre de 2017, just una setmana després de viure de ben a prop la jornada històrica del Referèndum d'autodeterminació, faig meues les paraules d'un altre escriptor, el poeta valencià Manel Rodríguez-Castelló, que en l'últim article publicat a Tipografia La Moderna (7 d'octubre de 2017), s'hi posiciona des de la implicació sense atenuants:  

«Compteu-me entre els qui avui ploren i demà celebraran per fi el naixement d'una república lliure». 

Mentre persistim en el camí, volem incloure també la paraula poètica entre l'avituallament necessari que ens ha de fornir d'energia per no defallir. 

Si us abelleix, des d'ací podeu seguir la recitació del poema «Viatjar descansa», de Carles Mulet, des de l'emissió a l'espai radiofònic La casa sota la lluna, de Ràdio Gandia.


VIATJAR DESCANSA

[...] la casa sarebbe

dove c’è quella donna

Cesare Pavese

i

aquest home que ronda per carrers i foranes

no s’escapa de casa,

com un gat empinat a l’ampit del balcó,

s’estintola i esguarda

aquella dona que naix al caire del camí

tremola com l’espill

quan s’incendia Àfrica, cos de duna indecisa

i ja la veu li canta

ii

l’humit estima l’heura i els peus desitgen ales,

el cos vol el matí

quan desclou el viatge i s’esbrava el renill

com si fos una treva

hi haurà l’olor de figues, l’estiu rere el tancat

i l’aire que s’enlaira

i l’aigua dins un vas de freda transparència

i el llit com una mar

iii

aquest home que ronda per carrers i foranes

sap del pes de l’anell

i els guanys de sota terra, sap que la casa és

on sigui aquella dona

Carles Mulet Grimalt, Viatjar descansa, Tres i Quatre, 2016.

EL RETORN FABULÓS DELS ANDRAGONS

Vicent Botella i Soler és de Gata (la Marina Alta, País Valencià), encara que viu a Viena, on treballa en un grup d'investigació en el camp de la neurociència computacional. Físic, per tant, de formació, però de cor, i diria que de caràcter també, poeta. Irremeiablement poeta. No ho pot negar. Des de Viena, s'enyora dels andragons (Tarentola mauritanica), coneguts en altres contrades del nostre país com «dragons»: aquells rèptils escatosos, classificats com a «saures», que, enganxats com per art de màgia a les façanes i als sostres, busquen de nit la llum dels fanals per alimentar-se d'insectes. Dir «andragons», per a Vicent Botella, amb aquesta forma dialectal de la Marina, i també de la Safor (si més no), significa retrocedir fins a la infantesa, no oblidar que les seues arrels estan ben clavades a la terra, així com aquells petits llangardaixos s'adhereixen fermament a les parets. A pesar de ser, aquest físic esdevingut poeta —o seria més bé a l'inrevés?— durant la major part de l'any, un ciutadà centreeuropeu. Segons ell, ara se'n veuen menys que abans, d'andragons. Però no deu ser que nosaltres ja no mirem amb els mateixos ulls meravellats aquelles cantonades on vetlen aquestes bestioles fantàstiques? Heus ací un motiu de debat psicològic.

Aquesta foto, i les altres dues en blanc i negre, són de Júlia Llorca Tauste. Segons informació d'ella mateixa, estan fetes el dia 2 de maig de 2015 a l'ermita de Sant Vicent de Gandia (la Safor). Estaven predestinades a servir d'icones poètiques en aquest article, encara que ella, aleshores, ni ho podia imaginar.

Presentàrem La llàstima (Edicions 96, 2015) a Gata, divendres 26 de juny, a la Biblioteca Municipal. Hi entaulàrem una conversa prèvia, Vicent i jo, davant del públic, abans que el poeta, acompanyat per la guitarrista Tere Erades, ens hi oferiren un recital. Allà parlàrem de llengües en convivència, de nacionalitats (40 distintes, al seu equip d'investigació) i, inevitablement i irònica, de les aldees instal·lades al cervell d'uns polítics pobrets i desfasats de mires. Vicent m'havia explicat en una carta, després que jo li vaig demanar algunes pinzellades de vida i de dedicació professional: «Visc en una autèntica esquizofrènia lingüística. La meua dona, que vaig conèixer ací a Viena, és de Nova Zelanda. La llengua de la casa és l'anglès. Al carrer, alemany. La música, en portuguès quasi tota [...] A la nostra filla, que ja té quasi un any, li parle en català. Quasi com si volgués allistar un altre Robinsó per a la meua illa lingüística i deserta. Ella, de moment, ho entén tot i no protesta.»

Aspecte de la Biblioteca Municipal de Gata de Gorgos durant la presentació de La llàstima, de Vicent Botella i Soler. 26 de juny de 2015.
Imatge extreta de la pàgina de Facebook de la biblioteca.

Fou en aquell escrit, també, on em confessà que «a casa som plorons i patidors», com si allò fóra un tret essencial comú amb els qui comparteix ADN. Però jo, aleshores, no vaig acabar d'entendre per què recalcava aquell aspecte en el nostre intercanvi epistolar.

Em resulta fortament atractiva la manera com Vicent ordeix una poesia meditada, guiada per l'intel·lecte, que beu de la font dels seus referents més cultes, i la il·lumina amb algunes imatges, referències i paraules d'un caràcter innegablement terrer. Aquest que ara escriu, a La llàstima: «M'han dit que tinc un fantasma cartesià, / com un tumor, / que em fa patir i rumiar / la gàbia d'aquest determinisme i l'altre» va dir abans, en una primera publicació titulada Residu de pluges: «però sé fer llata amb les paraules / nugar un món de versos / i treure un llit.» (Aula de Poesia de la Facultat de Poesia, Universitat de València, 2005.) Per si algú no coneix el mot «llata», en la definició del DCVB: «Trena de brins de cànem, d'espart, de palma, de jonc, etc., de forma aplanada, que serveix per a fer estores, senalles, soles d'espardenya, capells, etc.» Crec que pocs honors tan bonics se li poden retre al poble de Gata com aquest en què una persona de la talla intel·lectual de Vicent Botella s'hi declara «treballador [poètic] de la llata». 

Emotiu i meravellos recital en veu de Vicent Botella i a la guitarra Tere Erades
Posted by Biblioteca de Gata de Gorgos on divendres, 26 / juny / 2015

Un moment del recital, amb l'acompanyament a la guitarra de Tere Erades. Vídeo extret de la pàgina de Facebook de la Biblioteca de Gata de Gorgos.

Llegia aquell vespre, Vicent, fragments de la narració homònima de Salvador Espriu i després, poemes de la seua llàstima particular. I va començar per aquest d'Espriu, i va seguir, en paral·lel, descobrint-nos les empremtes que una llàstima va deixar en l'altra llàstima. Que jo ara emparelle ací aquests exemples no significa que l'autor-rapsode ho fera igualment en aquell recital. Però a mi m'agrada com queda el diàleg:

«Què volia el públic que el ventríloc Salom li digués? Joan Vulgar, aquesta mena de conillet d'índies psicològic que el respectable sens dubte coneixia, havia acabat per no creure en la llàstima. No, la llàstima no existia, era un concepte buit de contingut. L'escepticisme de Joan Vulgar va fer que trontollés la felicitat dels amics:

"No és possible el que afirmes. Et vols calumniar amb aquests fantasies de pensador dolent."»  

Salvador Espriu: «La llàstima», dins Aspectes (Catalònia, Barcelona, 1934, 1a edició), a Obres Completes, 3, Edicions 62, 1986.

Sorprèn la variabilitat de la llum del món

i no parle de la pluja.

A la nit m'explica la llàstima. Els ulls

li atorguen una credibilitat amable.

Coneixeu l'espectre

de les transformacions solemnes.

El ventríloc potser no hi veia el guany.

Tant se val,

les milotxes cauen on volen.

Vicent Botella: La llàstima. Guanyador del XVIII Certamen de Poesia Marc Granell-Vila d'Almussafes, any 2014.

 

En l'altra faceta, la científica i laboral, li vaig preguntar, a Vicent, quin era exactament el seu camp de treball: «En acabar la tesi, me'n vaig vindre a Àustria a treballar com a investigador postdoctoral. Actualment, prove a comprendre com la retina processa la informació visual per transmetre-la al cervell». I disculpeu-me l'atreviment, però, en llegir allò, vaig establir un paral·lelisme amb els misteriosos i fascinants processos que s'esdevenen quan fem poesia: una percepció, o vivència —real, fictícia, concreta, abstracta, mental, sensorial...— inicia un camí imprevisible, travessa el nostre filtre emocional, provoca un tremolor en alguna víscera sensitiva, reclama la intervenció del cervell, i acaba convertint-se en expressió poètica cossificada en paraules. Poc dalt o baix, la retina deu recórrer un camí igual de fascinant, mentre transporta la informació al cervell.

Aquesta foto és de Pau Àlvarez López.
Està feta al carrer de Sant Roc de Rafelguaraf.
Ací, un dragonet, o andragonet, es passejava per damunt de la imatge
del patró dels apestats.

Va arribar el poeta-rapsode a l'últim dels poemes de La llàstima i l'anava dient, amb aquella dicció bonica de la Marina i la seua recitació segura i clara. L'hi acompanyava Tere Erades, amb les notes de guitarra:

El sol és dens com temps ha

i l'olor dels forns

i el color salvatge de natura que filtra per les boques

obertes dels carrers:

la muntanya alta, el turó del cementiri,

les parets roges i precàries del riu.

Les cames desperten i parlen

i volen anar a la mar si avui és diumenge de pasqua,

berenar amb oli als dits.

[...]

I aleshores, al poeta físic computacional, o viceversa, se li van començar a encallar totes les emocions a la gola; s'ennuegava, i no li eixien els últims versos («a casa som plorons i patidors»...). Vicent Botella, poeta, bellíssima persona en tota l'amplitud del sintagma, va parar de recitar. Les llàgrimes li brollaven amb molta més fluïdesa que els dos últims versos. Dos versos només per acabar el recital. La guitarrista va cessar de tocar, també, i en aquells segons de silenci, el públic va esclatar en un aplaudiment còmplice. El poeta va inspirar profundament i l'aire li va desenredar el nuc d'emocions, just en el moment oportú perquè tothom poguérem sentir, bellament recitats, aquells dos últims versos amb una tan alta dosi de vida continguda i de temps paralitzat. I en aquell vespre a la Biblioteca de Gata, temps retrobat, gràcies a un instant màgic d'estimes convocades des de la veu dels versos:

Vetlar, vetlar. Pregar

pel retorn fabulós dels andragons.

«I Salom afegia que Joan va tornar a ser el d'abans i de sempre. I esdevenia propagandista de la bona nova i reconquistava les amistats. Ara, a estones perdudes, esperava, a l'aguait en el seu jardí (perquè tenia un jardí), el vol de les abelles. I quan veia que es paraven en les flors, a xuclar-ne el nèctar, Joan, amb unes tisores, allargava la mà armada i tallava els insectes, ara l'un, ara l'altre, arran de l'inici de l'abdomen. I així prenia de passada el sol, fins que se n'avorria.»

Salvador Espriu 

Amb La llàstima, publicat a la col·lecció «Razef» de plaquettes de poesia
d'Edicions 96, Vicent Botella i Soler va guanyar el premi
Marc Granell-Vila d'Almussafes l'any 2014.

ADDENDA (4 d'agost de 2015)
 
El dia 14 de juliol de 2015 es va publicar a la pàgina web de Saó edicions una ressenya molt bonica de Manel Rodríguez-Castelló, sobre La llàstima. Curiosament, els andragons tornen a aparèixer al títol: «Pel retorn dels andragons.» S'inclou al núm 406 de la revista en paper, corresponent a juliol-agost de 2015.