Em resulta molt curiós resseguir, des de les «Fonts de trànsit», quines són les «paraules clau» amb què els i les navegants internautes arriben fins aquest bloc. I em desperten una especial tendresa aquells casos que hi accedeixen a la recerca de poemes amb un motiu temàtic ben concret, com ara, per exemple, «poemes dedicats als mestres», o «poemes dedicats als pares». M'agrada imaginar quina circumstància biogràfica, o quin estat anímic pot incitar aquesta mena de navegants a capbussar-se en la xarxa buscant poesia que els puga ser útil per a aquell motiu concret. I, fins i tot, devota de la poesia com em considere, he de reconèixer que m'ataca un rampell d'optimisme satisfet quan jo mateixa m'autoconvenç que sí, que potser sí que serveix d'alguna cosa, la poesia. Una vegada —i us assegure que no m'invente res—, em van presentar una persona i, com a prova que coneixia la meua faceta poètica, ell —que era un home— em va explicar que havia fet servir un poema meu per a demostrar el seu amor a la que ara és la seua companya. Li vaig contestar que, si això era així, havia pagat la pena haver escrit aquell poema, que era molt senzill, i es veu que suficientment transparent perquè la xicona entenguera a la primera les intencions del seu enamorat.
 |
El poema «Verger», d'A les palpentes del vidre, va ser utilitzat per l'equip d'ebla.cat per felicitar el dia de Sant Jordi 2013. Abans va servir, segons vaig saber, com a credencial d'estima entre dues persones. Jo, feliç d'haver aportat els meus tres versets a causes tan nobles. I molt agraïda amb els qui han prestat atenció al poemeta, per descomptat. |
Ací, i guiant-me per les estadístiques, el que voldria és provar d'ajudar a satisfer aquella gent que accedirà a aquest Passa la vida amb la intenció de trobar un poema dedicat al pare. El bloc ja allotja un text adreçat «A ma mare i a mon pare...», que deduïsc que és el que fa d'esquer d'aquells cercadors emotivament emparats. Aclariré, prèviament, que el poema d'ara fou escrit durant el mes d'abril de 2003, quan mon pare es recuperava d'un problema de cor. La mateixa setmana que fou hospitalitzat, a finals de gener, es produïen els bombardejos sobre la ciutat d'Iraq, i jo vaig escriure en unes línies de dietari: «A pesar que reconec que aquest fantasma [la guerra d'Iraq] té molta més transcendència en l’esdevenir del món, i a més a més, suma punts perquè un dia l’ésser humà torne a esdevenir mico, cap cataclisme mundial no és ara comparable a l’infart de mon pare.»
Als «Fulls de dietari» del núm. 43 de la revista L'Espill vaig voler deixar-ne constància també, del que era aleshores el meu cataclisme personal, en les línies que segueixen i que estaven datades a 1 d'abril de 2003. Estan directament emparentades amb el poema en qüestió, que transcric després de la foto:
«Mentre mon pare descansa damunt d’un tronc de taronger, se
sent de fons el cant d’un rossinyol. Mon pare s’aixeca i continua a poc a poc
tallant branques per a la llar i carregant troncs, d’un en un, d’una part a l’altra
del nostre terrat. De tant en tant torna a seure damunt d’una soca, amb la cara
afligida però serena. Jo m’amague darrere de la pantalla de l’ordinador, perquè
no vull que descobrisca que li observe el seu esgotament. Traduïsc una
novel·leta per a joves que es diu El
guerrer blanc. No hi ha rossinyol que no beneïsca amb el seu cant aquest
esforç per plantar cara a la vida. Sent una admiració profunda, una gratitud
infinita perquè mon pare continue pujant al terrat a arreglar la llenya, i
perquè no s’amague de la meua mirada.»
 |
Pomellet de tarongina sorgint de la pura nuesa d'una soca capolada al bancal dels meus pares. La vaig fotografiar el dia 9 d'abril de 2012, un dilluns de Pasqua. Em va semblar un gest de supervivència de la natura dels que mereixen, com a mínim, una reverència. |
ELS ANYS SERENS
S’asseu damunt d’un tronc de taronger
a reposar el pes del compromís
amb els seus dies. Tragina la sort
d’alenar l’aire, el cansament que encara
la vida li reserva. Però enllà
de la finestra aquell esforç em cou
al pit, com si la seua cicatriu
hagués obert un cràter al cor meu.
Com si aturar-se fóra abandonar,
s’encara cautelós al munt de llenya
i en fa petits fragments, d’antigues gestes.
Endreça cada soca per al foc
i amb dits d’escorça tendra s’inicia
en el camí dels anys serens, mon pare.
En el silenci de la seua treva,
brolla de sobte un cant d’ocell. Esclata
abril com una rosa, i ell l’escolta
amb un calfred de por i de grandesa,
per primera vegada lluny de l’home
que fou, abans d’un primer rossinyol
ressuscitat.
