Em sent als ulls alegria de fulles

La nit del 22 de setembre celebràvem a Gandia la 14a Festa Estellés, amb un sopar popular seguit d'un recital de poemes de l'escriptor de Burjassot i l'actuació de Joan Peiró Aznar. Fou un acte organitzat, com és habitual, per Saforíssims Societat Literària, amb la col·laboració del departament de Cultura i l’Agència Municipal de Promoció del Valencià (Aviva Gandia) de l’Ajuntament de Gandia i Compromís per Gandia. El periodista, escriptor i exalcalde de Burjassot, Jordi Sebastià, obrí l'acte amb un discurs substanciós on destacà la importància d'Estellés per al prestigi cultural i diferencial del seu poble. I l'exconseller d'Educació, Cultura i Esports Vicent Marzà, clogué l'acte amb la proximitat i l'amenitat que el caracteritza i fent seues unes paraules prèvies de l'escriptor i company saforíssim Juli Capilla, on agraïa a un i a l'altre que hagueren acceptat compartir vetlada amb tots nosaltres des de l'honesta condició de ser —com deixà escrit el més gran poeta contemporani valencià— «un entre tants».

 Mural d'homenatge a Vicent Andrés Estellés en la Plaça de les Lletres de la Biblioteca d'Alzira. Autor: Toni Espinar

 

Arribat el meu torn de lectura, vaig voler pronunciar públicament aquestes paraules, motivades per la situació política actual:

Jo pensava que arribaria un dia en què parlar i escriure en valencià, en el nostre català, es convertiria en un fet natural, tan lliure de connotacions com mirar un colom que passa, com respirar inconscientment... Pensava que escriure, llegir, treballar en valencià seria una cosa tan normal, tan rutinària... que em podria concentrar a provar d'escriure bé, el màxim de bé; a parlar bé, el màxim de bé... Que podria contribuir a construir una cultura, una literatura de prestigi, ambiciosa, bella, punyent... i per descomptat, lliure per fi de càrregues que tenen més a veure amb una batalla d'improperis, de ridiculitzacions, de vodevil, de desprestigi, de grolleries, d'incompetències, de manca de respecte, de presumir i exalçar la ignorància i l'analfabetisme. Que tenen més a veure, en resum, amb una persecució genocida dissimulada de mediocritat, confusió, antipatia, vulgaritat. Doncs no. Aquest moment que jo estava convençuda que havia d'arribar, no ha arribat encara. De moment no. De moment, la militància, la fermesa, l'alegria, l'activisme combatiu són, encara, la nostra bandera i la nostra revolució. Ens hi va la vida com a poble. 

 

14a edició de la Festa Estellés, celebrada a la plaça de l'Escola Pia de Gandia, amb la poeta Esther Climent, que va conduir l'acte. Fotografia: Natxo Francés-Ajuntament de Gandia.

I després d'aquesta arenga... Pensava que el que pertocava era triar un poema en aquesta línia ideològica: de compromís social, identitari, de to patriòtic, de Vicent Andrés Estellés. Però al final he decidit que no. Que triaria un poema bellíssim, escrit en la bellíssima llengua de la Poesia, en majúscules, de l'alta poesia, de la poesia que ens emociona i ens commou, en valencià, en el nostre català. I que se'n vagen a fer punyetes els polítics que ens malgovernen!

 

 Un moment de l'actuació de Joan Peiró Aznar.
Fotografia: Natxo Francés-Ajuntament de Gandia.

 

Veig els amants que amb mans i boca es diuen
que com l'amor que els juny no n'hi ha d'altre.
I veig el vent com passa entre les fulles
i vers confins inescrutables corre.
El vent s'enduu, i el monumentalitza,
transfigurat, tot l'amor dels amants.
A l'altra part del món canta un grumet,
feliç del vent que li omple les veles.

 

Com la llavor que alguna brisa ha duta

i ha trobat lloc, entre dos aspres lloses,

on arrelar i prosperar, benigna,

per un secret procediment o gràcia,

em sent als ulls alegria de fulles.

 

V. A. Estellés: Els amants, dins Obra completa IV, 3i4 edicions, 2017.

 

 

 

Cartell de la Festa Estellés Gandia 2023.

PER MOLTS ANYS, VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Tal dia com avui, 4 de setembre, el poeta Vicent Andrés Estellés hauria fet 89 anys. I per què ho enuncie amb aquesta condició verbal? Rectifique: avui, 4 de setembre, el poeta Vicent Andrés Estellés fa 89 anys, i nosaltres, el poble la veu del qual va assumir el de Burjassot per a fer-ne de transmissor, ho recordem i ho celebrem, des de la seua memòria biogràfica i des de la seua perdurabilitat poètica. No debades el mes de setembre ha esdevingut, a partir de l'impuls de l'escriptor Josep Lozano, el mes més estellesià de tots els mesos. Ara bé, llegim-lo, i rellegim-lo en qualsevol moment de l'any, amb quasevol motiu o excusa, que Estellés té material aprofitable per a poder-lo associar amb tot tipus de fets o d'esdeveniments, i com més el llegirem i més vegades hi retornarem, més convençuts arribarem a la conclusió que estem davant d'un poeta inacabable. No d'un només; com vàrem escriure una vegada: de mil poetes distints en un sol Estellés vertader.

Aquesta imatge, i les dues següents, són fotografies preses de l'exposició que, partint de la de l'AVL, a Gandia es va titular A l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc, com el vers del poema «Ací», de l'emblemàtic Llibre de meravelles d'Estellés. La mostra es va inaugurar a la sala Coll Alas el dia 11 de juny de 2013.

A aquesta conclusió he arribat jo mateixa, que per diversos motius confluents, de feina, d'entreteniments i del pur atzar meravellós, he estat navegant entre poemes estellesians en els últims quatre anys, cada vegada més perplexa davant de la magnitud d'aquest gegant poètic que, curiosament, en la vida real, sembla que fou una persona de tarannà més bé discret i salut malaltosa.

No tinc més temps, en aquesta ocasió, ni segurament em queda ja cap tema original per aportar a la causa estellesiana en aquest dia assenyalat. Però no em volia privar d'encendre-li la meua espelma particular, al poeta que il·luminà, com cap altre, els anys més grisos d'aquest país. Per això he pensat que tornava a ser oportú recórrer a un altre dels fragments inclosos en aquells Fulls de dietari del núm. 43 de la revista L'Espill, tan socorreguts ja en aquest espai blocaire. Per qüestions de complicitat, i perquè hem compartit descobriments, emocions i moltes alegries (i les que ens queden per compartir encara!), vull dedicar les línies que segueixen a Josep Lluís Roig; i agrair la companyonia sàvia de Jordi Oviedo (que en sap moltíssim més, d'Estellés, que Josep Lluís i jo junts), i de Salvador Ortells, poeta, estudiós fusterià i generosíssima persona que em va facilitar el motiu epistolar que em va servir per a arredonir aquest text:

25 d’abril de 2013

Vam estar fa uns dies a la biblioteca de la Pobla del Duc, amb l’amic i estudiós Jordi Oviedo, parlant de les peripècies que envolten la descoberta de L’inventari clement d’Estellés, rebatejat com a «de Gandia» per la seua condició d’inèdit custodiat en l’arxiu d’aquesta ciutat. Josep Lluís Roig, l’altre implicat en aquesta aventura literària no ha pogut ser-hi. He constatat en més d’una ocasió que, quan recite poemes d’aquest llibre, l’auditori —gent, la majoria de vegades, que no conec de res, i que segurament no ha sentit mai de la vida recitar poesia— s’hi queda bocabadat. S’hi crea una espècie d’hipnosi col·lectiva i al final passa un temps, fins que el personal abandona del tot la sala. Ho dic admirada. Passa especialment amb l’últim poema, grandiós i humil alhora. Per a mi una obra mestra, de 100 versos alexandrins que en veu alta discorren com si hi mamprengueres una conversa —una conversa d’alt voltatge emotiu això sí—, que es titula «Misser Mascó, 17». Si es recita complet és infal·lible. És un cant d’agraïment a la vida casolana, a la condició de classe treballadora a la qual Estellés i els seus pertanyien. A partir de la lectura d’aquest text, m’han vingut al cap comentaris que titlaven el poeta Vicent Andrés Estellés de masclista.

En primer pla, Isabel Lorente, esposa i musa de Vicent Andrés Estellés. Sense ella  no existiria la bellíssima «Sonata d'Isabel».

Cadascú té dret, i fins i tot segurament té motius, per concebre la realitat d’una o d’una altra manera. És veritat que Estellés escrivia de dones, i del desig sexual, en uns termes de vegades poc elegants, però no crec que siga arriscar-s’hi massa si afirme que ho feia des d’una descarada pose poètica, provocativa, d’home —sí, d’acord— educat en la postguerra. Hi ha uns versos al mateix poema, per a mi més que suficients per a desmentir aquella acusació:

De nit es veu la llum des de totes les cuines.

I darrere els cristalls, es veu sempre la dona

que està rentant els plats i les culleres mentre

dormen els fills i l’home, sense cantar, tan sola,

mentre l’aigua rebota en els plats de la pica.

Quan el recite en veu alta i arribe a «sense cantar, tan sola,» la veu em tremola. Per a escriure això s’ha d’haver sentit alguna vegada la immensa desolació domèstica des de la pell d’una dona. Estellés era home. Crec que ni la feminista més íntegra i més conscienciada no descriuria aquesta escena amb tant de respecte, amb tanta sensibilitat ni tanta solidaritat amb la condició de les dones de finals dels anys 50. 

Fou emocionant trobar exposat en aquesta vitrina L'inventari clement en els tres formats coneguts: 1 (sup. esq.): original presentat al premi Ausiàs March 1966;
2 (sup. dr.): L'inventari clement publicat oficialment com a guanyador (1971);
3 (centre dr.): L'inventari clement de Gandia, el llibre realment guanyador
del premi, inèdit en un alt percentatge de poemes
fins que, l'any 2012, el publicà Edicions 96.

Des que vam descobrir aquest inventari clement inèdit, hem elucubrat molt al voltant dels motius que podien haver provocat que aquest llibre no es publicara en el moment en què li hauria correspost, és a dir, després d’haver guanyat el premi Ausiàs March de Gandia. Alguns —com ara Josep Lluís, Jordi i jo mateixa— estem convençuts que es tracta d’un cúmul de circumstàncies pròpies de finals dels anys 60, que s’afegeixen al caràcter desorganitzat i grafòman del poeta de Burjassot. Alguns companys de devocions creuen que Estellés mateix el podia haver rebutjat, considerant-lo com un llibre menor, però tenim algunes proves per demostrar, ben al contrari, que L’inventari clement de Gandia hauria pogut ser un digníssim precedent de Llibre de meravelles, si s’haguera donat a conèixer —en comptes del que el suplantà— l’any 1971.

Ara acabe de conèixer un document molt valuós en aquest sentit, que ha tingut la generositat de compartir amb mi l’amic i poeta de Sueca Salvador Ortells Miralles, que treballa en una tesi doctoral sobre la poesia de Joan Fuster. Voro m’havia parlat d’una carta, de l’any 1958, que es troba entre la correspondència inèdita entre Fuster i Estellés, i avui me l’ha feta arribar escanejada. Allà, el poeta de Burjassot parla al seu bon amic, confident i assessor poètic i lingüístic, d’un «llibre acabat i, és clar, totalment inèdit» (1) que es titulava Misser Mascó, 17. Si el poema homònim tenia tanta entitat com per a donar títol a tot un llibre, em costa imaginar que Estellés el rebutjara voluntàriament. És una hipòtesi, una pensada meua. Que en determinats moments se m’acumulen moltes coses al cap.

(1) Andrés Estellés, V.: Carta mecanoscrita inèdita de Vicent Andrés Estellés a Joan Fuster del 2 de setembre de 1958, Arxiu Casa Joan Fuster, AJFO.


Aquests són els treballs en què, d'una manera o d'una altra, hem invertit energies, estellesianes i satisfactòries, en els últims anys. Vistos així, juntets i tan distints un de l'altre, no em direu que no fan patxoca! En el disseny dels tres hi ha la mà i l'estil inconfusible del company Pau Àlvarez López.

Com pertoca dir en aquestes ocasions: salut, i per molts anys, senyor Estellés! 

Sobrecoberta de L'inventari clement de Gandia. Edicions 96, 2012.

Una selecció del rapsode Vicent Camps, pensada en l'aprofitament oral
dels poemes d'Estellés.
Amb propostes d'ús didàctic de Joana Navarro. Edicions 96, 2013.

Llibre-disc produït per MFactory Music, amb recitació de Salvador Bolufer
i música original d'Enric Murillo. Des d'ací es pot escoltar i/o adquirir-lo.

«LA ROSELLA» D'ESTELLÉS DITA PER SALVADOR BOLUFER

Tenia ganes de deixar testimoni sonor, en aquest bloc, d'alguna de les peces que formen part del llibre-disc Estellés en solfa, un treball discogràfic i literari produït per MFactory Music, i on Enric Murillo ha posat la música i Salvador Bolufer, la veu i la seua particular interpretació, da 19 poemes de Vicent Andrés Estellés. Cal aclarir que el disc consta de 30 pistes: a les 15 primeres hi ha els poemes musicats i recitats, i a les 15 restants hi ha només les versions instrumentals, que, qui en tinga ganes, podrà aprofitar per a acompanyar-se de la música de Murillo mentre recita. Tot un luxe.

Així és que no hi ha res com fer allò que, a una, li abelleix. A més a més, a banda del testimoni sonor —que és «La rosella», a la pista núm. 2 del disc—, m'he topat amb la preciositat de foto d'aquesta mar de roselles a Beneixama (Alt Vinalopó) i, amb això, el poema ha quedat dit, musicat i il·lustrat a l'altura dels seus mereixements.

Imatge extreta del bloc Natura viva, administrat per Joan Pérez, una persona que no tinc el gust de conèixer, però que, pel que he pogut veure i llegir al seu espai, em fa l'efecte que no es molestaria si sabera que m'he aprofitat del seu bon ull per a il·lustrar amb més color encara aquest poema de V. A. Estellés interpretat pel trobador de veu de roca, Salvador Bolufer.
L'autor de la foto diu que està feta el mes de maig de l'any 2012.

A continuació, la partitura literària que ha donat peu a la composició musical d'Enric Murillo. Feu la prova de clicar sobre el títol, i escoltareu uns versos d'una delicadesa quasi trencadissa, en contrast amb la veu sòlida de Salvador Bolufer (1 min 41 seg només). Uns versos que recorden la sensibilitat dels poetes xinesos clàssics, tan interessats a recrear-se en els petits detalls que commouen. No és, segurament, la línia més coneguda d'Estellés, com tampoc és l'estil que, fins ara, havíem associat amb el trobador desvergonyit i satíric de Burrera Comprimida. Tanmateix, la literatura, l'art o el saber fer d'aquells que gaudeixen amb les immenses possibilitats orals de la paraula poètica són capaços de trencar esquemes, de sorprendre amb meravelles inesperades, de fer-nos surar per un instant per damunt de les misèries que encomana aquella gent que —no cal dir— no tindrà mai la capacitat de gaudir amb uns versos deliciosos com aquests. I ni tan sols coneixen l'emoció senzilla de detenir-se en el marge d'un camí a mirar de prop una rosella. Allà cadascú.   

LA ROSELLA  [cliqueu i aneu a la pista 2]

Amb un pessic, un sol pessic de brisa,

sols amb dos dits, amb dos dits sols de l'aire,

naixes i fuges, criatura aèria,

te'n vas al regne de les papallones,

ets i no ets, predominant rosella

per sobre el blat, i te’n vas i no tornes,
deixant als dits un tacte cereal,
un vague enyor, una suau tristesa,
el breu regal d’efímera durada,
sols una pols, un no-res i ja tot, 

filla del déu de la millor farina! 

CONTRA ELS SIMIS FEIXISTES, SOLEDAT EN PLURAL NO ÉS SOLEDAT

Fa uns dies que em refugie en la poesia —i sí, hi reconec una actitud pròpia de covards—, perquè em fastigueja seguir l'evolució d'aquestes notícies de caire pseudopolític amb què la dreta i la ultradreta espanyolista instal·lada a casa nostra ens han vingut agrejant els sucs gàstrics últimament. Cadascú tenim els nostres recursos personals de supervivència, i encara sort! "Hi tenim resposta a pesar de tot, això sí, almenys de caràcter virtual", m'anava dient hora rere hora, a mesura que veia circular per davant de la meua vista el riu de mostres de suport al poble de Burjassot (a la seua immensíssima majoria d'habitants), al seu batle, Jordi Sebastià, i al seu equip de govern. "Però som dramàtics, no som ocurrents, no fem servir la ironia ni l'humor corrosiu tan propi dels valencians". Hem generat literatura bloguera, això també, i de qualitat, com per exemple aquesta entrada de Ferran Suay, clareta, pedagògica i contundent. Però de vegades he temut que els missatges, la grandiloqüència èpica del llenguatge, i tanmateix l'individualisme passiu, ens tornaren a instal·lar a l'interior d'una caverna fosca i humida a la boca de la qual s'acabarien concentrant una colla de simis armats amb pedres i garrots. Fins que he vist aquesta foto, on el Jordi Sebastià somriu, implacable, darrere de la paraula "amb". Importantíssima, la paraula amb que durant alguns anys —no sé si ho sabeu— estigué prohibida per als traductors d'alguns organismes públics institucionals, com ara la Diputació, perquè hi marcaven les normes lingüístiques els simis d'Unió Valenciana del moment. El temps passa, però els simis hi romanen inalterables, orgullosos de saber-se els primers en l'ordre dels primats.

Imatge extreta de Vilaweb, d'un article titulat
"Els partits democràtics valencians fan costat a Burjassot".

Doncs això: que aquesta foto m'ha obert les portes de l'esperança, perquè l'he volguda veure com una metàfora del futur polític que voldria per al meu País Valencià (per sempre més gravada a la memòria la intervenció del diputat d'ERC, Alfred Bosch, repetint al Congrés: "que no se puede decir País Valencià...?: ¡País Valencià! ¿Oi que se puede decir?, pues lo digo...: ¡País Valencià...!") Totes les forces polítiques —els simis no hi tenen cabuda— fent costat a l'alcalde Jordi Sebastià, amb un poderós i urgent motiu contra el qual no existeixen peròs: enviar a fer punyetes els feixistes —dreta i ultradreta espanyolista instal·lada a casa nostra— i construir una alternativa de govern real, civililitzada, il·lusionant, honrada i progressista.

I ara que m'hi he quedat més tranquil·la escrivint això, arribe a la conclusió que els versos que m'han servit de refugi durant aquests últims dies no eren tan aliens a totes aquestes circumstàncies. Són..., com ho diria...?, una metàfora també —assossegada, molt més lírica i amable, que per això és poesia—, però una metàfora, al cap i a la fi, d'un model de vida interior, valuosíssima per a mi, on la soledat, si és en plural, no és soledat.

SOLEDAT EN PLURAL NO ÉS SOLEDAT

Bonança al pati.

Amb res més que no siga

aquesta barca meua

enriolada 

de pensaments.

MjE

Al poble de Burjassot, i a tota la gent que el fa gran, com per exemple Jordi Sebastià, periodista, escriptor, i ara alcalde; o Vicent Andrés Estellés, poeta immens.

Com un didal d'aigua verda d'aljub

m'han fet sentir més netes les pupil·les,

més clar el cor, més amples els propòsits.

Perquè han estat els oracles, també,

on he sabut els averanys estranys

i he destriat decisions futures.

V. A. Estellés: Ram diürn

HI HA MESTRES QUE ENSENYEN MÉS QUE LLIÇONS

Tirant és el nom del gos de Tomàs Llopis. Tomàs, alhora, és poeta, novel·lista, amic, coassessor lingüístic de la nostra Burrera Comprimida, i mestre —em consta que mestre dels que no passen desapercebuts— de molta gent. A més a més, manté un bloc que es diu L'Almussai on recentment va dedicar una petita entrada a comentar un incident amb el seu Tirant, que li va merèixer una concloent frase final: "La seua generositat m'ha donat una lliçó." Doncs bé, a partir d'aquesta honesta afirmació, es va establir un intercanvi d'aportacions a través de Facebook, de les quals —i amb el permís de l'autora, Yolanda Garcia— m'agradaria destacar aquesta sentència lapidària: "hi ha mestres que no només ensenyen lliçons". Gran veritat, sobretot per a qui hem tingut la fortuna d'experimentar-ho en algun moment de la nostra vida.

Nadaletes a prop del barranc de Manesa de Barx.

Diumenge passat, a punt d'arribar al barranc de Manesa, a Barx, la meua cosina Rosana i jo ens vam aturar davant d'aquest pomellet delicadíssim de narcisos silvestres ("nadaletes" és la paraula amb què primer els diria jo, a pesar que som a febrer) que emergien del badall d'una roca. Em va venir al cap, a l'instant, com un ressort que impulsa un pensament, uns versos d'Antonio Machado:

Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera. 

Tòpic, ja ho sé. Però el que m'interessa és anar a l'immens poder d'atracció que aquests versos del poema "A un olmo seco", i el llibre al qual pertanyen —Campos de Castilla— van exercir en mi, allà pels setze o disset anys. La culpable, una professora de llengua i literatura espanyoles: Elisa Pardines de nom. Aleshores no podia saber si era o no era una gran docent. Als setze anys encara no es té criteri per a jutjar això. Però la realitat és que Elisa fou una mestra —professora de secundària en aquest cas— de les que transmetia —no podria explicar de quina manera— una passió per la literatura, i pels escriptors i escriptores que la fan que, si no fóra massa exagerat reconèixer-ho així, diria, amb la perspectiva del temps, que me la va inocular en vena per sempre més.

Els arbres de la foto no són oms, sinó uns àlbers que creixen a la vora de l'ullal de l'Estany de l'alqueria del Duc, a la marjal de Gandia. La va fer Pau Àlvarez recentment, i em pareix tan bonica que m'abellia utilitzar-la en aquesta entrada.

Una cosa pareguda em va passar quan feia Filologia, ja a la facultat. Els tres primers anys van ser més bé insípids, en el tracte amb el professorat. Però quan ja feia l'especialitat de Literatura hi va aparèixer Sonia Mattalia, una dona argentina guapíssima, per dins i per fora, instal·lada a València des de feia molts anys, experta en l'obra d'Onetti, que un dia em va descobrir els deliris sublims d'un poeta creacionista, xilè, que es deia Vicente Huidobro. D'Altazor o el viaje en paracaídas, que em va absorbir el seny durant una llarga temporada, prové la citació inicial, i el títol, del primer llibre de versos que vaig publicar —Remor alè—, intrèpida joveneta fascinada per la magnífica irreverència d'aquest poeta davant de l'ortodòxia del llenguatge. Tot i que, d'irreverent, el meu pobre llibre només té el record d'Huidobro al títol. La professora Mattalia va morir, de manera lamentablement prematura, el desembre passat. Per a ella aquest record afectuós.

Romper las ligaduras
     [de las venas
Los lazos de la respiración
     [y las cadenas  [...]

Después nada nada
Rumor aliento de frase
     [sin palabra




Vicente Huidobro: Altazor o el viaje en paracaídas, Canto III.

Retrat d'Huidobro fet per Pablo Picasso per a la primera edició d'Altazor.

Un efecte semblant, cada vegada més a prop dels meus interessos actuals, fou el que em va produir el professor Jaume Pérez Montaner una vesprada en què, en classe de Literatura catalana, ens va parlar per primera vegada d'un poeta de Burjassot, que amb un talent només propi dels poetes excepcionals, era capaç d'escriure un poema d'amor quotidià que es deia "Sonata d'Isabel", i també d'executar sentències al voltant del tema més universal —la vida—, des de la seua transcendència i des de la seua vulgaritat alhora. No negaré que, en un primer moment, els versos amb què, segurament, Jaume ens va voler impactar, em van escandalitzar. Però, a partir d'aleshores, s'ha fet més i més gran l'atracció per l'obra d'Estellés: diversa, rica, inacabable. Ho vaig tractar d'explicar ací: Molts poetes distints en un sol Estellés vertader.

bon dia, grapat d'aigua,
escarpidor, gillette, sabó, dentífric.
bon dia, normalitat o hostilitat de l'oratge,
volum de merda que he amollat i mire.
oh, bon dia, veïna, que tornes del mercat.

[...]

com la merda s'esmuny en estirar la cadena,
així són de fugissers els plaers
que la vida ens depara, els amors, tot això.

V. A. Estellés, Horacianes, XVII

Així, a partir, només, de la meua experiència, m'atreviria a definir un bon mestre (o mestra) com aquell explorador engrescat, implicat en la seua tasca, i disposat a obrir camí als seus seguidors, a aquells amb els qui voldria compartir els descobriments d'una aventura, per principis, col·lectiva. Diria que, dintre d'aquesta categoria, hi ha aquells que, com va dir l'amiga Yolanda, "no ensenyen només lliçons".

ELS PEUS CLAVATS A TERRA I ELS DESITJOS APUNTANT BEN AMUNT

Dins de l'Any Estellés amb què l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha decidit honorar la memòria del periodista i ingent poeta que va morir fa 20 anys, el diari digital El Punt-Avui ha començat a publicar, amb una periodicitat quinzenal, una sèrie d'entrevistes a poetes valencians. 

Ezequiel Castellano ha estat l'encarregat de conduir les dues primeres, en les quals –amb la dosi inevitable de pudor ho dic, per la part que em correspon–, hem estat preguntats, en primer lloc Marc Granell, i quinze dies després jo mateixa, en la segona entrega d'entrevistes estellesianes. Reconec en Marc –i sé que molta altra gent ho subscriuria– el meu pare espiritual i poètic. A més a més, tinc la immensa sort de poder compartir amb ell, des de fa molts anys, amistat, confiances i activismes literaris: un tresor personal que no canviaria ni per totes les monedes d'or que diuen que albergava la cova d'Alí Babà.

A cadascun se'ns va fer, en el seu moment, la pregunta de quina era la influència d'Estellés en la nostra obra. Per a Marc, la petja de l'insigne poeta burjassoter és clara i rotunda; jo m'hi vaig atrevir a afirmar que "sóc més creient que practicant de l'obra d'Estellés", la qual cosa va aprofitar com a titular l'agut periodista Zequi Castellano com a titular. Pròximament intentaré reparar, amb una segona entrada blocaire, aquesta pujada de presumpció..., innocent, això sí. De moment, copie els dos enllaços a les entrevistes respectives:

Marc Granell: "La societat valenciana no valora Estellés per un problema de cultura militant".

M. J. Escrivà: Sóc més creient que practicant de l'obra d'Estellés".

I em permet d'extraure, de l'espai digital que em va correspondre en sort, el poema que s'hi reprodueix. Ho faig, fonamentalment, amb la intenció de dedicar-lo a l'amic Jordi Puig, pel seu suport infatigable, i perquè d'ell va partir el muntatge fotogràfic amb què el Col·lectiu Vall de Vernissa el va utilitzar, acompanyant aquesta foto esplèndida de Paco Sastre, per desitjar sinceres ventures d'any novell, quan estrenàrem el 2011.

La dedicatòria és encara ben vàlida:

Per a tota aquella gent “insensata” que continua actuant
amb els peus clavats a terra
i els desitjos apuntant ben amunt. 


PER DALT LES TEULADES…

Com hi ha el dol
en el cor
de la pedra
enquistat,

qui alça el cap
descobreix
que, entre els plecs
del teulat,

pertinaç
com el liquen,
més intrèpid
que el voltor,

creix un broll
–insensat...!–
de raïm
de pastor.

MjE