Em sent als ulls alegria de fulles

La nit del 22 de setembre celebràvem a Gandia la 14a Festa Estellés, amb un sopar popular seguit d'un recital de poemes de l'escriptor de Burjassot i l'actuació de Joan Peiró Aznar. Fou un acte organitzat, com és habitual, per Saforíssims Societat Literària, amb la col·laboració del departament de Cultura i l’Agència Municipal de Promoció del Valencià (Aviva Gandia) de l’Ajuntament de Gandia i Compromís per Gandia. El periodista, escriptor i exalcalde de Burjassot, Jordi Sebastià, obrí l'acte amb un discurs substanciós on destacà la importància d'Estellés per al prestigi cultural i diferencial del seu poble. I l'exconseller d'Educació, Cultura i Esports Vicent Marzà, clogué l'acte amb la proximitat i l'amenitat que el caracteritza i fent seues unes paraules prèvies de l'escriptor i company saforíssim Juli Capilla, on agraïa a un i a l'altre que hagueren acceptat compartir vetlada amb tots nosaltres des de l'honesta condició de ser —com deixà escrit el més gran poeta contemporani valencià— «un entre tants».

 Mural d'homenatge a Vicent Andrés Estellés en la Plaça de les Lletres de la Biblioteca d'Alzira. Autor: Toni Espinar

 

Arribat el meu torn de lectura, vaig voler pronunciar públicament aquestes paraules, motivades per la situació política actual:

Jo pensava que arribaria un dia en què parlar i escriure en valencià, en el nostre català, es convertiria en un fet natural, tan lliure de connotacions com mirar un colom que passa, com respirar inconscientment... Pensava que escriure, llegir, treballar en valencià seria una cosa tan normal, tan rutinària... que em podria concentrar a provar d'escriure bé, el màxim de bé; a parlar bé, el màxim de bé... Que podria contribuir a construir una cultura, una literatura de prestigi, ambiciosa, bella, punyent... i per descomptat, lliure per fi de càrregues que tenen més a veure amb una batalla d'improperis, de ridiculitzacions, de vodevil, de desprestigi, de grolleries, d'incompetències, de manca de respecte, de presumir i exalçar la ignorància i l'analfabetisme. Que tenen més a veure, en resum, amb una persecució genocida dissimulada de mediocritat, confusió, antipatia, vulgaritat. Doncs no. Aquest moment que jo estava convençuda que havia d'arribar, no ha arribat encara. De moment no. De moment, la militància, la fermesa, l'alegria, l'activisme combatiu són, encara, la nostra bandera i la nostra revolució. Ens hi va la vida com a poble. 

 

14a edició de la Festa Estellés, celebrada a la plaça de l'Escola Pia de Gandia, amb la poeta Esther Climent, que va conduir l'acte. Fotografia: Natxo Francés-Ajuntament de Gandia.

I després d'aquesta arenga... Pensava que el que pertocava era triar un poema en aquesta línia ideològica: de compromís social, identitari, de to patriòtic, de Vicent Andrés Estellés. Però al final he decidit que no. Que triaria un poema bellíssim, escrit en la bellíssima llengua de la Poesia, en majúscules, de l'alta poesia, de la poesia que ens emociona i ens commou, en valencià, en el nostre català. I que se'n vagen a fer punyetes els polítics que ens malgovernen!

 

 Un moment de l'actuació de Joan Peiró Aznar.
Fotografia: Natxo Francés-Ajuntament de Gandia.

 

Veig els amants que amb mans i boca es diuen
que com l'amor que els juny no n'hi ha d'altre.
I veig el vent com passa entre les fulles
i vers confins inescrutables corre.
El vent s'enduu, i el monumentalitza,
transfigurat, tot l'amor dels amants.
A l'altra part del món canta un grumet,
feliç del vent que li omple les veles.

 

Com la llavor que alguna brisa ha duta

i ha trobat lloc, entre dos aspres lloses,

on arrelar i prosperar, benigna,

per un secret procediment o gràcia,

em sent als ulls alegria de fulles.

 

V. A. Estellés: Els amants, dins Obra completa IV, 3i4 edicions, 2017.

 

 

 

Cartell de la Festa Estellés Gandia 2023.

#AcíPoesia: Llibre sisè, de Sophia de Mello

«Qui busca una relació justa amb la pedra, amb l'arbre, amb el riu, és portat necessàriament, per l'esperit de la veritat que l'anima, a cercar una relació justa amb l'home. Aquell que veu l'espantosa esplendor del món és lògicament portat a veure l'espantós sofriment del món. Aquell que veu el fenomen vol veure tot el fenomen. És tan sols una qüestió d'atenció, de seqüència i de rigor. 

I és per això que la poesia és una moral. I és per això que el poeta és portat a cercar la justícia per la mateixa naturalesa de la seva poesia. I la recerca de la justícia és des de sempre una coordenada fonamental de tota l'obra poètica.» (*)

El compromís poètic i humà amb què s'identifica Sophia de Mello Breyner Andresen quan pronuncia aquestes paraules ja hauria de ser un motiu prou convincent per a llegir-la.

 

Però, per si no fos suficient, obriu les pàgines d'aquest llibre traduït per Jordi Sebastià i publicat —en edició bilingüe, com sempre en el cas de les traduccions— per Edicions del Buc. I assaboriu lentament la seua «poesia apol·línia», com la qualifica Rui Lage a la nota titulada «Sophia, o del reencantament del món». I copseu-ne tota la saviesa, i la serenitat i l'elegància.

 

Laberint 

Tota sola vaig caminar pel laberint
Vaig acostar el meu rostre al silenci i la tenebra
Per buscar la llum d'un dia net

 

Labirinto

Sozinha caminhei no labirinto
Aproximei meu rosto do silêncio e da treva
Para buscar a luz dum dia limpo

 
 

Fotografia: MjE, «Laberint», tardor de 2021.

 

(*) Paraules pronunciades per Sophia de Mello Breyner Andresen l'11 de juliol del 1964, en el dinar promogut per la Societat Portuguesa d'Escriptors en ocasió del lliurament del Gran Premi de Poesia atorgat a Llibre sisè. Text inclòs a l'edició bilingüe publicada pel Buc.

Entrades anteriors d'#AcíPoesia:

La llum més alta, de Ricard Garcia

La llum de l'ombra. Paisatges per a Mark Rothko, de Jaume Pérez-Montaner 

Rebelión de la sal / Rebel·lió de la sal, de Teresa Pascual

 

CONTRA ELS SIMIS FEIXISTES, SOLEDAT EN PLURAL NO ÉS SOLEDAT

Fa uns dies que em refugie en la poesia —i sí, hi reconec una actitud pròpia de covards—, perquè em fastigueja seguir l'evolució d'aquestes notícies de caire pseudopolític amb què la dreta i la ultradreta espanyolista instal·lada a casa nostra ens han vingut agrejant els sucs gàstrics últimament. Cadascú tenim els nostres recursos personals de supervivència, i encara sort! "Hi tenim resposta a pesar de tot, això sí, almenys de caràcter virtual", m'anava dient hora rere hora, a mesura que veia circular per davant de la meua vista el riu de mostres de suport al poble de Burjassot (a la seua immensíssima majoria d'habitants), al seu batle, Jordi Sebastià, i al seu equip de govern. "Però som dramàtics, no som ocurrents, no fem servir la ironia ni l'humor corrosiu tan propi dels valencians". Hem generat literatura bloguera, això també, i de qualitat, com per exemple aquesta entrada de Ferran Suay, clareta, pedagògica i contundent. Però de vegades he temut que els missatges, la grandiloqüència èpica del llenguatge, i tanmateix l'individualisme passiu, ens tornaren a instal·lar a l'interior d'una caverna fosca i humida a la boca de la qual s'acabarien concentrant una colla de simis armats amb pedres i garrots. Fins que he vist aquesta foto, on el Jordi Sebastià somriu, implacable, darrere de la paraula "amb". Importantíssima, la paraula amb que durant alguns anys —no sé si ho sabeu— estigué prohibida per als traductors d'alguns organismes públics institucionals, com ara la Diputació, perquè hi marcaven les normes lingüístiques els simis d'Unió Valenciana del moment. El temps passa, però els simis hi romanen inalterables, orgullosos de saber-se els primers en l'ordre dels primats.

Imatge extreta de Vilaweb, d'un article titulat
"Els partits democràtics valencians fan costat a Burjassot".

Doncs això: que aquesta foto m'ha obert les portes de l'esperança, perquè l'he volguda veure com una metàfora del futur polític que voldria per al meu País Valencià (per sempre més gravada a la memòria la intervenció del diputat d'ERC, Alfred Bosch, repetint al Congrés: "que no se puede decir País Valencià...?: ¡País Valencià! ¿Oi que se puede decir?, pues lo digo...: ¡País Valencià...!") Totes les forces polítiques —els simis no hi tenen cabuda— fent costat a l'alcalde Jordi Sebastià, amb un poderós i urgent motiu contra el qual no existeixen peròs: enviar a fer punyetes els feixistes —dreta i ultradreta espanyolista instal·lada a casa nostra— i construir una alternativa de govern real, civililitzada, il·lusionant, honrada i progressista.

I ara que m'hi he quedat més tranquil·la escrivint això, arribe a la conclusió que els versos que m'han servit de refugi durant aquests últims dies no eren tan aliens a totes aquestes circumstàncies. Són..., com ho diria...?, una metàfora també —assossegada, molt més lírica i amable, que per això és poesia—, però una metàfora, al cap i a la fi, d'un model de vida interior, valuosíssima per a mi, on la soledat, si és en plural, no és soledat.

SOLEDAT EN PLURAL NO ÉS SOLEDAT

Bonança al pati.

Amb res més que no siga

aquesta barca meua

enriolada 

de pensaments.

MjE

Al poble de Burjassot, i a tota la gent que el fa gran, com per exemple Jordi Sebastià, periodista, escriptor, i ara alcalde; o Vicent Andrés Estellés, poeta immens.

Com un didal d'aigua verda d'aljub

m'han fet sentir més netes les pupil·les,

més clar el cor, més amples els propòsits.

Perquè han estat els oracles, també,

on he sabut els averanys estranys

i he destriat decisions futures.

V. A. Estellés: Ram diürn