«L'última paraula», recitat per Berta Giraut, a Tornaveu poètic

La poeta, l'actriu Berta Giraut, va posar veu a la prosa titulada «L'última paraula», de Sempre és tard. 

El també poeta Enric Umbert-Rexach es preocupa d'estar al cas de les novetats de poesia en català i dedica la seua generositat atenta a escriure ressenyes a partir d'aquestes lectures. Actualment el podeu anar llegint a La Veu dels Llibres.

I a més a més, l'Enric gestiona el canal de YouTube Tornaveu poètic que, en paraules de Montserrat Garcia Ribas «té com a objectiu la creació d’una personal antologia sonora de la poesia en català contemporània». Deixeu-me que us diga que trobe que aquest propòsit és lloable i molt bonic.

Doncs bé, la Berta, d'aquesta manera, per a mi, senzillament estremidora, diu el text que, si voleu, podeu escoltar i podeu visualitzar ací:

«L'última paraula» és una de les vuit proses incloses a l'apartat «Dins la fosca perfecta», de Sempre és tard (Proa, 2020):

En cullo un ramell, de poncelles arrapades a la bardissa. Les dispose en un pitxer que aporta un to modernista a aquell racó de casa. Reposen les poncelles en la plàcida penombra. I un bon matí han esclatat com sexes pletòrics, les poncelles de rosa. La seua perfecció és pura obscenitat. Fan rutilar el silenci que toquen, les corol·les badades, fins que es retrauen en la seua maduresa, i s’hi marceixen i s’hi esfullen i componen una dansa laxa de pètals de rosa que l’aire oblida. Es redibuixen al terra rotllanes desconcertades de pètals, i jo m’estremesc, amb la nuesa de les tiges que guarden la memòria descarnada dels sexes pletòrics que foren. S’ensorren igualment els dies cansats, un a un, i el neguit m’ennuega: quant de temps dura l’eco de l’última paraula?

 

 

M'estime molt aquesta fotografia, que ens feu el Xavier Vidal a la porta de la llibreria Nollegiu del Poblenou de Barcelona. Era el dia 28 de novembre de 2021 i jo hi feia una lectura poètica. Protegida en cada flanc, la Berta Giraut (a l'esquerra) i la Laura López Granell (a la dreta).
Són aquells moments en què el suport i el caliu de les companyes dona sentit a tot. 

 

Per últim, en justa correspondència, em permet recomanar-vos la lectura de Com l'estel que no hi és, un primer llibre potent que la Berta va publicar l'any 2020 a El Gall Editor. Si voleu fer-vos-en una idea, Jordi Solà Coll en va parlar en aquest article: 'Com l'estel que no hi és', de Berta Giraut.

A manera de tast, us transcric aquest poema per fer-vos-en venir ganes. Fa uns mesos el vaig compartir a Twitter amb la fotografia que l'acompanya i el comentari «Mireu quina llum, a la cambra i als versos»:

TREVA

Cansats de resistir, obrim la boca alhora
per confessar el mateix: un mot que ens transfigura.
I ens desvetllem amb ràbia, amb erotisme i ràbia,
amb el rostre esglaiat com a les escultures,
amb els ulls dins els ulls, i dins els ulls la daga,
i la daga als llençols, on m'arrapo al teu rastre,
fins que som cos a cos, i amb les boques lligades,
el sol ens nua al front la nostra pau vermella. 

Berta Giraut

 

 

 

#AcíPoesia: Forat, de Laura López Granell

Havia llegit Coratge, el llibre de Laura López Granell de més recent publicació (Godall, 2020) i ja m'havia agradat. I ara he retrocedit en el temps cronològic —en el temps poètic, diria que no tant— fins al llibre anterior, Forat, publicat a la mateixa editorial l'any 2014. I m'hi he trobat amb un llibre intens, commovedor i d'una honestedat —matisada pel treball poètic, és clar— molt valenta. Tant que he arribat a pensar que, sis anys abans, Forat ja anticipava el títol del poemari —Coratge— que ha vingut després.

Laura López Granell, en una imatge recent.

 

Un poema a manera de tast del conjunt:

 

Sortida

 

I pensar serà obrir el cercle tancat, obrir
un desguàs al perímetre de l'ull
per on s'escorrin les rutines
del trau. I en la conca eixugada
nova de nou, s'hi faran lloc insòlites
imatges, no clixés; s'hi farà lloc
la sorpresa feliç d'una mirada
no apresa a escola. Tornarem a mirar
per primer cop el dolor aliè
amb l'ull buit obert,

i la llàgrima serà nostra.
I el nínxol llunyà serà nostre.
I el badall nostre, l'esgarip de lluny.

I pensar serà obrir un passat tancat...

 

El llibre conté un text que li aporta valor afegit, que és el pròleg de Joan Todó. Dels que dona gust llegir i prepara d'una manera intel·ligent i amena per a iniciar la lectura dels poemes. Tot plegat, per a mi, ha estat una grata sorpresa.

vols que els mots no semblin pedres,
que deixin passar la llum!

Laura López Granell: Forat, Godall Edicions, 2014.

 

Entrades anteriors d'#AcíPoesia:

La llum més alta, de Ricard Garcia

La llum de l'ombra. Paisatges per a Mark Rothko, de Jaume Pérez-Montaner 

Rebelión de la sal / Rebel·lió de la sal, de Teresa Pascual (trad. Lola Andrés)

 

Llibre sisè, de Sophia de Mello Breyner Andresen (trad. Jordi Sebastià)

 

 

 

 

 

 

 

#AcíPoesia: Llibre sisè, de Sophia de Mello

«Qui busca una relació justa amb la pedra, amb l'arbre, amb el riu, és portat necessàriament, per l'esperit de la veritat que l'anima, a cercar una relació justa amb l'home. Aquell que veu l'espantosa esplendor del món és lògicament portat a veure l'espantós sofriment del món. Aquell que veu el fenomen vol veure tot el fenomen. És tan sols una qüestió d'atenció, de seqüència i de rigor. 

I és per això que la poesia és una moral. I és per això que el poeta és portat a cercar la justícia per la mateixa naturalesa de la seva poesia. I la recerca de la justícia és des de sempre una coordenada fonamental de tota l'obra poètica.» (*)

El compromís poètic i humà amb què s'identifica Sophia de Mello Breyner Andresen quan pronuncia aquestes paraules ja hauria de ser un motiu prou convincent per a llegir-la.

 

Però, per si no fos suficient, obriu les pàgines d'aquest llibre traduït per Jordi Sebastià i publicat —en edició bilingüe, com sempre en el cas de les traduccions— per Edicions del Buc. I assaboriu lentament la seua «poesia apol·línia», com la qualifica Rui Lage a la nota titulada «Sophia, o del reencantament del món». I copseu-ne tota la saviesa, i la serenitat i l'elegància.

 

Laberint 

Tota sola vaig caminar pel laberint
Vaig acostar el meu rostre al silenci i la tenebra
Per buscar la llum d'un dia net

 

Labirinto

Sozinha caminhei no labirinto
Aproximei meu rosto do silêncio e da treva
Para buscar a luz dum dia limpo

 
 

Fotografia: MjE, «Laberint», tardor de 2021.

 

(*) Paraules pronunciades per Sophia de Mello Breyner Andresen l'11 de juliol del 1964, en el dinar promogut per la Societat Portuguesa d'Escriptors en ocasió del lliurament del Gran Premi de Poesia atorgat a Llibre sisè. Text inclòs a l'edició bilingüe publicada pel Buc.

Entrades anteriors d'#AcíPoesia:

La llum més alta, de Ricard Garcia

La llum de l'ombra. Paisatges per a Mark Rothko, de Jaume Pérez-Montaner 

Rebelión de la sal / Rebel·lió de la sal, de Teresa Pascual

 

#AcíPoesia: Rebelión de la sal / Rebel·lió de la sal, de Teresa Pascual

La primera edició de Rebel·lió de la sal, de Teresa Pascual, es va publicar a Pagès Editors l'any 2008. L'octubre de 2020 se'n va publicar la traducció, Rebelión de la sal —l'autora de la qual és Lola Andrés, com també del pròleg— a La Garúa poesía. Entre pandèmies i inhibidors diversos, em fa l'efecte que aquesta edició bilingüe no ha tingut el ressò que mereixeria. Tant de bo en vinguen més i millors oportunitats encara.

 

La fotografia és de Juan José Todolí. L'he agafada del seu mur de Facebook. El fotògraf ha estat preparant en els últims mesos una exposició amb imatges d'escriptores i escriptors de la Safor. Es va presentar divendres 15 a la Biblioteca Central de Gandia amb el títol de Lletraferits i, amb ella, es va inaugurar la Tardor Literària de Gandia.

 

De tota l'obra de Teresa Pascual, potser aquest és un dels llibres on la veu poètica tendeix amb major claredat a la concreció. On la poeta recorre a una fisicitat necessària per encarar amb honestedat els temes més descarnadament humans: el reconeixement a través de l'amor, del desig o de la mort (de la mare). Des d'un dels poemes ho proclama l'autora: 

És el moment de tornar a les coses,
de posar-los els noms sense mirar
els efectes que causen sobre l'ànima.

 

I en la traducció de Lola Andrés:

 

És el momento de volver a las cosas,
de nombrarlas sin mirar
los efectos que causan sobre el alma.  

Una aspiració a la concreció o a la fisicitat que prèviament filtra, no cal dir, la fecunda capacitat reflexiva de l'autora:

Torne a donar el silenci imperfecte
del cos que tu has rastrejat amb la boca,
has pres, desfet, partit, desmesurat,
tan diferent al que a la nit d'octubre
vas advertir amb la poca vergonya
d'entrar sense permís en els seus ulls.
Torne a donar-te el cos i prenc del teu
imperatius, rendició, la set,
torne a les mans que han decidit forçar
les màximes raons de la prudència.  

 

* * *

 

Vuelvo a entregar el silencio imperfecto
del cuerpo que has recorrido con la boca,
el que has tomado, deshecho, roto, desmesurado,
tan diferente a aquel que advertiste
en la noche de octubre con el impudor
de entrar sin permiso en sus ojos.
Vuelvo a entregarte el cuerpo y tomo del tuyo
imperativos, rendición, la sed,
vuelvo a las manos que han decidido forzar
las máximas razones de la prudencia. 

 

 Rebelión de la sal, en la traducció de Lola Andrés publicada a La Garúa Poesia (2020).

 

Entrades anteriors de #AcíPoesia:

La llum més alta, de Ricard Garcia

La llum de l'ombra. Paisatges per a Mark Rothko, de Jaume Pérez-Montaner

 

 

 

 

#AcíPoesia: 'La llum de l'ombra. Paisatges per a Mark Rothko', de Jaume Pérez-Montaner

L'any 2018, la Institució Alfons el Magnànim, en la seua col·lecció «Poesia - Obres completes», publicava Defensa d'una forma. Poesia completa 1976-2018, de Jaume Pérez-Montaner. El volum inclou un apartat de «Poesia inèdita» que recull els títols «Punt de fuga» (2017) i «La llum de l'ombra. Paisatges per a Mark Rothko» (2017). Si tenir a l'abast tota la poesia de Pérez-Montaner ja és un motiu d'enhorabona, poder accedir a aquests dos llibres nous hauria d'haver provocat una resposta crítica unànime i entusiasta. Aquest fenomen crític no es produí, evidentment. I els dos llibres inèdits es diluïren a l'interior d'una obra, Defensa d'una forma, que, si no coneixeu, encara sou a temps de buscar i de llegir: tota l'obra poètica completa de Jaume Pérez-Montaner per 19 euros...! Dels inèdits, transcric ací un poema perquè vegeu que no exagere quan dic que Jaume i Vicent Berenguer —editor de la col·lecció— ens hi van afegir, a més a més, dues joies exclusives pel mateix preu del tot rutilant.

 

IMMINÈNCIA

Tot és silenci i solitud. Tot és
silenci i solitud, signe que es filtra,
els braços que s'allarguen. Respirar
la solitud, respirar el silenci,
els braços que s'allarguen. Respirar.

Tot és alè i desig, tot és alè.
L'aorta dilatada fins al màxim.
Un alè que és a penes perceptible.
Sense objecte el desig que et sobreviu.

Tot és desig. Respirar la impotència,
respirar simplement i contemplar.
Un violí de Schubert que es dessagna,
la solitud, el desig del silenci,
les ombres més profundes del vermell.

 

I com a colofó, de la Poètica titulada «Poesia en temps de misèria» no m'estaré tampoc de transcriure'n aquest fragment vivificant:

«No fa encara massa temps, l'any 2003, el conegut setmanari Newsweek anunciava en les seues pàgines la defunció de la poesia. No li faltaven raons, certament, ni en falten tampoc en l'actualitat. La poesia, tanmateix, no ha mort, ni morirà mentre hi haja humans que siguen sensibles tant a l'espectacle de les innumerables manifestacions de la bellesa com també a les múltiples misèries del sofriment i les debilitats de tota mena; mentre tinguen sobretot la necessitat d'expressar o comunicar els seus sentiments i emocions, que són al capdavall els nostres, els de tota l'espècie. De fet la poesia està sempre al voltant nostre, forma part de la nostra realitat o és fins i tot la mateixa realitat; simplement, cal saber veure-la i emmarcar-la, com deia Joan Brossa. En aquest saber veure i en la decisió i encert d'emmarcar-la i donar-li forma rau probablement un dels principals secrets del poema.»

 

 

Jaume Pérez-Montaner, al costat d'una obra de Mark Rothko. Al seu mur de Facebook, Jaume escrivia, el dia 3 de setembre: «Ahir, sempre ahir? un Rothko, inoblidable.» I hi transcrivia el poema «Olivina», dels seus «Paisatges per a Mark Rothko» inclòs al volum de Defensa d'una forma. Poesia completa 1976-2018.

Entrades anteriors d'#AcíPoesia:

La llum més alta, de Ricard Garcia

 

 

 

La poesia també existeix (i existeix amb força)

Tot i que no ens ve de nou, una no pot deixar de sorprendre's —és una manera de parlar— davant de l'ocultació quasi sistemàtica que afecta els llibres de poesia en aquelles llistes triomfals amb què els mitjans solen donar la benvinguda, solen celebrar i exalçar la riquesa editorial del nostre país en dates assenyalades. La més recent, si voleu, amb l'arribada de la tardor, la celebració de la Setmana del Llibre en Català. Val a dir que no passa només amb la poesia: aquest poc interès pel que fa a la diversitat de gèneres —no entrarem ara en d'altres diversitats, com ara la territorial o l'editorial— afecta, no cal dir, d'altres gèneres tant o més injustament menystinguts com la poesia: on són, en aquestes llistes triomfals els (magnífics) llibres d'assaig que es publiquen últimament? En tenim d'escrits originalment en català i en tenim en traduccions impagables. Com també ocorre en el cas de la poesia, i en el de la novel·la, evidentment. I el teatre...? Pobre teatre! Podríem pensar que el teatre mereix d'altres tipus de crítica, l'escènica, per exemple. També. Però ara em referesc als textos teatrals. Si se'm permet, aprofite l'avinentesa: algú sap que fa uns mesos s'ha publicat el segon volum del Teatre complet de Manuel Molins? En paraules del crític i especialista teatral de la UAB, Francesc Foguet: "Polièdrica, complexa i transparent, inconformista i excèntrica, el conjunt de la seva obra teatral i assagística —per primera vegada reunida en diversos volums— configura l’excepcional vastitud temàtica i estilística d’un dels dramaturgs més sòlids i brillants de l’escena contemporània dels Països Catalans." Res. Un incís. Una anècdota sense importància. 

És el que hi ha. A mi m'agradaria, atesa l'evidència, que no s'ocultara aquesta preferència, o interessos mediàtics, o insistència en la convenció comercial i lectora: "Llista de les novel·les que seran novetat aquesta tardor"; "La prosa de ficció que més es vendrà durant la Setmana". Per què no? Per què hem de mantenir les aparences, quan les aparences són les que volem que marquen tendència i hàbits lectors? De què parlem: de vendes, de riquesa literària o d'interessos editorials i comercials? De riquesa i de diversitat literària, no, evidentment. Doncs que hi quedi clar. 

Dit això, jo, a la meua, que és la poesia. I la certesa que algunes coses existeixen, i existeixen amb força, a pesar que se les continue tractant com a anècdotes editorials subsidiàries. I tot i la consciència de la modèstia del gest, el que faré a partir d'ara, amb el suport de les xarxes —Twitter i Facebook— serà donar a conèixer lectures de poesia a petites dosis. Amb l'etiqueta #AcíPoesia, el propòsit és fer una recomanació setmanal —obra original o traduïda—, i no estrictament flamants novetats. Per què en català només?: per una qüestió deliberada de discriminació positiva. I que bé estaria, i com us agrairíem els i les militants de la #Bona LiteraturaSenseEtiquetes, llibreters i llibreteres, que tinguéreu en compte aquest criteri necessari de "discriminació positiva", i reservàreu un petit espai, en les llistes dels "Més venuts", a aquests bons llibres de lectura no massiva, no comercial, que tan necessitats estan de visibilitat. Si voleu, és clar. I gràcies. 

#AcíPoesia #Lallummésalta

La llum més alta


El silenci de les coses,
un tros de pa oblidat,
la floridura de la taronja...

Entre les pedres del mur,
la pedra. Aquest no-res
que sura entre tu i l'altre
i el mar, aquest mar...

El silenci de les coses,
tancar els ulls
           ... i la llum més alta.


Ricard Garcia 

 

 

 Una coedició d'Edicions del Buc i Pruna Llibres. 

L'obra va guanyar la 38 edició del Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi, que convoca l’Associació Cultural Amigues i Amics de Joan Valls i Jordà.