La poesia també existeix (i existeix amb força)

Tot i que no ens ve de nou, una no pot deixar de sorprendre's —és una manera de parlar— davant de l'ocultació quasi sistemàtica que afecta els llibres de poesia en aquelles llistes triomfals amb què els mitjans solen donar la benvinguda, solen celebrar i exalçar la riquesa editorial del nostre país en dates assenyalades. La més recent, si voleu, amb l'arribada de la tardor, la celebració de la Setmana del Llibre en Català. Val a dir que no passa només amb la poesia: aquest poc interès pel que fa a la diversitat de gèneres —no entrarem ara en d'altres diversitats, com ara la territorial o l'editorial— afecta, no cal dir, d'altres gèneres tant o més injustament menystinguts com la poesia: on són, en aquestes llistes triomfals els (magnífics) llibres d'assaig que es publiquen últimament? En tenim d'escrits originalment en català i en tenim en traduccions impagables. Com també ocorre en el cas de la poesia, i en el de la novel·la, evidentment. I el teatre...? Pobre teatre! Podríem pensar que el teatre mereix d'altres tipus de crítica, l'escènica, per exemple. També. Però ara em referesc als textos teatrals. Si se'm permet, aprofite l'avinentesa: algú sap que fa uns mesos s'ha publicat el segon volum del Teatre complet de Manuel Molins? En paraules del crític i especialista teatral de la UAB, Francesc Foguet: "Polièdrica, complexa i transparent, inconformista i excèntrica, el conjunt de la seva obra teatral i assagística —per primera vegada reunida en diversos volums— configura l’excepcional vastitud temàtica i estilística d’un dels dramaturgs més sòlids i brillants de l’escena contemporània dels Països Catalans." Res. Un incís. Una anècdota sense importància. 

És el que hi ha. A mi m'agradaria, atesa l'evidència, que no s'ocultara aquesta preferència, o interessos mediàtics, o insistència en la convenció comercial i lectora: "Llista de les novel·les que seran novetat aquesta tardor"; "La prosa de ficció que més es vendrà durant la Setmana". Per què no? Per què hem de mantenir les aparences, quan les aparences són les que volem que marquen tendència i hàbits lectors? De què parlem: de vendes, de riquesa literària o d'interessos editorials i comercials? De riquesa i de diversitat literària, no, evidentment. Doncs que hi quedi clar. 

Dit això, jo, a la meua, que és la poesia. I la certesa que algunes coses existeixen, i existeixen amb força, a pesar que se les continue tractant com a anècdotes editorials subsidiàries. I tot i la consciència de la modèstia del gest, el que faré a partir d'ara, amb el suport de les xarxes —Twitter i Facebook— serà donar a conèixer lectures de poesia a petites dosis. Amb l'etiqueta #AcíPoesia, el propòsit és fer una recomanació setmanal —obra original o traduïda—, i no estrictament flamants novetats. Per què en català només?: per una qüestió deliberada de discriminació positiva. I que bé estaria, i com us agrairíem els i les militants de la #Bona LiteraturaSenseEtiquetes, llibreters i llibreteres, que tinguéreu en compte aquest criteri necessari de "discriminació positiva", i reservàreu un petit espai, en les llistes dels "Més venuts", a aquests bons llibres de lectura no massiva, no comercial, que tan necessitats estan de visibilitat. Si voleu, és clar. I gràcies. 

#AcíPoesia #Lallummésalta

La llum més alta


El silenci de les coses,
un tros de pa oblidat,
la floridura de la taronja...

Entre les pedres del mur,
la pedra. Aquest no-res
que sura entre tu i l'altre
i el mar, aquest mar...

El silenci de les coses,
tancar els ulls
           ... i la llum més alta.


Ricard Garcia 

 

 

 Una coedició d'Edicions del Buc i Pruna Llibres. 

L'obra va guanyar la 38 edició del Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi, que convoca l’Associació Cultural Amigues i Amics de Joan Valls i Jordà.

"El poema que renilla i es dessagna". Sobre 'On la sang', de Ricard Garcia

Quan falten dos dies per a la celebració del Referèndum català d'autodeterminació —1 d'octubre de 2017—, escolte a la ràdio com s'hi expliquen detalls de logística referits a l'organització d'aquesta jornada que es preveu històrica, mentre acabe una ressenya sobre On la sang, l’últim llibre de Ricard Garcia, a l'escriptori mateix on la majoria dels seus poemes es van gestar. Casualitats imprevisibles de la vida, tenint en compte, a més a més, que mai no hi havia estat, a cal Ricard i la Maria. A la part esquerra d'on escric, enllà de la tanca que delimita el jardí, transcorre el traçat del ferrocarril per on circulen trens que em reclamen l’atenció ara i adés, amb aquella cadència hipnòtica que, a mi, que no hi estic acostumada, m'arriba tan plena de simbologia, com d’atzar que flueix, sempre canviant, tan de llegenda. En aquest rectangle plàcid, la fressa constant de les fulles dels arbres sona com una prima pluja benèfica.

Martorell, Baix Llobregat, 29 de setembre de 2017

El núm. 81 de Caràcters està il·lustrat amb obres de Rosa Mascarell Dauder,
de l'exposició Les dones d'Ausiàs March.
Or fi 23,75 quirats, tremp a l'ou i pastillatge sobre llenç i fusta. Diferents mesures.
2012-2016

Ressenya publicada al núm. 81 de la revista Caràcters.

Abans d’On la sang, Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962) havia publicat Els contorns del xiprer (2005), De secreta vida (2007) i El llibre que llegies (2011). Amb On la sang (Onada Edicions, 2017) va obtenir el Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, l’any 2016.

El llibre gira sobre dos eixos centrals, que, tot reconeixent l’extrema simplicitat de l’enunciat, crec que es poden establir a l’entorn de l’amor i de la mort. Des del pròleg mateix de Joan Navarro —una prosa poètica que es construeix alhora que s’amera dels versos que la provoquen— s’hi fixen aquests dos extrems que, a pesar de l’oposició, comparteixen l’espai comú de la vida i de la paraula.

Així, als poemes, com al pòrtic de Navarro, l’erotisme, l’amor, el sexe s’associen a la llum: «Sentir el que vas sentir. Els ulls de l’altre dins dels nostres ulls, enllà del cos. El cercle que es tanca i rebenta i es refà. Així l’amor. [...] L’oblit del món dins d’aquest amagatall de claror.» Mentre que el dolor i la mort van lligats a la fosca i als símbols que els representen, com ara les espases o la cendra. I com a motiu que recorre el llibre de cap a cap, la sang, és clar —la taca pictòrica de Pere Salinas, que reclama la implicació del lector des de la portada mateixa—; però la sang com una presència latent i mai ostentosa, que es mostra des del poema «Perseu i la Medusa» que fa de pòrtic al llibre i hi reapareix de manera explícita en tres poemes més distribuïts a consciència en sengles apartats; la sang que és el fluid que delata la ferida però també genera i constata la vida; el símbol i el referent on el dolor de viure i l’ímpetu de viure es fonen i es confonen. Encara al pròleg del poeta Joan Navarro: «Cremar i escriure el poema que renilla i es dessagna».

El poeta ensenya les seues cartes de bell començament. Cap concessió a l’ambigüitat. Allò que els lectors hi trobarem se’ns anuncia des de la citació introductòria d’uns versos de Xavier Macià: «Això ha volgut l’atzar: / amor i mort / per sempre agermanats / en la presó del cos.» I en aquesta «presó» hi ha dues escletxes per on circula l’aire: una és l’amor, l’erotisme, el desig, el goig compartit amb la persona estimada; l’altra, ara metafísica, és el reconeixement, l’aprenentatge, de la impermanència, l’acceptació que tot és en el seu transcurs mudable, fins i tot la mort: «S’adorm la tarda, / ja res no em lliga i miro / la mort com passa.»

El plantejament poètic d’On la sang avança, des de l’expressió d’una vida en plenitud, i de l’experiència intensa del gaudi, fins a la desintegració de la mateixa vida. Si ens situem a «Res no és, tot passa», la primera secció del llibre, veurem que hi domina la idea de compenetració absoluta amb l’altre, ja siga aquest «altre» la terra (cos o terra, tant se val), el món extern que copsen —tot i que siga momentàniament— els sentits, o l’amant.

«Res no em lliga», la segona subdivisió, està construïda sobre cinc haikus. És la transició cap als dos últims apartats, els més pertorbadors. Ací ja s’apunten motius que arribaran a atènyer més tard la màxima significació: el fred, la pluja, la boira com a indicis de mal averany.

Després, «Sense treva», arranca amb una imatge sobre els estralls que provoca el pas del temps, d’una força expressiva tan reeixida que hom pot sentir la fiblada quan llegeix: «...perquè el temps és com la llinya / que es tensa a l’extrem de la canya, / aquest fil que tiba l’ham que duus / a la boca de l’estómac, clavat, sense treva.» I comença a planar-hi el pes de l’absència, la desaparició dels éssers estimats i l’amenaça de la por. En resum, la consciència del caràcter finit de cada instant, i el refugi en la bellesa i la seua constatació a través de l’eros, del tacte, dels sentits: « [...] Té aparença / de ser l’última, la tarda que passa. // Abans no s’acabi la regires tota / i trobes, encara, el rastre d’unes mans / a les mans, la força d’uns braços, / la traça viva d’algunes mirades, / la mossegada d’una boca als llavis...». Com abans s’anunciava, hi reapareixen els agents atmosfèrics adversos («Fa fred i el cel s’està tancant / la nevada és imminent»), símbols que ara s’associen clarament amb la mort.

Onada Edicions, 2017
Motiu de portada: Pere Salinas

Tots els temes anteriors desemboquen en la mort, en la desintegració que, de manera orgànica, la vida comporta. «El silenci de la cendra» és l’última secció del llibre, després que s’han acomplert els pronòstics. Sempre s’acompleixen, els pronòstics, al final del temps. «I ja no hi ets»: l’esgarrifança de la frase negativa despullada de cap ornament, repetida dues vegades al poema homònim; els monosíl·labs descarnats. L’últim poema d’On la sang és un breu poema de dol, amarg i bell a parts iguals, que ennuega. L’adéu definitiu i l’abraçada, amor i mort fosos en l’últim vers estremidor que, paradoxalment, tanta desolació transmet, i alhora tanta pau. I amb quina naturalitat ens hi identifiquem, els lectors, i ens sentim reconfortats amb aquesta senzillesa del vers final que, a pesar de tot, és capaç de contenir, i d’expressar, aquesta rara empatia humana envers el dolor: «[...] I després, el silenci / als braços, només el silenci de la cendra.»

Podeu accedir a aquest o a altres números de Caràcters
des de la pàgina de Publicacions de la Universitat de València.

 

Què volen dir les Ítaques

Ha escrit Joan F. Mira (València, 1939), autor de la traducció de l'Odissea al català, 50 anys després de la canònica d'en Carles Riba: 

«I des del temps del pare Homer, on comença la nostra literatura, han passat ja vint-i-set o vint-i-vuit segles, però si d'aquesta literatura nostra n'haguéssem de triar mitja dotzena d'obres essencials, o només tres o quatre, una en seria l'Odissea, i una altra la Divina Comèdia. La cosa més sorprenent és que encara hi ha tants lectors que pensen el mateix. [...] No hem perdut tota l'esperança, si Homer (o Dante) pot ser llegit encara d'una manera discretament extensa i renovada.

El fragment anterior forma part d'un text més ampli que l'escriptor, antropòleg i especialista en textos clàssics grecs i llatins va tenir l'amabilitat d'adreçar-nos amb motiu del concert de presentació del llibre-CD Odissea, el viatge de Ningú, el dia 30 del proppassat novembre, al Palau de la Música de València. Elies Monxolí és el responsable de la versió musical i dels textos d'aquest treball, il·lustrat en l'edició en paper pel pintor Pere Salinas.

Portada del llibre dissenyat per Pau Àlvarez López, a partir d'un collage de Pere Salinas, que ha publicat Edicions 96.

Si voleu tenir més informació, del treball en totes les seues dimensions artístiques, podeu accedir a aquest article que en el seu moment va publicar Núria Cadenes a Vilaweb: «L’Odissea multidimensional d’Elies Monxolí» i que, només a títol il·lustratiu, comença:

És un conte musical. Un llibre. Un collage. Un concert. Una simfonia. Un tractat filosòfic. L’adaptació del clàssic, passat per la sensibilitat del músic i cantant Elies Monxolí. Onze cançons. Les veus. El paper. La narració i la pausa per a contemplar-ne les imatges. L’objecte i l’intangible.

Un dels collages de Pere Salinas, ubicat a la pàgina 21 del llibre, que s'encara amb el text que, en la veu narrativa, comença: «Aquesta és la història més increïble que mai us hagen contat. És la història d'Ulisses, rei d'Ítaca, que després d'una llaga guerra per rescatar Helena en terres de Troia, lluny del seu país, es disposa a tornar».

Laura Borràs, doctora en Filologia Romànica i actual directora de la Institució de les Lletres Catalanes, ha redactat un estudi introductori que es pot llegir en la seua totalitat en aquest enllaç i, en un format reduït, en les pàgines inicials del llibre que ens ocupa. Hi ha un fragment on, tot referint-se al treball musical dut a terme per Elies Monxolí —«una història que, musicalment, queda reduïda a la seva essència», diu—, hi enumera algunes de les accepcions que el DIEC ofereix del verb reduir. De totes, m'interessa destacar-ne la tercera i la quarta, per la manera —discretament extensa i renovada, com havia dit inicialment el savi Joan F. Mira— com caracteritzen la lectura, musical i literària —i ara caldria afegir-hi plàstica també—, que Elies Monxolí i Pere Salinas han fet, i ens ofereixen, des d'aquest treball de sons, de paraules, de formes i de colors:

«Canviar la forma, la denominació, (d’una expressió, d’una quantitat) sense canviar-ne el valor», perquè això és el que passa després de la intervenció d’Elies Monxolí que és multidimensional i atrevida atès que combina diverses traduccions, elimina seqüències i personatges, incorpora textos externs d’èpoques, autors i llengües diverses. I, tanmateix, no en canvia el valor. Com si, com resa la quarta accepció, "expliqués una realitat d’un nivell considerat superior en termes d’un altre nivell", per a una adequació estructural que s’acosti a les expectatives d’un "lector / oïdor" contemporani, sense menystenir-lo». 

Heus-ne aquí un bell exemple: 

En el fons més obscur,

on les ombres van callant,

fou quan la mare es desvetlà

i tendrament va dir-me així:

«L'Amor està movent

el sol i els altres estels,

i si ploren els teus ulls, fill meu,

és per recordar-te qui eres tu,

i ara afanya't a tornar a la claror.»

«Hades, una mort resplendent» [fragment], pp. 42-44. Podeu escoltar-ne la versió musical ací. Són cinc minuts deliciosos.

En aquella presentació al Palau de la Música de València vaig dedicar unes paraules a escatir quins poden ser els múltiples sentits que té Ítaca, com a símbol, com a aspiració, més que en el periple odisseic d'Homer, en aquesta particular recreació artística de Monxolí-Salinas. Un periple, un recorregut, un camí cap al coneixement d'un mateix i del món, en comunió amb els altres; un camí de pensament, però també de sensibilitat, de seducció. Un camí cap a Ítaca. 

Pobra és Ítaca
i pur l'esguard.
Ningú contempla
la Rosa al mar. 

«Ítaca, vestida d'eternitat» [fragment], pp. 60-62.

I en aquest periple també haurem d'aprendre els múltiples sentits que poden i haurien de tenir les Ítaques. Ítaca és el Destí, en majúscules. Ítaca és la llar enyorada; Ítaca és la tornada que justifica el viatge; Ítaca és Penèlope, és el desig que empeny sempre cap avant. I, al meu parer, Ítaca és l'últim lloc, aquell on haurem de trobar-nos cara a cara amb la mort. Però no amb la mort anihiladora, sinó amb la mort que omple de sentit la vida, la «mort resplendent» a l'Odissea musical d'Elies Monxolí. En què es convertiria la vida si no fóssem conscients del caràcter indefugible de la mort? Ítaca és la mort que ens il·lumina per tal que el camí siga llarg, siga ple, siga fructífer, siga plaent i dispose de la dosi necessària de consciència, per re-conèixer tot allò que hem guanyat mentre dura aquest viatge: la capacitat d'estimar i de patir dolor, l'esforç i l'assumpció enriquidora dels reptes; i, si és possible, la contínua aspiració cap a la saviesa, la que ens ha de fer tan humils com per poder-nos dir Ningú.

Va escriure fa uns dies el poeta i amic Ricard Garcia, referint-se a la seua experiència en acostar-se al llibre i al disc Odissea, el viatge de Ningú: «quan sembla que tot s’ensorri al nostre voltant, estic convençut que només la bellesa ens pot salvar». La Bellesa com a concepte omnipresent en aquestes pàgines, un altre dels fars que ens guia en el nostre creixement com a humans. I és que, potser, com diu el mestre Joan Francesc Mira, encara «no hem perdut tota l'esperança».