«El perfum no es mustia com la flor». Josep Piera

Vuit anys després d'haver recollit la poesia escrita fins a l'any 1991, en un volum canònic que es titulà Dictats d'amors. Poesia 1971-1991, Josep Piera va reaparèixer poèticament amb un llibre titulat En el nom de la mar (1999), que conté, segurament, alguns dels seus poemes més celebrats, publicats immediatament abans del canvi de segle: «Criatura», «En el nom de la mar» (compost amb motiu de la mort de Maria-Mercè Marçal), «L’ocell» (un plany dolç de la vida que s’apaga, simbolitzada en una merla negra que s’envola als ulls del poeta; notabilíssim poema). I, tancant el recull, el quasi-himne que és el poema dedicat a «La Drova» i que, no de manera casual, reapareix amb el mateix títol en tres ocasions i tres versions més o menys diferents aplegades en la Poesia completa: el primer, a Esborranys de la música (1980); la referida d’En el nom de la mar i, ja amb uns canvis mínims respecte de l’anterior, a El temps trobat (2013). La «vella vall», un cant d’amor envers la terra, el lloc que Piera tria per viure-hi. La urgència de preservar-lo, de protegir-lo, d’estimar-lo. Topònim elevat a símbol per excel·lència; el centre des d'on s'expandeix l'univers poètic i biogràfic de Piera. La Drova: «no la toqueu, si us plau, no la toqueu. / No la toqueu si no és per a estimar-la.» En els últims temps demanava al públic que en repetís cada vers, i el poema esdevenia un mantra, un cant coral d'amor a la terra.  

 

 El volum de Poesia completa (1978-2018) va ser publicat per la Institució Alfons el Magnànim l'any 2019. Amb pròleg de M. J. E. i epíleg de Jaume Pons Alorda. Il·lustració de la portada: Vicent Almar. Col·lecció dirigida per Vicent Berenguer. 

Per tant: viure-en-el-lloc, on el lloc és també el del poema. Una vida indissolublement lligada a la paraula poètica, és a dir, a la Paraula, en majúscules. Tot un apartat, a més a més, amb el títol de «Droveries», s’inclou a El temps trobat (2013), l’últim llibre de poesia publicat individualment i recollit al volum de la Poesia completa. 1971-2018, que ara ens ha quedat com a testimoni vital fet paraula. 

Està dedicat, «Droveries», «A Marifé», amb la qual cosa es tanca, sens dubte, un cercle poètic, afectiu i vital, perfecte i coherent, que es començava a traçar fa més de cinquanta anys, quan Piera dedicava a «La enamorada de la lluvia» un dels apartats de Monodia de la ausencia (1972-1974), un llibre de la primerenca etapa en llengua castellana que  havia romàs inèdit fins que, l’any 2008, una colla amiga de poetes vam traduir i es va publicar en edició bilingüe en la històrica col·lecció de poesia «Edicions de la Guerra», dirigida per Vicent Berenguer. Allà, a Monodia de l’absència / Monodia de la ausencia, la «Barranca de baladres y algarrobos» esdevenia «Barranc de garrofers i de baladres», en un poema titulat «Pujada a la Drova» que fou, segurament, el primer «Llindar d’ombria verda» des d’on Josep Piera va projectar la seua mirada poètica, de fora a dintre: des de l’espai vital cap a l’espai de la poesia. 

El verb trobar, més que recuperar després d’haver perdut, té fonamentalment, en El temps trobat, el sentit de «compondre artísticament», o «versejar» o «cantar», com tant li agradava fer al nostre aede, quan recitava els seus poemes, en els últims anys: «Volare, oh, oh! / Cantare, oh, oh, oh, oooh!». Contar i cantar, missió genuïna del poeta, d’altra banda.

 

 

  

El temps trobat es publica a Bromera l'any 2013.

Josep Piera, el poeta sensorial, el del temps present eternitzat en un instant, el de l’ací i l’ara, era ben conscient que tot s’havia d'acabar perquè tot havia sigut, i havia sigut viscut intensament, abans. I, a la manera d’un clàssic xinès, plany i celebra l’últim tram de la vida, des de la nostàlgia d’algú que l’ha sabuda viure i l’ha sabuda gaudir com el regal que és, com una nit de festa que ja s’il·lumina amb l’arribada de l’alba; és a dir, que ja s’apaga, rica de joia. Així ho va escriure, així ens ho volgué transmetre, amb l'exemple del dia a dia i així ho hem de preservar, com a ensenyament i com a llegat. 

    Celebrem el que hem viscut i el que vivim.
    Més val celebrar el goig, sempre fugaç,
    que no plànyer els plaers, ai!, perduts.
    Tot és efímer, tot: delers i dolors.
    No hi ha ningú. Només la nit anant-se’n
    i jo, mut, fent el darrer brindis, sol.

Versos extrets del poema «La festa», d'El temps trobat.

 

[He reescrit aquest text deu dies després de la mort de Josep Piera, a partir dels últims apartats del pròleg a Poesia completa. 1971-2018, que a l'edició de la Institució Alfons el Magnànim duu per títol: «Des del llindar de la mirada, el món poètic de Josep Piera.»]

 

#AcíPoesia: 'La llum de l'ombra. Paisatges per a Mark Rothko', de Jaume Pérez-Montaner

L'any 2018, la Institució Alfons el Magnànim, en la seua col·lecció «Poesia - Obres completes», publicava Defensa d'una forma. Poesia completa 1976-2018, de Jaume Pérez-Montaner. El volum inclou un apartat de «Poesia inèdita» que recull els títols «Punt de fuga» (2017) i «La llum de l'ombra. Paisatges per a Mark Rothko» (2017). Si tenir a l'abast tota la poesia de Pérez-Montaner ja és un motiu d'enhorabona, poder accedir a aquests dos llibres nous hauria d'haver provocat una resposta crítica unànime i entusiasta. Aquest fenomen crític no es produí, evidentment. I els dos llibres inèdits es diluïren a l'interior d'una obra, Defensa d'una forma, que, si no coneixeu, encara sou a temps de buscar i de llegir: tota l'obra poètica completa de Jaume Pérez-Montaner per 19 euros...! Dels inèdits, transcric ací un poema perquè vegeu que no exagere quan dic que Jaume i Vicent Berenguer —editor de la col·lecció— ens hi van afegir, a més a més, dues joies exclusives pel mateix preu del tot rutilant.

 

IMMINÈNCIA

Tot és silenci i solitud. Tot és
silenci i solitud, signe que es filtra,
els braços que s'allarguen. Respirar
la solitud, respirar el silenci,
els braços que s'allarguen. Respirar.

Tot és alè i desig, tot és alè.
L'aorta dilatada fins al màxim.
Un alè que és a penes perceptible.
Sense objecte el desig que et sobreviu.

Tot és desig. Respirar la impotència,
respirar simplement i contemplar.
Un violí de Schubert que es dessagna,
la solitud, el desig del silenci,
les ombres més profundes del vermell.

 

I com a colofó, de la Poètica titulada «Poesia en temps de misèria» no m'estaré tampoc de transcriure'n aquest fragment vivificant:

«No fa encara massa temps, l'any 2003, el conegut setmanari Newsweek anunciava en les seues pàgines la defunció de la poesia. No li faltaven raons, certament, ni en falten tampoc en l'actualitat. La poesia, tanmateix, no ha mort, ni morirà mentre hi haja humans que siguen sensibles tant a l'espectacle de les innumerables manifestacions de la bellesa com també a les múltiples misèries del sofriment i les debilitats de tota mena; mentre tinguen sobretot la necessitat d'expressar o comunicar els seus sentiments i emocions, que són al capdavall els nostres, els de tota l'espècie. De fet la poesia està sempre al voltant nostre, forma part de la nostra realitat o és fins i tot la mateixa realitat; simplement, cal saber veure-la i emmarcar-la, com deia Joan Brossa. En aquest saber veure i en la decisió i encert d'emmarcar-la i donar-li forma rau probablement un dels principals secrets del poema.»

 

 

Jaume Pérez-Montaner, al costat d'una obra de Mark Rothko. Al seu mur de Facebook, Jaume escrivia, el dia 3 de setembre: «Ahir, sempre ahir? un Rothko, inoblidable.» I hi transcrivia el poema «Olivina», dels seus «Paisatges per a Mark Rothko» inclòs al volum de Defensa d'una forma. Poesia completa 1976-2018.

Entrades anteriors d'#AcíPoesia:

La llum més alta, de Ricard Garcia

 

 

 

La poesia també existeix (i existeix amb força)

Tot i que no ens ve de nou, una no pot deixar de sorprendre's —és una manera de parlar— davant de l'ocultació quasi sistemàtica que afecta els llibres de poesia en aquelles llistes triomfals amb què els mitjans solen donar la benvinguda, solen celebrar i exalçar la riquesa editorial del nostre país en dates assenyalades. La més recent, si voleu, amb l'arribada de la tardor, la celebració de la Setmana del Llibre en Català. Val a dir que no passa només amb la poesia: aquest poc interès pel que fa a la diversitat de gèneres —no entrarem ara en d'altres diversitats, com ara la territorial o l'editorial— afecta, no cal dir, d'altres gèneres tant o més injustament menystinguts com la poesia: on són, en aquestes llistes triomfals els (magnífics) llibres d'assaig que es publiquen últimament? En tenim d'escrits originalment en català i en tenim en traduccions impagables. Com també ocorre en el cas de la poesia, i en el de la novel·la, evidentment. I el teatre...? Pobre teatre! Podríem pensar que el teatre mereix d'altres tipus de crítica, l'escènica, per exemple. També. Però ara em referesc als textos teatrals. Si se'm permet, aprofite l'avinentesa: algú sap que fa uns mesos s'ha publicat el segon volum del Teatre complet de Manuel Molins? En paraules del crític i especialista teatral de la UAB, Francesc Foguet: "Polièdrica, complexa i transparent, inconformista i excèntrica, el conjunt de la seva obra teatral i assagística —per primera vegada reunida en diversos volums— configura l’excepcional vastitud temàtica i estilística d’un dels dramaturgs més sòlids i brillants de l’escena contemporània dels Països Catalans." Res. Un incís. Una anècdota sense importància. 

És el que hi ha. A mi m'agradaria, atesa l'evidència, que no s'ocultara aquesta preferència, o interessos mediàtics, o insistència en la convenció comercial i lectora: "Llista de les novel·les que seran novetat aquesta tardor"; "La prosa de ficció que més es vendrà durant la Setmana". Per què no? Per què hem de mantenir les aparences, quan les aparences són les que volem que marquen tendència i hàbits lectors? De què parlem: de vendes, de riquesa literària o d'interessos editorials i comercials? De riquesa i de diversitat literària, no, evidentment. Doncs que hi quedi clar. 

Dit això, jo, a la meua, que és la poesia. I la certesa que algunes coses existeixen, i existeixen amb força, a pesar que se les continue tractant com a anècdotes editorials subsidiàries. I tot i la consciència de la modèstia del gest, el que faré a partir d'ara, amb el suport de les xarxes —Twitter i Facebook— serà donar a conèixer lectures de poesia a petites dosis. Amb l'etiqueta #AcíPoesia, el propòsit és fer una recomanació setmanal —obra original o traduïda—, i no estrictament flamants novetats. Per què en català només?: per una qüestió deliberada de discriminació positiva. I que bé estaria, i com us agrairíem els i les militants de la #Bona LiteraturaSenseEtiquetes, llibreters i llibreteres, que tinguéreu en compte aquest criteri necessari de "discriminació positiva", i reservàreu un petit espai, en les llistes dels "Més venuts", a aquests bons llibres de lectura no massiva, no comercial, que tan necessitats estan de visibilitat. Si voleu, és clar. I gràcies. 

#AcíPoesia #Lallummésalta

La llum més alta


El silenci de les coses,
un tros de pa oblidat,
la floridura de la taronja...

Entre les pedres del mur,
la pedra. Aquest no-res
que sura entre tu i l'altre
i el mar, aquest mar...

El silenci de les coses,
tancar els ulls
           ... i la llum més alta.


Ricard Garcia 

 

 

 Una coedició d'Edicions del Buc i Pruna Llibres. 

L'obra va guanyar la 38 edició del Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi, que convoca l’Associació Cultural Amigues i Amics de Joan Valls i Jordà.

El do de ser Marc Granell

Quan l’Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) em va traslladar la proposta d’elaborar aquesta “glossa”, vaig contestar, de manera contundent i convençuda: “Tractant-se de Marc, no puc dir-vos que no. És un acte d'amor”. I així és com voldria que foren enteses les paraules que pronunciaré a continuació, com “un acte d’amor” que he pensat que podria titular-se “El do de ser Marc Granell”. 

 

 

Fotografia de Jesús Prats (Prats i Camps).

 

No és la primera vegada que tinc la fortuna d’acompanyar Marc Granell en un d’aquests moments literaris importants en què ens ajuntem per celebrar, en una espècie de catarsi col·lectiva —una, una altra vegada, i totes les que facen falta—, per celebrar, dic, la trajectòria, l’obra, l’existència, en summa de l’escriptor, del traductor, de l’editor, de l’home compromès, del poeta, de l’amic, del nostre Marc Granell. Dit així, amb l’adjectiu de 1a pers. plural, “nostre”. De manera que, si poguérem personalitzar o concentrar en un sol individu aquella doctrina o concepte filosòfic i econòmic anomenat “del bé comú”, aquest ésser seria Marc Granell. “Bé comú: allò que és compartit i que és beneficiós per a tots o gran part dels membres d'una comunitat determinada”.

Ell no reconeixerà aquest comport, que és, al meu parer, una virtut, un do que va intrínsecament associat al fet de ser Marc Granell. Ell no. Des de la seua perspectiva, marcada sempre per la humilitat i per una sorna o ironia burleta que li és tan pròpia, aquest reconeixement, en forma de Premi Jaume Fuster és un “contuberni” —paraula típicament granelliana— ideat pel col·lectiu d’escriptores i escriptors, companys i companyes d’ofici, de l’AELC. Bé. Sí. També és un “contuberni” —amb el noble sentit que posseeix el terme d’”entesa o unió de persones amb un interès comú”—. És el tret diferencial d’aquest guardó concedit pel col·lectiu lletraferit.

Bé: anem al que anem. Que és la defensa de la tesi que hi ha un do intrínsecament associat al fet de ser —i dir-se— Marc Granell. Jo ara ho il·lustraré amb alguns exemples .

Marc Granell és qui escriu: 

 

Tot és tu
quan tu hi ets,
quan et sé
lluny i et sent
dins la pell,
perquè ho ets
tot i en tot,
quan mire,
amor, veig
tot allò,
amor meu,
que tu ets.

Jazz, 2006

I Marc Granell és qui escriu aquests versos de “Suite africana”: 

 

Aquest infern de sang

que inunda el paradís de cossos fets a miques

és el món.

 

És 

el cul del món.

 

El forat últim.

 

I necessari.

 

Tard o d'hora, 2006

I Marc Granell és també qui escriu el poema titulat “Gaza”, tan tristament actual, tan reincidentment actual “en l’oblit fet costum de l’extermini” (Cel de fang, 2020).

Perquè, com diu el crític i estudiós Francesc Calafat, al pròleg de la Poesia completa, 1976-2016, “la poesia per a Marc Granell [...] és sobretot una condició, una disposició absoluta que exigeix una atenció permanent als problemes que atenyen al món”. I per això, ”En la seua obra el costat personal i el costat públic són dues cares de la mateixa moneda”, i és, la de Marc, una poesia que diu “l’espant en què poden convertir-se les persones, que diu l’espant en què pot esdevenir el llenguatge”. I ho fa des de la màxima complicitat amb el proïsme i des de la mínima compassió amb el jo-poeta. Però, a pesar de la cruesa i de l’espant, ningú no en qüestionarà la conveniència, perquè Marc Granell posseeix el do de dir-se Marc Granell i Marc Granell escriu en nom de la veritat i de la coherència amb ell mateix i amb el seu-nostre món terrible. 

 

 

 

Marc Granell va reunir la seua poesia en aquest volum, publicat per la Institució Alfons el Magnànim de València, l'any 2017.

Ni quan escriu la que hem acordat a denominar “Poesia infantil” no s’està de referir-se, per exemple, al destí de l’ésser humà en termes de “buidor negra”; ni de qualificar l'existència d'excepcionalitat efímera i brillant, que passa com “una estrella / blanca i fugaç”. Ni fa cap concessió a favor de maquillar les atrocitats del món. Aquest és un tret distintiu, remarcable i admirable de la Poesia, en general i en majúscula, de Marc Granell. S’hi ajuda dels recursos sonors de la rima, d’uns versos plens de musicalitat i d’un ritme més àgil i més lleuger, això sí, i així connecta amb els lectors més joves, també, des de la sonoritat del poema dit en veu alta. Però Marc no renuncia a mostrar les injustícies del món ni a denunciar-les, ni quan s’adreça als més menuts. Ell sap fer-ho. Fins i tot creu que hi pot incidir, que la consciència poètica potser ajudaria a combatre aquestes injustícies: és el seu do. Pareu atenció al poema següent, del recentment publicat Poemes romancers i altres versos xafarders (Bromera, 2021): 

 

BALADA DEL XIQUET PERDUT

Sota el sol del desert

un xiquet, dret, espera,

vora la via, el tren

que el durà a la frontera.

Du cremada la pell

i en el cor du una pena

antiga com la fel

que en el pols li batega.

Ha passat fam i fred

i una por tan immensa

que li talla l'alè

i en la sang li navega.

Ve del sud, de l'infern

on va nàixer, d'on era,

on la vida no és res

més que angoixa i violència.

Allà al nord, somia ell,

la vida deu ser bella,

un jardí on deixaré

arrere la misèria.

Allà al nord, tanmateix,

hi ha un fusell que l'espera,

un mur alt com un déu

i una tomba ja oberta

al bell mig del desert,

a un pas de la frontera,

menuda com és ell,

que el cobrirà d'arena. 

 

 

 

 Marc i Manuel fan molt bona parella, en la vida i en els llibres que un escriu i l'altre dibuixa. Com ara aquest que us recomane: per a totes les edats. Bromera, 2021.

Íntegre com és, quan l’any 2020 la Generalitat Valenciana li va concedir el Premi de les Lletres, Marc no va estar-se'n, d'incorporar, en el seu discurs pronunciat en l'acte institucional del 9 d'Octubre, un dard necessari contra el comportament “caïnita i suïcida de tants polítics” en un temps en què “la mort ens visita i s'emporta cossos i veus estimades”. Unes paraules —com tot el seu parlament, d’altra banda— dit amb la precisió i la dosi d’incidència justa de qui domina a la perfecció l’efectivitat del llenguatge poètic. Si encara algú en tenia cap dubte, al Palau de la Generalitat degué quedar clar què significa allò de comportar-se i expressar-se fent honor al do de ser Marc Granell.

Marc Granell és el mestre que ens ha ensenyat a caminar pels viaranys de la poesia. És un far. Amb el transcurs del temps he pogut entendre també que un mestre, com ara ell, és el qui, amb el seu exemple, acompanya. Des de les paraules. En aquest sentit, voldria explicar-vos un fet. Mentre Marc escrivia Cel de fang i Poemes romancers i altres versos xafarders, de manera constant, insistent, metòdicament i disciplinada, com a ell li agrada fer les coses, tot ple d’admiració i de la fascinació —encara, després de més de quaranta anys!— de qui se sent posseït per la paraula, ell, el mestre, em transmetia en la distància la plenitud de la seua experiència i m’encomanava el seu entusiasme d'escriptor en plena acció. A partir d’aquest do vaig escriure un poema titulat, com un vers seu, "Matins en flor". Mestre és qui ensenya i mestre és qui transmet i inocula, amb el seu exemple, les ganes de fer com el mestre.

 

Una altra imatge de l'acte. En primera fila: Anna Lis, Marc Granell, Bel Olid (presidenta de l'AELC). Dues butaques més enllà seia Teresa Pascual, vicepresidenta de l'AELC al País Valencià.  Al faristol, Vicent Berenguer recitava el poema "Gare du Nord", del llibre Corrent de fons (1999). Fotografia: Prats i Camps.

Vaig estar fa unes setmanes a Xàtiva, en un concert dels Ovidi4 i allà va sonar, com no podia ser d'altra manera, el "Nostàlgia d'Ovidi Montllor", recollit al llibre Tard o d'hora:

 

La poesia dona per a poc

si se la mira

amb ulls calculadors i rapinyaires,

tan a la moda.

 

Aquells versos, entonats al claustre de Sant Domènec, són la resposta perfecta quan, seguint la inèrcia previsible i carregosa, apareix aquell babau que ens pregunta, als poetes: "però de la poesia es pot viure...?" Ai..., quina pobresa d'esperit! "La poesia, però, ho dona tot", reblaria, senzillament, el nostre poeta.

 

No cal dir, a aquestes altures de la correguda, que el do per excel·lència de Marc Granell és la seua poesia i està contingut en les pàgines del volum Poesia completa, 1976-2016 (Institució Alfons el Magnànim, 2017) i en els dos llibres posteriors, ara ja publicats: Cel de fang (Bromera, 2020) i Poemes romancers i altres versos xafarders (Bromera, 2021).

 

Aquest premi Jaume Fuster s'atorga a la trajectòria irrenunciablement poètica de Marc Granell. A aquell a qui la poesia ho ha donat tot. I de sobte, aquest do, és el nostre do, allò que ens "és donat". És a dir, la poesia que ens sacseja, que ens esgarrifa, que ens entendreix, que ens il·lumina. que ens fa ser més dolorosament i més vivament humans. 

Per molts anys de contubernis com aquest d'avui, Marc!

 

Text llegit amb motiu de la concessió del Premi Jaume Fuster que atorga l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

València, Octubre CCC, 4 de juny de 2021

Estimades merles

La merla és negra perquè l’ombra és seua.
Eduard Marco

No faig cap descobriment si afirme que, en aquestes latituds occidentals nostres, l'estació més sorollosa de l'any és l'estiu. Tret del cant dels ocells. No soc cap experta en ornitologia, però observe que, amb les altes temperatures, els ocells callen. Durant la primavera, des del llit estant, no necessite mirar el rellotge, ni tan sols cal obrir els ulls, per endevinar que el dia ja llostreja. Ho anuncien, millor que cap altre ocell, les merles, amb el seu cant net com un doll d'aigua clara. Entre les cinc i les sis de la matinada, durant el mes de maig d'albades fresques, un bell cant de merla vetlla amb mi. Escoltant-la torne a agafar el son, amb un sentiment de gratitud i d'ànima acompanyada. Amb l'arribada de l'estiu i les seues nits tan curtes, la fosca és més fosca, sense el cant de les merles.

Fotografia: Lluís Romero

Gràcies al poeta Antonio Cabrera conec la paraula orto. No pot estar contextualitzada amb més exactitud que en aquest poema d'algú que coneix i que s'estima els ocells com ell. Segur que, a Antonio,  el cant de les merles, també li ha endolcit més d'una vegada els seus desvetllaments. 

MIRLO COMÚN
(Turdus merula)

Velo del orto.
Dice el pájaro negro
claros enigmas.

Antonio Cabrera: Tierra en el cielo, Pre-textos, 2001

Lluís Romero em va ensenyar aquesta fotografia dels dos ocells negres que jo he volgut que siguen merles —són merles, no...?—. I em vaig atrevir fa uns mesos a il·lustrar-la amb un petit haiku, no del tot ortodox, que diu així:

Són dues merles,
aquests ocells, o són
les nostres morts

emmirallades?

MjE, 6 de desembre de 2017

I ara m'ho faig venir bé, amb aquesta entrada ornitològica, per anar a parar a un altre poema, de Josep Piera en aquest cas, que es titula "L'ocell", del llibre En el nom de la mar publicat per primera vegada l'any 1999 i actualment descatalogat. La bona notícia és que molt prompte tindrem ocasió de rellegir-lo, potent i esborronador com tants altres, en el volum de la Poesia completa de Piera que està a punt de veure la llum gràcies a la Institució Alfons el Magnànim, dins de la col·lecció que dirigeix Vicent Berenguer.

Mentre en preparava el pròleg que acompanyarà aquest llibre, he pensat moltes vegades en els últims mesos que, segurament, algun lector o lectora joves hi descobriran un Josep Piera poeta, autor d'obres agosarades com ara Presoners d'un parèntesi, Brutícia, Mel-o-drama, escrites i publicades fa ja quatre dècades. I m'ha envaït una sana enveja, i una mica de nostàlgia, també.

El veig de negra llum, omplint-me els ulls,
meravella real, espill de l'ànima,
i el veig lluent, des de l'ombra més ombra.

[...] 

La merla fuig. La llum de dol s'envola.
Em quede sol, fent-me fosc en la fosca. 

Josep Piera 



22 de desembre de 2018. Dos mesos després...

Jo sabia que fa uns anys havia llegit un poema de Bertolt Brecht que m'havia sacsejat l'esperit —així com passa en algun moment prodigiós en què la poesia se'ns revela amb tota la seua força viva—, però no recordava on l'havia llegit. Traduït per Feliu Formosa, això segur. Les elegies de Buckow no són a la meua biblioteca, tot i que les vaig llegir fa molt de temps i formen part del meu llegat de lectures fonamentals. I fa un parell de dies, ordenant llibres, un volum amb portada de cabaret se'm va manifestar a la prestatgeria: XIV Homenatge a la Paraula. Tot el temps que ens hem buscat. Feliu Formosa. I, en un apartat que vam titular, quan el preparàrem l'any 2010 des del CEIC Alfons el Vell de Gandia, "Poemes traduïts d'altres llengües" (per oposició a un altre dit "Poesia pròpia"), n'hi havia aquest bell, tan bell, "[Quan, a la blanca cambra de l'hospital de la Charité...]". Diuen que un dels últims, o potser l'últim poema que va escriure Brecht. Des de l'hospital on és ingressat, el poeta escolta el cant d'una merla. Conscient que està davant d'un «anunci de la mort», crec que associa amb l'ocell la continuïtat de la vida, enllà del temps caduc de qui l'escolta.

Quan, a la blanca cambra de l'hospital de la Charité
Em despertava prop del matí
I sentia la merla, ho sabia
Millor. Ja feia temps que havia
Perdut la por de la mort. Perquè res
No em pot faltar mai més, en el supòsit
Que falti jo mateix. Llavors
Aconseguien d'alegrar-me també
Tots els cants de merla que vindran després de mi.

Bertolt Brecht. Traducció de Feliu Formosa

Poemes que fan tremolar

Com ara aquest d'Erich Fried, del llibre Exercicis preparatoris per a un miracle [1]. Si us ve de gust, mentre el llegiu, el podeu escoltar recitat des d'aquest enllaç a l'espai radiofònic La casa sota la lluna, de Radio Gandia Ser, on Puri Naya i jo en parlem embadalides (4 min 12 seg). També hi fem un comentari sobre la importància dels silencis en poesia.

EL QUE FA MAL

Si et
perd
què
em farà mal?

No el cap
ni el cos
ni els braços
tampoc les cames

Es cansen
però no fan mal
o no més mal
que la cama que sempre fa mal

Respirar no fa mal
S'encongeix una mica 
però menys
que amb un refredat

L'esquena no fa mal
tampoc l'estómac
els ronyons no fan mal
i tampoc el cor

Llavors
per què
no puc suportar
perdre't?

Erich Fried: Exercicis preparatoris per a un miracle. Poemes de la ràbia i de l'amor, Edicions Alfons el Magnànim-IVEI, València, 1991. Traducció de Gustau Muñoz i Marc Granell.



 

Com que estem en plena temporada taronjaire, ho he tingut fàcil per aprofitar el deliciós suc matinal i experimentar una mica amb la fotografia (pobra de mi!). Ja em disculpareu l'atreviment, professionals del Photoshop!

Erich Fried va nàixer a Viena l'any 1921, al si d'una família jueva, i el 1938 hagué d'exiliar-se davant la persecució desencadenada pels nacionalsocialistes. Des de llavors va residir a Londres, on va morir l'any 1988. És un dels grans poetes en llengua alemanya del segle XX. Els seus registres en poesia són molts i ben diversos, per bé que hi predomina la inspiració civil. Com assenyalen els traductors a la seua «Nota preliminar», fou un escriptor rigorosament compromès amb la seua època i amb una capacitat d'impacte públic gens corrent»; un dels principals representats de la literatura política en llengua alemanya a partir de la Segona Guerra mundial. Però, com demostra el poema anterior, «Fried és també un poeta de l'amor, de la individualitat que s'obre al món, de la vivència íntima». La seua obra completa comprèn uns vint-i-sis volums de poesia, però fou un autor prolífic en pràcticament tots els gèneres literaris.

[1] Exercicis preparatoris per a un miracle és una antologia que té com a base el llibre Vorübungen für Wunder. Gedichte vom Zorn und von der Liebe (Berlín, 1987), un volum que recull poemes procedents de set llibre diferents, publicats entre 1979 i 1985.

Portada de la col·lecció llegendària de poesia, dirigida per Marc Granell, d'Edicions Alfons el Magnànim-IVEI de València.
En aquesta nova etapa política, l'actual Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d'Estudis i Investigacions ha reprès la col·lecció.