L'amor és la ferida

«Quotidianitat i estranyesa en la creació poètica» és un binomi que propose repensar i reformular per tal que, més que parella d'opòsits, els considerem termes complementaris, més rendibles, crec, poèticament. Distància i proximitat; quotidianitat i estranyesa, per tant, com a conceptes no excloents sinó copulatius. M'hi explique.

Tenint en compte que una de les companyes de taula és la Xènia Dyakonova, aprofite per incidir en la importància de la feina dels traductors —ella ho és, a més de poeta—, que ens apropen una obra que en principi podria considerar-se llunyana o estranya; estranya en el sentit etimològic derivat d'extraneus: «exterior, aliè, estranger». D'entrada, potser la traducció és l'exercici (literari) més important per invalidar la suposada antítesi entre distància i proximitat.

El tema proposat em resulta molt suggeridor. A partir d'un plantejament terminològic similar, vaig redactar la tesi doctoral centrada en l'anàlisi de l'obra poètica d'en Josep Piera en el context dels anys setanta. Amb el pas del temps, he anat constatant fins a quin punt la meua proposta d'anàlisi, que havia fonamentat en les parelles d'aparents contraris «dins i fora», «ací i allà», «jo i l'altre», o «distància i proximitat» estava influïda per la lectura del llibre del filòsof Gaston Bachelard, La poètica de l'espai, que l'any 2024 s'ha publicat en català gràcies a la traducció d'Andreu Gomila. Aquest clàssic del segle xx incorpora un capítol intitulat «La dialèctica del defora i del dedins» que, tot entomant l'expressió que ha utilitzat l'Enric Casasses en la conversa amb la Núria Cadenes, «corria per la meua sang» sense ser-ne jo del tot conscient, i em va servir com a pauta sobre la qual vaig anar exposant les conclusions a partir de la interpretació dels postulats poètics de Piera.

Convenim a considerar que allò llunyà o distant s'associa amb l'estranyesa i allò pròxim, amb la quotidianitat. En el meu cas, una de les aspiracions poètiques més engrescadores és la d'«abolir distàncies» des de l'escriptura. Un concepte que Josep Piera fa servir al poema «De la vida quotidiana» al qual s'ha referit Susanna Lliberós en la seua ponència «El miracle de la quotidianitat. La vida dins del poema». Això escriu Piera al seu Presoners d'un parèntesi de l'any 1978:

Ni rellotges, ni peus ni cap vehicle veloç;
tan sols l’esguard i el tacte, fixats damunt la pell,
aboliran distàncies. Estimar és conèixer. [1]

 

Continue amb el meu intent de reformulació. Si quotidiana és una cosa que s'esdevé «cada dia» (derivat de quotidie), ens podríem preguntar: esdeveniments com la guerra d'Ucraïna o la situació terrible a la franja de Gaza, com els considerem, quotidians o estranys? Són el pa nostre de cada dia i, personalment, els visc com un drama de proximitat, a pesar de la distància geogràfica. Aleshores, en quins termes en parlaríem i n'escriuríem, si és el cas?: de quotidianitat o d'estranyesa? Des del moment en què un motiu m'interessa poèticament, he d'aconseguir que allò estrany o distant deixe de ser-ho.

Hi ha un vers emblemàtic de la poeta Wisława Szymborska, al qual retorne contínuament i que, al meu parer, resumeix de manera magistral el que hi pretenc explicar: «Perdoneu-me, guerres llunyanes per portar flors a casa.» Guerres llunyanes per les quals la veu poètica demana perdó. Si hom demana perdó per una cosa és perquè allò l'afecta, perquè hi ha una relació d'empatia, de connexió interior; per tant, s'estableix una relació de proximitat respecte del motiu que duu a implorar perdó i del suposat dolor que aquell motiu provoca. Les «guerres» es contraposen, a la segona part del vers, amb el recer, amb el confort casolà i la zona de protecció on encara és possible la bellesa i des d'on, sembla, escriu la poeta. L'oposició entre estranyesa-distància i quotidianitat-proximitat s'ha fos, s'ha abolit per obra i gràcia de l'empatia, que no és, ni més ni menys, que la comprensió, la interiorització, la compassió pel patiment de l'altre, representat per les guerres, al vers. I això només és possible perquè el dolor aliè és viscut com una ferida pròpia. Així, amb el verb «perdonar», una situació que es qualifica de «llunyana» esdevé pròxima a causa de la interiorització afectiva: un acte d'amor, ni més ni menys, que vaig formular en uns versos d'un poema titulat «Latitud zero»: «L'amor no redimeix de la ferida. L'amor és la ferida». Heus ací l'abolició definitiva de la distància; la interiorització radical de l'estranyesa.

Voldria il·lustrar la meua dissertació amb el poema «El que vaig veure», de l'escriptor bosnià Goran Simić, que va patir en carn i ossos els més de 1.400 dies que va durar el setge de Sarajevo de la guerra de Bòsnia. En reproduesc la primera estrofa, en la traducció de Simona Škrabec:

 

Vaig veure que els peus es fan dos números més petits
quan una persona mor.
Això explica que als carrers de Sarajevo
es veiessin tantes sabates enmig de bassals de sang.
Quan sortia de casa,
m'ajustava ben fort els cordons,
tan fort que els peus se'm tornaven blaus.
Déu meu, i que n'era de feliç, si tornava a casa
amb les sabates als peus.
Quin plaer descordar les sabates tot sol.
Quina sort no estar estès al carrer descalç.
Valia més anar al cel amb peus blaus
que sense sabates. [2]

 

 Goran Simić. Fotografia: Milomir Kovacevic Strašni. 
Extreta de la pàgina de LaBreu, que l'any 2023 va publicar Els meus dies feliços al manicomi.

 

Simić posa el focus de la tensió dramàtica en el motiu quotidià i ben concret de les sabates. De les sabates dels altres conciutadans que van morir en la mateixa tragèdia bèl·lica que ell també va patir. Tan sols el passat dels temps verbals hi aporta una mica de consol, perquè entenem que, qui escriu, hi ha sobreviscut. La seua quotidianitat, a pesar de la distància, ens hi apel·la des de la commoció, amb una força tan dràstica com els cordons de les sabates que la veu poètica explica que havia d'estrènyer ben fort en sortir de casa, per no perdre-les... en el cas que s'esdevingués la terrible fatalitat. Alhora, un fet tan aparentment quotidià com el de descordar les sabates en arribar a casa adquireix caràcter transcendental i és sinònim de felicitat. És fàcil deduir que, alhora que s'alleugereixen els peus dels cordons que els oprimeixen, s'allunya el terror de la mort. I quin confort per als lectors també, que des de la com-passió, des d'una sensibilitat ferida, ens podem sentir tan a prop d'aquells peus blaus, estranys i alhora, tan nostres.

«Estranyesa i doncs, quotidianitat» fou el títol de la meua intervenció en la taula redona Quotidianitat i estranyesa: distància o proximitat?, moderada per Victòria E. Cremades i compartida amb Joaquim Cano, Xènia Dyakonova i Pau Vadell. Formava part de la programació del II Seminari de Poesia, titulat Quotidianitat i estranyesa en la creació poètica, organitzat per l'Associació d'Escriptors en Llengua catalana i celebrat a l'Octubre CCC de València, el dia 2 de febrer de 2025. Amb el suport de CEDRO i de la Institució de les Lletres Catalanes i la col·laboració de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Se n'han recollit totes les intervencions al núm. 83 de la col·lecció «Quaderns Divulgatius» de l'AELC.

 

 

---

[1] Josep Piera: Poesia completa 1971-2018, Institució Alfons el Magnànim, València, 2019.

[2] Goran Simić: Els meus dies feliços al manicomi, LaBreu, 2023.

 

 

 

«El perfum no es mustia com la flor». Josep Piera

Vuit anys després d'haver recollit la poesia escrita fins a l'any 1991, en un volum canònic que es titulà Dictats d'amors. Poesia 1971-1991, Josep Piera va reaparèixer poèticament amb un llibre titulat En el nom de la mar (1999), que conté, segurament, alguns dels seus poemes més celebrats, publicats immediatament abans del canvi de segle: «Criatura», «En el nom de la mar» (compost amb motiu de la mort de Maria-Mercè Marçal), «L’ocell» (un plany dolç de la vida que s’apaga, simbolitzada en una merla negra que s’envola als ulls del poeta; notabilíssim poema). I, tancant el recull, el quasi-himne que és el poema dedicat a «La Drova» i que, no de manera casual, reapareix amb el mateix títol en tres ocasions i tres versions més o menys diferents aplegades en la Poesia completa: el primer, a Esborranys de la música (1980); la referida d’En el nom de la mar i, ja amb uns canvis mínims respecte de l’anterior, a El temps trobat (2013). La «vella vall», un cant d’amor envers la terra, el lloc que Piera tria per viure-hi. La urgència de preservar-lo, de protegir-lo, d’estimar-lo. Topònim elevat a símbol per excel·lència; el centre des d'on s'expandeix l'univers poètic i biogràfic de Piera. La Drova: «no la toqueu, si us plau, no la toqueu. / No la toqueu si no és per a estimar-la.» En els últims temps demanava al públic que en repetís cada vers, i el poema esdevenia un mantra, un cant coral d'amor a la terra.  

 

 El volum de Poesia completa (1978-2018) va ser publicat per la Institució Alfons el Magnànim l'any 2019. Amb pròleg de M. J. E. i epíleg de Jaume Pons Alorda. Il·lustració de la portada: Vicent Almar. Col·lecció dirigida per Vicent Berenguer. 

Per tant: viure-en-el-lloc, on el lloc és també el del poema. Una vida indissolublement lligada a la paraula poètica, és a dir, a la Paraula, en majúscules. Tot un apartat, a més a més, amb el títol de «Droveries», s’inclou a El temps trobat (2013), l’últim llibre de poesia publicat individualment i recollit al volum de la Poesia completa. 1971-2018, que ara ens ha quedat com a testimoni vital fet paraula. 

Està dedicat, «Droveries», «A Marifé», amb la qual cosa es tanca, sens dubte, un cercle poètic, afectiu i vital, perfecte i coherent, que es començava a traçar fa més de cinquanta anys, quan Piera dedicava a «La enamorada de la lluvia» un dels apartats de Monodia de la ausencia (1972-1974), un llibre de la primerenca etapa en llengua castellana que  havia romàs inèdit fins que, l’any 2008, una colla amiga de poetes vam traduir i es va publicar en edició bilingüe en la històrica col·lecció de poesia «Edicions de la Guerra», dirigida per Vicent Berenguer. Allà, a Monodia de l’absència / Monodia de la ausencia, la «Barranca de baladres y algarrobos» esdevenia «Barranc de garrofers i de baladres», en un poema titulat «Pujada a la Drova» que fou, segurament, el primer «Llindar d’ombria verda» des d’on Josep Piera va projectar la seua mirada poètica, de fora a dintre: des de l’espai vital cap a l’espai de la poesia. 

El verb trobar, més que recuperar després d’haver perdut, té fonamentalment, en El temps trobat, el sentit de «compondre artísticament», o «versejar» o «cantar», com tant li agradava fer al nostre aede, quan recitava els seus poemes, en els últims anys: «Volare, oh, oh! / Cantare, oh, oh, oh, oooh!». Contar i cantar, missió genuïna del poeta, d’altra banda.

 

 

  

El temps trobat es publica a Bromera l'any 2013.

Josep Piera, el poeta sensorial, el del temps present eternitzat en un instant, el de l’ací i l’ara, era ben conscient que tot s’havia d'acabar perquè tot havia sigut, i havia sigut viscut intensament, abans. I, a la manera d’un clàssic xinès, plany i celebra l’últim tram de la vida, des de la nostàlgia d’algú que l’ha sabuda viure i l’ha sabuda gaudir com el regal que és, com una nit de festa que ja s’il·lumina amb l’arribada de l’alba; és a dir, que ja s’apaga, rica de joia. Així ho va escriure, així ens ho volgué transmetre, amb l'exemple del dia a dia i així ho hem de preservar, com a ensenyament i com a llegat. 

    Celebrem el que hem viscut i el que vivim.
    Més val celebrar el goig, sempre fugaç,
    que no plànyer els plaers, ai!, perduts.
    Tot és efímer, tot: delers i dolors.
    No hi ha ningú. Només la nit anant-se’n
    i jo, mut, fent el darrer brindis, sol.

Versos extrets del poema «La festa», d'El temps trobat.

 

[He reescrit aquest text deu dies després de la mort de Josep Piera, a partir dels últims apartats del pròleg a Poesia completa. 1971-2018, que a l'edició de la Institució Alfons el Magnànim duu per títol: «Des del llindar de la mirada, el món poètic de Josep Piera.»]

 

Estranya flor de crisantem

30 de gener de 2022

Puge a la Drova a visitar Josep Piera. Passegem al voltant de sa casa, buscant les zones assolellades, perquè aquestes nits són fredes als peus del Mondúver i la rosada perdura on encara fa ombriu. Caminem trams breus i ens aturem, allarguem la conversa, tornem a caminar fins a la següent clapa de sol, ens hi tornem a aturar. La serra d’Aldaia, el Cingle Verd, omnipresents. M’explica en què s’ocupa literàriament i jo li explique en què m’ocupe literàriament. L’escriptura, els nostres dubtes, les nostres cabòries. Mantenir la creativitat quan tan fàcil és deixar-se arrossegar pel desànim, en un moment de la vida en què anem acumulant desperfectes físics i emocionals. Algun mecanisme associatiu em duu al cap el poeta Ibn Khafaja d'Alzira.

 

 

Josep Piera, en un acte poètic celebrat al Palau dels Borja de Gandia durant la tardor de 2021. Fotografia d'Àlex Oltra.

 

 

—Saps que, després de tant de temps d'haver llegit el poema «Flor estranya», en la vostra versió d'Ibn Khafaja, he sabut que «estrany» és el nom amb què es coneix la flor de crisantem a les Illes?

—Flor estranya, en el sentit de «forastera», «estrangera» o d'una cosa que ve fora de temps, perquè els crisantems floreixen a la tardor. Quan Khafaja escrivia el poema era un ancià venerable. Me l'imagine, com ara jo, amb els cabells blancs i desordenats, com aquells crisantems de pètals llargs... De vegades pense —em diu rient, agreujant més encara la seua veu rogallosa— que, d'alguna manera, Ibn Khafaja podria ser un heterònim meu... 

 

 

Flor estranya, el crisantem se'm desfulla seductor.
Com hauria desitjat que la llum se'm tornés ombra!
El desig m'ha despertat uns cabells blancs,
cosa de vell, com quan em despertava de jove.
N'he sentit l'olor i, com un regal,
la primavera llunyana m'ha saludat generosa. 

 

 

Ibn Khafaja: Jardí ebri. Tria del divan, traduït per Josep Piera
en col·laboració amb Josep R. Gregori.

 

 

En coneixeu aquesta versió del disc El paradís de les paraules, en la veu de Carles Dénia? Jo no em canse d'escoltar-la.

 

 

 

La vida secreta de les paraules: sambori

Ja feia temps que no deixava cap empremta a Passa la vida; i molt més temps encara que no hi tractàvem la vida secreta de cap paraula. En l'última ocasió érem, ni més ni menys, a l'estiu de l'any 2018, i enraonàrem llavors al voltant del «safareig». Refresqueu, si voleu, la memòria, com qui hi refresca els peus.

Tenia moltes ganes d'incorporar el «sambori» a aquesta secció de «La vida secreta de les paraules». Deu ser la primavera, les ànsies d'aire lliure, i que som pels volts de Sant Vicent i rememorem aquells temps en què gaudíem de les vesprades infinites amb les amigues i els amics de jocs. Sambori que sabem, gràcies a l'escriptora Mercè Climent, que a la comarca de l'Alcoià és conegut també com a «enxanc» (al DCVB, «eixanc»: del llatí vulgar *exhancare, mat. sign., compost del prefix ex- i de hanca, ‘anca’). I és que no tenia material gràfic propi per a il·lustrar aquesta entrada i vaig demanar col·laboració a través de la xarxa. I al cap d'unes hores vaig anar rebent fotografies d'amistats generoses i també alguna aportació lingüística de primera mà, com ara aquesta de la Mercè. És a dir, que a més de recopilar material, vaig poder entrar en contacte —virtual, ai!— amb persones que m'aprecie molt. De seguida ho veureu.

Santi jugant al sambori.
Imatge que ens ha cedit amablement Cristina Muñoz Martínez.

Què és el sambori?: això que veieu dibuixat amb guix a la fotografia de dalt. Segons el DCVB: «Joc en què es tracen en terra una sèrie de caselles numerades, generalment formant un figura acabada en línia corba, i anant a peu coix fan córrer a cops de peu una tella o pedreta que ha de passar d'una casella a l'altra». 

Així de guapet ho diu Ángel Gavara, al seu llibre Música, poeta!

 

Música, poeta! és un llibre d'Ángel Gavara —pseudònim de Miquel Ferrandis Gavara—, il·lustrat per Sandra Ortuño i publicat per Edicions 96, l'any 2012.

I quin és l'origen, o l'etimologia, de la paraula «sambori»? Doncs, en aquest cas, l'explicació és tan senzilla com curiosa. «Sambori» és el resultat de vulgaritzat la paraula culta «cimbori» (en la qual sembla haver-hi confluït el terme «cim» o «cimbell»). I ací no anava gens desencaminat l'amic Mariano Mosquera, que m'ho havia preguntat a través de Facebook :). I què és, exactament, un cimbori? Segons la definició del DIEC: «Construcció de planta poligonal o cilíndrica que s’aixeca sobre la intersecció de dues naus d’un edifici monumental per donar llum a l’interior i, generalment, per servir de base a la cúpula». I també, «A l’interior d’una església, petit baldaquí que cobreix l’altar o una sepultura, generalment sobre quatre columnes».

 

A casa de Johanne Chené tenen un sambori cosit amb tela que m'ha agradat molt conèixer gràcies a la fotografia que l'amiga establerta a Jesús Pobre em va enviar.

 

Arribats fins ací, i després de conèixer els ets i els uts de la definició del tecnicisme, la meua pregunta era quina explicació religiosa, que transcendís el simple caràcter lúdic, podia tenir el joc del sambori. I vaig requerir l'ajuda d'algú que ha escrit en més d'una ocasió sobre costums i jocs tradicionals, des del vessant divulgatiu de l'antropologia popular: l'escriptor i amic Joan Iborra. I vet aquí un text il·luminador extret del llibre col·lectiu Capitulet. Jocs tradicionals de Xeraco. (*) Immensament agraïda, Joan.

[sambori], un joc extremadament estès i popular arreu de les nostres terres, però que també es juga a d’altres indrets, amb noms diferents i amb d’altres modalitats. Prové d’un joc antic practicat pels grecs de Sicília, datat sobre els anys 750 aC i difós pels romans arreu de l’Imperi, amb un significat clarament religiós: transitar del món material a l’espiritual. A les comarques del Comtat i l’Alcoià, el sambori és conegut com l’«enxanc», molt similar a la denominació usada pels catalans que l’anomenen la «xarranca», tots dos derivats del verb eixancar o eixancarrar, referida a l’acte de separar les cames per a jugar-hi.

Joan Iborra: «Com un joc», pròleg a Capitulet. Jocs tradicionals de Xeraco, AC La Goleta, 2009.

 

Què us sembla? Qui ens havia de dir quan dibuixàvem un sambori i hi saltàvem a la pota coixa que estàvem imitant, com els antics grecs i romans, el trànsit «del món material a l'espiritual»? Jo ho feia amb tota la determinació, d'això sí que en puc donar fe. 

Aquesta imatge és oportuníssima: Llum R. A., al Reial Santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut de Traiguera (Baix Maestrat). Me la van enviar els seus pares, els amics Maite i Quico. Ells no sabien aleshores que estaven proveint-me de la prova gràfica decisiva per connectar el món diví i el món terrenal, a través de la seua xiqueta que juga al sambori. Gràcies als tres!

 

Això són les paraules: convencions gràfiques i sonores que connecten referents reals amb les nocions mentals que volem expressar: miracles comunicatius, vaja! Sospite que el poeta Josep Piera no hi devia evocar litúrgies quan va escriure aquest poema. O potser sí, perquè «litúrgia», en origen, preocedeix de leitourgía i significa 'funció pública':

Col·locar dins un calze ofert al món sencer
les paraules de sempre, viscudes
des del mateix instant de l’acte, oïdes
com un joc pel carrer
amb trenes i flocs i el sambori i la corda
i el tello i el pic i la trompa i el cau
i nostàlgia o desig. 

 

Josep Piera: Brutícia, recollit a Poesia completa. 1971-2018

Institució Alfons el Magnànim, 2018

 

 

Aquesta imatge, cedida pel fotògraf Francesc Vera,
és un luxe que honora «La vida secreta de les paraules» dedicada al sambori,
i el blog sencer. Pertany a la sèrie «Nocturnes» (1985-1990), que trobareu a la seua pàgina web. Crec que és perfecta per il·lustrar els versos metapoètics de Piera.

I per acabar, ens falta compartir la vivència literària que, com és habitual en aquesta secció, l'Àngela Guixot ens hi ofereix, avui del seu sambori particular.

La Plaça de l’Hort Tallat

De la meua infantesa, ara mateix, puc dir que en sobreviuen els queixos amb nocilla i l’Hort Tallat.

Llavors, la vida era un present que durava, tot just, una vesprada. I l’horitzó del món eren les vores d’aquella Plaça. Quan dic aquella Plaça vull dir la Plaça d’anys, amb la farola enmig i el sambori en un cantó. Hi havia dos solars tancats amb murs de bloc. I a les parets dels blocs, de tan primes com eren, sovint s’hi obrien traus que nosaltres empràvem d’amagatalls del guix. Potser sabíem, sense ser-ne conscients, que el futur era perdre’l. Perdre’l, i en acabant trobar-lo a enyor.

De la meua infantesa, ara mateix, trobe a faltar el guix de dibuixar el sambori al cantó d’aquella Plaça. Trobe a faltar el llépol, relliscós, giravoltant per dins de l’aigua. Trobe a faltar els mots i el ritme parsimoniós dels vells.

I, tanmateix, perquè no el vaig conèixer, perquè quan jo vaig nàixer ja l’havien tallat, mai vaig sentir nostàlgia per l’hort de tarongers, del tot rodat de cases, que va quedar colgat quan varen fer la Plaça. Ara pense en l’enyor... pense en l’enyor de la xicalla que cercava nius amb ous entre les branques d’aquells arbres: també té un preu l’asfalt d’on fèiem el sambori.

Diuen que cap enyor fa més profit que un altre. I diuen, fins i tot, que no fa cap profit, l’enyor. Però és de llei que ens enyorem, amb la mateixa intensitat que ho vam gaudir, d’allò que recordem, potser idealitzat, com l’Ítaca perduda.

 

Àngela Guixot Escrivà

No podia faltar l'aportació de la nostra Júlia Llorca Tauste, fotògrafa en cap de «La vida secreta de les paraules». En aquest cas, diu que passejava un dia per Piles (la Safor) i allà estava el sambori per alegrar-nos el blog amb aquesta bella fotografia.

 

 

 

Colofó

I com que passa la vida, i els costums, i els hàbits i les simbologies s'actualitzen, no ens resistim a ensenyar-vos aquest sambori que acompanya el poema «Inefable», de Blai Carles, i que va servir per il·lustrar un post publicitari del volum 1 de la Revista Poetry Spam. Del trànsit espiritual a l'eroticosexual... Vet a saber si no és tot una única sublimació.

 

Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:

Safareig

Sitiet
Nona

Melic

Llepassa i Parot (estellesianament...)

Grau i Escar
Puput
Ullal

Bruixa
Corfoll