Estranya flor de crisantem

30 de gener de 2022

Puge a la Drova a visitar Josep Piera. Passegem al voltant de sa casa, buscant les zones assolellades, perquè aquestes nits són fredes als peus del Mondúver i la rosada perdura on encara fa ombriu. Caminem trams breus i ens aturem, allarguem la conversa, tornem a caminar fins a la següent clapa de sol, ens hi tornem a aturar. La serra d’Aldaia, el Cingle Verd, omnipresents. M’explica en què s’ocupa literàriament i jo li explique en què m’ocupe literàriament. L’escriptura, els nostres dubtes, les nostres cabòries. Mantenir la creativitat quan tan fàcil és deixar-se arrossegar pel desànim, en un moment de la vida en què anem acumulant desperfectes físics i emocionals. Algun mecanisme associatiu em duu al cap el poeta Ibn Khafaja d'Alzira.

 

 

Josep Piera, en un acte poètic celebrat al Palau dels Borja de Gandia durant la tardor de 2021. Fotografia d'Àlex Oltra.

 

 

—Saps que, després de tant de temps d'haver llegit el poema «Flor estranya», en la vostra versió d'Ibn Khafaja, he sabut que «estrany» és el nom amb què es coneix la flor de crisantem a les Illes?

—Flor estranya, en el sentit de «forastera», «estrangera» o d'una cosa que ve fora de temps, perquè els crisantems floreixen a la tardor. Quan Khafaja escrivia el poema era un ancià venerable. Me l'imagine, com ara jo, amb els cabells blancs i desordenats, com aquells crisantems de pètals llargs... De vegades pense —em diu rient, agreujant més encara la seua veu rogallosa— que, d'alguna manera, Ibn Khafaja podria ser un heterònim meu... 

 

 

Flor estranya, el crisantem se'm desfulla seductor.
Com hauria desitjat que la llum se'm tornés ombra!
El desig m'ha despertat uns cabells blancs,
cosa de vell, com quan em despertava de jove.
N'he sentit l'olor i, com un regal,
la primavera llunyana m'ha saludat generosa. 

 

 

Ibn Khafaja: Jardí ebri. Tria del divan, traduït per Josep Piera
en col·laboració amb Josep R. Gregori.

 

 

En coneixeu aquesta versió del disc El paradís de les paraules, en la veu de Carles Dénia? Jo no em canse d'escoltar-la.

 

 

 

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «ULLAL»

Des de fa un temps publiquem, en un dels allotjaments filials del bloc de Burrera Comprimida SA (Bucomsa), una secció titulada «La vida secreta de les paraules», en referència i petit homenatge a la pel·lícula homònima de la —per a mi— admirada directora de cine Isabel Coixet. Es tracta d'un projecte compartit amb la benvolguda amiga i companya de lletres Àngela Guixot Escrivà, i amb la fotògrafa, i igualment benvolguda, Júlia Llorca Tauste.

La primera idea que va motivar aquestes entrades fou la de resseguir l'origen etimològic d'algunes paraules que, per a nosaltres, tenien un significat especial. Però immediatament vàrem aclarir que aquest incentiu inicial havia de comportar una sèrie de ramificacions. I així, a l'entrega inaugural, dedicada a la paraula «corfoll», hi vàrem escriure: 

«És bonic, i important, i indiscutible, pensar que una paraula ha evolucionat d'una manera determinada segons quina haja sigut la seua forma originària en la llengua, més o menys remota, de la qual procedeix. Però igualment bonic és tot allò de subjectiu, de poètic, d'afectiu que, per a cada parlant, porta implícit una paraula. Em referisc als i a les parlants que tinguen sensibilitat, clar, encara que siga una miqueta només, cap a les paraules amb què construeixen, peça a peça, a manera de corfolls d'una ceba, la llengua que parlen. Sembla una obvietat, veritat? Doncs no ho és tant. Si filòlegs són (som) les persones amigues, o amants (phílos) de les paraules (lógos), no podem obviar que, per desgràcia, en aquest país nostre també convivim amb acarnissats lingüicides (de lingua «llengua» i caedere «matar»).»

Una de les fotos de Júlia Llorca Tauste per a il·lustrar
l'entrada dedicada a la paraula «corfoll».

Com que El Rebost de Bucomsa —que és el títol de l'habitatge virtual que acull aquesta secció— no és massa regular en les seues publicacions, i funciona més bé com a magatzem, que no com a finestra oberta de bat a bat, aquestes entrades vidasecreteres, les anunciem a través de les xarxes, i també, a manera de gadget d'accés, des de la columna dreta d'aquest Passa la vida. Però sabem que no tothom freqüenta —ni falta que en fa— els compulsius mons de Facebook o de Twitter, i per això he pensat que no estaria malament donar notícia des d'ací també de la tercera entrega, recentment publicada, que hem dedicat a explorar algunes de les vides secretes de la paraula «ullal». En aquest cas concret: el seu caràcter metafòric, alguns dels suggeriments que la paraula i el medi on s'ha gestat ha aportat i aporta a les meues experiències vitals i emocionals, i moltes més coses que, si us ve de gust, podreu conèixer accedint-hi des d'ací. 

Marjal de la Safor. «Ullals», «senill», «lluents»... i tantes altres paraules pròpies del medi constitueixen una espècie de microreserva lèxica que cal admirar i preservar igual que el mateix espai tan amenaçat en els últims temps.
A la part dreta de la fotografia de Júlia, hi apareix el castell de Bairén;
a l'horitzó, el Montgó (a l'esquerra) i la Segària (a la dreta).

En un pas més enllà cap a la quinta essència del mot «ullal», emparentat directament amb «ull», en aquesta entrada era quasi impossible no fer referència a un poema —exquisit, al meu parer— de qui es considerà, ja al segle XI, un artista de la paraula, originari d'Alzira, de sobrenom «el Jardiner» per la seua habilitat per versar, metafòricament, i subtilment sempre, motius florals o la bellesa seductora de la natura. Ibn Khajafa d'Alzira, com es coneix aquest poeta que forma part de la tradició literària arabigovalenciana, ha estat incorporat a les nostres lletres gràcies a l'escriptor valencià Josep Piera, que demostra tenir amb el Jardiner d'al-Andalus interessants concomitàncies poètiques. 

Ullal de la Perla. Marjal de Gandia (la Safor). Foto: Júlia Llorca Tauste.

[MIREU L'ULLAL AQUELL...]
 
Mireu l'ullal aquell
tot d'aigua transparent
on nada un xicot negre.
Al fons, hi ha cudolets.
Quin ull blau, i lluent,
la negra nina, el negre.


Ibn Khajafa d'Alzira / Trad. Josep Piera
Jardí ebri, Edicions 62, 2007.