El Clot de la Mota

Del primer llibre de poesia que vaig escriure i que vaig arribar a presentar, fins i tot, a un premi literari, només se'n va salvar, i una mica modificat encara, el títol, que acabà ubicat en un poema titulat «El Clot de la Mota», inclòs, no al primer, sinó al segon llibre publicat —ara sí— i fa molts anys descatalogat: A les palpentes del vidre (Columna, 1998). Així acaba el poema que evoca un temps i, sobretot un lloc, perduts per sempre. En el vers final hi ha camuflat el títol d'aquell protollibre també desaparegut, com tot allò que ja no és el Clot de la Mota: L'últim raig de sol sempre és verd.

[...] un món enllà
l’estiu de bat a bat, enmig d’un clot
antic de motes, camí de la mar,
on l’últim raig de sol sempre era verd.

Violetes de mar (Malcolmia littorea). La planta està fotografiada a l'Albufera de València. La imatge procedeix d'aquesta pàgina de la xarxa. Hi consta l'autoria.

En aquella partida del Clot de la Mota, en terra de marjals, a la vora del camí Vell de Cullera, hi havia viscut la meua família paterna. Els meus germans i jo hi vàrem passar la infantesa. Entre cals meus avis i la mar hi havia una zona viva de marenys, on es feia hortalissa de la que olia a hortalissa, i on les violetes i els lliris de mar florien en el seu hàbitat natural. Les motes —així en diem, de les dunes, en aquesta part de país— feien de lliure frontera abans que abastàrem amb la mirada l'horitzó marí. Un mal dia que no sé datar, però devíem haver entrat en la dècada dels 90, la pesta urbanística ho va sepultar tot sota una infinitat de blocs d'edificis més lletjos que un pecat. Adéu al paradís. Adéu a tants paradisos que es va engolir per sempre el ciment dels voraços.

Com diuen els companys de l'excel·lent blog A un tir de pedra,
en una completíssima entrada dedicada a La marjal de la Safor i l'Auir:
«L'ex Clot de la Mota, a la platja de Gandia, anys 60».

En va quedar el topònim, en forma de nom de carrer i de parc d'atraccions sorollós assetjat per l'asfalt. Terrorífic. Ma mare m'ha contat infinitat de vegades que, quan va començar a treballar a l'Hotel Bayren de la platja de Gandia —ep!, amb contracte—, amb només setze anys, havia de recórrer amb bicicleta una senda que passava a vora d'aquell Clot de la Mota que en els anys seixanta encara era una gran bassa d'aigua enmig de les marjals (vegeu la foto de més amunt). I continua explicant que un dia va desaparèixer un home del Grau, que tenia fama de ser «un borratxet» i se sospitava que podia haver caigut en aquell toll d'aigua profunda. Ella, per por, feia una gran volta durant aquells dies per evitar passar a prop del Clot de la Mota. L'hi van trobar ofegat, efectivament, al cap d'un temps. La màgia, el misteri que contenen les paraules, la vida secreta d'un topònim que forma part de la nostra educació sentimental, el nom propi del nostre espai biogràfic, quasi com el d'una persona estimada. L'únic que en resta, de vegades, quan hem fet desaparèixer el lloc que aquell topònim designava.

Imatge extreta d'un article publicat al diari El Punt Avui del 12 de maig de 2014, en què Compromís Gandia denuncia la tala d'arbres al Clot de la Mota. Calia fer-hi lloc per instal·lar un complex que s'havia de dir Maremàgnum...

El Clot de la Mota va ser durant alguns anys un depriment parc d'atraccions. Però, encara que siga difícil d'imaginar, tot pot anar sempre a pitjor. I un 13 d'abril de l'any 2012 vaig veure publicat al diari Las Provincias aquest titular: Gandia instalará un coliseo con espectáculos de gladiadores para atraer turistas a la playa. Artistas falleros adornarán el circo romano en el Clot de la Mota, que recreará luchas y actividades para 2.000 personas. Un «coliseo con espectáculos de gladiadores», sí, ho heu llegit bé. El PP havia guanyat les eleccions un any abans i governava amb majoria absoluta a Gandia, per primera —i de moment única— vegada en la història. Aquest deliri gore de cartó pedra va durar un parell d'estius; o potser durà mentre durà la legislatura del malson, no me'n recorde. L'any 2015 el PP va perdre l'alcaldia de Gandia. Rellegesc ara aquell article i hauria de petar-me de riure, però, en comptes d'això, encara se'm regiren els budells.

«Con Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio». 1 de juny de 2012, publicat a 20 minutos.
Així se les gastaven en aquella època els il·luminats polítics que governaven el meu poble. Afortunadament, les coses consistorials han canviat per a bé i és de justícia reconèixer-ho.

Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio.

Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/1498393/0/

con Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio.

Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/1498393/0/

con Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio.

Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/1498393/0/

Només set anys després d'aquestes notícies al·lucinògenes, els mitjans de comunicació es fan ressò d'un extens informe de l'ONU on es dona notícia de l'estat dels oceans i del desgel, i de les repercussions en la pujada del nivell del mar: quasi un metre en menys de 100 anys. És a dir, que, després de totes les barrabassades amb què no hem cessat d'impedir-ho, les aigües tornaran a cobrir les parts fondes de la terra. I rieu-vos-en, de l'extint Clot de la Mota on un dia es va ofegar aquell pobre borratxet del Grau. 

Aquest és el maremàgnum que ens oferirà el futur —immediat—, si no hi canviem radicalment comportaments i consciència. Difícil. I ja ho sabeu: la realitat sempre supera la ficció.

Zones de risc a la Ribera i la Safor segons el mapa de risc de http://sealevel.climatecentral.org/

Enllaços recomanables:

La pujada imparable del nivell del mar serà més ràpida i més greu del que es creia

El nivell del mar amenaça València amb una pujada de 0,36 cm anuals

Espardenyes de careta

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge.

—Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta.

—La deixarem caure!

—Ton pare vol que plantem demà el tomacar.

—Eiii... De matí o de vesprada?

—De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem!

—Doncs no caldrà regar-lo.

—Això ja ho vorem...

Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se negra i espessa.

—Tranquil·la que no farà res. I si fa... doble saó!

L’aigua ja recorre els solcs de les tomaqueres, mentre el motor continua roncant a uns quants metres de distància.

—Va, Fernando, afanyem-nos que encara es banyarà el motor!

En això sona el mòbil, que la mare extrau de la butxaca del davantal.

—El xicon!, que s’ha quedat sense gasolina en la moto a l’entrà de Gandia!

Al pare, li falten cames per a agafar una marraixa buida d’aigua i eixir corrent a buscar el cotxe. Cauen les primeres gotes grosses.

—I el motoooor..., qui l’entraaaa...?

Uns mesos després... Ma mare, collint la bajoca del bancal,
en un dels primers capvespres, abonançats encara, de l'estiu de 2019.

La mare arrecera com pot el motor a sota del cobert de la caseta, mentre li puja una rescaldada que la sufoca, tot i el vent frescot que s’hi ha girat de sobte.

—La roba!

Arranca a córrer i intentar rescatar la bugada, que ja deu estar quasi seca al terrat de casa. I hi arriba just a temps d’empomar sobre la seua persona el xàfec que ja cau sense pietat, aliè a la mare, a la roba i a tot el que mulla. Mentre despenja cada peça de les cordes, amb aquella traça atàvica, va dient-se «tant de bo haja arribat a hora a la faena, encara que siga arrastrant la moto del ramal...».

Ho cavil·la mentre sent que l'home ja tanca el cotxe a la cotxera i li va a l'encontre, escales avall. Entra a casa eixut de cintura cap amunt, amb un mal dissimulat somriure de satisfacció al rostre. I amb espardenyes de careta i camals enfangats fins als turmells!

—Fernandooo! No deus haver entrat aixina a la farmàcia, itat?

—Ara sí que me l'has pegat, dona! I com volies que entrara... si venia de regar!

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora

 

No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat

Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear

És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: Hauries de poder dormir el son dels cansats / però no dorms. Dins la fosca perfecta / xiula el vent, endevines una aranya... Tant de dolor coetani a tant de dolor. Heus ací el prodigi, encara, de la compassió. Tres Moires maulen als peus del llit. Però no cal dramatúrgia quan el destí és acomplert: la mort és ara. 

Un dels dibuixos de Julio César Pérez per al llibre de Sebastià Alzamora.
Fotografia: Laura Garcia Escrivà

Camine aquest vespre entre marjals quan se m'atansa una garseta blanca. Revola al meu davant, s'atura i reprèn el vol sempre a una certa distància prudent. Ja sé que no em creureu, però, tot d'una, la garsa salta la séquia i es transforma en cavall. Símbol redemptor de la poesia, direu, si no fos que li he vist perfectament les peülles.

Barcelona, 23 de març - el Grau de Gandia, 1 d'abril de 2018

Marjal de la Safor. Capvespre del 30 de març de 2018

quan ja els fantasmes són habituals,
és quan la netedat cau damunt teu.
 

Sebastià Alzamora: La netedat, Proa, Barcelona, 2018.
Dibuixos de Julio César Pérez

Bon any 2018: Als absents

L'any passat per ara desitjava un bon 2017 amb un poema que es va intitular, amb ben poca originalitat, «Solstici 2016» i que començava amb els versos: 

Ha tornat el pit-roig

al meu pati d'hivern.

A partir d'ací, em vaig fer el propòsit de seguir expressant poèticament els mateixos bons desitjos, durant els tres anys pròxims, fent-hi servir el mateix motiu cíclic del pit-roig, que, en arribar els mesos més freds, retorna a les nostres latituds.

Passa, però, que la vida va a la seua i la realitat s'esdevé d'una manera mentre nosaltres encaminem els nostres propòsits, els nostres desitjos i les nostres previsions en un altre sentit. I així, arriba el mes d'octubre, i el de novembre, carregat d'imprevistos, de sotragades polítiques, d'ànims desestabilitzats... I esperes que aparega al pati tardoral aquella petita pinzellada de llum que hi aporta el pit-roig d'altres anys, però res: tot desassossec i desencant i incertesa.

Sort dels camins que recórrec entre séquies i bancals i que sempre hi són per amanyagar-me per dins i posar-hi una mica d'ordre. Uns travessen bancals encesos al ple de l'hivern, amb les esferes color taronja que semblen boles cridaneres de Nadal; i uns altres voregen bancals d'hortalissa, silenciosos ara, discrets, recoberts alguns amb blanques mortalles, reposant encara, ensenyant-nos la importància productiva de la calma. I l'energia portentosa amb què ens habiten les absències.

Què seria de mi sense aquests camins i sense l'eloqüent companyia de la terra? Ara sí:

Que tot allò en què creiem continue sent raó per seguir endavant. Bon any 2018.

SOLSTICI 2017
Als absents


Emblanquina el matí
la llum humil d’un nou hivern. El pati calla.
Què se n’ha fet, del pit-roig, que no arriba?
Petit com és, alguna por l’espanta.

L’ocell no ve i no sap que és més que mai
el meu motiu de ser, la seua absència. 


MjE, desembre de 2017

Totes les fotografies estan preses en terrenys que fiten amb la marjal de Gandia, als encontorns de l'Alqueria del Duc, el matí del passat 24 de desembre.
La tarja, l'ha composta Jordi Puig.
Immensament agraïda i honrada amb les seues complicitats.