Bon any 2025

1 de novembre de 2024
La Vall de Gallinera, la Marina Alta

He eixit a caminar. Els últims raigs de sol encenien les branques roges d’un cirerer i des de la distància m’ha semblat una imatge molt bella. A un centenar de quilòmetres cap al nord, les víctimes mortals de les pluges torrencials superen les dues-centes i no sabem quines conseqüències n’han de derivar encara, d’una tragèdia d’aquestes dimensions. 

Des del meu racó de món silenciós, però, les úniques gestes que he estat capaç de mamprendre avui han consistit a acuitar, per evitar que l’atropellara cap vehicle, un gripau que creuava una pista asfaltada; i a encaminar, per dins d’un canutet de canya, el raig d’aigua que per fi brolla de la font de la Mata de Benissili. M’hi he quedat embadalida amb el so del doll en caure a la pica: una salmòdia trista però portadora d’una pau infinita.

Em pregunte si té cap sentit publicar un llibre de poesia en aquest moment. Un dubte raonable que dura uns minuts. Vull creure que sí, que el mateix impuls íntim que a mi m’ha fet sobreposar-me a la desolació més absoluta podria assemblar-se al que, d’un en un, ha d’acabar empenyent els meus paisans en la mampresa titànica de tornar a començar.

Text extret de L'alegria de l'oblit, Edicions 62, 2025

 

 

 

 

Bon any 2018: Als absents

L'any passat per ara desitjava un bon 2017 amb un poema que es va intitular, amb ben poca originalitat, «Solstici 2016» i que començava amb els versos: 

Ha tornat el pit-roig

al meu pati d'hivern.

A partir d'ací, em vaig fer el propòsit de seguir expressant poèticament els mateixos bons desitjos, durant els tres anys pròxims, fent-hi servir el mateix motiu cíclic del pit-roig, que, en arribar els mesos més freds, retorna a les nostres latituds.

Passa, però, que la vida va a la seua i la realitat s'esdevé d'una manera mentre nosaltres encaminem els nostres propòsits, els nostres desitjos i les nostres previsions en un altre sentit. I així, arriba el mes d'octubre, i el de novembre, carregat d'imprevistos, de sotragades polítiques, d'ànims desestabilitzats... I esperes que aparega al pati tardoral aquella petita pinzellada de llum que hi aporta el pit-roig d'altres anys, però res: tot desassossec i desencant i incertesa.

Sort dels camins que recórrec entre séquies i bancals i que sempre hi són per amanyagar-me per dins i posar-hi una mica d'ordre. Uns travessen bancals encesos al ple de l'hivern, amb les esferes color taronja que semblen boles cridaneres de Nadal; i uns altres voregen bancals d'hortalissa, silenciosos ara, discrets, recoberts alguns amb blanques mortalles, reposant encara, ensenyant-nos la importància productiva de la calma. I l'energia portentosa amb què ens habiten les absències.

Què seria de mi sense aquests camins i sense l'eloqüent companyia de la terra? Ara sí:

Que tot allò en què creiem continue sent raó per seguir endavant. Bon any 2018.

SOLSTICI 2017
Als absents


Emblanquina el matí
la llum humil d’un nou hivern. El pati calla.
Què se n’ha fet, del pit-roig, que no arriba?
Petit com és, alguna por l’espanta.

L’ocell no ve i no sap que és més que mai
el meu motiu de ser, la seua absència. 


MjE, desembre de 2017

Totes les fotografies estan preses en terrenys que fiten amb la marjal de Gandia, als encontorns de l'Alqueria del Duc, el matí del passat 24 de desembre.
La tarja, l'ha composta Jordi Puig.
Immensament agraïda i honrada amb les seues complicitats.

BON ANY 2016. POEGRAFIA DE LA BARCA SERENA

«Poegrafia» és un terme que agafe prestat de Josep Piera. Podríem referir-lo, més o menys, a la combinació artística de fotografia i poema, o viceversa. Una composició on text (breu i poètic) i imatge es complementen per funcionar com un únic tot visual.

Aquesta, amb foto de Natxo Francés i text meu, és obra de Jordi Puig, l'amic indispensable que hi aporta el toc de disseny i tipogràfic sense el qual la realització poegràfica no seria.

Amb els dos versos reproduïts es tanca Serena barca. Una constatació senzilla d'allò que pot ser un moment de benestar no comparable a res: la sensació de plenitud assossegada i recíproca de dos éssers que s'estimen. En el seu moment, em va semblar la millor manera de posar el punt i final al llibre, així com ara vull pensar que compartir els versos des d'ací pot ser una venturosa manera de desitjar-vos un immillorable començament d'any. I més enllà: que l'any 2016 us regale moltes oportunitats de gaudir de les coses que us importen.

Poegrafia a partir d'una foto de Natxo Francés, versos de Maria Josep Escrivà
i muntatge gràfic de Jordi Puig.

El poema complet de Serena barca, que molt prompte espere que es puga llegir en format de llibre gràcies a Edicions del Buc, és aquest. 



BESCOLL

Dic del bescoll
pradera del repòs, planter assaonat
de cereal fructífer, bardissa, o dic.

Horitzontal,
com un marge, una fita en un bancal;
escullera el bescoll on s’amansa la mar
quan dos cossos recalen i dues soledats
en paral·lel, tan buides com les corfes
despreses dels crustacis.

Tèbia és la pau dels cossos en silenci. 
Tebi el silenci compartit dels feliços.

MjE