L'amor és la ferida

«Quotidianitat i estranyesa en la creació poètica» és un binomi que propose repensar i reformular per tal que, més que parella d'opòsits, els considerem termes complementaris, més rendibles, crec, poèticament. Distància i proximitat; quotidianitat i estranyesa, per tant, com a conceptes no excloents sinó copulatius. M'hi explique.

Tenint en compte que una de les companyes de taula és la Xènia Dyakonova, aprofite per incidir en la importància de la feina dels traductors —ella ho és, a més de poeta—, que ens apropen una obra que en principi podria considerar-se llunyana o estranya; estranya en el sentit etimològic derivat d'extraneus: «exterior, aliè, estranger». D'entrada, potser la traducció és l'exercici (literari) més important per invalidar la suposada antítesi entre distància i proximitat.

El tema proposat em resulta molt suggeridor. A partir d'un plantejament terminològic similar, vaig redactar la tesi doctoral centrada en l'anàlisi de l'obra poètica d'en Josep Piera en el context dels anys setanta. Amb el pas del temps, he anat constatant fins a quin punt la meua proposta d'anàlisi, que havia fonamentat en les parelles d'aparents contraris «dins i fora», «ací i allà», «jo i l'altre», o «distància i proximitat» estava influïda per la lectura del llibre del filòsof Gaston Bachelard, La poètica de l'espai, que l'any 2024 s'ha publicat en català gràcies a la traducció d'Andreu Gomila. Aquest clàssic del segle xx incorpora un capítol intitulat «La dialèctica del defora i del dedins» que, tot entomant l'expressió que ha utilitzat l'Enric Casasses en la conversa amb la Núria Cadenes, «corria per la meua sang» sense ser-ne jo del tot conscient, i em va servir com a pauta sobre la qual vaig anar exposant les conclusions a partir de la interpretació dels postulats poètics de Piera.

Convenim a considerar que allò llunyà o distant s'associa amb l'estranyesa i allò pròxim, amb la quotidianitat. En el meu cas, una de les aspiracions poètiques més engrescadores és la d'«abolir distàncies» des de l'escriptura. Un concepte que Josep Piera fa servir al poema «De la vida quotidiana» al qual s'ha referit Susanna Lliberós en la seua ponència «El miracle de la quotidianitat. La vida dins del poema». Això escriu Piera al seu Presoners d'un parèntesi de l'any 1978:

Ni rellotges, ni peus ni cap vehicle veloç;
tan sols l’esguard i el tacte, fixats damunt la pell,
aboliran distàncies. Estimar és conèixer. [1]

 

Continue amb el meu intent de reformulació. Si quotidiana és una cosa que s'esdevé «cada dia» (derivat de quotidie), ens podríem preguntar: esdeveniments com la guerra d'Ucraïna o la situació terrible a la franja de Gaza, com els considerem, quotidians o estranys? Són el pa nostre de cada dia i, personalment, els visc com un drama de proximitat, a pesar de la distància geogràfica. Aleshores, en quins termes en parlaríem i n'escriuríem, si és el cas?: de quotidianitat o d'estranyesa? Des del moment en què un motiu m'interessa poèticament, he d'aconseguir que allò estrany o distant deixe de ser-ho.

Hi ha un vers emblemàtic de la poeta Wisława Szymborska, al qual retorne contínuament i que, al meu parer, resumeix de manera magistral el que hi pretenc explicar: «Perdoneu-me, guerres llunyanes per portar flors a casa.» Guerres llunyanes per les quals la veu poètica demana perdó. Si hom demana perdó per una cosa és perquè allò l'afecta, perquè hi ha una relació d'empatia, de connexió interior; per tant, s'estableix una relació de proximitat respecte del motiu que duu a implorar perdó i del suposat dolor que aquell motiu provoca. Les «guerres» es contraposen, a la segona part del vers, amb el recer, amb el confort casolà i la zona de protecció on encara és possible la bellesa i des d'on, sembla, escriu la poeta. L'oposició entre estranyesa-distància i quotidianitat-proximitat s'ha fos, s'ha abolit per obra i gràcia de l'empatia, que no és, ni més ni menys, que la comprensió, la interiorització, la compassió pel patiment de l'altre, representat per les guerres, al vers. I això només és possible perquè el dolor aliè és viscut com una ferida pròpia. Així, amb el verb «perdonar», una situació que es qualifica de «llunyana» esdevé pròxima a causa de la interiorització afectiva: un acte d'amor, ni més ni menys, que vaig formular en uns versos d'un poema titulat «Latitud zero»: «L'amor no redimeix de la ferida. L'amor és la ferida». Heus ací l'abolició definitiva de la distància; la interiorització radical de l'estranyesa.

Voldria il·lustrar la meua dissertació amb el poema «El que vaig veure», de l'escriptor bosnià Goran Simić, que va patir en carn i ossos els més de 1.400 dies que va durar el setge de Sarajevo de la guerra de Bòsnia. En reproduesc la primera estrofa, en la traducció de Simona Škrabec:

 

Vaig veure que els peus es fan dos números més petits
quan una persona mor.
Això explica que als carrers de Sarajevo
es veiessin tantes sabates enmig de bassals de sang.
Quan sortia de casa,
m'ajustava ben fort els cordons,
tan fort que els peus se'm tornaven blaus.
Déu meu, i que n'era de feliç, si tornava a casa
amb les sabates als peus.
Quin plaer descordar les sabates tot sol.
Quina sort no estar estès al carrer descalç.
Valia més anar al cel amb peus blaus
que sense sabates. [2]

 

 Goran Simić. Fotografia: Milomir Kovacevic Strašni. 
Extreta de la pàgina de LaBreu, que l'any 2023 va publicar Els meus dies feliços al manicomi.

 

Simić posa el focus de la tensió dramàtica en el motiu quotidià i ben concret de les sabates. De les sabates dels altres conciutadans que van morir en la mateixa tragèdia bèl·lica que ell també va patir. Tan sols el passat dels temps verbals hi aporta una mica de consol, perquè entenem que, qui escriu, hi ha sobreviscut. La seua quotidianitat, a pesar de la distància, ens hi apel·la des de la commoció, amb una força tan dràstica com els cordons de les sabates que la veu poètica explica que havia d'estrènyer ben fort en sortir de casa, per no perdre-les... en el cas que s'esdevingués la terrible fatalitat. Alhora, un fet tan aparentment quotidià com el de descordar les sabates en arribar a casa adquireix caràcter transcendental i és sinònim de felicitat. És fàcil deduir que, alhora que s'alleugereixen els peus dels cordons que els oprimeixen, s'allunya el terror de la mort. I quin confort per als lectors també, que des de la com-passió, des d'una sensibilitat ferida, ens podem sentir tan a prop d'aquells peus blaus, estranys i alhora, tan nostres.

«Estranyesa i doncs, quotidianitat» fou el títol de la meua intervenció en la taula redona Quotidianitat i estranyesa: distància o proximitat?, moderada per Victòria E. Cremades i compartida amb Joaquim Cano, Xènia Dyakonova i Pau Vadell. Formava part de la programació del II Seminari de Poesia, titulat Quotidianitat i estranyesa en la creació poètica, organitzat per l'Associació d'Escriptors en Llengua catalana i celebrat a l'Octubre CCC de València, el dia 2 de febrer de 2025. Amb el suport de CEDRO i de la Institució de les Lletres Catalanes i la col·laboració de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Se n'han recollit totes les intervencions al núm. 83 de la col·lecció «Quaderns Divulgatius» de l'AELC.

 

 

---

[1] Josep Piera: Poesia completa 1971-2018, Institució Alfons el Magnànim, València, 2019.

[2] Goran Simić: Els meus dies feliços al manicomi, LaBreu, 2023.

 

 

 

LA POESIA, AQUELLA EXTRAVAGÀNCIA EN RENOVACIÓ CONTÍNUA

Des que tinc ocasió de parlar de poesia allà on se'm convoca, el meu propòsit primer davant d'un auditori, i, quasi sempre en primer lloc —curiós—, davant de qui m'hi ha convocat, consisteix a desmentir radicalment tres tòpics repetits fins a la sacietat: la poesia és difícil; la poesia és avorrida; la poesia no interessa a ningú. I el pitjor, i per a mi més sorprenent, és que fins i tot m'he trobat poetes que assumeixen la mateixa cançó de l'enfadós, com una condemna autoimposada. Després, a partir d'aquest mantra no gens original solen nàixer ramificacions secundàries, com ara que els poetes i la seua poesia es manté al marge dels problemes reals del món; i, per descomptat, que si mai algú gosem xafar de peus a terra, portem escrit al front, com una etiqueta enganxada en un pot de conserva, que els poetes procedim de l'edat antiga i no l'hem superada; que si encara servim per a alguna cosa útil és per a lligar i per a ajudar a lligar; que tret d'aquestes finalitats concretes, fem servir un llenguatge —el poètic— inintel·ligible; que escrivim per a nosaltres mateixos, etcètera. Una vegada, unes bones persones que organitzaven una activitat poètica a la Facultat de Filologia de València, on m'havien convidat a recitar i conversar, em varen assegurar que jo era l'única poeta, dona, viva, pròxima i assequible amb qui havien pogut contactar gràcies a Internet. Me'n vaig estranyar, però el comentari em va servir per a ser conscient que se'ns continua ubicant a l'estratosfera, o pitjor encara, al limbe que ja no existeix, als qui no tenim d'especial més que fer literatura condensada en forma de vers. Quanta feina pendent!

I ara tocaria explicar de quina manera sistemàtica em dedique a desmentir aquests tòpics i a intentar demostrar que la poesia pot ser el contrari a tot aquest lot de prejudicis, més antics encara que el propi concepte que, en general, hom té de la pròpia poesia, quasi sempre per culpa del desconeixement i de la poca gana d'ampliar horitzons. Però quan escric açò és diumenge 10 d'agost, i a les nou de la nit (nit relativa) encara tenim 33º de temperatura ambiental. El meu cervell, més enllà dels 30º, es desinfla i em serveix per a ben poc; per tant, preferisc deixar pendent la mampresa per a un moment més propici, però sí que voldria enllaçar un article interessant publicat al suplement «Babelia», d'El País de 25 de juliol, titulat «La poesia estalla en las redes» que, a pesar que jo matisaria en molts punts, podria servir, com a mínim, per a qüestionar tots els prejudicis abans enumerats, i molts més encara. Certament, potser abans hauríem de redefinir què s'entén, en general, per poesia, i a partir d'ací deixaríem darrere complexos i limitacions en la línia d'allò que estem cansats de sentir: «jo és que la poesia no l'entenc», que seria com dir: «jo és que el cine —o el teatre— no l'entenc». Us suggerisc que hi feu una ullada, a l'article de «Babelia». Donaria per a parlar-ne extensament.

Doll fresc i net que el motor de Muntaner encara llança dins de la bassa del mateix nom, molt a prop del carrer del Molí de santa Maria (Grau de Gandia). Jo veig la poesia així: com un gran doll d'aigua fresca. Com un revulsiu infal·lible contra l'asfíxia.

El que sí que vull, i puc, fer ara mateix és reproduir l'article d'«Al ventre de la balena» publicat al núm. 67 de la revista de llibres Caràcters que, igual que hem fet amb tots els anteriors de la mateixa secció balenera, Josep Lluís Roig i jo hem redactat a quatre mans. Crec que pot servir per a mostrar que la poesia, a pesar dels tòpics extravagants amb què està condemnada a conviure pels segles dels segles, és un gènere que es reinventa contínuament, que té recursos suficients per a adaptar-se als canvis del món del qual forma part. Que per alguna cosa és el primer gènere literari en què, fa molts segles, els pobles van cantar victòries i calamitats, personals i col·lectives. Exactament igual que ara, però des de plataformes distintes.

AL VENTRE DE LA BALENA

Josep Lluís Roig
Maria Josep Escrivà


Una de les reflexions més sovintejades des d’aquestes línies ha estat com de complicat resulta publicar poesia —i aconseguir-ne una difusió correcta— per a tot un seguit d’autors amb propostes ben interessants. Dins d’aquest àmbit, cal ressaltar d’una manera decidida —i comprar els llibres com una reivindicació de la bellesa possible— el paper d’editorials petites que han optat per la poesia com una manera de viure, més enllà dels guanys materials. Editorials nascudes fa poc de temps i que ja han aconseguit el dret a ser tingudes en compte pels lectors de poesia. Editorials com AdiA —comandada pel poeta Pau Vadell— que té la voluntat de “sembrar versos, d’una manera propera. Des de la proximitat, perquè ser proper vol dir voler ser un mirall humà”, de la qual, a Caràcters, s’han ressenyat els llibres Mort d’un aviador tartamut, de Lucia Pietrelli i Els treballs i els dies, l’autor del qual és Àngel Igelmo.

També l’editorial Lapislàtzuli que ja va reivindicar Antonina Canyelles amb la seua simplicitat atrevida —posteriorment ha tret La duna i la cascada a Edicions 62 amb poemes com: «Qui em pot privar / de desar la bici a la carpeta / i d’anar a fer voltes amb els folis. / Tu?»; Lapislàtzuli, doncs, després d’una antologia d’Elies Barberà, torna amb La murga, un llibre de Montserrat Costas (bilingüe japonès-català) amb una aposta atrevida: el poemari busca la bellesa de les coses senzilles, gairebé inacabades, amb un to occidental però japonès. O a la inversa. Un món intens i una veu pròpia, indiscutible.

Una altra editorial, Terrícola, s'ha decantat per autors com Lluís Calvo, David Caño i El dígraf del desitx —nom artístic de Meritxell Cucurella-Jorba—. Aquesta darrera ens presenta un llibre de llarga gestació, que té l’origen en un recital-espectacle del 2007 i en un embaràs. Justament, el títol de la publicació és també una metàfora d’aquest procés: Cada volcà és abans muntanya. Més que llibre un recull, ens hi trobem un procés d’acostament entre la poètica de Meritxell, la seua oralitat, amb imatges expressives com la del mateix títol, i el silenci. És el fetus que creix qui l’obliga a dialogar amb aquest silenci. Així, visceral com sempre, la maternitat l’obliga a la reflexió, també. I en naix un magnífic diàleg, ric de matisos i sorpreses volcàniques.

Entre els principis estètics de Terrícola hi ha també el d’entendre els llibres com un tot, on un contingut de qualitat adquireix un format físic atractiu. Els dissenys són obra de l’estudi Can-Cun.

El bancal familiar regant-se a manta, en una vesprada d'estiu, amb tota l'alegria que l'aigua transmet a tot allò que toca.

Encara que davant les dificultats per trobar una editorial disposada a publicar un llibre de poesia, sempre cap l’opció més outsider de totes: l’autoedició. És la que ha triat Josep Vicent Cabrera Rovira en el seu darrer Ei, que ja sé francés!

No apte per a lectors que busquen l’ortodòxia en poesia, podríem dir que el llibre de Josep Vicent, de format senzill i correctíssim, net, trenca tots els cànons que tradicionalment podríem associar —prejudicis, ben cert— amb el gènere poètic. Per començar, no està escrit en el format canònic del vers, ni tampoc es tracta de proses poètiques convencionals. L’estructura és unitària, sense cap apartat, i s’hi van reprenent una sèrie de motius, fins i tot de personatges que hi dialoguen, més propis d’un plantejament narratiu que no poètic. Però parlar en aquests termes, en referir-nos a Ei, que ja sé francés! ja seria partir de prejudicis més bé clàssics i l’erraríem de totes totes. En aquesta obra es dilueixen els límits entre el gènere poètic i el narratiu, amb petits textos que es poden llegir en clau d’interpretació teatral, que quasi poden funcionar com discursos que caracteritzen una determinada veu poètica que és en la mesura que diu:

«—Buf!
—Què tens, Josep Vicent?
—No res, estimada. He tingut un somni terrible, horrible. Anava caminant per la muntanya tot tranquil i no sé com, de sobte, ha aparegut un ós i m’ha fet una abraçada molt forta i se n’ha anat. —Idò, tu! Quina por, sí.
—Veges...»

També hi trobem textos concebuts a la manera de microrelats o amb la rotunditat pròpia —no exempta d’ironia— dels aforismes. Ens n’ha agradat l’originalitat, l’estructura travada, i, sobretot, el to d’humor un tant surrealista que Josep Vicent hi utilitza, tan rar de trobar en els llibres de poesia. La pena és que Ei, que ja sé francés! no posseeix cap registre que en demostre oficialment l’existència. Així de poc convencional és el caràcter del llibre, i del seu autor també.

De la bassa a la séquia, i de la séquia, als bancals. Quina festa, veure córrer l'aigua cavallera per les séquies vives!, i que poques en queden ja!

En l’extrem contrari, d’un acurat domini formal de caire en molts casos clàssic, acaba de publicar Moisès Llopis i Alarcon Vidre d’estam, a la insadollable col·lecció «Mil poetes i un país», de Germania. Un primer llibre d’un autor de vint-i-quatre anys d’una rara maduresa a tots els nivells. No és propi d’un primer poemari el virtuosisme formal amb què Moisès ens hi sorprèn. Ni tampoc ho és el to caut, prudent, mesurat, de les seues maneres líriques. No ho és la pulcritud lingüística, ni les referències cultes —que no pedants— ni tampoc l’exquisidesa amb què hi fa servir el lèxic: «Rebrot que naix, d’argent arrecerat / entronca el cim, fenoll i set que albira, / i empunyarà d’amor, temps i esperança.»

Potser la pròpia consciència honesta d’aquest poeta que s’estrena l’ha dut a titular el llibre amb un sintagma on la fragilitat del vidre i el caràcter diminut de l’estam són, alhora, els encarregats de contenir i garantir la capacitat reproductora d’un ésser vegetal, viu. Responsabilitat ingent, com la que creiem que demostra Moisès Llopis amb aquest llibre que destaca amb veu pròpia, i que mereix ser tingut en compte entre l’allau de títols amb què no para de créixer vertiginosament aquesta col·lecció de poesia.