L'amor és la ferida

«Quotidianitat i estranyesa en la creació poètica» és un binomi que propose repensar i reformular per tal que, més que parella d'opòsits, els considerem termes complementaris, més rendibles, crec, poèticament. Distància i proximitat; quotidianitat i estranyesa, per tant, com a conceptes no excloents sinó copulatius. M'hi explique.

Tenint en compte que una de les companyes de taula és la Xènia Dyakonova, aprofite per incidir en la importància de la feina dels traductors —ella ho és, a més de poeta—, que ens apropen una obra que en principi podria considerar-se llunyana o estranya; estranya en el sentit etimològic derivat d'extraneus: «exterior, aliè, estranger». D'entrada, potser la traducció és l'exercici (literari) més important per invalidar la suposada antítesi entre distància i proximitat.

El tema proposat em resulta molt suggeridor. A partir d'un plantejament terminològic similar, vaig redactar la tesi doctoral centrada en l'anàlisi de l'obra poètica d'en Josep Piera en el context dels anys setanta. Amb el pas del temps, he anat constatant fins a quin punt la meua proposta d'anàlisi, que havia fonamentat en les parelles d'aparents contraris «dins i fora», «ací i allà», «jo i l'altre», o «distància i proximitat» estava influïda per la lectura del llibre del filòsof Gaston Bachelard, La poètica de l'espai, que l'any 2024 s'ha publicat en català gràcies a la traducció d'Andreu Gomila. Aquest clàssic del segle xx incorpora un capítol intitulat «La dialèctica del defora i del dedins» que, tot entomant l'expressió que ha utilitzat l'Enric Casasses en la conversa amb la Núria Cadenes, «corria per la meua sang» sense ser-ne jo del tot conscient, i em va servir com a pauta sobre la qual vaig anar exposant les conclusions a partir de la interpretació dels postulats poètics de Piera.

Convenim a considerar que allò llunyà o distant s'associa amb l'estranyesa i allò pròxim, amb la quotidianitat. En el meu cas, una de les aspiracions poètiques més engrescadores és la d'«abolir distàncies» des de l'escriptura. Un concepte que Josep Piera fa servir al poema «De la vida quotidiana» al qual s'ha referit Susanna Lliberós en la seua ponència «El miracle de la quotidianitat. La vida dins del poema». Això escriu Piera al seu Presoners d'un parèntesi de l'any 1978:

Ni rellotges, ni peus ni cap vehicle veloç;
tan sols l’esguard i el tacte, fixats damunt la pell,
aboliran distàncies. Estimar és conèixer. [1]

 

Continue amb el meu intent de reformulació. Si quotidiana és una cosa que s'esdevé «cada dia» (derivat de quotidie), ens podríem preguntar: esdeveniments com la guerra d'Ucraïna o la situació terrible a la franja de Gaza, com els considerem, quotidians o estranys? Són el pa nostre de cada dia i, personalment, els visc com un drama de proximitat, a pesar de la distància geogràfica. Aleshores, en quins termes en parlaríem i n'escriuríem, si és el cas?: de quotidianitat o d'estranyesa? Des del moment en què un motiu m'interessa poèticament, he d'aconseguir que allò estrany o distant deixe de ser-ho.

Hi ha un vers emblemàtic de la poeta Wisława Szymborska, al qual retorne contínuament i que, al meu parer, resumeix de manera magistral el que hi pretenc explicar: «Perdoneu-me, guerres llunyanes per portar flors a casa.» Guerres llunyanes per les quals la veu poètica demana perdó. Si hom demana perdó per una cosa és perquè allò l'afecta, perquè hi ha una relació d'empatia, de connexió interior; per tant, s'estableix una relació de proximitat respecte del motiu que duu a implorar perdó i del suposat dolor que aquell motiu provoca. Les «guerres» es contraposen, a la segona part del vers, amb el recer, amb el confort casolà i la zona de protecció on encara és possible la bellesa i des d'on, sembla, escriu la poeta. L'oposició entre estranyesa-distància i quotidianitat-proximitat s'ha fos, s'ha abolit per obra i gràcia de l'empatia, que no és, ni més ni menys, que la comprensió, la interiorització, la compassió pel patiment de l'altre, representat per les guerres, al vers. I això només és possible perquè el dolor aliè és viscut com una ferida pròpia. Així, amb el verb «perdonar», una situació que es qualifica de «llunyana» esdevé pròxima a causa de la interiorització afectiva: un acte d'amor, ni més ni menys, que vaig formular en uns versos d'un poema titulat «Latitud zero»: «L'amor no redimeix de la ferida. L'amor és la ferida». Heus ací l'abolició definitiva de la distància; la interiorització radical de l'estranyesa.

Voldria il·lustrar la meua dissertació amb el poema «El que vaig veure», de l'escriptor bosnià Goran Simić, que va patir en carn i ossos els més de 1.400 dies que va durar el setge de Sarajevo de la guerra de Bòsnia. En reproduesc la primera estrofa, en la traducció de Simona Škrabec:

 

Vaig veure que els peus es fan dos números més petits
quan una persona mor.
Això explica que als carrers de Sarajevo
es veiessin tantes sabates enmig de bassals de sang.
Quan sortia de casa,
m'ajustava ben fort els cordons,
tan fort que els peus se'm tornaven blaus.
Déu meu, i que n'era de feliç, si tornava a casa
amb les sabates als peus.
Quin plaer descordar les sabates tot sol.
Quina sort no estar estès al carrer descalç.
Valia més anar al cel amb peus blaus
que sense sabates. [2]

 

 Goran Simić. Fotografia: Milomir Kovacevic Strašni. 
Extreta de la pàgina de LaBreu, que l'any 2023 va publicar Els meus dies feliços al manicomi.

 

Simić posa el focus de la tensió dramàtica en el motiu quotidià i ben concret de les sabates. De les sabates dels altres conciutadans que van morir en la mateixa tragèdia bèl·lica que ell també va patir. Tan sols el passat dels temps verbals hi aporta una mica de consol, perquè entenem que, qui escriu, hi ha sobreviscut. La seua quotidianitat, a pesar de la distància, ens hi apel·la des de la commoció, amb una força tan dràstica com els cordons de les sabates que la veu poètica explica que havia d'estrènyer ben fort en sortir de casa, per no perdre-les... en el cas que s'esdevingués la terrible fatalitat. Alhora, un fet tan aparentment quotidià com el de descordar les sabates en arribar a casa adquireix caràcter transcendental i és sinònim de felicitat. És fàcil deduir que, alhora que s'alleugereixen els peus dels cordons que els oprimeixen, s'allunya el terror de la mort. I quin confort per als lectors també, que des de la com-passió, des d'una sensibilitat ferida, ens podem sentir tan a prop d'aquells peus blaus, estranys i alhora, tan nostres.

«Estranyesa i doncs, quotidianitat» fou el títol de la meua intervenció en la taula redona Quotidianitat i estranyesa: distància o proximitat?, moderada per Victòria E. Cremades i compartida amb Joaquim Cano, Xènia Dyakonova i Pau Vadell. Formava part de la programació del II Seminari de Poesia, titulat Quotidianitat i estranyesa en la creació poètica, organitzat per l'Associació d'Escriptors en Llengua catalana i celebrat a l'Octubre CCC de València, el dia 2 de febrer de 2025. Amb el suport de CEDRO i de la Institució de les Lletres Catalanes i la col·laboració de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Se n'han recollit totes les intervencions al núm. 83 de la col·lecció «Quaderns Divulgatius» de l'AELC.

 

 

---

[1] Josep Piera: Poesia completa 1971-2018, Institució Alfons el Magnànim, València, 2019.

[2] Goran Simić: Els meus dies feliços al manicomi, LaBreu, 2023.

 

 

 

El poeta és un animal polític

Vaig publicar al núm. 84 de Caràcters una ressenya de La terra sagna. L'1 d'Octubre dels poetes, un llibre col·lectiu coordinat per Jaume Huch i Mar Fontana i publicat per Edicions de l'Albí. Amb unes lleus modificacions necessàries, el mateix article es pot llegir a Núvol. El digital de cultura. Crec que avui, 21 de desembre de 2018 és un bon dia per a reproduir-lo ací. De lluny i de molt a prop, sent el clam del poble que no cessa. Sense estar, jo també hi soc.

«Convindria que els homes que es llancen al carrer a una gesta sagnant, que són honrats alhora que entusiastes, tinguessin consciència de llur acte grandiós. Això cal perquè el fruit de la revolta no sigui vergonyosa dictadura. I també perquè a l’ordre d’una idea millor, no acompanyi el desordre de no saber fer ús d’un xic de llibertat.»  

Joan Salvat-Papasseit: Un Enemic del Poble, núm. 4, juliol de 1917.

Imatge extreta de la xarxa: AP Photo/Emilio Morenatti.

Que La terra sagna (Edicions de l’Albí) va molt més enllà de ser un ben nodrit recull poètic ens queda clar des dels dos subtítols que complementen el general: «L’1 d’Octubre dels poetes» i «106 poemes per la llibertat». Un llibre des d’on els i les poetes se signifiquen políticament des del moment que fan servir la paraula en suport i amb motiu d’una causa: la de manifestar el dret a la llibertat del poble català. Per això, el dia 1 d’Octubre (de 2017), que ha marcat una fita en la vida d’un país, hi esdevé emblema i símbol poètic. La demostració de força col·lectiva a favor de la consecució d’un ideal, per contraposició a l’intent ferotge d’avortar-la, ha estat el revulsiu que ha empès aquests 106 poetes a deixar-ne constància escrita. La paraula poètica, el poema és el testimoni verbal d’una utopia —de vegades entelada per la malenconia— i és una demostració radical de reafirmació. Per damunt de la imposició canalla del silenci, rebel·lar-se a través del dir.

Res no és ni pretén ser neutre en aquest llibre: ni la intenció, ni els poemes resultants —tots inèdits i escrits per a l’ocasió, llevat dels casos explícits de Josep Maria Fulquet, Màrius Sampere, Lluís Solà— ni tampoc el títol. Extret de «Haikus per la llibertat» de Jaume Huch, el títol, pot interpretar-se en un doble sentit, de la mateixa manera com es pot reconèixer una dualitat semàntica en la paraula sang, amb les connotacions associades de dolor i de ferida, però també amb les que comporten fecunditat, energia creadora, contumàcia i àdhuc lleialtat èpica i extrema: el «país ferit» als versos de Rosa Font, «cosit amb llenques de tristesa a un núvol negre, / amb cicatrius que sagnen al cos de la memòria» hi conviu amb la «sang de l’àliga i del drac / del verro i dels tions» del poema «Això que fem créixer», amb què Eva Baltasar entona un cant potent de confiança en la força il·limitada d’un poble.

Quan començava a redactar aquest article, el 26 de maig de 2018, m’acabava d’assabentar de la mort de Màrius Sampere. En una entrevista publicada a Vilaweb, datada precisament a octubre de 2017, Sampere reconeix —hom diria que amb aquiescència— que en els darrers temps «la poesia s’ha acoblat a la realitat. Abans era un món romàntic inofensiu, i actualment la poesia s’ha integrat en la vida actual més problemàtica». Deixant de banda la ironia del comentari, tan pròpia de l’autor, l’observació em dona peu a introduir la idea del poeta compromès amb la societat a la qual pertany; i a parafrasejar lliurement —potser amb un deix encara d’ironia samperiana— aquella màxima aristotèlica que definia l’home com un «animal polític», des de la reformulació del sil·logisme: si l’home és un animal polític i el poeta és un home —en el sentit d’«ésser humà», és clar—, el poeta és un animal polític.
 
Més enllà del sentit etimològic i fent un gran salt en el temps, la polonesa Wisława Szymborska titlla de política qualsevol acció o manera de comportament humà… i no humà —una altra mestra en la ironia sorneguera, la polonesa!—, només pel fet d’ocórrer en un moment històric determinat: «Som fills d’una època, / d’una època política […]. / Allò que dius té una ressonància, / allò que calles té una eloqüència, / d’una manera o d’una altra, política. / […] No cal ser un ésser humà / per adquirir valor polític. / N’hi ha prou de ser petroli, / pinso enriquit o material reciclat».

Edició a càrrec de Mar Fontana i Jaume Huch.

Més d’un centenar d’autores i autors —en proporció de 40 a 60, aproximadament— és una nòmina, objectivament, molt àmplia i, lògicament, afectada pel risc de la desigualtat de tons i de resultats; també, segur, fluctuant pel que fa a pretensions. Va escriure David Castillo —un dels 106— arran de la publicació de La terra sagna: «He fet l’experiment de llegir-los tots [els poemes] seguits sense mirar l’autor: el brogit provoca una música surrealista i revoltada». Diria que no vaig errada, però, si faig notar que, entre aquesta «música surrealista i revoltada», hi distingirem, almenys, un terç llarg de bones o molt bones peces. Un brogit poètic admirable des de la seua peculiaritat i la seua excepcionalitat, que va nàixer, segurament, en paral·lel al brogit del carrer i de les escoles, «Sobre l’asfalt. / Sota la pluja», com escriu Jordi Solà Coll al seu poema. I dels helicòpters que sotjaven des del cel en aquell 1 d’Octubre que ha marcat per sempre més les vides d’aquelles i d’aquells que creuen fermament que el lliure destí d’un poble és una proclama de dignitat. La mateixa proclama que és l’ànim i és l’ànima que amera les cent setanta-quatre pàgines de La terra sagna.