El poeta és un animal polític

Vaig publicar al núm. 84 de Caràcters una ressenya de La terra sagna. L'1 d'Octubre dels poetes, un llibre col·lectiu coordinat per Jaume Huch i Mar Fontana i publicat per Edicions de l'Albí. Amb unes lleus modificacions necessàries, el mateix article es pot llegir a Núvol. El digital de cultura. Crec que avui, 21 de desembre de 2018 és un bon dia per a reproduir-lo ací. De lluny i de molt a prop, sent el clam del poble que no cessa. Sense estar, jo també hi soc.

«Convindria que els homes que es llancen al carrer a una gesta sagnant, que són honrats alhora que entusiastes, tinguessin consciència de llur acte grandiós. Això cal perquè el fruit de la revolta no sigui vergonyosa dictadura. I també perquè a l’ordre d’una idea millor, no acompanyi el desordre de no saber fer ús d’un xic de llibertat.»  

Joan Salvat-Papasseit: Un Enemic del Poble, núm. 4, juliol de 1917.

Imatge extreta de la xarxa: AP Photo/Emilio Morenatti.

Que La terra sagna (Edicions de l’Albí) va molt més enllà de ser un ben nodrit recull poètic ens queda clar des dels dos subtítols que complementen el general: «L’1 d’Octubre dels poetes» i «106 poemes per la llibertat». Un llibre des d’on els i les poetes se signifiquen políticament des del moment que fan servir la paraula en suport i amb motiu d’una causa: la de manifestar el dret a la llibertat del poble català. Per això, el dia 1 d’Octubre (de 2017), que ha marcat una fita en la vida d’un país, hi esdevé emblema i símbol poètic. La demostració de força col·lectiva a favor de la consecució d’un ideal, per contraposició a l’intent ferotge d’avortar-la, ha estat el revulsiu que ha empès aquests 106 poetes a deixar-ne constància escrita. La paraula poètica, el poema és el testimoni verbal d’una utopia —de vegades entelada per la malenconia— i és una demostració radical de reafirmació. Per damunt de la imposició canalla del silenci, rebel·lar-se a través del dir.

Res no és ni pretén ser neutre en aquest llibre: ni la intenció, ni els poemes resultants —tots inèdits i escrits per a l’ocasió, llevat dels casos explícits de Josep Maria Fulquet, Màrius Sampere, Lluís Solà— ni tampoc el títol. Extret de «Haikus per la llibertat» de Jaume Huch, el títol, pot interpretar-se en un doble sentit, de la mateixa manera com es pot reconèixer una dualitat semàntica en la paraula sang, amb les connotacions associades de dolor i de ferida, però també amb les que comporten fecunditat, energia creadora, contumàcia i àdhuc lleialtat èpica i extrema: el «país ferit» als versos de Rosa Font, «cosit amb llenques de tristesa a un núvol negre, / amb cicatrius que sagnen al cos de la memòria» hi conviu amb la «sang de l’àliga i del drac / del verro i dels tions» del poema «Això que fem créixer», amb què Eva Baltasar entona un cant potent de confiança en la força il·limitada d’un poble.

Quan començava a redactar aquest article, el 26 de maig de 2018, m’acabava d’assabentar de la mort de Màrius Sampere. En una entrevista publicada a Vilaweb, datada precisament a octubre de 2017, Sampere reconeix —hom diria que amb aquiescència— que en els darrers temps «la poesia s’ha acoblat a la realitat. Abans era un món romàntic inofensiu, i actualment la poesia s’ha integrat en la vida actual més problemàtica». Deixant de banda la ironia del comentari, tan pròpia de l’autor, l’observació em dona peu a introduir la idea del poeta compromès amb la societat a la qual pertany; i a parafrasejar lliurement —potser amb un deix encara d’ironia samperiana— aquella màxima aristotèlica que definia l’home com un «animal polític», des de la reformulació del sil·logisme: si l’home és un animal polític i el poeta és un home —en el sentit d’«ésser humà», és clar—, el poeta és un animal polític.
 
Més enllà del sentit etimològic i fent un gran salt en el temps, la polonesa Wisława Szymborska titlla de política qualsevol acció o manera de comportament humà… i no humà —una altra mestra en la ironia sorneguera, la polonesa!—, només pel fet d’ocórrer en un moment històric determinat: «Som fills d’una època, / d’una època política […]. / Allò que dius té una ressonància, / allò que calles té una eloqüència, / d’una manera o d’una altra, política. / […] No cal ser un ésser humà / per adquirir valor polític. / N’hi ha prou de ser petroli, / pinso enriquit o material reciclat».

Edició a càrrec de Mar Fontana i Jaume Huch.

Més d’un centenar d’autores i autors —en proporció de 40 a 60, aproximadament— és una nòmina, objectivament, molt àmplia i, lògicament, afectada pel risc de la desigualtat de tons i de resultats; també, segur, fluctuant pel que fa a pretensions. Va escriure David Castillo —un dels 106— arran de la publicació de La terra sagna: «He fet l’experiment de llegir-los tots [els poemes] seguits sense mirar l’autor: el brogit provoca una música surrealista i revoltada». Diria que no vaig errada, però, si faig notar que, entre aquesta «música surrealista i revoltada», hi distingirem, almenys, un terç llarg de bones o molt bones peces. Un brogit poètic admirable des de la seua peculiaritat i la seua excepcionalitat, que va nàixer, segurament, en paral·lel al brogit del carrer i de les escoles, «Sobre l’asfalt. / Sota la pluja», com escriu Jordi Solà Coll al seu poema. I dels helicòpters que sotjaven des del cel en aquell 1 d’Octubre que ha marcat per sempre més les vides d’aquelles i d’aquells que creuen fermament que el lliure destí d’un poble és una proclama de dignitat. La mateixa proclama que és l’ànim i és l’ànima que amera les cent setanta-quatre pàgines de La terra sagna.

"El poema que renilla i es dessagna". Sobre 'On la sang', de Ricard Garcia

Quan falten dos dies per a la celebració del Referèndum català d'autodeterminació —1 d'octubre de 2017—, escolte a la ràdio com s'hi expliquen detalls de logística referits a l'organització d'aquesta jornada que es preveu històrica, mentre acabe una ressenya sobre On la sang, l’últim llibre de Ricard Garcia, a l'escriptori mateix on la majoria dels seus poemes es van gestar. Casualitats imprevisibles de la vida, tenint en compte, a més a més, que mai no hi havia estat, a cal Ricard i la Maria. A la part esquerra d'on escric, enllà de la tanca que delimita el jardí, transcorre el traçat del ferrocarril per on circulen trens que em reclamen l’atenció ara i adés, amb aquella cadència hipnòtica que, a mi, que no hi estic acostumada, m'arriba tan plena de simbologia, com d’atzar que flueix, sempre canviant, tan de llegenda. En aquest rectangle plàcid, la fressa constant de les fulles dels arbres sona com una prima pluja benèfica.

Martorell, Baix Llobregat, 29 de setembre de 2017

El núm. 81 de Caràcters està il·lustrat amb obres de Rosa Mascarell Dauder,
de l'exposició Les dones d'Ausiàs March.
Or fi 23,75 quirats, tremp a l'ou i pastillatge sobre llenç i fusta. Diferents mesures.
2012-2016

Ressenya publicada al núm. 81 de la revista Caràcters.

Abans d’On la sang, Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962) havia publicat Els contorns del xiprer (2005), De secreta vida (2007) i El llibre que llegies (2011). Amb On la sang (Onada Edicions, 2017) va obtenir el Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, l’any 2016.

El llibre gira sobre dos eixos centrals, que, tot reconeixent l’extrema simplicitat de l’enunciat, crec que es poden establir a l’entorn de l’amor i de la mort. Des del pròleg mateix de Joan Navarro —una prosa poètica que es construeix alhora que s’amera dels versos que la provoquen— s’hi fixen aquests dos extrems que, a pesar de l’oposició, comparteixen l’espai comú de la vida i de la paraula.

Així, als poemes, com al pòrtic de Navarro, l’erotisme, l’amor, el sexe s’associen a la llum: «Sentir el que vas sentir. Els ulls de l’altre dins dels nostres ulls, enllà del cos. El cercle que es tanca i rebenta i es refà. Així l’amor. [...] L’oblit del món dins d’aquest amagatall de claror.» Mentre que el dolor i la mort van lligats a la fosca i als símbols que els representen, com ara les espases o la cendra. I com a motiu que recorre el llibre de cap a cap, la sang, és clar —la taca pictòrica de Pere Salinas, que reclama la implicació del lector des de la portada mateixa—; però la sang com una presència latent i mai ostentosa, que es mostra des del poema «Perseu i la Medusa» que fa de pòrtic al llibre i hi reapareix de manera explícita en tres poemes més distribuïts a consciència en sengles apartats; la sang que és el fluid que delata la ferida però també genera i constata la vida; el símbol i el referent on el dolor de viure i l’ímpetu de viure es fonen i es confonen. Encara al pròleg del poeta Joan Navarro: «Cremar i escriure el poema que renilla i es dessagna».

El poeta ensenya les seues cartes de bell començament. Cap concessió a l’ambigüitat. Allò que els lectors hi trobarem se’ns anuncia des de la citació introductòria d’uns versos de Xavier Macià: «Això ha volgut l’atzar: / amor i mort / per sempre agermanats / en la presó del cos.» I en aquesta «presó» hi ha dues escletxes per on circula l’aire: una és l’amor, l’erotisme, el desig, el goig compartit amb la persona estimada; l’altra, ara metafísica, és el reconeixement, l’aprenentatge, de la impermanència, l’acceptació que tot és en el seu transcurs mudable, fins i tot la mort: «S’adorm la tarda, / ja res no em lliga i miro / la mort com passa.»

El plantejament poètic d’On la sang avança, des de l’expressió d’una vida en plenitud, i de l’experiència intensa del gaudi, fins a la desintegració de la mateixa vida. Si ens situem a «Res no és, tot passa», la primera secció del llibre, veurem que hi domina la idea de compenetració absoluta amb l’altre, ja siga aquest «altre» la terra (cos o terra, tant se val), el món extern que copsen —tot i que siga momentàniament— els sentits, o l’amant.

«Res no em lliga», la segona subdivisió, està construïda sobre cinc haikus. És la transició cap als dos últims apartats, els més pertorbadors. Ací ja s’apunten motius que arribaran a atènyer més tard la màxima significació: el fred, la pluja, la boira com a indicis de mal averany.

Després, «Sense treva», arranca amb una imatge sobre els estralls que provoca el pas del temps, d’una força expressiva tan reeixida que hom pot sentir la fiblada quan llegeix: «...perquè el temps és com la llinya / que es tensa a l’extrem de la canya, / aquest fil que tiba l’ham que duus / a la boca de l’estómac, clavat, sense treva.» I comença a planar-hi el pes de l’absència, la desaparició dels éssers estimats i l’amenaça de la por. En resum, la consciència del caràcter finit de cada instant, i el refugi en la bellesa i la seua constatació a través de l’eros, del tacte, dels sentits: « [...] Té aparença / de ser l’última, la tarda que passa. // Abans no s’acabi la regires tota / i trobes, encara, el rastre d’unes mans / a les mans, la força d’uns braços, / la traça viva d’algunes mirades, / la mossegada d’una boca als llavis...». Com abans s’anunciava, hi reapareixen els agents atmosfèrics adversos («Fa fred i el cel s’està tancant / la nevada és imminent»), símbols que ara s’associen clarament amb la mort.

Onada Edicions, 2017
Motiu de portada: Pere Salinas

Tots els temes anteriors desemboquen en la mort, en la desintegració que, de manera orgànica, la vida comporta. «El silenci de la cendra» és l’última secció del llibre, després que s’han acomplert els pronòstics. Sempre s’acompleixen, els pronòstics, al final del temps. «I ja no hi ets»: l’esgarrifança de la frase negativa despullada de cap ornament, repetida dues vegades al poema homònim; els monosíl·labs descarnats. L’últim poema d’On la sang és un breu poema de dol, amarg i bell a parts iguals, que ennuega. L’adéu definitiu i l’abraçada, amor i mort fosos en l’últim vers estremidor que, paradoxalment, tanta desolació transmet, i alhora tanta pau. I amb quina naturalitat ens hi identifiquem, els lectors, i ens sentim reconfortats amb aquesta senzillesa del vers final que, a pesar de tot, és capaç de contenir, i d’expressar, aquesta rara empatia humana envers el dolor: «[...] I després, el silenci / als braços, només el silenci de la cendra.»

Podeu accedir a aquest o a altres números de Caràcters
des de la pàgina de Publicacions de la Universitat de València.

 

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el Serena barca i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca.

El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya de l'any 2015... Amb un article de Francesc Parcerisas, en resum, dedicat a reflexionar sobre Serena barca (Edicions del Buc, 2016). «El centre de la intel·lecció», es titula, i es va publicar a Núvol, digital de cultura, el proppassat 5 de desembre. 

«[...] a diferència del costum tan estès de fer que el poema sigui una fumarada de tuf metafísic a partir d’encenalls de combustió tan ràpida com precària, a Serena barca trobo l’afany compromès i intel·ligent d’algú que, sense renegar-ne mai, cerca de recórrer la distància inevitable (i fructífera) que hi ha entre el fet viscut i l’escriptura com a experiència de sentit molt determinada: tal cosa, tal circumstància, tal pensament o emoció ens ha dut a provar d’escriure un poema que és també una mena d’experiència  literària i humana concreta (i no una altra). Aquest afany per comprendre quina mena de formalització hem de consolidar a través de l’escriptura poètica per a mi representa la veritable recerca del que és el centre de la intel·lecció.»

Per llegir l'article complet, cliqueu ací.

Fotografia: Moisès Llopis i Alarcon.
Bonica, encantadora imatge que em va enviar un dia l'amic poeta des del llunyà Santiago de Xile, a través de la xarxa feisbuquera, que ens pot fer creure que acurta les distàncies, però, a l'hora de la veritat..., la llunyania és la llunyania.
Amb ganes de fer-te una abraçada de les de veritat, Moisès!

I com que —capgirant la dita a favor de les nostres intencions—, les alegries no vénen mai soles, només uns dies abans de la publicació de l'article, els comandants d'Edicions del Buc van anunciar a so de bombo i platerets que s'embarcaven —que ens hi embarquem, millor dit— en la segona edició del llibre (estrictament reimpressió, va..., però amb colofó nou i tot, que ensenyarem en el seu moment, perquè ja veureu que s'ho val...). Després que diguen que els poetes no som faeners!

N'estic contenta, satisfeta i molt, molt agraïda amb totes les persones que m'heu fet costat, a mi i a la barca serena, i que heu llegit el llibre, l'heu comprat, l'heu regalat, l'heu demanat prestat o l'heu furtat, que ens heu vingut a escoltar als recitals, que n'heu parlat, n'heu escrit i, a més a més, n'heu parlat i n'heu escrit bé. I, en fi, a tots aquells i totes aquelles que heu volgut compartir navegacions poètiques amb mi, al costat dels meus vius i dels meus morts. Còmplices i acompanyants d'aquest meu testament vital de tapes porpra tan bellament dissenyat per Dídac Ballester. I, atenció..., perquè açò no ha fet més que començar!

Campanya promocional de Serena barca, 2a part. Made in Edicions del Buc.

«La vida és ara» als 'Seixanta-un poemes' de Parcerisas

L'any 2014 es va publicar a Quaderns Crema l'últim llibre de poesia de Francesc Parcerisas, titulat Seixanta-un poemes. Un dels llibres (pocs) que sense peròs ha contribuït a alimentar la meua fe en la poesia catalana actual, massa vegades precipitada, massa vegades poc ambiciosa, insubstancial, i quasi sempre poc exigent en les maneres. Parcerisas, un dels referents indiscutibles de la poesia catalana contemporània, ha aconseguit amb aquest llibre, a parer meu, l'excel·lència a què hauria d'aspirar tothom que pretenga expressar-se a través del llenguatge poètic. Una àrdua i quimèrica aspiració, certament. En aquest article publicat a l'últim número de la revista Caràcters (el doble 75-76) en parle. Potser massa temps després de l'aparició del poemari. Els grans llibres de poesia, però, no haurien de caducar.

Una de les fotografies de Jesús Císcar,
que il·lustren el número 75-76 de la revista Caràcters.
Moltes gràcies a l'autor per permetre'm que en reproduïsca ací aquestes tres.

Un poema és com un planeta redó, clos en ell mateix. Amb vida pròpia que s’irradia molt més enllà del propi poema i impacta en l’ésser dels altres poemes veïns, aquells que s’acompanyen en el viatge de translació per l’univers. Entre ells s’atrauen i es complementen, en un equilibri d’esferes que tendeix a la perfecció. Seixanta-un poemes és la confluència de seixanta-un planetes redons, cada un amb la seua entitat quasi exclusiva. No descobrisc res nou si afirme que Francesc Parcerisas és autor de poemes, més que de llibres. Ell mateix ho ha reconegut en moltes ocasions. 
Auster i ben senzill en el seu propòsit estructural, el poemari es divideix en dues parts: I i II, sense més adorns. El nombre despullat del títol, potser per trencar la lògica del meu plantejament, no és redó, perquè aquest patriarca de les lletres catalanes que és Parcerisas té una vena entremaliada i irònica que conviu amb l’altra dominant, més severa i transcendent. En les primeres lectures no hi havia parat esment; però, com que he tingut (massa) temps de tornar-hi, m’atrevisc a elucubrar i crec que el «seixanta-un» va amb intenció incorporada: si fem comptes a partir de la datació final del llibre (2006-2012), l’autor el començava a escriure quan havia sobrepassat, per poc, la seixantena. O també, en una deducció exclusivament textual, hi ha «Una carta (fragment)», a la primera part, al costat dels seixanta altres poemes, que té una extensió major, un to distès, una dicció menys continguda i una llibertat mètrica que el diferencien del conjunt.

A grans trets, en el primer apartat hi ha el testimoni de compromís ètic amb el món de fora, manifestat amb poemes de caràcter sovint narratiu; acres en ocasions, quan el poeta arremet contra situacions que l’irriten, contra la frivolitat, la superficialitat, la falsedat, el dolor del món i de l’ésser humà que en forma part. Hi ha també la devastació irremeiablement associada al pas del temps, que pot ser poetitzada amb una fina subtilesa esborronadora, com a «Clot» («I aleshores cavaràs un clot, com ara el cavem / en la fosca per guardar-hi allò petit / i poc que ens pugui quedar dels dos.») Propi d’antologia és el poema titulat «Contenidors», tan descarnat, tan actual i tan colpidorament humà: «en la desolació d’aquest jove també hi veig / els meus fills que regiren / amb el mateix meu ferro / les deixalles del futur.»

Llegint aquest primer tram del llibre, ens hi trobem un poeta vinculat als assumptes del nostre dia a dia, terrenals, per molt lletjos o poc convencionalment poètics que puguen semblar. En alguns casos és només el llenguatge poètic i la mirada atenta i compromesa de qui els diu que els carrega de prestància, de dignitat. Llegiu «Creure», «Simó de Cirene», o «A propòsit de Lot». Però al costat d’aquests poemes crus hi ha uns altres on el gaudi de la relació amorosa apuntala el sentit vigorós i victoriós de la vida, per damunt de la certesa de la fugacitat del temps: «Allò que tenim (o no tenim) se’ns escola. [...] Mentrestant l’herba creix, salvatge, / quan noto la pluja del teu cos.»

L’apartat II és el de la redempció —amb perdó per la solemnitat del mot—, i està compost per poemes, en general, d’expressió més continguda i to serè. Hi ha un testimoni d’honestedat del poeta amb ell mateix i amb el seu moment existencial, marcat per la vivència de l’amor i per la presència joiosa de la dona estimada, de la companya. Bellament expressats, amerats de tendresa, hi ha en aquests poemes la manifestació d’algú que agraeix a la vida el prodigi de l’estima, just en aquell moment en què es té consciència que el temps que queda per viure és cada vegada més escàs. I tanmateix —i, al meu parer, és un dels encerts commovedors del poemari—, aquest amor tardà, probablement inesperat, propicia el gaudi en plenitud de l’únic temps possible, que és el present: «Ara vindrà l’hivern / però jo et penso tèbia com la lluna, / benvinguda com les gotes que parpellegen / dins la pluja dolça de l’abril.»

I a pesar d’això, potser també perquè la veterania és un grau, el poeta manté un punt de reserva, de prevenció davant de la panacea de l’amor. En una entrevista a Núvol, de novembre de 2014, l’expressa així, Parcerisas: «l’amor és viscut ja com un obsequi, com un regal que has d’aprofitar sense refiar-te’n del tot. És un do, que ve de més a més, però que ja no et pot canviar la manera de ser. Potser també ho visc així perquè em sembla una protecció contra els desenganys o una manera de prevenir el dolor de la pèrdua.» Contraposada a aquesta cautela hi ha la presència física, els cossos que entren en contacte per anul·lar la soledat. Les mans, tan recurrents als versos, són el pont que derrota els temors més pregons de l’ésser: «la teva mà que em salva». Acte de fe tan senzill com fonamental.

Aquella prevenció expressada pel poeta emociona des de la contradicció. I més quan Seixanta-un poemes acaba així, amb aquest darrer exemple d’honestedat que demostra que, algunes vegades, la poesia desmenteix la vida mateixa: «[...] aprenem a viure així, no tocant res, / tibant una mica més encara aquest poc temps, / porucs de tot, contents de res, / i tanmateix mitjanament valents / en la il·lusió de fer mans plenes del present.»

Des d'ací podeu accedir als números de Caràcters,
publicats per Publicacions de la Universitat de València. 

CARTA ALS POETES, ÉS A DIR, AUTOCARTA

«Per la meua feina editorial i supose que, també, perquè la gent jove ja no em veu com una jove, i busquen —beneïts innocents— una llumeta de referència que els puga guiar pels camins confusos de les seues aspiracions poètiques, es dóna el cas, que, molt sovint, em trobe davant de reculls de poemes, inèdits o publicats, que esperen alguna valoració per part meua, una opinió, un determinat comentari de complicitat gremial, certes paraules de suport, què hi ha que haja fet malament, un sí o no, un però, quina encoratjadora preferència… No sempre s’encaixen bé les respostes que els o les poetes en qüestió han tingut a bé requerir-me, a mi, que cada vegada que em pose davant d’un paper, o d’una pantalla, o que pegue voltes a un vers impossible, em continue preguntant si hi ha algun motiu de pes que em convença que potser encara s’ho val, intentar el poema, en comptes de callar.»

Així comença l'article titulat «Carta als poetes, és a dir, autocarta» amb què he col·laborat en l'últim número (el sis, ja) de la revista Poetari. Si no el coneixeu encara, no dubteu a fer una ullada a aquest projecte, que va més enllà de la pura publicació periòdica de temàtica poètica.

Portada del núm. 6 de la revista Poetari, editada per Curbet Edicions. La foto és de Toni Catany, i pertany a la Fundació que porta el seu nom.
En podeu veure ací el Sumari.

I com que aquests són dies replets d'assumptes densos, literaris i no literaris, i no puc atendre aquest Passa la vida amb la concentració mental amb què a mi m'agrada fer les coses, em permet convidar-vos a llegir —ep!, només si us ve de gust— la resta d'aquella «Carta als poetes...» que molt amablement va reproduir ací el digital de cultura Núvol. Avise, per si de cas, que el text, plantejat en aquest format epistolar, està basat en fets rigorosament certs. Agraïsc al company F. que me n'haja permès la difusió.

A la foto, alguns dels originals presentats a un premi important de poesia en el qual participe com a jurat. Aquests no són d'enguany..., però poc dalt o baix...: centenars i centenars de versos que requereixen, en aquestes setmanes, totes les atencions del món.