L'any 2014 es va publicar a Quaderns Crema l'últim llibre de poesia de
Francesc Parcerisas, titulat
Seixanta-un poemes. Un dels llibres (pocs) que sense peròs ha contribuït a alimentar la meua fe en la poesia catalana actual, massa vegades precipitada, massa vegades poc ambiciosa, insubstancial, i quasi sempre poc exigent en les maneres. Parcerisas, un dels referents indiscutibles de la poesia catalana contemporània, ha aconseguit amb aquest llibre, a parer meu, l'excel·lència a què hauria d'aspirar tothom que pretenga expressar-se a través del llenguatge poètic. Una àrdua i quimèrica aspiració, certament. En aquest article publicat a l'últim número de la revista
Caràcters (el doble 75-76) en parle. Potser massa temps després de l'aparició del poemari. Els grans llibres de poesia, però, no haurien de caducar.
 |
Una de les fotografies de Jesús Císcar,
que il·lustren el número 75-76 de la revista Caràcters.
Moltes gràcies a l'autor per permetre'm que en reproduïsca ací aquestes tres. |
Un poema és com un planeta redó, clos en ell mateix. Amb vida pròpia que
s’irradia molt més enllà del propi poema i impacta en l’ésser dels
altres poemes veïns, aquells que s’acompanyen en el viatge de translació
per l’univers. Entre ells s’atrauen i es complementen, en un equilibri
d’esferes que tendeix a la perfecció.
Seixanta-un poemes és la
confluència de seixanta-un planetes redons, cada un amb la seua entitat
quasi exclusiva. No descobrisc res nou si afirme que Francesc Parcerisas
és autor de poemes, més que de llibres. Ell mateix ho ha reconegut en
moltes ocasions.
Auster i ben senzill en el seu propòsit estructural, el poemari es divideix en dues parts: I i II, sense més adorns. El nombre despullat del títol, potser per trencar la lògica del meu plantejament, no és redó, perquè aquest patriarca de les lletres catalanes que és Parcerisas té una vena entremaliada i irònica que conviu amb l’altra dominant, més severa i transcendent. En les primeres lectures no hi havia parat esment; però, com que he tingut (massa) temps de tornar-hi, m’atrevisc a elucubrar i crec que el «seixanta-un» va amb intenció incorporada: si fem comptes a partir de la datació final del llibre (2006-2012), l’autor el començava a escriure quan havia sobrepassat, per poc, la seixantena. O també, en una deducció exclusivament textual, hi ha «Una carta (fragment)», a la primera part, al costat dels seixanta altres poemes, que té una extensió major, un to distès, una dicció menys continguda i una llibertat mètrica que el diferencien del conjunt.
A grans trets, en el primer apartat hi ha el testimoni de compromís ètic amb el món de fora, manifestat amb poemes de caràcter sovint narratiu; acres en ocasions, quan el poeta arremet contra situacions que l’irriten, contra la frivolitat, la superficialitat, la falsedat, el dolor del món i de l’ésser humà que en forma part. Hi ha també la devastació irremeiablement associada al pas del temps, que pot ser poetitzada amb una fina subtilesa esborronadora, com a «Clot» («I aleshores cavaràs un clot, com ara el cavem / en la fosca per guardar-hi allò petit / i poc que ens pugui quedar dels dos.») Propi d’antologia és el poema titulat «Contenidors», tan descarnat, tan actual i tan colpidorament humà: «en la desolació d’aquest jove també hi veig / els meus fills que regiren / amb el mateix meu ferro / les deixalles del futur.»
Llegint aquest primer tram del llibre, ens hi trobem un poeta vinculat als assumptes del nostre dia a dia, terrenals, per molt lletjos o poc convencionalment poètics que puguen semblar. En alguns casos és només el llenguatge poètic i la mirada atenta i compromesa de qui els diu que els carrega de prestància, de dignitat. Llegiu «Creure», «Simó de Cirene», o «A propòsit de Lot». Però al costat d’aquests poemes crus hi ha uns altres on el gaudi de la relació amorosa apuntala el sentit vigorós i victoriós de la vida, per damunt de la certesa de la fugacitat del temps: «Allò que tenim (o no tenim) se’ns escola. [...] Mentrestant l’herba creix, salvatge, / quan noto la pluja del teu cos.»
L’apartat II és el de la redempció —amb perdó per la solemnitat del mot—, i està compost per poemes, en general, d’expressió més continguda i to serè. Hi ha un testimoni d’honestedat del poeta amb ell mateix i amb el seu moment existencial, marcat per la vivència de l’amor i per la presència joiosa de la dona estimada, de la companya. Bellament expressats, amerats de tendresa, hi ha en aquests poemes la manifestació d’algú que agraeix a la vida el prodigi de l’estima, just en aquell moment en què es té consciència que el temps que queda per viure és cada vegada més escàs. I tanmateix —i, al meu parer, és un dels encerts commovedors del poemari—, aquest amor tardà, probablement inesperat, propicia el gaudi en plenitud de l’únic temps possible, que és el present: «Ara vindrà l’hivern / però jo et penso tèbia com la lluna, / benvinguda com les gotes que parpellegen / dins la pluja dolça de l’abril.»
I a pesar d’això, potser també perquè la veterania és un grau, el poeta manté un punt de reserva, de prevenció davant de la panacea de l’amor. En una
entrevista a Núvol, de novembre de 2014, l’expressa així, Parcerisas: «l’amor és viscut ja com un obsequi, com un regal que has d’aprofitar sense refiar-te’n del tot. És un do, que ve de més a més, però que ja no et pot canviar la manera de ser. Potser també ho visc així perquè em sembla una protecció contra els desenganys o una manera de prevenir el dolor de la pèrdua.» Contraposada a aquesta cautela hi ha la presència física, els cossos que entren en contacte per anul·lar la soledat. Les mans, tan recurrents als versos, són el pont que derrota els temors més pregons de l’ésser: «la teva mà que em salva». Acte de fe tan senzill com fonamental.
Aquella prevenció expressada pel poeta emociona des de la contradicció. I més quan
Seixanta-un poemes acaba així, amb aquest darrer exemple d’honestedat que demostra que, algunes vegades, la poesia desmenteix la vida mateixa: «[...] aprenem a viure així, no tocant res, / tibant una mica més encara aquest poc temps, / porucs de tot, contents de res, / i tanmateix mitjanament valents / en la il·lusió de fer mans plenes del present.»
