«L'última paraula», recitat per Berta Giraut, a Tornaveu poètic

La poeta, l'actriu Berta Giraut, va posar veu a la prosa titulada «L'última paraula», de Sempre és tard. 

El també poeta Enric Umbert-Rexach es preocupa d'estar al cas de les novetats de poesia en català i dedica la seua generositat atenta a escriure ressenyes a partir d'aquestes lectures. Actualment el podeu anar llegint a La Veu dels Llibres.

I a més a més, l'Enric gestiona el canal de YouTube Tornaveu poètic que, en paraules de Montserrat Garcia Ribas «té com a objectiu la creació d’una personal antologia sonora de la poesia en català contemporània». Deixeu-me que us diga que trobe que aquest propòsit és lloable i molt bonic.

Doncs bé, la Berta, d'aquesta manera, per a mi, senzillament estremidora, diu el text que, si voleu, podeu escoltar i podeu visualitzar ací:

«L'última paraula» és una de les vuit proses incloses a l'apartat «Dins la fosca perfecta», de Sempre és tard (Proa, 2020):

En cullo un ramell, de poncelles arrapades a la bardissa. Les dispose en un pitxer que aporta un to modernista a aquell racó de casa. Reposen les poncelles en la plàcida penombra. I un bon matí han esclatat com sexes pletòrics, les poncelles de rosa. La seua perfecció és pura obscenitat. Fan rutilar el silenci que toquen, les corol·les badades, fins que es retrauen en la seua maduresa, i s’hi marceixen i s’hi esfullen i componen una dansa laxa de pètals de rosa que l’aire oblida. Es redibuixen al terra rotllanes desconcertades de pètals, i jo m’estremesc, amb la nuesa de les tiges que guarden la memòria descarnada dels sexes pletòrics que foren. S’ensorren igualment els dies cansats, un a un, i el neguit m’ennuega: quant de temps dura l’eco de l’última paraula?

 

 

M'estime molt aquesta fotografia, que ens feu el Xavier Vidal a la porta de la llibreria Nollegiu del Poblenou de Barcelona. Era el dia 28 de novembre de 2021 i jo hi feia una lectura poètica. Protegida en cada flanc, la Berta Giraut (a l'esquerra) i la Laura López Granell (a la dreta).
Són aquells moments en què el suport i el caliu de les companyes dona sentit a tot. 

 

Per últim, en justa correspondència, em permet recomanar-vos la lectura de Com l'estel que no hi és, un primer llibre potent que la Berta va publicar l'any 2020 a El Gall Editor. Si voleu fer-vos-en una idea, Jordi Solà Coll en va parlar en aquest article: 'Com l'estel que no hi és', de Berta Giraut.

A manera de tast, us transcric aquest poema per fer-vos-en venir ganes. Fa uns mesos el vaig compartir a Twitter amb la fotografia que l'acompanya i el comentari «Mireu quina llum, a la cambra i als versos»:

TREVA

Cansats de resistir, obrim la boca alhora
per confessar el mateix: un mot que ens transfigura.
I ens desvetllem amb ràbia, amb erotisme i ràbia,
amb el rostre esglaiat com a les escultures,
amb els ulls dins els ulls, i dins els ulls la daga,
i la daga als llençols, on m'arrapo al teu rastre,
fins que som cos a cos, i amb les boques lligades,
el sol ens nua al front la nostra pau vermella. 

Berta Giraut

 

 

 

Ira

Jordi Solà Coll acaba de publicar a Tanit Poesia el seu segon llibre, titulat Ira. Aquest que hi transcric és el poema que clou el primer apartat del recull. Un exercici de sobrietat poètica —no només en aquest poema, sinó en tota l'obra—, que subratlla, en la contenció i la concentració del dir, el malestar del poeta davant del dolor de l'existència. Dolor des de i envers l'ésser humà, però, sobretot, dolor amb l'ésser humà.

Han caigut tots els pètals
de la rosa.
al peu del
petit pitxer
una hecatombe. 

Consol Martínez Bella, amb la seua plasticitat poètica, ha fotografiat així aquesta
hecatombe de pètals. 

Impossible obviar la importància de la rosa en l'imaginari poètic de Rilke. Entre els seus Poemes francesos, en el recull titulat «Les roses», hi ha aquests versos colpidors: «Que fait un rose là où le sort / sur nous s'épuise?», traduïts per Mariàngela Vilallonga com: «Què hi fa una rosa allà on el destí / sobre nosaltres s'esgota?

I aquests altres que, gose pensar, podrien haver encapçalat perfectament algun dels poemes del llibre de Jordi Solà Coll.

Rose qui, en naissant, à rebours imites
les lenteurs de la mort.

Rosa que, en néixer, per contra imites
les lentituds de la mort. 

Mariàngela Vilallonga, trad.

Podeu accedir des d'ací a la botiga on line de Tanit Poesia.

Ira: «Un camí —com l'autor mateix  ha escrit al seu blog— on el dolor i la revolta es retroben en el mot. Un periple llarg i incert on l'única veritat és l'ésser que oscil·la eternament entre la fosca i la llum».

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes a pé, a peu, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar.

Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.

A peu és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament implicat en el món. Més encara: mot generador de mons. De vegades els únics mons habitables, aquells que ens són escletxes, aire, llum on no hi ha llum. Em referisc, per exemple, a això:

en la història dels altres

la mare li va dir agafa una de les teves joguines, la preferida, i calla. espera fins que t'avisi.

una setmana en una foscor de camió i va pensar una vida de paraules.

ni una li va semblar tan urgent. ella va esperar.

el desig, una paraula en el silenci. 

Jordi Solà Coll en va destacar, de Veronika Paulics, en un article titulat «Viure poèticament», la cura amb què la poeta es proposa viure, i escriure, el moment de cada cosa: «“cura”, idea força que remet a la cadència que traça el temps del quefer poètic. És la cadència el ritme dels fenòmens en relació amb el jo. La vida en moció, en el context d’un tempo humanitzat i sense presses. Mirar —contemplar— allò que s’esdevé, tenir cura de la cosa en si, donar temps al temps, i aproximar-se amb el llenguatge a la veritat». Això és el que tenim ben present, a mesura que anem llegint els poemes d'algú que transita, a pé / a peu, és a dir, en contacte pausat i atent amb el món que l'envolta, ja siga quotidià o transcendent —hauria de ser el mateix, en poesia— i que l'afecta. Dit a la manera de Paulics:

voldria escriure tal com es fregeix un ou: condimenta i fregeix o fregeix i condimenta. o també tal com es bullen les patates: bull escorre condimenta amb sal, oli. una tomaca madura que es talla a quarts i sal.
i que sortís bo.

Fotografia: Vicent Bou. Extreta de la xarxa.

Li vam dedicar un dels programes de La casa sota la lluna de Ràdio Gandia. Hi vam recitar, el dia 3 d'abril, el poema «primavera». Sabeu aquelles capses de sabates amb forats a la tapa on alguna vegada hem criat cucs de seda...? Cada vegada que en llegesc els últims versos em recorre un calfred. El d'aquell plural que ens hi inclou, en l'espant compartit. En la por que es comprèn. En la compassió. En les mínimes obertures d'esperança cap on mirem. No sé vosaltres; jo encara en puc sentir l'olor, del cartró, i de la morera.

[...] però enfrontar-me a les erugues amb els seus gestos d'eruga...
en aquest moment deuen ser-ne unes dues-centes, movent potes minúscules i boques. són fràgils.
el meu espant reposa en una caixa de sabates al taulell de la cuina. petits forats perquè no ens falti l'aire.

Veronika Paulics: «primavera», a pé / a peu, Pruna Llibres. Traducció de Joan Navarro.

Cliqueu ací per sentir el programa i el poema recitat.  7 min 53 seg

Cartell anunciador de l'acte que agrairem que ens ajudeu a compartir.
Dia 7 de juny. 19.30 hores. Sala de Conferències de la Casa de Maians
(Carrer Major, 12, Oliva).

Tot és lluny, en la nit. Al poeta Màrius Torres

Com la tristesa
cor endins és tan dolça?

Màrius Torres (*)

Des de M., als volts de migdia, veiem que cap a Llevant plou. Però això no impedeix que renunciem a la nostra intenció d’anar a Sant Quirze Safaja, a visitar els llocs on Màrius Torres va viure la seua malaltia i on es va dedicar a escriure poesia en cos i ànima. On va morir i on està soterrat.

L’ambient, en arribar-hi, és de faula, o de decorat de novel·la de Jane Austen. Plou sota un cel de plom fascinant. Els vessants de les muntanyes, els boscos que encerclen el poble, estan recoberts de núvols baixos, cotons volanders que s’enganxen entre el brancatge. Accedim al petit nucli antic pujant per unes escales que parteixen de la carretera on ens acaba de deixar l’autobús. «Itinerari Màrius Torres» s’hi pot llegir, en un traçat de l’any 2010 en què es va celebrar el centenari del naixement del poeta. Hi ha ací i allà alguns panells amb versos seus. Tot calla, tot plou. El poble té uns quants centenars d'habitants, però no ens trobem ningú pel carrer. Nosaltres dos només sota el mateix paraigua. No per voluntat de no desentonar amb el romanticisme del lloc ni de l’instant, sinó perquè és l’únic que teníem per casa. Els camals estan ja completament mullats, però no és l’aigua de pluja allò que ens amera, sinó l’esperit d’en Màrius Torres que hi sura pertot, com els núvols de plom, com la boira que recobreix el boscatge.

   El dia

   Que vives semblen
entre l’herba i els núvols
   les ombres fràgils!

El vent les esbarria;
la boira les apaga.

Portem amb nosaltres el seu volum de Poesia i ens aturem i en llegim ací i allà algun poema. Comentem admirats la manera com Torres poetitza la mort, des de la seua reclusió, amb malenconia, amb tristesa serena. Potser la malaltia i la privació de la possibilitat de gaudir la vida en plenitud és allò que fa que el poeta la mire i l'admire amb recança, la vida d’enfora d’ell, la que no pot gaudir físicament, però que amb tanta profunditat de matisos viu interiorment, espiritualment, gràcies a la paraula poètica. La que simbolitzen els tan delicats miosotis:

   A la finestra
de la meva enyorança,
   els miosotis
es marceixen de veure
sempre el mateix paisatge.

La consciència de la fragilitat, dels límits que la malaltia imposa, propicien, per contrast, que la bellesa es manifeste d’una manera més punyent, que posseïsca per a ell aquell caràcter reverencial d’allò que és excepcional per efímer i per inassolible. Des de la poesia i a través de la poesia mirava i s'amerava Torres de la vida que li havia tocat en sort o en dissort, i la transcendia.

Fotografia: Jordi Solà Coll, 2018.

Comença a amainar la pluja i decidim baixar i continuar caminant per la vora d’un rierol que discorre paral·lel a la carretera. Agafem un caminoi que en ressegueix la vora. A poc a poc el cel s’esclareix. La cridadissa dels ocells va in crescendo a mesura que l’oratge s’encalma, com si fos una relació proporcional directa i premeditada. Des del camí mire cap a la capçada d’un trèmol i hi descobresc com un rossinyol omple i buida el pap a mesura que refila. Tan menut i tan discret. Tan intrínsecament bell el seu cant.

   La mort

   Fulles del trèmol,
qui tingués com vosaltres
   en la ribera
un viure tan sensible,
una mort tan secreta.

De tornada cap al poble, per un d’aquells marges de carretera habilitats per a vianants, veiem gaigs, quatre o cinc, pasturant pels vessants del turó que se’ns dreça a la dreta. Un d’ells vola ben a prop de nosaltres, tan cridaner amb el seu plomatge blau i blanc i negre. S’hi acosta i se n’allunya mentre continuem caminant, com en una mena de joc, ben descarat.

Esperem l’autobús que ens ha de retornar a M., entre un aire de melangia de vesprada que s’acaba, amb el cos humit de pluja recent i amb l’esperit afortunat i afectat alhora per aquella commoció de les vivències excepcionals. Pel dolor, per la bellesa, per la consciència de la pèrdua, per la fiblada profunda dels versos de Màrius Torres, per la sort immensa de compartir-los i per la gelor de l’absència que vindrà després, ens deixem embolcallar, encara, per la tebior de les últimes ullades de sol. Humils i plens de gratitud.

(*) Tots els versos citats pertanyen a la composició «Entre l'herba i els núvols (Tankas)», que duu la numeració [27] en el volum Poesies de Màrius Torres, Pagès Editors, Lleida, 2010. A cura de Margarida Prats Ripoll.

Postal editada per la Institució de les Lletres Catalanes, amb el començament del poema numerat com a [65] en l'edició de Margarida Prats Ripoll. La ILC el va compartir en xarxes el dia 29 de desembre passat, amb motiu del 76è aniversari de la mort de Màrius Torres. Aquests són els dos primers versos complets, però busqueu i llegiu el poema sencer, perquè és una meravella.
«Tot és lluny, en la nit. I la distància / pesa, en la fosca, com l'ala d'un ocell mort.»

El poeta és un animal polític

Vaig publicar al núm. 84 de Caràcters una ressenya de La terra sagna. L'1 d'Octubre dels poetes, un llibre col·lectiu coordinat per Jaume Huch i Mar Fontana i publicat per Edicions de l'Albí. Amb unes lleus modificacions necessàries, el mateix article es pot llegir a Núvol. El digital de cultura. Crec que avui, 21 de desembre de 2018 és un bon dia per a reproduir-lo ací. De lluny i de molt a prop, sent el clam del poble que no cessa. Sense estar, jo també hi soc.

«Convindria que els homes que es llancen al carrer a una gesta sagnant, que són honrats alhora que entusiastes, tinguessin consciència de llur acte grandiós. Això cal perquè el fruit de la revolta no sigui vergonyosa dictadura. I també perquè a l’ordre d’una idea millor, no acompanyi el desordre de no saber fer ús d’un xic de llibertat.»  

Joan Salvat-Papasseit: Un Enemic del Poble, núm. 4, juliol de 1917.

Imatge extreta de la xarxa: AP Photo/Emilio Morenatti.

Que La terra sagna (Edicions de l’Albí) va molt més enllà de ser un ben nodrit recull poètic ens queda clar des dels dos subtítols que complementen el general: «L’1 d’Octubre dels poetes» i «106 poemes per la llibertat». Un llibre des d’on els i les poetes se signifiquen políticament des del moment que fan servir la paraula en suport i amb motiu d’una causa: la de manifestar el dret a la llibertat del poble català. Per això, el dia 1 d’Octubre (de 2017), que ha marcat una fita en la vida d’un país, hi esdevé emblema i símbol poètic. La demostració de força col·lectiva a favor de la consecució d’un ideal, per contraposició a l’intent ferotge d’avortar-la, ha estat el revulsiu que ha empès aquests 106 poetes a deixar-ne constància escrita. La paraula poètica, el poema és el testimoni verbal d’una utopia —de vegades entelada per la malenconia— i és una demostració radical de reafirmació. Per damunt de la imposició canalla del silenci, rebel·lar-se a través del dir.

Res no és ni pretén ser neutre en aquest llibre: ni la intenció, ni els poemes resultants —tots inèdits i escrits per a l’ocasió, llevat dels casos explícits de Josep Maria Fulquet, Màrius Sampere, Lluís Solà— ni tampoc el títol. Extret de «Haikus per la llibertat» de Jaume Huch, el títol, pot interpretar-se en un doble sentit, de la mateixa manera com es pot reconèixer una dualitat semàntica en la paraula sang, amb les connotacions associades de dolor i de ferida, però també amb les que comporten fecunditat, energia creadora, contumàcia i àdhuc lleialtat èpica i extrema: el «país ferit» als versos de Rosa Font, «cosit amb llenques de tristesa a un núvol negre, / amb cicatrius que sagnen al cos de la memòria» hi conviu amb la «sang de l’àliga i del drac / del verro i dels tions» del poema «Això que fem créixer», amb què Eva Baltasar entona un cant potent de confiança en la força il·limitada d’un poble.

Quan començava a redactar aquest article, el 26 de maig de 2018, m’acabava d’assabentar de la mort de Màrius Sampere. En una entrevista publicada a Vilaweb, datada precisament a octubre de 2017, Sampere reconeix —hom diria que amb aquiescència— que en els darrers temps «la poesia s’ha acoblat a la realitat. Abans era un món romàntic inofensiu, i actualment la poesia s’ha integrat en la vida actual més problemàtica». Deixant de banda la ironia del comentari, tan pròpia de l’autor, l’observació em dona peu a introduir la idea del poeta compromès amb la societat a la qual pertany; i a parafrasejar lliurement —potser amb un deix encara d’ironia samperiana— aquella màxima aristotèlica que definia l’home com un «animal polític», des de la reformulació del sil·logisme: si l’home és un animal polític i el poeta és un home —en el sentit d’«ésser humà», és clar—, el poeta és un animal polític.
 
Més enllà del sentit etimològic i fent un gran salt en el temps, la polonesa Wisława Szymborska titlla de política qualsevol acció o manera de comportament humà… i no humà —una altra mestra en la ironia sorneguera, la polonesa!—, només pel fet d’ocórrer en un moment històric determinat: «Som fills d’una època, / d’una època política […]. / Allò que dius té una ressonància, / allò que calles té una eloqüència, / d’una manera o d’una altra, política. / […] No cal ser un ésser humà / per adquirir valor polític. / N’hi ha prou de ser petroli, / pinso enriquit o material reciclat».

Edició a càrrec de Mar Fontana i Jaume Huch.

Més d’un centenar d’autores i autors —en proporció de 40 a 60, aproximadament— és una nòmina, objectivament, molt àmplia i, lògicament, afectada pel risc de la desigualtat de tons i de resultats; també, segur, fluctuant pel que fa a pretensions. Va escriure David Castillo —un dels 106— arran de la publicació de La terra sagna: «He fet l’experiment de llegir-los tots [els poemes] seguits sense mirar l’autor: el brogit provoca una música surrealista i revoltada». Diria que no vaig errada, però, si faig notar que, entre aquesta «música surrealista i revoltada», hi distingirem, almenys, un terç llarg de bones o molt bones peces. Un brogit poètic admirable des de la seua peculiaritat i la seua excepcionalitat, que va nàixer, segurament, en paral·lel al brogit del carrer i de les escoles, «Sobre l’asfalt. / Sota la pluja», com escriu Jordi Solà Coll al seu poema. I dels helicòpters que sotjaven des del cel en aquell 1 d’Octubre que ha marcat per sempre més les vides d’aquelles i d’aquells que creuen fermament que el lliure destí d’un poble és una proclama de dignitat. La mateixa proclama que és l’ànim i és l’ànima que amera les cent setanta-quatre pàgines de La terra sagna.

Estreta és la senda dels poetes

M'aixeco cada dia en homenatge als morts,
i sé quant inútil és el meu esforç
en persistir a mantenir intactes els murs
de l'existència [...]

Jordi Solà Coll: «Creure» (fragment), Ulls de glaç, Pagès Editors, Lleida, 2017. 
Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2016.

Fotografia extreta de la xarxa.

En una entrevista publicada al setmanari El Temps, el 3 d'octubre de 2017, Xavier Aliaga i Jordi Solà Coll enraonaven en aquests termes, trobe que summament suggeridors, just a partir de l'últim vers del poema «Creure», d'Ulls de glaç, que m'ha servit per titular aquesta entrada: 

—Hi ha un vers al llibre que diu: «Estreta és la senda dels poetes». Té això a veure amb la dificultat de trobar la manera d’expressió, la forma?

—El camí del coneixement és extremadament difícil per a tothom, no sols per al poeta. Aquest vers té a veure amb la tradició hinduista, prové d’un text que és el Katha Upanisad, que té més de dos-mil anys, i jo el vaig parafrasejar en el poema «Creure», un dels més polítics del llibre. Parla de la dificultat de l’ésser davant de la immensitat del món i la desolació que l’embolcalla. L’única manera de contrarestar això és el saber i el coneixement. Però aquesta és una via difícil, tan difícil com estreta és la senda dels poetes o el tall d’una navalla.

Vaig recitar aquest credo en la perseverança humana el dia 18 d'octubre passat, en la secció radiofònica de La casa sota la lluna, que s'emet quinzenalment des de Ràdio Gandia, gràcies al suport i a l'entusiasme indoblegable de la periodista i amiga Puri Naya. Pense que són dies molt oportuns, de lluita col·lectiva, de necessitat de no claudicar, de lluitar per defensar unes idees i uns convenciments absolutament legítims, per recordar, ara i ací, aquest poema de Jordi.

Si us ve de gust, el podeu escoltar punxant ací damunt mateix (3 min 51 segons).

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Jordi Solà Coll escriu, en aquest article de directe.cat:

«Hi ha un cos legislatiu en vigència que regula perfectament l’ordenament jurídic en l’àmbit de l’exercici de l’autodeterminació –i tot allò que el precedeix, per exemple, la campanya relativa al dret de vot. S’ha d’insistir, adés i ara, en aital fet: la Llei del referèndum roman vigent –igual que la Llei de transitorietat. I, per tant, no hi ha actes que es puguin emmarcar en el concepte d”il·legalitat”.»

«Contra la por, la legalitat. La Llei del referèndum d'autodeterminació és vigent i el resultat d’aquest és vinculant», 16 de setembre de 2017.

 Jo també hi votaré. De moment, per exigències administratives, amb el cor, que és una manera ben sentida de votar.

Ja fa un grapat d'anys que el poeta valencià Marc Granell va escriure un poema titulat «Terra lliure», on hi ha aquest vers que avui podríem dedicar als centenars d'alcaldes i alcaldesses —i al poble que els hi ha donat suport—, que s'han concentrat aquest migdia a la plaça Sant Jaume de Barcelona, denunciant la persecució judicial de l'Estat espanyol i fent una crida a favor de la democràcia. 

Perquè és batec a les goles incendiades.

Marc Granell, Exercici per a una veu, Federació d'Entitats Culturals del País Valencià, 1983.

Doncs, això mateix: amb el poble català. És a dir, #Sí.


[Per accedir al web del Referèndum de l'1-Oct, cliqueu ací. Amb la pàgina oberta, hi heu d'introduir l'adreça d'accés: ref1oct.eu]

Fotografia extreta del mur de Facebook de Núria Cadenes.

Per acabar, copie encara alguns enllaços a articles o manifestos sobre l'actualitat catalana, escrits per autors valencians o en relació amb el País Valencià, que recomane que visiteu si en teniu una mínima curiositat. Els anem actualitzant a mesura que avancen els esdeveniments.

Jordi Sebastià: Que quede clar a quin costat estic, 15 de setembre de 2017

Manel Rodríguez-Castelló: Catalunya ens interpel·la a tots, 16 de setembre de 2017

Núria Cadenes: És una qüestió de democràcia’: el punt de vista dels batlles valencians sobre la pressió als ajuntaments del Principat, 18 de setembre de 2017

Francesc Viadel: Catalunya, estat d'excepció, 18 de setembre de 2017

Molt important aquest comunicat d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV) on s'anuncia que es denunciarà el Govern espanyol a Europa a través, fonamentalment, de tres accions. Inclou un vídeo amb un breu parlament en anglès de Joan F. Mira. 21 de setembre de 2017

Ignasi Muñoz: On estaves quan l'Estat va intervindre Catalunya? 22 de setembre de 2017

Manel Rodríguez-Castelló: Els intel·lectuals, el pessebre i el colp d'estat. 23 de setembre de 2017

Va de democràcia. Manifest de suport al referèndum des del País Valencià.

Tres maneres poètiques de teixir una teranyina

Or, presonera llum
en els palaus de l’aranya:
llum de sol ponent
a poc a poc filava.

Salvador Espriu

Ens aplegarem a Tremp, l'Albert Puiggròs, el Jordi Solà Coll i jo mateixa, convidats a participar en unes Nits a la Fresca de caràcter lúdic i artístic que ja fa alguns anys que organitza la Comissió de Festes de la capital del Pallars Jussà.

El nostre acte poètic i musical es titula Poètica a tres veus i està programat per al dia 17 d'agost, a les 22.30 hores, als Jardins de la Fundació Fiella de Tremp.
Amb Albert Puiggròs, Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà
i els músics Lluís Roy i Xavi Pons.

Amb l'Albert m'uneix un fil d'amistat que ve d'anys, a trams invisible i a trams brillant, però sempre constant, irrompible, alimentat per l'energia renovable dels mots des de l'inici. Amb el Jordi m'uneix el fil d'una complicitat de vida que, encara que externament podria no semblar-ho, jo sé de cert que ve de sempre, d'allà on la poesia s'origina i fins on la poesia ens continuarà convocant, més enllà del temps i de l'espai. 

Cap dels tres no ho sabíem, però aquests fils afectius i poètics de caràcter i conseqüències distintes s'han anat entrellaçant al llarg dels anys, i han anat ordint una trama silenciosa, els tres seduïts per l'indefugible poder d'atracció de la seua aranya particular, i els tres ens hi hem recreat, teixint teranyines, segregant els nostres versos com l'aràcnid segrega el seu fil de seda, parany de mort i parany de vida.

Fotografia de Josep Basset.

Heus-ne ací la prova, en aquests poemes que recitarem la nit del 17 d'agost, a Tremp, en l'acte anunciat com a Poètica a tres veus. 

TERANYINES

Avui he vist una vida sencera
des de l’ull filós d’una teranyina,
i se m’ha enganxat a la retina
amb el tacte aspre de l’arpillera.

El sembrat canós de la cabellera,
el present arnat de la mantellina,
m’embolcallen sencer d’una boirina
que m’angunieja i em desespera,

però he escoltat la bonaventura,
malalt de l’angoixa que em consumia,
perquè em digués si a aquella tortura

algun sacrifici l’aturaria
i he vist com la cendrosa costura
es desfeia vençuda amb llum de dia.

Albert Puiggròs, estiu de 2008 (poema inèdit).

Una aranya vista per J. Basset.
La resta de mortals podríem pensar que és l'esquelet d'un paraigua. 

UTOPIA

Atrapat en la seva teranyina, veus
com l’aranya teixeix al teu voltant
una trama espessa.
Suau,
           el fil de seda t’embolcalla,
i tal vegada la hipnòtica textura
t’hagi induït a creure en la utopia
de crear un indret perfecte.
Ara, però, tot trontolla a mesura
que endevines –no sense temor–
la dual naturalesa de les coses:
víctima i botxí,
conviuen porta a porta.

Jordi Solà Coll: Ulls de glaç, Pagès Editors, 2017.

Teranyina de vidre. MjE, novembre de 2014.

FAULA

L'aranya fila roses

de pètals invisibles.

Després espera vora

la rosa de cristall

una mort que il·lumine

els pètals que només

rosa i aranya saben.

Maria Josep Escrivà: Tots els noms de la pena, Denes, 2002.