Plantes lumpen

Fa temps que volia deixar dit per ací que el 15 i 16 de setembre vaig participar en el XXXVIII Encuentro de Escritores y Críticos en Verines (Astúries). Hi érem escriptores i escriptors en llengua asturiana, basca, castellana, catalana per debatre al voltant d'un tema summament suggeridor i que hi va donar molt de joc: «Plantar un llibre, escriure un arbre. Literatura, natura, ecologia, sostenibilitat, ruralitat. Se'n parlà des de la narrativa, la poesia, el còmic, la filosofia, i des de l'activisme transversal, és clar. 

Però el temps passa que vola i som ja a les acaballes del mes de novembre i el que volia dir a setembre ho dic ara, que aprofitaré una avinentesa editorial recent.

Una de les ponents, Marta Tafalla, doctora en Filosofia i professora d’ètica i estètica a la Universitat Autònoma de Barcelona, hi va compartir una notícia sorprenent en el camp de la investigació sobre la incidència positiva de les plantes pel que fa a la regulació de la temperatura en un ambient urbà. En un titular resumit del diario.es: «El Consorcio de Santiago [de Compostel·la] y la Universidad (USC) han demostrado que las plantas que habitan los pequeños espacios entre piedras pueden bajar la temperatura del suelo más de 20 grados». Se les denomina «plantes lumpen» i, tal com diu l'article i com Marta Tafalla va recalcar, aquest projecte: «planteja un canvi del paradigma estètic i una reflexió sobre la necessitat d'abstenir-se de comptar amb la pedra excessivament neta». 

Un canvi del paradigma estètic. Em resulta fascinant. Fa molt de temps que fotografie o recopile imatges de plantes que creixen en entorns impossibles, que s'obren pas entre el ciment, en l'asfalt, entre les juntes de les rajoles o en boques de canonades... «Plantes in extremis», és diu la carpeta on les arxive. Com la que compartesc a continuació, que no és meua, sinó de Josep Basset.

 

 

«Les idees són llavors que trenquen sistemes.»

190520

Josep Basset: En més d'un sentit, Editorial Afers, 2022.

Som a les acaballes de novembre, doncs, i aprofite l'avinentesa, que em ve com l'anell al dit, de la publicació recent del llibre En més d'un sentit, de l'artista polifacètic Josep Basset, amic d'afectes i còmplice d'inquietuds creatives. Perquè, amb les fotografies —metàfores visuals— d'objectes trobats, de deixalles, de material de rebuig... per a algú altre; amb tot això i uns textos concisos de caire poètic i/o reflexiu, l'autor també ens mena cap a un «canvi de paradigma estètic». Com escriu Ramon Ramon al pròleg del llibre citat: «El diàleg de Basset amb la matèria —amb les restes, amb els detritus— no és un joc còmode, no és una relaxació. Basset no desitja la bellesa per la bellesa, sinó que la recondueix —com a idea— cap a un escenari de crítica radical. [...] El seu art, que s'enfanga en la realitat, és un esperó per trobar camins d'esperança.

El camí que obre l'herba en una pista asfaltada de la Vall de Gallinera. Aquesta sí que és una de les meues fotografies arxivades a la carpeta «Plantes in extremis».

Revisar el concepte d'allò que és bell. Basset hi va més enllà i, de l'herba que creix entre les rajoletes, en fa art. Fa anys vaig escriure en un llibre que «[Un poema] és el lloc on la bellesa creix amb un instint bàsic de supervivència». A la trobada de Verines vaig estirar del fil per exposar-hi una teoria poètica que parteix de les intuïcions que ja es gestaven en aquell text de l'any 2007 que es va titular «Biologia d'un poema».

 

Aquesta és la portada d'En més d'un sentit, de Josep Basset.

I aquestes són —i torne al principi—, les imatges de la termografía realitzada per la Universidade de Santiago de Compostela per demostrar els efectes de les plantes en la temperatura de les lloses urbanes. / Pablo Rodeiro


Qui diu que no són belles aquestes «plantes lumpen»?

 

Tres maneres poètiques de teixir una teranyina

Or, presonera llum
en els palaus de l’aranya:
llum de sol ponent
a poc a poc filava.

Salvador Espriu

Ens aplegarem a Tremp, l'Albert Puiggròs, el Jordi Solà Coll i jo mateixa, convidats a participar en unes Nits a la Fresca de caràcter lúdic i artístic que ja fa alguns anys que organitza la Comissió de Festes de la capital del Pallars Jussà.

El nostre acte poètic i musical es titula Poètica a tres veus i està programat per al dia 17 d'agost, a les 22.30 hores, als Jardins de la Fundació Fiella de Tremp.
Amb Albert Puiggròs, Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà
i els músics Lluís Roy i Xavi Pons.

Amb l'Albert m'uneix un fil d'amistat que ve d'anys, a trams invisible i a trams brillant, però sempre constant, irrompible, alimentat per l'energia renovable dels mots des de l'inici. Amb el Jordi m'uneix el fil d'una complicitat de vida que, encara que externament podria no semblar-ho, jo sé de cert que ve de sempre, d'allà on la poesia s'origina i fins on la poesia ens continuarà convocant, més enllà del temps i de l'espai. 

Cap dels tres no ho sabíem, però aquests fils afectius i poètics de caràcter i conseqüències distintes s'han anat entrellaçant al llarg dels anys, i han anat ordint una trama silenciosa, els tres seduïts per l'indefugible poder d'atracció de la seua aranya particular, i els tres ens hi hem recreat, teixint teranyines, segregant els nostres versos com l'aràcnid segrega el seu fil de seda, parany de mort i parany de vida.

Fotografia de Josep Basset.

Heus-ne ací la prova, en aquests poemes que recitarem la nit del 17 d'agost, a Tremp, en l'acte anunciat com a Poètica a tres veus. 

TERANYINES

Avui he vist una vida sencera
des de l’ull filós d’una teranyina,
i se m’ha enganxat a la retina
amb el tacte aspre de l’arpillera.

El sembrat canós de la cabellera,
el present arnat de la mantellina,
m’embolcallen sencer d’una boirina
que m’angunieja i em desespera,

però he escoltat la bonaventura,
malalt de l’angoixa que em consumia,
perquè em digués si a aquella tortura

algun sacrifici l’aturaria
i he vist com la cendrosa costura
es desfeia vençuda amb llum de dia.

Albert Puiggròs, estiu de 2008 (poema inèdit).

Una aranya vista per J. Basset.
La resta de mortals podríem pensar que és l'esquelet d'un paraigua. 

UTOPIA

Atrapat en la seva teranyina, veus
com l’aranya teixeix al teu voltant
una trama espessa.
Suau,
           el fil de seda t’embolcalla,
i tal vegada la hipnòtica textura
t’hagi induït a creure en la utopia
de crear un indret perfecte.
Ara, però, tot trontolla a mesura
que endevines –no sense temor–
la dual naturalesa de les coses:
víctima i botxí,
conviuen porta a porta.

Jordi Solà Coll: Ulls de glaç, Pagès Editors, 2017.

Teranyina de vidre. MjE, novembre de 2014.

FAULA

L'aranya fila roses

de pètals invisibles.

Després espera vora

la rosa de cristall

una mort que il·lumine

els pètals que només

rosa i aranya saben.

Maria Josep Escrivà: Tots els noms de la pena, Denes, 2002.

Un minut de silenci. A manera de poètica

Quinze de juliol. Viatge amb cotxe fins a Castelló de la Plana. A la Universitat Jaume I m’han convidat a formar part d’una taula redona al voltant de l’edició de poesia. Dedicació intrèpida que se’ns demana de situar «entre la vocació i el risc». Engegue la ràdio. Des d’anit, les xarxes, els mitjans, s’ocupen en sensacional exclusiva a recrear-se en l’acció terrorista de Niça. Soroll i més soroll, insistència a buscar el detall lacrimogen, superficialitat i banalitat; cap reflexió a fons; la immediatesa compulsiva del periodisme actual. Aleshores em torna a assaltar el desinterès absolut per tot allò que m’envolta, la mandra còsmica, el desencant envers la humanitat que reitera rutines, que s’adelita a exhibir la bandera de la mediocritat. Per l’autovia, centenars de cotxes en sentit contrari transmeten aquella imatge de normalitat que comporten les vacances, en una de les eufòriques «operacions sortida» de cada estiu. Només em reconforta interiorment la idea que la meua missió en les pròximes hores serà conversar entorn de la poesia. Vocació, risc?: necessitat; un recurs de primera necessitat per protegir-se de l’erosió del dia a dia. Tota la resta és, en aquest moment, farsa, insubstancialitat. N’assumesc l’aberrant prepotència.

He demanat permís al senyor Basset (l'artista Josep Basset) per agafar-li prestades algunes de les imatges amb què ens sol alegrar la vista a la xarxa.
Ell me l'ha concedit. Aquesta és de l'any 2014. Sense títol.

De sobte, entre les veus afectades dels comentaristes que han fet de Niça el monotema de les últimes hores, irromp una notícia que s’imposa a la realitat com una metàfora potent, que brilla amb llum pròpia; o, almenys, així l’entome jo. A València, la policia urbana, alertada per uns pidolaires que remenaven a dintre d’un contenidor, ha rescatat un nadó d’enmig de les escombraries. La imatge em corprèn en tota la seua bellesa dramàtica. Amb tots els respectes per les prioritats socials i humanitàries, no he pogut deixar d’establir el meu paral·lelisme entre aquell ésser desvalgut, aliè a tot, emergint del ventre putrefacte de la ciutat, i la poesia, tal com jo l’entenc: una treva de llum enmig de l’univers negre; l’excepcionalitat de la flor que viu només una nit per garantir la supervivència del cactus; el plor vital d’un nadó reclamant aire entre la immundícia d’un contenidor de fem.

Josep Basset: Sense títol, 2014.

Inevitablement, em ve al cap un poema d’Elies Barberà, titulat «Arqueologia», que recrea amb la cadència del vers una escena semblant a la que la ràdio relata, tot i que l’ésser recuperat de les escombraries siga ací una nina inert: «... l’home / del ganxo furga i remena en la brossa, / [...] i troba en la negror del mut sarcòfag / una nina òrfena, parpella torta, / bonica com un pastisset, que el mira / poruga, i ell la cull d’aquell bressol / infecte i la carrega al carretó / d’articles de sagrada procedència /amb dolça i cerimoniosa cura.» Així el poema, menyspreat igual que la nina o el nadó, ignorat pel món en descomposició que l’ha deglutit, batec de vida trencadissa, bell i insignificant, rebuig per a uns i consol i subsistència per a uns altres.

Josep Basset. De la sèrie Descomposició-composició, 2012.

A la UJI, quan són les dotze del migdia, hem interromput la taula redona per dedicar un minut de silenci en record de les víctimes de Niça. Jo em disculpe interiorment per pensar-hi en el nadó. Un minut de silenci és una eternitat. Un minut de silenci, el que ja no sabem trobar entre la confusió, el brogit, el desassossec insalubre del món o la ignomínia, assumida cada vegada amb major lleugeresa. Un minut de silenci és el temps que dura, per exemple, la lectura del poema de la «nina òrfena [...], bonica com un pastisset», d’Elies Barberà. La que aquesta humanitat malalta llança a la brossa, i que després, algú que hi furga en situació d’extrema necessitat, va i recull, en un acte d’urgent i quotidiana supervivència.  


Text publicat a la revista Caràcters, núm. 75-76.

PUNTUAL SENYOR BASSET, CADA NADAL

El senyor Basset duu barba i arriba puntual a casa en algun moment del mes de desembre. Tanmateix, no és el Pare Nadal de llargues barbes blanques —fesomia personificada del fred; quin fred?— que ens recorda que l'hivern és en girar la cantonada. El senyor Basset, l'artista Josep Basset, el meu particular senyor de la Ferralla, aquest any m'ha sorprès amb una felicitació on, sense jo saber-ho, m'he vist acompanyant —amb uns versos, en representació meua— una de les seues obres de traços superposats i inconfusibles. Gràcies per la sorpresa bonica. 

I jo ja sé que això no s'ha de fer, i que és una demostració de vanitat indigerible. Però, rellegint els versos que formen part de la tarja de felicitació bassetiana, he pensat que els podria utilitzar jo també, a manera de desig adreçat a totes aquelles persones de bona voluntat que m'estime, que alguna vegada teniu el gest i la deferència, i l'ocasió, de deixar-vos caure per aquest Passa la vida i us acosteu així a les meues paraules, a les meues prèdiques, a les meues cabòries, a allò que, des de tota la humilitat, pense que es fa de bon compartir amb tota aquella gent amb qui no puc negar que m'agradaria que, en el sentit invers, també volguera compartir camí amb mi. Virtual, almenys. Des de l'art, des de la poesia i des de les causes que fan que el cor bategue amb batecs més convençuts.

L'estrofa de la tarja forma part d'un poema de Flors a casa que es diu «Terra sense herba», en una clara al·lusió al poeta italià Eugenio Montale que, en un llibre per a mi de capçalera, titulat Ossi di seppia, va escriure: «Questo pezo di suolo non erbato / s'è spaccato perché nascesse una margherita.»

Circumdant un planeta invisible,
un xoriguer sotja la presa.
Del cel més alt s’estimba la darrera
amenaça: no hi ha consol, no hi ha
consol, no hi ha consol. I qui l’espera?

Més avall, just al lloc dessagnat de les plomes,
un tros de terra s’ha esquerdat
per deixar que nasqués
una margarida.

MjE: Flors a casa, 2007

Al darrere d'aquests versos concloents hi ha la fascinació que jo sent per aquelles plantes que naixen i creixen en condicions extremes. Demostracions intrèpides de vida vegetal que es baten a duel amb el formigó, que penetren i recorren canonades buscant la llum, que s'obrin pas entre l'asfalt o que són capaces d'arrelar entre els intersticis aeris d'una torre. És molt fàcil prosperar en un sòl adobat de terra molla. Però el mèrit és el d'aquell brot verd que s'imposa en terra esquerpa, contra tot pronòstic.

La foto és de l'amic, artista plàstic també, Rafel Ruiz, que ahir, en una oportuníssima —per als meus interessos— entrada de Facebook, va compartir una sèrie d'imatges com aquesta sota l'epígraf de «Plantes intrèpides».

Per això m'abelleix, en aquesta ocasió, i mirant cap a l'any 2016 que ja trau el nas a pocs dies de distància, desitjar-vos esquerdes. Moltes oportunitats de trobar —o de provocar, si és que no es troben tan fàcilment— esquerdes de llum i d'aire net; també quan el medi serà desfavorable, entre la duresa de la pedra, en terra àrida o eixorca. Esquerdes, escletxes, clevills, intersticis impossibles per on —tant de bo!— encara siga capaç de nàixer una margarida.

EL DO DE COMPARTIR EL PATIMENT

Divendres 30 de gener ens va visitar a Oliva el poeta mallorquí Antoni Xumet (Port de Pollença, 1971). De la mà d'Àngels Gregori i en companyia de Josep Lluís Roig (Els dubtes i els glaçons, Perifèric, 2014), ens presentà el seu últim llibre —guanyador del premi Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó de l'any 2013—, de títol Estígia (3i4, 2014). Un llibre d'expressió summament continguda, amb alguns poemes d'una intensitat d'aquelles que talla l'alè, plantejats sovint a manera d'aforismes. Dels que estimulen els ressorts mentals i emocionals alhora. Amb un títol com aquell, no hi buscarem efusions d'alegria:

5

En retrobar-nos,

a l'altra banda,

no pesi més la cendra

que la memòria. 

Antoni Xumet i Josep Lluís Roig (darrere) durant la presentació dels seus llibres
a Ca Revolta de València (dijous 29 de gener de 2015).
Foto: Alexandre Navarro.

Sobretot a partir de la recitació dels poemes d'Estígia, i dels comentaris que va anar fent-ne el seu autor, es va encetar a la sala una conversa al voltant de la poesia com a reflexió en clau existencial, com a consciència de la vida en tant que pèrdua, com a acceptació de la insignificança de l'ésser huma, i —potser ara hi simplifique un poc massa, però per entendre'ns—, de la poesia com a expressió terapèutica del dolor.

Cal naufragar
per conèixer les riberes?

Aquesta foto de Joan Navarro, de la petxina solitària, envoltada i alhora ressaltada per la soledat de l'arena, em va semblar molt adequada per a il·lustrar
alguns poemes d'Antoni Xumet.

Certament, si la poesia és, per tradició i excel·lència, el gènere literari a través del qual s'exterioritzen els sentiments —una altra vegada simplifique—, és fàcil deduir que també és el gènere que amb més intensitat propicia l'empatia entre qui escriu i qui llegeix. Ara bé, el problema és que s'arribe a confondre la necessitat i l'acte d'exterioritzar sentiments —feliços, neguitosos, dolorosos, inquietants...— amb el convenciment que estiguem escrivint poesia.

Gemeguen
les fustes, les genives,
els llençols, la recerca
en el rovell de la nit,
mentre rosec el teu record
fins que em sagna la boca.

En una definició de manual, però justa i aclaridora, hi trobarem les puntualitzacions necessàries: «Poesia: Art d'expressar, de traduir en forma concreta, el contingut espiritual propi, mitjançant paraules disposades segons unes determinades lleis mètriques.» Això és una altra cosa: hi incorporem la paraula «art» i contenim, d'alguna manera, l'instint inicial amb unes «lleis mètriques», que podrien esdevenir, igualment, «rítmiques» o «retòriques». No és suficient l'«expressió espiritual pròpia», per molt extraordinària o intensa que la considerem. No és prou que es faça servir la poesia com a exercici —més que lícit, d'altra banda!— terapèutic. Un poema no és poema si no hi ha, alhora, la intenció poètica que l'ha de convertir en poema. Sembla una obvietat, però tinc els meus motius per a recalcar-ho. És a dir, un poema no és un poema sense un treball de depuració lingüística i literària; sense la conversió del desfogament passional o sentimental en art. El poeta Antoni Xumet l'ha encertada plenament, al seu llibre: 

Erigim ferms bastiments
per continuar edificant la runa.

Això és un dibuix de Josep Basset, sobre una base d'una fotografia descomposta pel pas del temps. No és la primera vegada que ensenye en format blocaire obra de Basset que recrea figures ressorgides de la runa, com una manera de retornar a la vida objectes rebutjats, inservibles, gràcies a la reinterpretació artística.
Li he agafat prestada la foto del seu mur de Facebook, on l'acompanya amb l'anotació «Amb la bava seca dels caragols».
Segur que no li sap greu, al senyor de la ferralla.

Tot això que hi he dit està íntimament relacionat amb la meua manera d'entendre la poesia, i per tant, hi reconec l'absoluta manca d'imparcialitat. Potser estiga equivocada, i, fins i tot, s'hi podrien fer tantes esmenes com autors i autores de poesia existeixen. Aquella vesprada, a la Biblioteca de l'Envic d'Oliva, comentant-ho en petit comitè, hi vaig trobar bastant sensatesa, i molta honestedat, i hi estiguérem bastant d'acord. I ens hi reconfortà, per damunt de tot, la sensació que érem afortunats, i afortunades, per poder disposar del do de la paraula poètica que ens fa que maldem per buscar, precisar, i així, alhora, exorcitzar —i perdó per l'autocitació— tots els noms de la pena.

Cards a contrallum, fotografiats al camí de l'alqueria del Duc, prop del Molí de santa Maria del Grau de Gandia (la Safor), l'agost de 2013. Foto: MjE

ESMENA

          Llavors el Senyor-Déu es digué: «No és bo
          que l’home estigui sol.»
                                                                Gn, 2, 18

O potser fóra bo,
que l’home estigués sol.
Que els arbres i els seus fruits,
els mars i els peixos i els ocells del cel
se’n compadiren,
de tal gregarietat sense nissaga.

Que, en cas d’esdevenir-se una altra Gènesi,
li fos negat d’antuvi el do
de compartir
el patiment.

MjE, 2007

SOLSTICI D'ESTIU AMB SÚPER LLUNA A CAPRICORN A la memòria de Miquel Ruiz Gracia

Fa ja quasi un any, durant el cap de setmana del 21 al 23 de juny de 2013, i coincidint, per tant, amb el solstici d'estiu, vàrem poder contemplar al cel una súper lluna (o quasi); un d'aquells fenòmens astronòmics de gran bellesa visual que —segons he pogut entendre a través de l'enciclopèdia— s'esdevé quan la Lluna es troba al punt de l'òrbita denominat perigeu, des d'on la distància respecte de la Terra és menor. En aquesta Terra se'ns acabava de morir, en un fatídic accident de trànsit, el músic, dolçainer, versador, compositor... Miquel Ruiz Gracia; amb només 49 anys. 

Des del terme de Castellonet de la Conquesta, a la vall de Vernissa, vaig fotografiar el moment en què la lluna apareixia per darrere del relleu de la serra de Cuta, castigada per un incendi sever just el juny de l'any anterior, el 2012.

Fortament impressionada per la mostra multitudinària de reconeixement, d'estima, i d'agraïment, que se li havia dedicat, a Miquel Ruiz, a la Marxuquera que ell s'estimava tant, aquella nit li vaig adreçar el meu comiat personal, sintètic i sentit, en una entradeta de Facebook que deia: «Hem estat a l'ermita de Marxuquera, acompanyant el músic Miquel Ruiz i la seua gent més pròxima en el tràngol de l'adéu. Ha sigut duríssim, trist, però poques vegades he assistit a una manifestació dolorosa de l'estima col·lectiva que fóra tan bella. Contradictòriament, aquestes experiències de dol compartit dignifiquen la condició humana. Això és la màxima demostració de grandesa del que han sigut en vida determinades persones.» Amb aquest gest, quasi instintiu i per a mi necessari, de posar en ordre les emocions, vaig arribar a entendre la capacitat de consol que poden arribar a tenir les paraules. Perquè, durant els dies següents, vaig rebre molts missatges d'agraïment de persones desconegudes, que crec que s'havien vist una mica reconfortades a partir d'aquesta mostra escrita que no era més que l'intent de reconfortar-me jo mateixa.

Esplanada de l'ermita de Marxuquera, en el comiat a Miquel Ruiz Gracia.
Al centre, companyes i companys dedicant una dansà a l'amic dolçainer que ens acabava
de deixar. Dissabte 22 de juny de 2013. Foto: Natxo Francés.

Miquel fou una de les persones que va treballar en la creació de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters, i també, des de la seua comarca saforenca, un dels impulsors de la Colla Safor. Participava en tots aquells actes i projectes que serviren per a donar suport i difondre la música tradicional valenciana, i, amb aquest propòsit, va impartir classes de dolçaina en diversos centres i associacions. La gent que l'ha conegut de més a prop assegura que contagiava l'entusiasme i el sentit positiu de la vida, i que tenia el do de ser-hi sempre que se'l necessitava.

Fent comboi amb Rosana Escrivà, Vicent Pardo i Joan Grau, membres i amics de l'Associació Cultural el Rebrot de Rafelcofer (la Safor). Hi acabàvem d'assistir al VII Festival de Poesia que convoca aquesta associació. En aquella vetlada bonica vàrem poder gaudir —jo per última vegada— de la companyia de Miquel.

Ahir, dissabte 14 de juny, els companys i les companyes de l'Associació Cultural el Rebrot, de Rafelcofer, de la qual Miquel era membre, varen dedicar un concert preciós, esborronador, més festiu que solemne, a la memòria de qui, a més d'amic, fou un mestre de qui sempre s'aprenia. En aquell acte, programat dintre la VI Rebrotada popular, que en aquesta edició incorporava la dedicatòria «Va per tu, Miquel!», es va anunciar que el Premi Rebrot —concedit enguany de manera pòstuma al dolçainer— passarà a denominar-se Premi Miquel Ruiz, a manera d'homenatge.

L'escultura amb què s'obsequia el guanyador o guanyadora de l'antic premi Rebrot, a partir d'ara premi Miquel Ruiz, és obra de l'artista Josep Basset.

Segons el nostre artista de la ferralla: «creació al·legòrica, per a l'associació Rebrot, d’un fillol que naix d'un tronc (ferro vell) i s'acaba en un cercle obert que reflecteix quatre línies obliqües (quatre barres de la senyera) i que alhora formen una erra majúscula adherida a la línia vertical (Rebrot). La fusió dels dos materials —el ferro vell i l'acer inoxidable— tradueix el naixement, des del més antic, d’un cos nou amb visió de futur.» 

I en aquell concert rebrotador vaig tenir l'honor de llegir —amb molta emoció i ben poc d'encert, tot s'ha de dir— un poema el germen del qual va nàixer allà a l'esplanada de l'ermita de Marxuquera, el dia 22 de juny de l'any 2013.

SOLSTICI D’ESTIU AMB SÚPER LLUNA A CAPRICORN

Germans de mans,

germans de cames, d’ulls,

germans de plors

i d’himnes proclamats amb mil dolçaines,

li hem dansat l’última festa.

Una garsa l’ha arravatat a l’alba,

com si furtara al vol, caprici pur,

una joia brillant. I l’hem buscat

encara, al vespre, entre els indicis d’arbres

reviscolats sobre la vella cendra.

Però avui, just avui, els hem trobat

negres com mai.

Quan, vet ací que sense previ avís,

ennoblint la serra amarga amb un rotund punt

i final, ha brollat, incommensurable, la lluna

il·luminant les penes dels mortals.

A la memòria de Miquel Ruiz Gracia,
versador i dolçainer.

23 de juny de 2013-febrer de 2014

Dirigits per Pasqual Salort i Aguilar, al concert hi participaren:
Dolçaines: Patxi Miñana Peiró, M. José Escrivà Escrivà, Vicent Pardo Seguí, Josep M. Bataller Llàcer, Pablo Naveas Puig, Joan Palmer Pastor, Joan Grau Añó,
Josep Puchol Collado. Percussió: Joan Esquerdo, Carles Roig Ruiz, Eduard Morant Pellicer, Abel Escolano. Piano: Robert Martí Boix.
La foto és de Joan Josep Trilles, President de la Federació Valenciana de Dolçainers
i Tabaleters.