Us presente 'Sempre és tard'

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que Sempre és tard ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat oficialment en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura". Per això aprofite per reiterar el meu agraïment a entitats i persones que ho van fer possible, i, especialment, a les que m'acompanyen, ara i des de fa tant de temps, en el camí de la poesia, de l'amistat i, en definitiva, de la vida.  

 

La imatge de coberta és de Consol Martínez Bella:
un luxe per a mi que també agraesc des de la sort de l'amistat.
Punxeu a sobre per a +Informació.

 

Com a petita mostra del que podreu trobar al llibre, si és que us vaga de fer-hi una ullada, he escollit aquest "Al buc del cap" que vaig escriure després que, el mes de novembre de 2016, vaig superar una crisi de migranya que tinc arxivada en el meu memorial amb el qualificatiu d'històrica. És una experiència ben prosaica, la de les migranyes, que m'acompanya, pràcticament, des que tinc ús de raó: vulgar i trasbalsadora a parts iguals. Va declarar Anna Swir que "[La poesia] Expressant la realitat, la domina i venç, crea al voltant de l'ésser humà un micromon, delicat i tendre, perquè el defensi d'allò horrible del macromon". 

Amb el motiu del títol, hi vaig voler fer l'ullet als companys d'Edicions del Buc. I aquest és, potser, el motiu primer pel qual he volgut reproduir ací aquesta peça i no cap altra: perquè els "bucaires" —com els va anomenar el també poeta Ramon Boixeda, i a  mi em va encantar— diuen que pleguen veles, en un moment en què tothom sabem que res és ja el que fou. I jo els vull agrair, també a ells, l'alegria amb què acolliren el meu Serena barca (2016), a casa seua. Un llibre, un temps, un estat d'exaltació poètica i vital sense el qual ara no existiria, evidentment, Sempre és tard.

AL BUC DEL CAP

Al meu davant,     em retorna la plana     camins malmesos.

Un mas de pedra     com un noble desig     momificat
i sobre els camps,     a l’hivern en repòs, uns fils d’aranya:
cabells de vidre     on prova a fer tentines     la vella acròbata.

Passes porugues     entre la nebulosa     on m’extravie
i des d’on cal     fixar de nou el centre     de mi mateixa.
Al buc del cap     l’udol retruny encara.     En queda l’eco,

remor del pas     de la tempesta morta.    Fressa de fulles,
les recialles.     Llunyà malson mesquí,     devastador,
i per enèsim     cop, el pànic de no     poder pensar

mai més després     de l’últim mos feroç     d’una migranya.

 

Si no hi ha impediment que s'hi interpose, farem una primera presentació de Sempre és tard a Gandia, a la Biblioteca Central (Pl. del Rei Jaume I, 10) el proper dimarts 20 d'octubre. En companyia impagable de Teresa Pascual. Encara que haurem de contenir les alegries, encara que recordarem amb enyorança altres temps de celebracions efusives, proclamarem als quatre vents que la poesia és, més que mai, un recer imprescindible; l'amistat, també. I jo voldria que fos, en aquest moment, bàlsam i llum. Això voldria.

 

 

Ira

Jordi Solà Coll acaba de publicar a Tanit Poesia el seu segon llibre, titulat Ira. Aquest que hi transcric és el poema que clou el primer apartat del recull. Un exercici de sobrietat poètica —no només en aquest poema, sinó en tota l'obra—, que subratlla, en la contenció i la concentració del dir, el malestar del poeta davant del dolor de l'existència. Dolor des de i envers l'ésser humà, però, sobretot, dolor amb l'ésser humà.

Han caigut tots els pètals
de la rosa.
al peu del
petit pitxer
una hecatombe. 

Consol Martínez Bella, amb la seua plasticitat poètica, ha fotografiat així aquesta
hecatombe de pètals. 

Impossible obviar la importància de la rosa en l'imaginari poètic de Rilke. Entre els seus Poemes francesos, en el recull titulat «Les roses», hi ha aquests versos colpidors: «Que fait un rose là où le sort / sur nous s'épuise?», traduïts per Mariàngela Vilallonga com: «Què hi fa una rosa allà on el destí / sobre nosaltres s'esgota?

I aquests altres que, gose pensar, podrien haver encapçalat perfectament algun dels poemes del llibre de Jordi Solà Coll.

Rose qui, en naissant, à rebours imites
les lenteurs de la mort.

Rosa que, en néixer, per contra imites
les lentituds de la mort. 

Mariàngela Vilallonga, trad.

Podeu accedir des d'ací a la botiga on line de Tanit Poesia.

Ira: «Un camí —com l'autor mateix  ha escrit al seu blog— on el dolor i la revolta es retroben en el mot. Un periple llarg i incert on l'única veritat és l'ésser que oscil·la eternament entre la fosca i la llum».

Suite de les séquies. Un projecte musical i poètic amb què celebràrem el 8 de març

Promogut i impulsat per la Diputació de València, el projecte titulat Suite de les séquies ha sigut creat, musicalment parlant, per huit compositores valencianes, cadascuna de les quals n'ha escrit un moviment. Sara Galiana, Iluminada Pérez, Esther Torró, María José Belenguer, Claudia Montero, Raquel Sánchez, Miriam Pascual i Celia Rivero en són les autores. Aquesta «banda sonora» inspirada en la simbologia de l'aigua i de les canalitzacions que reguen l'horta sota la jurisprudència secular del Tribunal de les Aigües, es completa amb vuit poemes escrits per a l'ocasió i amb la intenció que es puguen llegir al llibret que acompanyarà la Suite en format discogràfic. Hi han aportat els seus textos les escriptores Begonya Pozo, Isabel Robles, Encarna Sant-Celoni i Verger, Consol Martínez Bella, Maria Josep Escrivà, Begonya Mezquita, Isabel Canet Ferrer i Teresa Pascual. 

Fotografia: Eva Máñez-Diputació de València. 16 de febrer de 2019.
De dreta a esquerra: Isabel Canet Ferrer, Consol Martínez Bella, Encarna Sant-Celoni i Verger, Begonya Pozo, Teresa Pascual, Isabel Robles, Maria Josep Escrivà.
Per motius de força major, Begonya Mezquita no va poder participar
en la sessió fotogràfica.

El dia 10 de març de 2019, la Banda Simfònica de Dones de la FSMCV, sota la direcció de Marita Primo Rocher, estrenà aquesta Suite en vuit moviments al Palau de la Música de València. En roda de premsa prèvia que tingué lloc al mateix Palau, es presentà el projecte musical i poètic. En nom de les poetes, hi vaig fer una breu intervenció, a manera de descripció i de declaració d'intencions, que transcric a continuació, una mica ampliada i retocada ara:

Amb aquest treball poètic col·lectiu, elaborat per vuit poetes valencianes, ens hem proposat com a repte plasmar poèticament la nostra relació vivencial —entenent vivència com a experiència emocional, intel·lectual i/o biogràfica, però no necessàriament en aquest últim sentit— amb les séquies i el medi per on transcorren; séquies com a realitat o com a símbol allunyat sempre de qualsevol tractament folklòric. Algunes poetes han tingut present la seua experiència sentimental i el record d'alguna séquia en concret, sobre la qual també s'han inspirat les vuit compositores de la Suite musical. Per exemple, Isabel Robles fa servir com a pretext al voltant del qual gira el poema «Jocs i camins d'aigua» la séquia de Mestalla: 

Jo no botava séquies; no ho féiem les xiquetes,
però recorde el roll del camí Vell del Grau,
del braç d'Algirós, séquia de Mestalla.

Altres poetes s'han amerat de les composicions musicals per a escriure el seu poema. És el cas d'Encarna Sant-Celoni i Verger, que escriu «Aiguaduits d'horta» acompanyada de la composició de María José Belenguer inspirada en la séquia de Mislata.

Entre els vuit textos hi ha una gran diversitat formal, però sempre s'hi detecta el domini tècnic de les autores. Hi trobareu, per exemple, una evocadora prosa amb tons poètics d'Isabel Canet Ferrer, «Dona, serp, aigua»:

[...] A l'espill de la séquia, la xiqueta que vaig ser es contrafeia amb ganyotes de plor i ràbia.Ells m'assenyalaven i se me'n reien. L'aigua, de tan verda, tremolava.»

Compositores i poetes abans de la roda de premsa i estrena
de la Suite de les séquies. Fotografia: Eva Máñez-Diputació de València.
Palau de la Música de València. 10 de març de 2019.

O el poema en prosa de Begonya Pozo titulat «D'una set antiga», amb un final de rotunditat aforística: 

Després de tot, la nostra fermesa líquida fendeix la terra: l'aigua som nosaltres. 

Al costat dels versos sincopats, amb un ritme intern molt marcat, de Consol Martínez Bella:

el sol fecund       el pensament eixorc
el suau lliscar de les séquies      els camins soterrats de l’aigua
la insistència de les flors          la rotunditat de l’asfalt
l’aroma fèrtil de l’horta          l’efluvi constant de l’excés

En vers lliure, el poema d'Isabel Robles ja citat, o de Begonya Mezquita, amb tota la seua frescor i un llenguatge quotidià que ens el fa ben viu i pròxim: 

Passen núvols i és com ahir,
que a la porta de casa t’explicaven històries.
El carrer com un ventre altiu,
carregat de romanços, era un pacte amb el temps, corre, germaneta, corre!
Avall, avall, atrapàvem un gat de plàstic,
el tacte del sol a la pell, l’arena, la llum del capvespre.  
 

La forma més clàssica i la sonoritat que aporten les rimes d'Encarna Sant-Celoni:   

Séquia, reguer, canal, fillola,

mare, major, rec, braç, sequiola.

Ramals que del dit «riu blanc» veniu
i, amb teranyines d’obra i canya,
boques i conreus arreu nodriu
entre xiu-xius i raucs de granota.

O l'impecable treball mètric i rítmic en els decasíl·labs tan bells de Teresa Pascual:  

Un Adam maternal ocupa el centre

del poder en la font. Mou les parets

d'una matriu de bronze i romp les aigües

obertes del seu curs sobre les séquies.

Cartell: Joane García.

En pràcticament tots els poemes hi ha referències a altres poetes contemporànies o clàssiques, a manera de reconeixement a cadascuna d'elles, com per exemple Maria Beneyto, Maria-Mercè Marçal o la poeta andalusina, del segle XII, Hamda bint Ziyad. Tot això indica, evidentment, que la tradició poètica escrita per dones no s'ha interromput fins als nostres dies. 

I tots són l'expressió de la reivindicació o la consciència de pertànyer a un lloc, d'arrelament. I el compromís i l'autoafirmació de la nostra condició de dones creadores. Séquies i dones; dones i séquies, al poema, novament, d'Isabel Robles: 

No sabia els seus noms: ara són invisibles,
la seua música és silenci aparent
i, amb tot, segueixen vives, reviscolant
cap a la mar, lluitant cap a la llibertat.
No sé per què les séquies em fan pensar en les dones.  

L'últim moviment d'aquesta Suite poètica, dit precisament «Suite de la Font del Túria», de Teresa Pascual, parteix de la referència al Gènesi per incidir en l'empatia amb les figures femenines de la clàssica font de la ciutat de València. Una simbologia conservadora que Teresa qüestiona amb subtilitat. Llegiu:

I com un Déu veié el que havia fet,
que tot això era bo, i es va adormir.
Al seu voltant les huit filles somriuen,
porten com ell, el món abolit
a les espatlles amples del silenci,
però com ell, no ho saben i fingeixen,
somnien en els dolls blancs del vell Túria
al ventre d'una terra no creada.

Marita Primo Rocher dirigint la Banda Simfònica de Dones de la FSMCV.
Fotografia: Eva Máñez-Diputació de València.
Palau de la Música de València. 10 de març de 2019.

 

En qualsevol cas, en aquest treball col·lectiu, des de les veus personals de cadascuna de les vuit poetes, hi ha un desig expressat amb molts matisos. Com diu Encarna Sant-Celoni apel·lant al motiu central d'aquesta Suite de les séquies feta de versos: «per fi us retem allò que us toca». 

Si se'm permet, per acabar, aquest és el poema que jo hi signe: un homenatge als meus i a l'hàbitat on ells i elles, com jo, ens hem fet. Mig de terra i mig d'aigua.

ARBRE GENEALÒGIC

      de la terra on s’avaren les memòries
                             Teresa Pascual

D’olor de molla de caragol, els cossos de criatura: tot l’estiu, de les basses a les séquies. De les sangoneres enganxades a les cames. De les sangoneres i dels blauets fosforescents. Dels talons esquarterats com séquies clivellades. De les séquies i el tarquim, de la gallinassa. Dels lliris grocs i de les rates d’aigua. De les arrels ancianes dels canyars. De tolls, d’ullals i de lluents. Del collverd exangüe caient a plom. Del segamà temut que els ensangona. Soc de tot això que foren ells. I de la terra negra on demà m’endinsaré buscant la veritat.


MjE, març de 2019 

 

«Llindar»: un poema inèdit al setmanari El Temps

En l'edició d'El Temps de 10 de juliol de 2017, s'ha publicat, dintre de la secció «Lletracremats», dedicada a donar a conèixer textos literaris inèdits en prosa i en vers, aquest poema meu titulat «Llindar» que, ara com ara, podria ser el que òbriga un nou llibre en construcció, després de Serena barca. Estic contenta de poder-lo compartir amb vosaltres, i molt agraïda amb el Xavier Aliaga, que va ser qui em va oferir la proposta de sumar-me al club dels lletracremats i les lletracremades. I jo, desvanida.

La fotografia, delicadíssima poesia visual, és de Consol Martínez Bella. 

LLINDAR

Alhora que es desclouen
i s’estremeixen 

en la seua tibantor de magrana,
els pits,
para el cuc de rosegar, i s’adorm.

Pletòrics, els mugrons
evoquen l’avidesa
d’uns dits inèdits.

Ressuscitem.


MjE, 2016
 

Per accedir a la pàgina d'El Temps, cliqueu ací.

iPhone, Albufera, allipebre

Fotografies: Consol Martínez Bella

Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva.

És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres parcel·les on el rostoll eriçat despunta entre un fons d’aigua poblada d’aus. Hi sobrevolen esbarts de garses blanques, i també núvols flexibles d’estornells negres. Hi ha casetes de conreu pintades de color verd, d’ocre, de blanc, que es drecen com prismes senzills subratllant la perfecció de la geometria en algun dels vèrtexs de la gran quadrícula.

Tot això m’ho mire en silenci, entre Cullera i Sollana, com transcorre a l’altra banda dels finestrals del vagó, que és ple de gent, a les hores centrals del dia. De sobte se’m desperta la curiositat d’observar la reacció dels altres viatgers: contemplen també les marjals efervescents de vida? Se’n meravellen, com jo? No hi ha ningú, entre les persones amb qui compartisc trajecte amb tren, que mire per la finestra. Ningú. Tothom està pendent de la pantalla del seu telèfon; fins i tot hi ha alguna dona que la ressegueix amb el polze i somriu. Un xicon jove, amb un tall de cabells agosarat, alça de tant en tant el cap del seu iPhone, mira lluny, sense veure-hi, i torna a la pantalla. No sé si el paisatge albuferenc li il·lumina la vista o trasllada, als arrossars ignorats, la seua vista enllumenada per alguna intimitat satisfactòria. La resta de persones seuen a dintre del vagó completament alienes, indiferents al món de fora. Ignorant que han perdut una oportunitat de ser testimonis d’un instant de gaudi visual projectat directament des d’un fragment esplendorós de paradís terrenal, tan a l’abast dels sentits subestimats per aquests viatgers abduïts per les pantalletes mòbils.

Casualment, després d’haver escrit aquestes línies, mamprenc una feina de correcció i traducció d’uns articles que han de compondre un llibre col·lectiu destinat a commemorar el 30è aniversari de la declaració de l’Albufera de València com a Parc Natural. Interessants, impossible de qüestionar-hi el compromís mediambiental de les persones que han protagonitzat aquestes dècades de mobilització, de reivindicacions i de feina encaminades a preservar el parc des de molts fronts. Un llibre que s’editarà en modalitat bilingüe, valencià-castellà. Un esforç ben poc afortunat —al meu parer, i no només per qüestions ideològiques, sinó també econòmiques—, quan parlem d’un espai, d’un ecosistema on el lèxic patrimonial valencià és tan genuí, tan intraduïble com ara les paraules “fotja”, “borró”, “allipebre”, o “samaruc”: aquell peixet que requereix tanta protecció com la paraula que el designa.

Li he fet saber la meua opinió, en aquest sentit lingüístic, a l’autor del llibre, un home sensible, que treballa per la custòdia del territori, i que coneix perfectament —i per això se l’estima més encara— l’Albufera: “—A poc a poc”, m’ha respost com a única justificació d’aquest esforç bilingüe que jo qüestione. Quasi alhora li llegesc un comentari a Facebook, publicat fa un parell d'anys, on el mateix autor es lamentava de la manca de sensibilitat envers el patrimoni rural del parc natural, tan humil com bell i autèntic: “Eixa casa, la casa de Lliberós, a la partida del Malvinar, molt propet del Perelló, és una de les meues favorites de tota la marjal de l’Albufera, però si ningú no fa res no tardarà a afonar-se.”

No és la casa de Lliberós, ja ho sabem, però aquesta imatge crepuscular
de l'Albufera m'ha robat el cor.

Aprofite aquesta noble queixa per fer-li veure que, lingüísticament, ens trobem en una situació semblant: “tan a poc a poc avancem, amic, que correm el perill que, com les casetes de la marjal abandonades a la indiferència que tu denuncies, també la llengua se’ns ensorre sense remei un mal dia”.

Un exemple de bicefalisme lingüístic, al meu parer poc funcional i, sobretot, ben poc genuí, poc creïble des d'un punt de vista literari, és aquest que transcric per acabar. Ara que hi pense, fa molts anys em van explicar que aquesta situació sociolingüística no es correspon pròpiament amb el bilingüisme, sinó amb la diglòssia, amb aquella situació de prejudici, de temor, de susceptibilitat, de manca d'autoestima, en què una llengua sempre està supeditada a una altra, que és la de “prestigi”, la que mai incomoda, la que sempre es reclama... Encara que siga farcint-la de paraules adoptades de la que és patrimonial, la “local”, la que mai no té solvència per ella mateixa i se'n suporta l'ús..., sempre que siga a la vora “cooficial” de l'altra. Ja m'ho direu. Potser la maniosa sóc jo, ai...! Poc a poc. Quina fatiga!

«El lluminós paisatge de la infantesa es va tornar espès: "Al voltant de Massanassa, teníem canyissars, teníem séquies. Ara hi ha Ikea, Bricomart... Davant de la pista de Silla, on hi ha la Michelin, hi havia un ullal. Allò era terra de goril·les. Hi anàvem a fer harca on hi ha el barranc; fèiem guerres a pedrades, amb tiradors, amb arcs, amb fones... A les eres dels afores del poble, on s'assecava l'arròs, jugàvem per Pasqua a empinar el catxirulo. Allò va canviar molt ràpidament i sense cap mena de control. El polígon de Massanassa ha crescut de manera infame, anàrquica. Ho pense sempre que passe per allí».

L'inconfusible canyís, o senill, tan habitual en les nostres marjals.

«El luminoso paisaje de la niñez también se tornó espeso: "Alrededor de Massanassa, teníamos carrizales, teníamos acequias. Ahora están Ikea, Bricomart… Delante de la pista de Silla, donde está la Michelin, había un ullal. Aquello era tierra de gorilas. Íbamos a fer harca donde el barranco; hacíamos guerras a pedradas, con tirachinas, con arcos, con hondas… En las eras de los alrededores del pueblo, donde se secaba el arroz, jugábamos en Pascua a empinar el catxirulo. Aquello cambió muy rápidamente y sin ningún tipo de control. El polígono de Massanassa ha crecido de manera infame, anárquica. Lo pienso siempre que paso por allí».

El pol de l'estiu

Per Joan Navarro

Text llegit en la presentació del llibre Serena barca de Maria Josep Escrivà a la Biblioteca de l’Envic d’Oliva el dia 10 de juny de 2016.

Hauria de començar callant i donar la paraula a la poeta perquè digués els seus versos. Dir els versos, però, no és només pronunciar-los. És això i alguna cosa més que se’ns escapa i se’ns mostra alhora. Diem el vers i el construïm per a nosaltres i també per a aquells que ens escolten. Amb la veu tracem els seus camins, omplim les seues mars i juguem al joc que ens ofereix. Som el joc i el jugador. Les lentes estalactites i les pedres de la memòria. El pol. Us en recordeu, del pol i de la flaire del petroli? Els peus plens de pol que la mare ens rentava amb un drapet. Aquells rituals de l’estiu. Les barques i els muntanyars. Les piteres. I aquelles flors, les assutzenes, que rebentaven de blanc i d’olor. Ben de matí. En clarejar. Les bicicletes contra les dunes. El salobre apegalós. Les ones i els primers crits. Les aigües fredes i les barques que tornaven a l’arena. Les veus de l’aigua que l’aigua s’engul. Les nostres passes esborradisses. L’alga de vidriers que centelleja vora mar. Les cintes i les boles de fibres. L’escarabat feiner. Un vaixell que ressegueix la ratlleta blava. Les praderies de posidònia sota les aigües. La sal de les petxines en la boca. Un tall d’imatges que les hores inventen.

Fotografia de Joan Navarro

Recordar és reconstruir. Enllumenar la boira. Mostrar la casa a les visites i a nosaltres mateixos. Una casa efímera, com nosaltres, com les visites. Quan recordem, creem l’escenari i els personatges. Les bambolines pintades. Els bulbs. El nacre i el naufragi. Proveïts de llum. Desnonats i redimits. I heus ací la màgia del poema. De la paraula que es pinta els llavis i crea el rostre i el desig de ser rostre i l’ànsia per ser poema. I arrel. Arrel que transcriu el buit, li dóna veu i l’il·lumina. La poeta brasilera Orides Fontela també s’estimava les arrels. Al seu poema, «Origen», ens diu: Ni flor ni fulla sinó / arrel / absoluta. Amarga. // Ni rames ni gemmes. Arrel / íntegra. Sòrdida. // Ni tronc ni / tija. Ni tan sols planta / —només l’arrel / és el fruit. L’arrel de Maria Josep Escrivà excava buscant jardins i troba mots que esclaten com un ramell de flors d’oxigen... Quan era menut, un estiu, un cosí de mon pare que vivia a València i que viatjava en vespa, ens va fer una foto, als pares, germans i a mi, davant la caseta de la mar. Eren els temps de la felicitat. I els de la llengua animada. Com aquell bosc. El poema. I l’espill que mira, com absent, la nostra absència. La safata alfabètica viva com una anguila viva. Efervescent. Com un cric de grill insomne. Funda jardins l’arrel. Un jardí salvatge on tremola l’anemone. Davant la A que dansa. L’ala de l’àguila i de l’òbila, del cavallet i la del cuc que no en té, però en té.

 

Fotografia de Consol Martínez Bella.
Sense saber-ho, crec que Consol i Orides Fontela havien coincidit en algun espai subconscient alguna vegada. Al mur de Facebook de Consol, d'on he agafat prestada la imatge, hi ha aquests versos seus: «no ser / ni arrel ni branca / només saba passatgera / os despullat / metàfora descarnada /de l'inevitable.»

Nosaltres, els nàufrags. L’ampolla que sura és un sac de gemecs. Una altra vida encapsulada, escrita. El demà que comença a esclatar, perpètuament, damunt les aigües que onegen les existències de l’existència. Els solcs que es dissolen i tornen a aparèixer fets escuma i temps. I la clau que roda per darrera vegada. Escolteu com ronca el tractor, com artiga la terra que abans era garriga tota llum. La tardor que s’insinua. I la flor de Nadal i la pluja equilibrista. La llar encesa i la flaire de la llenya que ompli la casa i el carrer. I el cervell que fa clic. Ara la llenya encara és verda i l’apilem a la cambra, vora les gerres i els cossis i l’olor del lleixiu fet de cendres, sota els melons de tot l’any suspesos de les bigues de fusta. Clic. El fred de les flors de fred. El bosc i els ancestrals arbusts. I els bolets que creixen damunt del full... Ep!, que passa la vida i l’aquàtic agró vola entre els canyars de les hores que corren, amb el fred, amb els nius, amb els rius i els vius i les vides. 

Fotografia: Joan Navarro

I la mare sàvia, descobridora d’aigües al centre dels bancals. La taronja més dolça. Ara m’engrunse i em cantussege mentre tanque els ulls i el son se m’emporta per on s’està l’estima. La soledat que ens acompanya. I les flegmàtiques estalactites del dolor. Les rutes circulars de la ignomínia. Els instants furtius. Les roselles. I la pena. I la llosa solitària. Els reclams del mussol que mai més no escoltaràs. I la dolçaina muda i la lluna que encén la fosca cova. I seguim el camí. I escoltem el cruix dels arbres que ja no ho són, però ho seran. El norai on s’amarra l’afecte més enllà del silenci. I el raïm de pastor que cavalca les teulades. I la llum suspesa per un instant dalt la muntanya. I ser en el no-res. Enllà del foc. On l’alfabet de l’olfacte i les lletres enjogassades. I el dit gorrí que esdevé barca de bou, vela llatina, xarxa, flotador i plom, cóp. I el melic. I l’esquena. Cos amunt. Arbre amunt. Com la saba viatgera. Amunt i avall. I el desconsol. I el ventre. I el peçó de l’orella. I el bescoll. El pes del silenci és el pes de la paraula.

Fotografia: Consol Martínez Bella

Hauria d’haver començat callant i haver donat la paraula a la poeta, perquè digués els seus versos. La poeta, però, m’ha demanat de fer-li aquest artefacte.

València, maig-juny de 2016