Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 20 de juliol del 2017

«Llindar»: un poema inèdit al setmanari El Temps

En l'edició d'El Temps de 10 de juliol de 2017, s'ha publicat, dintre de la secció «Lletracremats», dedicada a donar a conèixer textos literaris inèdits en prosa i en vers, aquest poema meu titulat «Llindar» que, ara com ara, podria ser el que òbriga un nou llibre en construcció, després de Serena barca. Estic contenta de poder-lo compartir amb vosaltres, i molt agraïda amb el Xavier Aliaga, que va ser qui em va oferir la proposta de sumar-me al club dels lletracremats i les lletracremades. I jo, desvanida.

La fotografia, delicadíssima poesia visual, és de Consol Martínez Bella. 






LLINDAR

Alhora que es desclouen
i s’estremeixen 
en la seua tibantor de magrana,
els pits,
para el cuc de rosegar, i s’adorm.

Pletòrics, els mugrons
evoquen l’avidesa
d’uns dits inèdits.

Ressuscitem.


MjE, 2016
 


Per accedir a la pàgina d'El Temps, cliqueu ací.






Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , , , , ,

6 comentaris:

  1. vicent camps21 de juliol del 2017, a les 19:13

    Exquisida brevetat, m'agrada molt. Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Maria Josep Escrivà21 de juliol del 2017, a les 23:28

      Ets per a mi una espècie de baròmetre poètic. Si a tu t'arriba el poema hi ha indicis per a pensar que anem ben encaminats. Un repte, sempre, Vicent, la brevetat capaç de tocar fibra.

      Salut, i gràcies a tu per la teua militància poètica.

      Elimina
    2. Rosa Magraner22 de juliol del 2017, a les 18:07

      Suggeridora joia poètica. M'encanta llegir-te.

      Elimina
    3. Maria Josep Escrivà23 de juliol del 2017, a les 0:53

      Estimada Rosa:

      No pot haver-hi una valoració més concisa i que amb tres paraules només em transmeta tanta satisfacció: "Suggeridora joia poètica": uaaala! M'hauràs de disculpar la vanitat.

      Gràcies per ser tan atenta sempre amb la meua poesia. Una abraçada de les de veritat.

      Elimina
  2. dospoals23 de juliol del 2017, a les 12:04

    L'enhorabona per l'ocasió.

    Assalta l'eros, un cuc s'adorm, evocacions, revifar... Onanisme?

    Xica! Sí que has amollat la barca serena!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Maria Josep Escrivà23 de juliol del 2017, a les 12:17

      Onanisme...? Ui, no, vas molt desencaminat! L'eros, sí, però des de la percepció i l'evocació de l'alteritat, de l'ésser estimat, representat, ací, pels "dits inèdits".

      Del motiu del cuc, ara com ara, no en vull dir res més. És un element recurrent en les coses que estic escrivint. Deixem un marge per a la intriga...

      Gràcies pel comentari. Salut!

      Elimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Arbre de la vida. Bon any 2021
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+


Chester sense filtre. A Carmelina Sánchez-Cutillas

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...
Literatura i altres responsabilitats

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.
Us presente 'Sempre és tard'

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".