Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Radio Gandia Ser. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Radio Gandia Ser. Mostrar tots els missatges

dimarts, 20 de juny del 2023

Viure és antihigiènic

És la sentència que dona peu a l'artista plàstic Santi Tena per a titular el seu llibre il·lustrat a partir dels aforismes de Joan Fuster, que Edicions 96 ha publicat en col·laboració amb l'Ajuntament de Sueca.



L'escriptor, estudiós de l'obra fusteriana i director de l'Espai Joan Fuster, Salvador Ortells Miralles, n'ha escrit un pròleg on, entre altres coses, aporta unes pinzellades sobre el gènere aforístic:

«Més que no persuadir el lector, els aforismes de Fuster estan concebuts amb la voluntat d’agitar consciències. No tenen, doncs, la intenció de ser amables ni condescendents. Són, en paraules seues, "observacions, reflexions i admonicions exposades en cru, sense premisses ni corol·laris que ajudin a demostrar-les o a justificar-les, i el seu aïllament els dona una aresta agressiva, amb la qual, per cert, la frase tendeix autònomament a produir un efecte no sempre previst per l’autor"».
 
L’impacte visual i el missatge que transmet cada pàgina, amb la fusió de text i d’interpretació gràfica, no gens objectiva, sinó tot el contrari, és impactant en molts casos. Des de la portada, sorneguerament i escatològicament fusteriana, fins a la poeticitat i la delicadesa que transmeten il·lustracions com la d'un unicorn fet de papiroflèxia. Un art, la papiroflèxia, on intervé la destresa manual, la llibertat mental, la imaginació, per construir allò que podríem dir «poemes-objecte», precisos, fràgils, fungibles, biodegradables... com tot allò sotmès al pas del temps. 
 

 

 
A la presentació que en férem a Sueca, el 5 de maig de 2023, vaig reconèixer que, al meu parer, una de les virtuts principals del treball de Santi Tena és la seua opció per dir-hi la seua, per implicar-se en la interpretació personal i compromesa dels textos. Fins al punt que l'aportació crítica, càustica, rebel, de denúncia —de vegades—, de Tena, supera la del mateix Fuster. Mireu, si no, la creació següent: 
 
 


 
No és l'única il·lustració on es qüestionen durament els avanços de l'anomenada era tecnològica. Mireu aquesta, que em va molt bé per enllaçar amb un altre fragment del pròleg d'Ortells:
 
«Tena ha estat capaç d’entaular un diàleg fecund i renovat amb els textos de Fuster, a més de proporcionar rics i variats suggeriments plàstics gràcies a la potència evocadora de les il·lustracions, tant o més «crues» i «agressives» que els mots que les han inspirades. Perquè més que il·lustrar —en el sentit etimològic d’explicar—, ha actualitzat els aforismes amb la llum matisada dels nostres dies, i sota el prisma inconfusible d’una estètica cinematogràfica, deutora també del món del còmic i de la cultura pop». 

 

 
En resum: un llibre que vol induir a la reflexió, que estimula mentalment i alhora provoca un somriure —encara que siga un somriure amarg—. Ho diu Joan Fuster i ho il·lustra Santi Tena:



 
Potser és per això que ens fa mandra, o por, pensar...? Perquè no volem diferenciar-nos o separar-nos del ramat? De nosaltres depèn pegar la volta al plantejament, que porta inclosa —ho reconec— una humil dosi de provocació.
 
Per a provocador, i corrosiu, el tractament il·lustrat de l'aforisme següent: 
 
 

 
 
De tot això, en format radiofònic, n'hem parlat a La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món, de Radio Gandia SER. (Podcast 14/06/2023, 10 min)

 

 

dimarts, 11 d’octubre del 2022

Una cadira en la boira, de Marta Vilardaga

És el poemari guanyador del XXV Certamen de Poesia Marc Granell Vila d'Almussafes i es va presentar en el municipi amfitrió de la Ribera Baixa el dia 7 d'octubre.

 


Portada del núm. 37 de la col·lecció «Razef» de poesia, d'Edicions 96.
El dibuix és de Josep Porcar Museros.

 

 


Marta Vilardaga (Malla, Osona, 1977), en el moment de presentar el seu poemari guanyador del Certamen Marc Granell de l'edició de l'any 2021.
Fotografia de l'Ajuntament d'Almussafes. 

 


Els amics del grup Afers Domèstics han musicat alguns poemes d'Una cadira en la boira en el seu disc titulat De poemes i planes. En una de les emissions radiofòniques de La casa sota la lluna en parlava amb el periodista Daniel Ardid i els dos coincidíem a reconèixer que la música i la poesia fan una combinació perfecta. I ho demostràvem amb el tema «Llavis de rom», versió del poema homònim de Marta Vilardaga. Escolteu-nos ací.

Sabeu què són «gallarets»? És com es coneixen en algunes comarques (Ripollès, Osona...) les roselles, aquelles flors silvestres que encenen de color vermell els camps de cereals. «Gallaret» deriva d'un diminutiu de «gall» i supose que una denominació i una altra comparteixen l'associació amb el color roig, de la cresta cridanera o dels pètals tan subtils.

 

LLAVIS DE ROM 

 

     A Josep


Gallarets bressolats pel vent
roig roent a l'horabaixa
llavis de rom rasants
perfilen una deu de llum
envolen salts amb ales.
Una mirada més
i esdevinc transparència de lli
poncella que corre
en un mar de boira
deserta a trobar-te.





Escolteu ací «Llavis de rom», d'Afers Domèstics. 

El tema, a més a més, s'ha inclòs a Revolucionem la música, vol. 5, el disc recopilatori anual de la revista Enderrock. Visca i enhorabona al grup i a la Marta!




diumenge, 25 de febrer del 2018

Poemes que fan tremolar

Com ara aquest d'Erich Fried, del llibre Exercicis preparatoris per a un miracle [1]. Si us ve de gust, mentre el llegiu, el podeu escoltar recitat des d'aquest enllaç a l'espai radiofònic La casa sota la lluna, de Radio Gandia Ser, on Puri Naya i jo en parlem embadalides (4 min 12 seg). També hi fem un comentari sobre la importància dels silencis en poesia.




EL QUE FA MAL

Si et
perd
què
em farà mal?

No el cap
ni el cos
ni els braços
tampoc les cames

Es cansen
però no fan mal
o no més mal
que la cama que sempre fa mal

Respirar no fa mal
S'encongeix una mica 
però menys
que amb un refredat

L'esquena no fa mal
tampoc l'estómac
els ronyons no fan mal
i tampoc el cor

Llavors
per què
no puc suportar
perdre't?

Erich Fried: Exercicis preparatoris per a un miracle. Poemes de la ràbia i de l'amor, Edicions Alfons el Magnànim-IVEI, València, 1991. Traducció de Gustau Muñoz i Marc Granell.



 

Com que estem en plena temporada taronjaire, ho he tingut fàcil per aprofitar el deliciós suc matinal i experimentar una mica amb la fotografia (pobra de mi!). Ja em disculpareu l'atreviment, professionals del Photoshop!


Erich Fried va nàixer a Viena l'any 1921, al si d'una família jueva, i el 1938 hagué d'exiliar-se davant la persecució desencadenada pels nacionalsocialistes. Des de llavors va residir a Londres, on va morir l'any 1988. És un dels grans poetes en llengua alemanya del segle XX. Els seus registres en poesia són molts i ben diversos, per bé que hi predomina la inspiració civil. Com assenyalen els traductors a la seua «Nota preliminar», fou un escriptor rigorosament compromès amb la seua època i amb una capacitat d'impacte públic gens corrent»; un dels principals representats de la literatura política en llengua alemanya a partir de la Segona Guerra mundial. Però, com demostra el poema anterior, «Fried és també un poeta de l'amor, de la individualitat que s'obre al món, de la vivència íntima». La seua obra completa comprèn uns vint-i-sis volums de poesia, però fou un autor prolífic en pràcticament tots els gèneres literaris.

[1] Exercicis preparatoris per a un miracle és una antologia que té com a base el llibre Vorübungen für Wunder. Gedichte vom Zorn und von der Liebe (Berlín, 1987), un volum que recull poemes procedents de set llibre diferents, publicats entre 1979 i 1985.



Portada de la col·lecció llegendària de poesia, dirigida per Marc Granell
,
d'Edicions Alfons el Magnànim-IVEI de València.
En aquesta nova etapa política, l'actual Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d'Estudis i Investigacions ha reprès la col·lecció.




dimarts, 25 d’abril del 2017

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell


En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que els seus versos m'han fet estrènyer els punys, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. 

 
LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA

Per a Marc Granell

Cambra d'abril.
També dins l'ombra saben
florir les roses.

MjE, 2017


El Grau de Gandia, 13 d'abril de 2017




El dia 12 d'abril vaig escollir aquest poema del llibre Versos per a Anna, per recitar-lo en una altra de les emissions de La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món, de Radio Gandia Ser. 


No t’envie avui roses. Només paraules
per dir-te el meu amor.
Un amor que és ample i que no cessa,
com un cel tot blau i inacabable,
un amor que creix i es multiplica
com l’onatge d’un mar net i profund,
un amor que és ferm com ho és la roca
més sòlida i pacient.
Un amor que se’m fa,
cada instant amb més força, amb més urgència,
desig de ser amb tu
i recórrer amb besos, amb carícies
la teua pell, país immens i únic,
la sola veritat que ensenya i salva.
Un amor que vol saber aprendre’t,
aprendre a acompanyar-te.
Un amor que et vol plena de llum feliç i lliure.
Un amor que amb tu vol fer camí
i anar més lluny, més fons, i ser més vida.

Marc Granell: Versos per a Anna, Bromera, 1998.







HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".