Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 20 de juny del 2023

Viure és antihigiènic

És la sentència que dona peu a l'artista plàstic Santi Tena per a titular el seu llibre il·lustrat a partir dels aforismes de Joan Fuster, que Edicions 96 ha publicat en col·laboració amb l'Ajuntament de Sueca.



L'escriptor, estudiós de l'obra fusteriana i director de l'Espai Joan Fuster, Salvador Ortells Miralles, n'ha escrit un pròleg on, entre altres coses, aporta unes pinzellades sobre el gènere aforístic:

«Més que no persuadir el lector, els aforismes de Fuster estan concebuts amb la voluntat d’agitar consciències. No tenen, doncs, la intenció de ser amables ni condescendents. Són, en paraules seues, "observacions, reflexions i admonicions exposades en cru, sense premisses ni corol·laris que ajudin a demostrar-les o a justificar-les, i el seu aïllament els dona una aresta agressiva, amb la qual, per cert, la frase tendeix autònomament a produir un efecte no sempre previst per l’autor"».
 
L’impacte visual i el missatge que transmet cada pàgina, amb la fusió de text i d’interpretació gràfica, no gens objectiva, sinó tot el contrari, és impactant en molts casos. Des de la portada, sorneguerament i escatològicament fusteriana, fins a la poeticitat i la delicadesa que transmeten il·lustracions com la d'un unicorn fet de papiroflèxia. Un art, la papiroflèxia, on intervé la destresa manual, la llibertat mental, la imaginació, per construir allò que podríem dir «poemes-objecte», precisos, fràgils, fungibles, biodegradables... com tot allò sotmès al pas del temps. 
 

 

 
A la presentació que en férem a Sueca, el 5 de maig de 2023, vaig reconèixer que, al meu parer, una de les virtuts principals del treball de Santi Tena és la seua opció per dir-hi la seua, per implicar-se en la interpretació personal i compromesa dels textos. Fins al punt que l'aportació crítica, càustica, rebel, de denúncia —de vegades—, de Tena, supera la del mateix Fuster. Mireu, si no, la creació següent: 
 
 


 
No és l'única il·lustració on es qüestionen durament els avanços de l'anomenada era tecnològica. Mireu aquesta, que em va molt bé per enllaçar amb un altre fragment del pròleg d'Ortells:
 
«Tena ha estat capaç d’entaular un diàleg fecund i renovat amb els textos de Fuster, a més de proporcionar rics i variats suggeriments plàstics gràcies a la potència evocadora de les il·lustracions, tant o més «crues» i «agressives» que els mots que les han inspirades. Perquè més que il·lustrar —en el sentit etimològic d’explicar—, ha actualitzat els aforismes amb la llum matisada dels nostres dies, i sota el prisma inconfusible d’una estètica cinematogràfica, deutora també del món del còmic i de la cultura pop». 

 

 
En resum: un llibre que vol induir a la reflexió, que estimula mentalment i alhora provoca un somriure —encara que siga un somriure amarg—. Ho diu Joan Fuster i ho il·lustra Santi Tena:



 
Potser és per això que ens fa mandra, o por, pensar...? Perquè no volem diferenciar-nos o separar-nos del ramat? De nosaltres depèn pegar la volta al plantejament, que porta inclosa —ho reconec— una humil dosi de provocació.
 
Per a provocador, i corrosiu, el tractament il·lustrat de l'aforisme següent: 
 
 

 
 
De tot això, en format radiofònic, n'hem parlat a La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món, de Radio Gandia SER. (Podcast 14/06/2023, 10 min)

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".