«COM ELS SALMONS, RIU AMUNT, EN ÈPOCA DE POSTA». Sobre Vidre d'estam, de Moisès Llopis i Alarcon

Vaig redactar una introducció per al llibre Vidre d'estam (Germania, 2014), del poeta Moisès Llopis i Alarcon (Ontinyent, la Vall d'Albaida, 1990), i uns dies abans que Moisès presente el poemari al seu poble, em ve de gust reproduir ací aquell text, acompanyat d'un parell de dibuixos de Pau Àlvarez, i d'unes fotografies fetes el setembre de 2013 al Pallars Sobirà, d'uns cursos d'aigua on, si no hi naden salmons, almenys truites segur que sí.

He tingut la xamba que, mentre preparava aquesta entradeta, el company Pau Àlvarez dibuixava un salmó per a un llibre que il·lustra en aquests moments. I, clar, he aprofitat l'avinentesa i li l'he agafat prestat. He pensat que, a Moisès, li agradaria.

COM ELS SALMONS, RIU AMUNT, EN ÈPOCA DE POSTA

Durant aquests dies de convivència íntima amb els versos de Moisès Llopis i Alarcon —com, si no, podria parlar-ne ara?— he vist un documental impactant sobre els costums reproductors dels salmons. De vegades passa que un gest banal i rutinari, com el d’engegar la tele, amb la intenció de propiciar el dolç ensopiment d’una becadeta, acciona la guspira que necessitaves per a desencallar el discurs. Una guspira és un fenomen de natura transitòria, entitat fràgil i diminuta, i de conseqüències magnífiques: un generador ingent d’energia. Com a dintre d’un estam de vidre trencadís es gesta la supervivència d’una espècie vegetal. I més encara: la garantia reproductora al centre de la cadena de la vida. Una funció procreadora, però estàtica, que depèn en bona part de la capacitat de seducció visual i olfactiva que desenvolupe la flor on s’erigeixen els estams.

L’objectiu reproductor dels salmons és, en essència, la supervivència, el mateix de tots els éssers vius. Però els salmons han d’ascendir el curs d’un riu, salvant obstacles i perills i exposant-se a agressions físiques de tot tipus, que els arriben, fins i tot, a deformar el cos, per aconseguir arribar a la capçalera, allà on les aigües impol·lutes riques en oxigen oferiran les millors condicions de vida a la futura descendència. Un percentatge baixíssim, entre els milers i milers d’ous alliberats en la fresa dels pocs salmons que hi han sobreviscut, aconseguiran prosperar en aquelles zones altes, i des d’ací, els nous salmons tornaran a començar el llarguíssim periple a través de la mar d’aigües gèlides, i després remuntaran el riu en època de posta i ascendiran tant com la seua capacitat de supervivència els ho permetrà, amb l’objectiu d’assegurar la perdurabilitat de l’espècie.

Riu Noguera Pallaresa al seu pas per Llavorsí (Pallars Sobirà).
Setembre de 2013.

Moisès, que em va fer saber que m’havia conegut en una lectura de poemes a la Facultat de Filologia, on aleshores ell feia d’alumne i jo de poeta, em va escriure un dia per a demanar-me unes línies que precediren aquest llibre que ara existeix en format de paper imprès: Vidre d’estam. I des d’aleshores no he deixat de pensar en aquell llarg i arriscat i apassionat periple dels salmons que remunten el curs del riu replet d’obstacles. Un acte de responsabilitat, al cap i a la fi, envers la vida mateixa. Molt semblant al que un poeta ha de demostrar —al meu parer, clar— envers ell mateix, en el moment en què decideix emprendre el seu personal periple creatiu.

Una imatge del poeta Moisès Llopis i Alarcon.
Foto gentilesa de l'autor.

Vaig entendre que, per suggeriment de l’editorial Germania, Moisès buscava algú amb experiència de remuntar rius que se’n responsabilitzara, d’assegurar la supervivència d’aquest salmó-poeta —amb tot el respecte afectiu per la denominació— que acaba d’emprendre, contracorrent, el viatge —crec— més compromès d’algú que ha decidit festejar, amb totes les formalitats que requereix el compromís, amb la poesia: presentar al públic lector el seu primer llibre de poemes. Moisès va buscar en mi aquesta complicitat en el viatge riu amunt, sense saber —i sospite que l’editorial també ho ignora— que l’única garantia infal·lible en aquesta lluita per la supervivència ha de viatjar amb un mateix, i no hi ha precedent veterà, ni àngel protector que servisca d’aval del salmó aventurer que no siguen els versos d’un mateix. Cada poema, des del primer fins a l’últim, dels quaranta, en aquest cas, que integren Vidre d’estam, a través dels quals Moisès reclama i pugna pel lloc que li correspon, a la capçalera d’aigües nítides, després de l’epopeia fluvial.

Li vaig dir que sí. Just perquè de seguida que vaig llegir el llibre vaig saber que no necessitava cap aval extern que li fera d’escut humà. La primera trobada amb Vidre d’estam em va descobrir el llibre d’un poeta anormal, dintre de la seua condició de novell i de jove, biogràficament parlant.

Aquest és el riu de Cabanes, al seu pas per la Mata de València d'Àneu. No puc estar-me d'afegir l'enllaç d'una ruta preciosa, per si alguna vegada teniu l'ocasió i la sort d'anar-hi.

Feia molt de temps que un llibre de poemes no m’obria tantes finestres desconegudes. Un primer llibre de poemes no me les havia obertes mai. Moisès Llopis va nàixer l’any 1990; això vol dir que, si les dades internautes no ens han confós, ara mateix té vint-i-quatre anys. La seua poesia no és la pròpia d’una persona que encara està en plena joventut, que, per edat, hauria de vacil·lar encara en aquell període de proves en què seria més que comprensible haver-lo conegut. No és així. I ho dic conscient dels prejudicis que dir això comporta, i de les generalitzacions injustes també. La prova inqüestionable són els poemes que els lectors tenen davant. Per assenyalar-ne algun directament, entretingueu-vos, si us ve de gust, en el que es titula «Amb tèbia veu», al final de l’apartat primer: un poema escrit al més pur estil ausiasmarquià, pel que fa a la composició estròfica, a la mètrica, a la distribució accentual... i fins i tot, si concedim una llicència a la imaginació, al senhal de l’últim vers, el nom propi al qual l’autor adreça la seua composició: el topònim «Ontinyent, perquè estem davant d’un text dedicat, a la manera de pregó, a les festes de la Puríssima d’aquell municipi de la vall d’Albaida. Ara sé, gràcies a la informació facilitada per l’autor, que els versos següents formen part d’una estrofa dedicada als balls processionals propis d’aquella celebració: «D’un cuit trenat clavells formen senyera, / Turcs, Cristians, aviat lliuren batalla, / tornats iguals, l’ocell prendrà bordalla, / i l’arc fet flor pessic traurà d’antera.»

Aquesta il·lustració impagable també és de Pau Àlvarez.

«Amb 9 anys, l'associació de festes de la Puríssima d'Ontinyent em va triar com a "Angelet de la Puríssima", juntament amb quinze xiquets i xiquetes més, per a cantar el Pregó o Anunci angèlic i l'Asguinaldo. D'aquell record i d'aquella festa, que m'estime moltíssim però que, com imagine que en tots els pobles, pateix d'un alt grau d'interès polític i religiós que n'aparta l'essència tradicional, vaig decidir, després de tants anys, dedicar-li un nou cant; aquest, però, "amb tèbia veu", recuperant cadascuna de les essències que caracteritzen aquella festa. I els versos citats estan dins l'estrofa dedicada als balls processionals: així, el "ball de closques" és el dels Cabets; l'Auela és el malnom que té la nostra geganta la Reina Mora; el "cuit trenat" és el ball de la Veta, a sobre del qual hi ha un pom de clavells que formen una senyera; els "turcs" i els "cristians" són els personatges del ball dels Cavallets; i, finalment, "l'arc fet flor", és el ball dels Arquets.»
Declaracions de l'autor.

No és propi d’un primer llibre de poemes el virtuosisme formal amb què Moisès Llopis ens hi sorprèn. Ni tampoc ho és el to caut, prudent, mesurat, de les seues maneres líriques. No ho és la pulcritud lingüística, ni les referències cultes —que no pedants— ni tampoc l’exquisidesa amb què hi fa servir el lèxic. Un dels dons exclusius de la poesia és el potencial de les paraules. Un poema, si volem, pot ser una petita galàxia on gravita cada astre —la paraula—, amb una energia i un potencial únic en ell mateix, i alhora, indispensable per a l’equilibri de tot el conjunt. Llegim Vidre d’estam adelitant-nos en cada paraula; buscant-ne el suggeriment. De vegades és l’etimologia, el caràcter dialectal, viu, d’un mot, els dobles sentits, el joc entre el sentit i la forma. Un altre exemple concret, final absolut i contundent del llibre: «I prou. I encara massa. / I el poder de l’expressió és idèntic a la buidor / que m’apel·la i em cobreix quan, incert, / esbordelle camins de paraules.» Diu el diccionari que «esbordellar» és sinònim d’«espatllar» o «desbaratar». És una paraula derivada, segurament de «bord», i pel que fa a la sonoritat, no hi puc deixar de tenir present la paraula «bordell». Xapó.

Una altra manera de riu, aquesta cascada de Gerber.

Vidre d’estam s’estructura en sis apartats. En la meua lectura personal hi he detectat un fort pes del temps passat, vivències irrecuperables d’infantesa, l’enyor, la pèrdua i l’amor contradictori («He avorrit l’amor. I ara es passeja entorn d’un plor llastimós / camí cap a casa i en direcció al turment, a tall de blanc vals. / El fill del profeta té el cap tallat. / Estimem-nos!»). La soledat; la constatació fins i tot visual de la soledat: «d’ací a enlloc / del buit a tu. / Si em mire a l’espill, em donaré la mà.» I sobretot el festeig gojós, sonor, juganer a estones, brillant molt sovint, amb les paraules. Coneixia la paraula «orb» per a dir «cec»; i em resulta molt familiar el topònim «Orba», poble de la Marina Alta. Però mai no havia pensat en el verb «orbar» i en tot el seu potencial semàntic: «Orbeu la veu, prohibiu el bes, / talleu les mans, vedeu el vers... / Que sempre ens quedarà la voluntat de dir-nos, / a cau d’orella, tot allò que ens ha quedat per viure.» On «orbar» significa «privar, desposseir d’una cosa».

La Noguera Pallaresa és un afluent del Segre.

Desconec com deu haver sigut el pelegrinatge íntim de Moisès component aquest llibre. No hi ha comès cap temeritat, hi ha avançat amb passos i braçades cautes, pausades i molt fermes. En algun punt reconeix, a la manera dels meus salmons damnificats per les envestides del riu, que hi ha sofert algun desperfecte: «Com vell general de plom, / faig camí d’un sol peu.» No m’estranya gens; almenys això demostra que és humà. Una altra cosa serà amb què es trobarà a partir d’ací. La col·lecció «Mil poetes i un país» compta ja amb algunes desenes de títols, i no para de créixer. Es fa difícil portar-ne un còmput, i molt més difícil encara, fer una selecció crítica, amb suficient coneixement de causa, d’aquells autors i autores i aquells llibres que hi destaquen amb veu pròpia. Crec, honestament, que Vidre d’estam, de Moisès Llopis i Alarcon mereixeria ser tingut en compte i, sobretot, mereixeria ser llegit.

Cartell del primer acte de presentació de Vidre d'estam, dia 4 de juliol, a Ontinyent (la Vall d'Albaida).

He començat parlant del viatge fascinant dels salmons en la seua lluita per la supervivència. Pensava que el cas de Moisès, amb aquest primer bon llibre de versos, s’hi assemblava bastant. I, finalment, i a mesura que recorria tots i cadascun d’aquests estams fràgils i alhora potents, m’hi he vist jo mateixa, salmó remuntant el riu cabalós que és qualsevol llibre suculent, honest, de poesia. Vidre d’estam ho és, suculent, honest i cabalós, però no gens turbulent; sí ric en reptes i en obstacles que només els membres més exigents i combatius del grup sabran salvar. La força més gran d’un individu procedeix de la seua pròpia ambició, de la importància que tinga per a ell, o per a ella, el motiu que l’espera allà dalt del riu i, sobretot, de la certesa constant, tot al llarg de la remuntada, que allò que el poeta-salmó fa és just allò que el poeta-salmó sap i vol fer. A mi em fa l’efecte que Moisès Llopis i Alarcon ho té ben clar. Per si ens faltava alguna prova, la citació inicial de Vinyoli és determinant, en aquest sentit: «no s’acaba mai aquest viatge / per les paraules: ja no tinc res més.» Ah, i quasi se m’oblidava. No hi ha viatge, ni periple que no porte incorporada una banda sonora. La que acompanya Vidre d’estam és el Concert per a violí i orquestra en la menor de Bach. No ho dic jo, sinó l’autor, en un dels títols dels poemes. M’ha semblat, per a aquesta travessia, un maridatge perfecte.

Miramar de la Safor, 1 de maig de 2014