«ALS QUI ESTAN EN EDAT D'ENAMORAR-SE». MIREN AGUR MEABE

Fa uns mesos anunciava per ací mateix que treballava en la traducció d'una novel·la juvenil, titulada Què és l'amor, sinó...?, de la poeta i narradora basca Miren Agur Meabe. Es tracta d'un llibre inspirat en l'experiència de l'enamorament que viuen dos joves (Especial i Míster X) i que també narren, per separat, els seus protagonistes. Ara que la feina ha arribat a bon port, he tingut ocasió de fer unes preguntes a l'autora, Miren Agur Meabe, per conèixer-la un poquet millor, i perquè ens explique alguns aspectes interessants del seu llibre, que acabem de publicar a Edicions 96. El presentem a Ca Revolta (C. Santa Teresa, 10, València) el proper dimarts dia 3, a les 20 hores, en una conversa que l'editor i poeta Vicent Berenguer, i jo mateixa, mantindrem amb l'autora.

Miren Agur Meabe (Lekeitio, 1962). Narradora i poeta, coneix molt bé el món de l’edició, perquè va treballar durant molts anys com a cap de la línia de text d’una editorial basca. Ha rebut en tres ocasions el Premi Euskadi de Literatura Juvenil. En poques paraules, Miren Agur és una de les escriptores més valorades de les lletres basques. 

Pregunta: Si pogueres distanciar-te de la teua condició d’escriptorai situar-te al lloc dels lectors i de la crítica, què diries que tenen els teus llibres que aconsegueixen despertar admiració unànime?

Resposta: Gràcies per l’afalac, però l’admiració no és mai unànime... Bromes a banda, crec que una explicació podria ser que els lectors s’identifiquen amb els personatges o amb les veus narratives i que els temes que hi tracte són pròxims, sovint íntims, i les situacions resulten versemblants. D’altra banda, crec que el llenguatge també hi ajuda, perquè procure que l’expressió siga rica i acurada. 

P.: Fa uns anys vas deixar el teu treball d’editora per a dedicar-te exclusivament a la literatura. Es pot permetre una eixe luxe, escrivint en basc i més encara en els temps que corren? 

R.: És veritat que és un luxe, un luxe de pobre. Optar per l’escriptura professional és un pas arriscat, bonic perquè t’aproxima a la realització d’un somni, però dificultós, ja que cal dedicar-hi moltíssim temps i energia a activitats i encàrrecs complementaris. Al final no et queda quasi temps per a escriure; és la trista contradicció. De totes maneres, no canviaré el meu pla mentre puga anar pagant totes les factures... 

P.: Com tracten les institucions basques a les escriptores i els escriptors del teu país? I al sector del llibre en general?

R.: La figura dels escriptors s’ha revalorat molt en els últims anys gràcies a diversos convenis del Govern Basc amb Euskal Idazleen Elkartea (Associació d’Escriptors): un dels programes subvenciona les visites als centres escolars; un altre programa sufraga els diàlegs en clubs de lectura; etc. D’altra banda, l’Institut Etxepare treballa en dos fronts fonamentals, que són exportar la cultura basca (literatura, música i teatre) a l’exterior, i fomentar la traducció. Però el que cal subratllar és l’existència de multitud de grups populars de lectura que donen vida als llibres, petites cèl·lules que metabolitzen la literatura basca amb criteris exigents de qualitat.

P.: De Què és l’amor, sinó...? em va seduir, quan el traduïa, la teua manera d’escriure per a adolescents i joves, amb el seu mateix llenguatge, però sense oblidar temes de compromís social, de consciència crítica amb el món en el qual viuen. Com ho fas? És fàcil connectar amb la gent d’aquesta edat des d’uns temes en absolut superficials ni còmodes?

R.: L’adolescència és l’etapa en què comencem a ser conscients del món que ens envolta. Per això m’interessava descriure dues persones joves compromeses i solidàries. La idea seria una cosa així com «viure, però també per a alguna cosa». A alguns, els arriben els temes ecològics, de desigualtat social, immigració o pobresa, però a uns altres els basta amb el seu dia a dia... La connexió es produeix amb la gent més sensible, que és minoria, però, en general, sí que els agrada aquest llibre.

Aquesta és la portada des d'on s'inicia el relat d'Especial, que és el nom de la protagonista: una xicona amb caràcter, però també amb les inseguretats pròpies de la seua edat, i amb inclinacions literàries.

 

P.: També em va interessar i em va emocionar descobrir a la teua novel·la que allà hi havia la Miren Agur poeta, parlant alhora en vers i en prosa als joves. Podria ser arriscat i, tanmateix, al meu parer, la combinació dels dos gèneres funciona perfectament. Com ho ha encaixat el públic lector?

R.: Quan escrivia el llibre, sentia que la prosa se’m quedava curta per a expressar tots els matisos que pot abarcar l’amor: admiració, gratitud, inseguretat, zels, por a l’abandonament... Com que els capítols són molt breus, em va semblar un remat original afegir-hi poemes que n’explicaren o en contrastaren el contingut en un altre to. De vegades, una metàfora és més eloqüent. A més a més, això és una manera dissimulada de fer que la gent jove llija poesia. Jo faig broma amb ells dient-los que tenen dos llibres, l’un dins de l’altre, al preu d’un.

I aquesta és la portada per on accedim al relat del xic, de nom Míster X.
Disseny: Pau Àlvarez López, a partir d'alguns motius originals de Concetta Probanza,
que és l'autora de les il·lustracions interiors.

P.: El llibre es divideix en dues parts oposades també físicament: el relat de l’enamorament per part d’Especial (la xica) en una meitat; i en l’altra, el de Míster X (el xic). Una altra sorpresa per a mi: l’habilitat per a crear dos registres lingüístics diferents. Segons tu, hi ha molta diferència, en aquesta edat, entre la manera d’actuar d’ells i d’elles? 

R.: He intentat reflectir la diferència entre ells i elles, precisament, a través de les seues maneres de parlar. Ella és reflexiva i observadora, per la qual cosa s’expressa a través de frases curtes, utilitza comparacions i recorre a referències literàries. Ell és bromista i actiu, i el seu llenguatge és més bàsic i col·loquial. Em sembla que, en general, en aquella edat elles són més introspectives i donen més importància als assumptes del cor.

P.: La novel·la comença amb aquesta dedicatòria: «Als qui estan en edat d’enamorar-se». Té edat l’amor?

R.: Totes les edats són edats per a l’amor, d’ací la dedicatòria. Cada vegada que ens enamorem tornem a ser, en part, aquella joveneta o aquell xicon que vàrem ser, amb més experiència i saviesa, però amb la mateixa set.

Portada del butlletí 96milmotsmés, publicat per Edicions 96, on s'ha publicat l'entrevista a Miren Agur Meabe. Si voleu fullejar-lo complet (8 pàgines) hi podeu accedir còmodament des d'aquest enllaç d'issuu.