Dietari inconstant, 4 (Píndoles de Facebook)

Feia temps que no traslladava fins ací les entrades de Facebook que vaig seleccionant com a «píndoles» i arxivant en aquest bloc. L'últim apunt, inclòs a la 3a entrega, d'açò que he convingut amb mi mateixa a titular «Dietari inconstant», era de juny de l'any 2015. Des d'allà reprenc, doncs, aquest 4t capítol. Al ple de l'estiu tòrrid, per tant, que vàrem viure l'any passat. Almenys a la Safor. Versos; molta poesia. I dèries lingüístiques, i saraus culturals. En fi..., ja ho podeu imaginar: aquells complexos vitamínics que alimenten l'esperit.

La fotografia està presa, en realitat, un dia d'estiu de 2014, i no de 2015.
Però, vaja..., poc dalt o baix..., l'efecte visual de la llum color desert pot ser el mateix, amb un any només de diferència. 

1 d’agost de 2015

Abans de col·locar un llibre llegit (que m'ha colpit) al seu prestatge, hi torne moltes vegades, i en rellig fragments, i en revise els subratllats. És una manera de sentir-lo a prop durant més temps. En aquest cas, també puc sentir més a prop l'autora, que m'estime, per sort, més enllà encara de la literatura: Miren Agur Meabe. El que copie a continuació és una afirmació que em va sacsejar en el seu moment fins al punt que vaig témer que la Miren Agur hagués donat forma escrita a un dels meus pensaments recurrents:

«Ara ja sé que cap amor no podrà saciar-me mai: hi ha una mena de solitud que no es pot foragitar amb res.»  

Miren Agur Meabe: Un ull de vidre, Pamiela Argilaetxea - Pol·len edicions, 2015. (Traducció de Joan Elordi i Laia Noguera.)

Rotunda veritat commovedora que, tanmateix, incita al somni contrari: que tant de bo existisca una veritat paral·lela que la desmentirà algun dia.

Villa de Ves, Albacete, 1 de gener de 2015.

20 de setembre de 2015

AUS MIGRATÒRIES

Avui te n'has anat.
Les aus de cada vespre passen soles.

MjE, Tots els noms de la pena, Denes, 2002.
Amb l'amic Rafa Ferrer al pensament: per les passejades i les converses. 

 

Un perfil de la muntanyeta del castell de Bairén (Gandia) des del camí
de l'Alquria del Duc, venint des del Grau.
I una atzarosa il·lusió visual de dos avions amb els seus destins oposats
creuant-se al cel.

18 d'octubre de 2015
(Reflexió sociolingüística)

Fa un parell de setmanes, J. B. i jo vàrem caminar des de Parcent fins a Xaló, passant per Alcanalí; tres pobles contigus de la vall de Pop, la Marina Alta. Hi ha un camí, alternatiu a la carretera, que discorre entre bancals de vinyes i d'ametlers, que uneix els tres termes municipals. En un moment determinat ens vàrem despistar, però, afortunadament, a l'altura d'Alcanalí ens vàrem creuar amb una dona de mitjana edat, complexió atlètica, pell bronzejada, passejant un gosset: «per favor, senyora: per aquest camí arribem a Xaló?» «¿Cómo? [amb cara de perplexitat] Perdonen: Xaló...? Jo no entiendo...» «Xaló, sí, el poble, d’ací al costat». La senyora canvia la cara de perplexitat per una altra de pànic. Molt a pesar meu, intente aportar-hi alguna pista que facilite una mica de llum: «Sí, Jalón [buf!], Xaló...» «Oooohh, sí Jalon Valley es todo esto...!» Auxiliii! Em moro! Com ho hem pogut fer tan malament, amb aquesta població de procedència europea, que ni tan sols han après el nom del poble on viuen? Avancem alguns metres més i trobem, al mateix camí un amic bon coneixedor del terreny. Una casualitat bonica. Li contem el succeït lingüístic i ens explica que, a Alcanalí, en les últimes eleccions, el Partit Popular ha utilitzat, amb els residents estrangers (60% de la població), l'amenaça que els obligarien a parlar valencià si votaven Compromís. I a pesar d'això, PP i Compromís, segons dades d’internet, es varen quedar només a cinc vots de diferència, a favor del PP. L’alcaldia és actualment de Compromís. I la meua pregunta és: mamprendrem alguna vegada un pla seriós per integrar lingüísticament la població estrangera (fonamentalment anglesos i alemanys), i perquè conèixer la llengua del país que habiten siga un motiu de riquesa i d'orgull i no una amenaça?

Paisatge de vinyes recobert de ravenell (o ravanell, o ravenissa), amb el coll de Rates al fons. Terme d'Alcanalí (la Marina Alta.) Si els nostres conciutadans anglesos no reconeixen el topònim Xaló, i hi viuen a un parell de quilòmetres, com han de saber que aquestes flors que cobreixen els bancals que veuen cada dia es diuen ravenell? No sé què en penseu.
Jo ho trobe terrorífic.

21 de novembre de 2015

Divendres passat, 13 de novembre, celebràrem al Teatre Serrano de Gandia l'espectacle Visca la revolució!, dintre de la 19a edició de l'Homenatge a la paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals (CEIC) Alfons el Vell de Gandia. Hi participaren actors i actrius de les companyies Aiguamar Teatre, Lletraferits Comediants i de l'Escola Teatre Serrano. Gandia. I gràcies a la provocació dels guionistes-directors Ximo Vidal, Ignasi Moreno i Mariano Lloret, m'hi vaig estrenar en la faceta d'aprenent d'actriu, fent-hi el paper de Presentadora segrestada. Se m'hi pot veure en una foto, al costat de Ruth Palones, que aquesta sí que és una actriu com un campanar, de gran, i guapíssima, i que viu el teatre en cos i en ànima, i, clar, amb bona gent com tota aquesta era impossible no deixar-se engalipar pel cuquet (o verí?) del teatre.

Malauradament, l'atzar capriciós va fer que aquella mateixa nit, quan al Serrano representàvem el segrest del món de la cultura, i dels que la practiquen (practiquem), per part d'uns pallassos revolucionaris que pretenien canviar el món, i tothom ens hi deixàvem dur fins al més destarifat grotesc escènic, a París, uns bojos integristes provocaven la massacre terrorista que tothom coneixem ja per activa i per passiva. I per culpa d'aquesta fatídica coincidència vàrem decidir no fer públiques les imatges d'aquest nostre 'segrest' fictici, tan divertit, tan creatiu, tan crític, i amb tanta feina artística al darrere. No era just. Després d'una setmana de silenci dolorós, avui tornem a dir, ben alt, i amb tota l'energia positiva que el teatre convoca: «Visca la revolució!» I ho fem amb un somriure d'orella a orella. Gràcies, companyes i companys, per haver-ho fet possible.

Fotografia de Pere Millet-CEIC Alfons el Vell.
Asseguda, a la dreta de la imatge, Ruth Palonés.

25 de desembre de 2015

Pujàrem a l'ermita de santa Anna, de Gandia, a oir la Missa del Gall, seguint el ritual de ja fa uns quants anys, per sentir el fred de la nit, calvari amunt, i trobar el recolliment humil d'aquell recer de resistència cultural, lingüística i espiritual, que cadascú viu a la seua manera. Hi va cantar puntualment la sibil·la, de nom Alejandra en aquesta ocasió:

Portarà cascú escrit
en lo front el seu despit
les obres que haurà fet
d'on haurà cascú son dret. 

Breviari de la Seu de València, 1553.

Anit hi havia representants polítics (polítiques) de Gandia. Insòlit. A l'esplanada de fora, amb vistes a la ciutat i a la costa inflamada, hi havia una taula parada amb dolços i mistela i una lluna plena xafardera. A dintre encara cantàvem aquella nadala d'una ingènua sensualitat a mitjan camí entre les coses terrenals i les coses divines. Gràcies al pare escolapi, escriptor i assagista, Enric Ferrer Solivares, i a la gent que l'envolta, pel caliu, i per compartir tot això fins i tot amb els qui ens ho vivim amb el cor encongit dels incrèduls.

La gitana Serafina
porta randa en el brial
per a fer-li carotetes
al Jesuset de Nadal.
La llet calenteta
la boca cremant
i el bon Jesuset
xuclant i xuclant.

Ermita de Santa Anna, a Gandia.
Foto extreta d'aquesta pàgina web.

Si us ve de gust revisar les entregues anteriors d'aquest «Dietari inconstant», ho podeu fer des d'aquests enllaços:

Dietari inconstant, 1
Dietari inconstant, 2 
Dietari inconstant, 3

«ALS QUI ESTAN EN EDAT D'ENAMORAR-SE». MIREN AGUR MEABE

Fa uns mesos anunciava per ací mateix que treballava en la traducció d'una novel·la juvenil, titulada Què és l'amor, sinó...?, de la poeta i narradora basca Miren Agur Meabe. Es tracta d'un llibre inspirat en l'experiència de l'enamorament que viuen dos joves (Especial i Míster X) i que també narren, per separat, els seus protagonistes. Ara que la feina ha arribat a bon port, he tingut ocasió de fer unes preguntes a l'autora, Miren Agur Meabe, per conèixer-la un poquet millor, i perquè ens explique alguns aspectes interessants del seu llibre, que acabem de publicar a Edicions 96. El presentem a Ca Revolta (C. Santa Teresa, 10, València) el proper dimarts dia 3, a les 20 hores, en una conversa que l'editor i poeta Vicent Berenguer, i jo mateixa, mantindrem amb l'autora.

Miren Agur Meabe (Lekeitio, 1962). Narradora i poeta, coneix molt bé el món de l’edició, perquè va treballar durant molts anys com a cap de la línia de text d’una editorial basca. Ha rebut en tres ocasions el Premi Euskadi de Literatura Juvenil. En poques paraules, Miren Agur és una de les escriptores més valorades de les lletres basques. 

Pregunta: Si pogueres distanciar-te de la teua condició d’escriptorai situar-te al lloc dels lectors i de la crítica, què diries que tenen els teus llibres que aconsegueixen despertar admiració unànime?

Resposta: Gràcies per l’afalac, però l’admiració no és mai unànime... Bromes a banda, crec que una explicació podria ser que els lectors s’identifiquen amb els personatges o amb les veus narratives i que els temes que hi tracte són pròxims, sovint íntims, i les situacions resulten versemblants. D’altra banda, crec que el llenguatge també hi ajuda, perquè procure que l’expressió siga rica i acurada. 

P.: Fa uns anys vas deixar el teu treball d’editora per a dedicar-te exclusivament a la literatura. Es pot permetre una eixe luxe, escrivint en basc i més encara en els temps que corren? 

R.: És veritat que és un luxe, un luxe de pobre. Optar per l’escriptura professional és un pas arriscat, bonic perquè t’aproxima a la realització d’un somni, però dificultós, ja que cal dedicar-hi moltíssim temps i energia a activitats i encàrrecs complementaris. Al final no et queda quasi temps per a escriure; és la trista contradicció. De totes maneres, no canviaré el meu pla mentre puga anar pagant totes les factures... 

P.: Com tracten les institucions basques a les escriptores i els escriptors del teu país? I al sector del llibre en general?

R.: La figura dels escriptors s’ha revalorat molt en els últims anys gràcies a diversos convenis del Govern Basc amb Euskal Idazleen Elkartea (Associació d’Escriptors): un dels programes subvenciona les visites als centres escolars; un altre programa sufraga els diàlegs en clubs de lectura; etc. D’altra banda, l’Institut Etxepare treballa en dos fronts fonamentals, que són exportar la cultura basca (literatura, música i teatre) a l’exterior, i fomentar la traducció. Però el que cal subratllar és l’existència de multitud de grups populars de lectura que donen vida als llibres, petites cèl·lules que metabolitzen la literatura basca amb criteris exigents de qualitat.

P.: De Què és l’amor, sinó...? em va seduir, quan el traduïa, la teua manera d’escriure per a adolescents i joves, amb el seu mateix llenguatge, però sense oblidar temes de compromís social, de consciència crítica amb el món en el qual viuen. Com ho fas? És fàcil connectar amb la gent d’aquesta edat des d’uns temes en absolut superficials ni còmodes?

R.: L’adolescència és l’etapa en què comencem a ser conscients del món que ens envolta. Per això m’interessava descriure dues persones joves compromeses i solidàries. La idea seria una cosa així com «viure, però també per a alguna cosa». A alguns, els arriben els temes ecològics, de desigualtat social, immigració o pobresa, però a uns altres els basta amb el seu dia a dia... La connexió es produeix amb la gent més sensible, que és minoria, però, en general, sí que els agrada aquest llibre.

Aquesta és la portada des d'on s'inicia el relat d'Especial, que és el nom de la protagonista: una xicona amb caràcter, però també amb les inseguretats pròpies de la seua edat, i amb inclinacions literàries.

 

P.: També em va interessar i em va emocionar descobrir a la teua novel·la que allà hi havia la Miren Agur poeta, parlant alhora en vers i en prosa als joves. Podria ser arriscat i, tanmateix, al meu parer, la combinació dels dos gèneres funciona perfectament. Com ho ha encaixat el públic lector?

R.: Quan escrivia el llibre, sentia que la prosa se’m quedava curta per a expressar tots els matisos que pot abarcar l’amor: admiració, gratitud, inseguretat, zels, por a l’abandonament... Com que els capítols són molt breus, em va semblar un remat original afegir-hi poemes que n’explicaren o en contrastaren el contingut en un altre to. De vegades, una metàfora és més eloqüent. A més a més, això és una manera dissimulada de fer que la gent jove llija poesia. Jo faig broma amb ells dient-los que tenen dos llibres, l’un dins de l’altre, al preu d’un.

I aquesta és la portada per on accedim al relat del xic, de nom Míster X.
Disseny: Pau Àlvarez López, a partir d'alguns motius originals de Concetta Probanza,
que és l'autora de les il·lustracions interiors.

P.: El llibre es divideix en dues parts oposades també físicament: el relat de l’enamorament per part d’Especial (la xica) en una meitat; i en l’altra, el de Míster X (el xic). Una altra sorpresa per a mi: l’habilitat per a crear dos registres lingüístics diferents. Segons tu, hi ha molta diferència, en aquesta edat, entre la manera d’actuar d’ells i d’elles? 

R.: He intentat reflectir la diferència entre ells i elles, precisament, a través de les seues maneres de parlar. Ella és reflexiva i observadora, per la qual cosa s’expressa a través de frases curtes, utilitza comparacions i recorre a referències literàries. Ell és bromista i actiu, i el seu llenguatge és més bàsic i col·loquial. Em sembla que, en general, en aquella edat elles són més introspectives i donen més importància als assumptes del cor.

P.: La novel·la comença amb aquesta dedicatòria: «Als qui estan en edat d’enamorar-se». Té edat l’amor?

R.: Totes les edats són edats per a l’amor, d’ací la dedicatòria. Cada vegada que ens enamorem tornem a ser, en part, aquella joveneta o aquell xicon que vàrem ser, amb més experiència i saviesa, però amb la mateixa set.

Portada del butlletí 96milmotsmés, publicat per Edicions 96, on s'ha publicat l'entrevista a Miren Agur Meabe. Si voleu fullejar-lo complet (8 pàgines) hi podeu accedir còmodament des d'aquest enllaç d'issuu.

QUÈ ÉS L'AMOR, SINÓ...? Miren Agur Meabe

Miren Agur Meabe (Lekeitio, Biscaia, 1962) em va robar el cor el dia 21 de novembre de 2002, a València, en un acte organitzat pel PEN Català, quan la hi vaig sentir recitar aquest poema, que uns anys després vaig tenir la gosadia de traduir ací, a través de la versió al castellà que n'havia fet la mateixa autora:

Amb el permís d'Anna Gascon, i dels seus alumnes del taller de teatre «Amor a escena»,
faig meua també aquesta imatge preciosa caiguda del cel... Del de la terra, és clar!
Gràcies per la vostra feina, i endavant!

NOTES BREUS, 1

Ahir se'm va cremar un llençol.
El vaig cremar jo, amb la planxa.
Li vaig estampar un triangle color de pa torrat
per culpa de la tele.
Sempre tinc engegada la tele petita de la cuina
quan toca planxa:
un xiquet negre de la guerra
xuplava el pit de sa mare morta.
Se'm féu un nuc de pèl a la gola.

No se m'oblidarà:
la llet em va mullar el sostenidor.

El codi de la pell (selecció), Edicions 96, 2006.

Miren Agur Meabe, en una imatge del diari electrònic ARGIA.

Des d'aleshores he intentat no perdre-li el rastre com a escriptora. I la vida m'ha regalat el luxe de poder-la tenir entre una d'aquelles amistats que no s'acaben mai, a pesar que podem passar mesos sense veure'ns, i sense comunicar-nos, almenys aparentment. Ella sap que és, passe el que passe "la meva amiga: com un vaixell blanc".

Una imatge de la costa de Biscaia, presa durant una visita al País Basc,
el mes d'agost de 2009.

Miren Agur, a banda de poeta (i quina poeta!) ocupa en l'actualitat un lloc de referència dintre de la narrativa en basc. És especialment coneguda, i valorada, pels llibres dedicats a la gent jove. I en aquest àmbit és on, des de fa un temps, estic gaudint com una criatura, intentant traslladar al català el seu Zer da, ba, maitasuna?, a partir de la tradució, una altra vegada, de Miren Agur, publicada a Lóguez com a ¿Qué es el amor, sino...? Del llibre, em va captivar la manera com l'autora arriba a la sensibilitat dels adolescents sense desatendre els problemes del món, creant consciència, però sense adoctrinar, i presentant personatges intel·ligents, madurs i amb inquietuds artístiques que els fan summament atractius. Què és l'amor, sinó...? està narrat per dues veus, maquetades fins i tot de manera que s'encaren dintre del llibre: la d'una xicona i la d'un xicon, que descriuen la manera com se senten atrets, sense tenir-ne constatació de la reciprocitat, l'un per l'altre.

Trie com a petit tast aquest capítol narrat per ella, Especial de nom a la novel·la. El xic es diu Míster X. I espere poder anunciar aviat la publicació del llibre al complet.

Aquesta, i les il·lustracions que segueixen, són obra de Concetta Probanza. 

Estan reproduïdes, amb algunes imperfeccions que no he 

sabut evitar, a partir de l'edició castellana de Lóguez. 

També il·lustraran, sideuvol, Què és l'amor, sinó...? que preparem 

a Edicions 96.

L'HOME DEL SAC I JO

No puc dormir.

M’agradaria que entrara l’Home del Sac per la finestra, o que isquera de sota del meu llit. Un monstre que s’assemblara un poc a Míster X i se m’enduguera per l’aire entre els seus braços peluts.

El frec del llençol m’endureix el pit. El pressione amb les mans.

Se m’eriça el borrissol quan m’acaricie el ventre. M’imagine l’úter, una petita pera de color rosa col·locada al revés. 

Em palpe el front, el nas, els llavis, les orelles, els muscles, els braços, els malucs, el pubis, les cuixes, les natges.

I trobe a faltar una pell.

I una llengua.

I una veu per a completar l’esquema del plaer.

És que, per a mi, sense veu no hi ha amor. Mai no em seduirà un sonso. A mi l’amor m’entra per les orelles. A mi, que em donen paraules amb llum, no estrelles caribenyes, ni pomes d’or, ni pegassos eterns. Així és que, com no he d’estar-hi atrapada, amb la gràcia que té el meu xarrador? 

Vine, lletjot, juguem a subratllar-nos cos amb cos.

I si li trucara? Ni de broma! Si és mitjanit...!

Tastarem junts alguna vegada aquesta mistela calenta? A aquest pas, segur que se’ns fa agra.

Mentre observe les ombres que es filtren por les escletxes de la persiana, entre sospir i gemec, em ve... una reflexió.

Que és terrible que, a dos milions de xiquetes cada any, els amputen el clítoris i els llavis inferiors, sencers, o parcialment, amb trossos de llauna o de vidre. No puc entendre les raons d’aquesta tradició, acceptar els ritus d’aquesta fe salvatge, albirar el mínim rastre d’espiritualitat en aquesta brutalitat. 

Miren Agur Meabe: Què és l'amor, sinó...? Trad.: M. J. Escrivà

ADDENDA (juny de 2014)

Si teniu ganes de saber-ne més, del llibre i de la seua autora, podeu llegir una entrevista que li he fet, per al butlletí 96milmotsmés, des d'ací.