Dietari inconstant, 4 (Píndoles de Facebook)

Feia temps que no traslladava fins ací les entrades de Facebook que vaig seleccionant com a «píndoles» i arxivant en aquest bloc. L'últim apunt, inclòs a la 3a entrega, d'açò que he convingut amb mi mateixa a titular «Dietari inconstant», era de juny de l'any 2015. Des d'allà reprenc, doncs, aquest 4t capítol. Al ple de l'estiu tòrrid, per tant, que vàrem viure l'any passat. Almenys a la Safor. Versos; molta poesia. I dèries lingüístiques, i saraus culturals. En fi..., ja ho podeu imaginar: aquells complexos vitamínics que alimenten l'esperit.

La fotografia està presa, en realitat, un dia d'estiu de 2014, i no de 2015.
Però, vaja..., poc dalt o baix..., l'efecte visual de la llum color desert pot ser el mateix, amb un any només de diferència. 

1 d’agost de 2015

Abans de col·locar un llibre llegit (que m'ha colpit) al seu prestatge, hi torne moltes vegades, i en rellig fragments, i en revise els subratllats. És una manera de sentir-lo a prop durant més temps. En aquest cas, també puc sentir més a prop l'autora, que m'estime, per sort, més enllà encara de la literatura: Miren Agur Meabe. El que copie a continuació és una afirmació que em va sacsejar en el seu moment fins al punt que vaig témer que la Miren Agur hagués donat forma escrita a un dels meus pensaments recurrents:

«Ara ja sé que cap amor no podrà saciar-me mai: hi ha una mena de solitud que no es pot foragitar amb res.»  

Miren Agur Meabe: Un ull de vidre, Pamiela Argilaetxea - Pol·len edicions, 2015. (Traducció de Joan Elordi i Laia Noguera.)

Rotunda veritat commovedora que, tanmateix, incita al somni contrari: que tant de bo existisca una veritat paral·lela que la desmentirà algun dia.

Villa de Ves, Albacete, 1 de gener de 2015.

20 de setembre de 2015

AUS MIGRATÒRIES

Avui te n'has anat.
Les aus de cada vespre passen soles.

MjE, Tots els noms de la pena, Denes, 2002.
Amb l'amic Rafa Ferrer al pensament: per les passejades i les converses. 

 

Un perfil de la muntanyeta del castell de Bairén (Gandia) des del camí
de l'Alquria del Duc, venint des del Grau.
I una atzarosa il·lusió visual de dos avions amb els seus destins oposats
creuant-se al cel.

18 d'octubre de 2015
(Reflexió sociolingüística)

Fa un parell de setmanes, J. B. i jo vàrem caminar des de Parcent fins a Xaló, passant per Alcanalí; tres pobles contigus de la vall de Pop, la Marina Alta. Hi ha un camí, alternatiu a la carretera, que discorre entre bancals de vinyes i d'ametlers, que uneix els tres termes municipals. En un moment determinat ens vàrem despistar, però, afortunadament, a l'altura d'Alcanalí ens vàrem creuar amb una dona de mitjana edat, complexió atlètica, pell bronzejada, passejant un gosset: «per favor, senyora: per aquest camí arribem a Xaló?» «¿Cómo? [amb cara de perplexitat] Perdonen: Xaló...? Jo no entiendo...» «Xaló, sí, el poble, d’ací al costat». La senyora canvia la cara de perplexitat per una altra de pànic. Molt a pesar meu, intente aportar-hi alguna pista que facilite una mica de llum: «Sí, Jalón [buf!], Xaló...» «Oooohh, sí Jalon Valley es todo esto...!» Auxiliii! Em moro! Com ho hem pogut fer tan malament, amb aquesta població de procedència europea, que ni tan sols han après el nom del poble on viuen? Avancem alguns metres més i trobem, al mateix camí un amic bon coneixedor del terreny. Una casualitat bonica. Li contem el succeït lingüístic i ens explica que, a Alcanalí, en les últimes eleccions, el Partit Popular ha utilitzat, amb els residents estrangers (60% de la població), l'amenaça que els obligarien a parlar valencià si votaven Compromís. I a pesar d'això, PP i Compromís, segons dades d’internet, es varen quedar només a cinc vots de diferència, a favor del PP. L’alcaldia és actualment de Compromís. I la meua pregunta és: mamprendrem alguna vegada un pla seriós per integrar lingüísticament la població estrangera (fonamentalment anglesos i alemanys), i perquè conèixer la llengua del país que habiten siga un motiu de riquesa i d'orgull i no una amenaça?

Paisatge de vinyes recobert de ravenell (o ravanell, o ravenissa), amb el coll de Rates al fons. Terme d'Alcanalí (la Marina Alta.) Si els nostres conciutadans anglesos no reconeixen el topònim Xaló, i hi viuen a un parell de quilòmetres, com han de saber que aquestes flors que cobreixen els bancals que veuen cada dia es diuen ravenell? No sé què en penseu.
Jo ho trobe terrorífic.

21 de novembre de 2015

Divendres passat, 13 de novembre, celebràrem al Teatre Serrano de Gandia l'espectacle Visca la revolució!, dintre de la 19a edició de l'Homenatge a la paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals (CEIC) Alfons el Vell de Gandia. Hi participaren actors i actrius de les companyies Aiguamar Teatre, Lletraferits Comediants i de l'Escola Teatre Serrano. Gandia. I gràcies a la provocació dels guionistes-directors Ximo Vidal, Ignasi Moreno i Mariano Lloret, m'hi vaig estrenar en la faceta d'aprenent d'actriu, fent-hi el paper de Presentadora segrestada. Se m'hi pot veure en una foto, al costat de Ruth Palones, que aquesta sí que és una actriu com un campanar, de gran, i guapíssima, i que viu el teatre en cos i en ànima, i, clar, amb bona gent com tota aquesta era impossible no deixar-se engalipar pel cuquet (o verí?) del teatre.

Malauradament, l'atzar capriciós va fer que aquella mateixa nit, quan al Serrano representàvem el segrest del món de la cultura, i dels que la practiquen (practiquem), per part d'uns pallassos revolucionaris que pretenien canviar el món, i tothom ens hi deixàvem dur fins al més destarifat grotesc escènic, a París, uns bojos integristes provocaven la massacre terrorista que tothom coneixem ja per activa i per passiva. I per culpa d'aquesta fatídica coincidència vàrem decidir no fer públiques les imatges d'aquest nostre 'segrest' fictici, tan divertit, tan creatiu, tan crític, i amb tanta feina artística al darrere. No era just. Després d'una setmana de silenci dolorós, avui tornem a dir, ben alt, i amb tota l'energia positiva que el teatre convoca: «Visca la revolució!» I ho fem amb un somriure d'orella a orella. Gràcies, companyes i companys, per haver-ho fet possible.

Fotografia de Pere Millet-CEIC Alfons el Vell.
Asseguda, a la dreta de la imatge, Ruth Palonés.

25 de desembre de 2015

Pujàrem a l'ermita de santa Anna, de Gandia, a oir la Missa del Gall, seguint el ritual de ja fa uns quants anys, per sentir el fred de la nit, calvari amunt, i trobar el recolliment humil d'aquell recer de resistència cultural, lingüística i espiritual, que cadascú viu a la seua manera. Hi va cantar puntualment la sibil·la, de nom Alejandra en aquesta ocasió:

Portarà cascú escrit
en lo front el seu despit
les obres que haurà fet
d'on haurà cascú son dret. 

Breviari de la Seu de València, 1553.

Anit hi havia representants polítics (polítiques) de Gandia. Insòlit. A l'esplanada de fora, amb vistes a la ciutat i a la costa inflamada, hi havia una taula parada amb dolços i mistela i una lluna plena xafardera. A dintre encara cantàvem aquella nadala d'una ingènua sensualitat a mitjan camí entre les coses terrenals i les coses divines. Gràcies al pare escolapi, escriptor i assagista, Enric Ferrer Solivares, i a la gent que l'envolta, pel caliu, i per compartir tot això fins i tot amb els qui ens ho vivim amb el cor encongit dels incrèduls.

La gitana Serafina
porta randa en el brial
per a fer-li carotetes
al Jesuset de Nadal.
La llet calenteta
la boca cremant
i el bon Jesuset
xuclant i xuclant.

Ermita de Santa Anna, a Gandia.
Foto extreta d'aquesta pàgina web.

Si us ve de gust revisar les entregues anteriors d'aquest «Dietari inconstant», ho podeu fer des d'aquests enllaços:

Dietari inconstant, 1
Dietari inconstant, 2 
Dietari inconstant, 3

DIETARI INCONSTANT, 2 (Píndoles de Facebook)

En el lliurament anterior —el primer— d'aquest «Dietari inconstant» que va construint-se a partir d'algunes de les anotacions publicades prèviament a Facebook, em vaig quedar donant notícia d'un meló d'alger de la grandària d'una nou, fotografiat el dia 11 de maig de l'any 2014 al bancal familiar, mentre el meu pare em prevenia que no el mirara fixament, perquè es podia semar. Va arribar l'estiu; la miniatura de meló es va convertir en un senyor meló que ens vàrem cruspir —amb quasi total seguretat— en un dinar de diumenge, tot alegria fresca dins de casa, mentre el sol despietat de migdia elevava les temperatures exteriors a nivells infernals. Des del post del meló, em va semblar que alguns altres moments i alguns altres esdeveniments mereixien ser referits, per diversos motius —de vegades insignificants, d'altres transcendents...—, a la trepidant xarxa feisbuquera. Una selecció d'aquestes notes inconstants, escrites de juny a desembre de 2014, podria ser aquesta. Com sempre, en podeu llegir només aquell fragment que us resulte més atractiu. Van encapçalats per la data i la imatge respectives.

18 de juny de 2014

Aldonça, protagonista del relat Àngels de nata, vista i dibuixada per Javier, alumne de 3r B  del col·legi públic Gabriel Miró de Calp durant el curs 2013-2014. Magistral, veritat que sí?

Això va ser ahir al col·legi públic Gabriel Miró de Calp. Aldonça i jo  —que, no sé per què, el públic oient sempre diu que som la mateixa persona— ens hi trobàrem amb una multitud de criatures de 3r i de 4t de primària, heterogènies, curioses, inquietes, amb l'energia pròpia de l'edat, que s'ho sabien tot, absolutament tot del llibre Àngels de nata. Fins i tot, ja cap al final de l'hora llarga que els vaig tenir resistint la meua xerrameca, els vaig recordar, amb posat recitaire, el petit poema de Marc Granell culpable de l'existència d'aquesta història:

Un nen travessa

el carrer i troba

l'esquelet fet nata...

Hi vaig fer un silenci, més que res per provocar una miqueta d'intriga... I aleshores un xiquet alçà el braç mentre exclamava: «...de l'últim àngel!» Em va esborronar, el nano. I això que, en aquella biblioteca superpoblada, hi devia fer més de 30 graus de temperatura. Moltíssimes gràcies a la gent que ho vàreu fer possible. De cor.

02 de juliol de 2014

Fernando Escrivà Cardona, el meu pare.

No solc utilitzar Facebook per donar notícia d'assumptes familiars ni de circumstàncies personals. Crec que les intimitats mereixen ser respectades i guardar-se com el tresor intransferible que són. Però avui vull fer-hi una excepció. No per res extraordinari, i al mateix temps sí: perquè mon pare, avui, fa setanta-quatre anys; i perquè n'ha fet més de deu ja que va tornar a nàixer, després d'un problema de salut important. Simplement això: que he tingut ganes d'esbombar aquesta feliç quotidianitat familiar sense més mirament. I una curiositat: encara no fa un any li vaig dedicar una entrada al Passa la vida, que es titula «'Els anys serens': poema dedicat al meu pare», i és, amb diferència, la que té més visites enregistrades: quasi 1.300 ara mateix [avui, 5 de gener, en duu comptabilitzades 1.701]. Ell no en té ni idea, de què és això dels blocs, ni del Passa la vida. Avui, a l'hora del dinar, li ho explicaré.  

S’asseu damunt d’un tronc de taronger
a reposar el pes del compromís
amb els seus dies. Tragina la sort
d’alenar l’aire, el cansament que encara
la vida li reserva [...]

«Els anys serens», dins Flors a casa, 2007.

15 d'agost de 2014

Un raconet de la casa bonica de la Drova (Barx, la Safor) on vaig passar
tres setmanes del mes d'agost passat.

La casa buida, l'últim llibre de poesia de Jaume Perez Montaner té poemes que pesen un quintar, i versos dels que tallen la respiració: símptomes, per a mi, infal·libles que em demostren que estic davant d'una poesia de primera divisió. Venint de Jaume no m'estranya, perquè és un dels patriarques de les lletres catalanes. Aquest llibre ho ratifica. Podria haver triat molts altres poemes impactants. Però la pau reposada d'aquest que transcric (un trosset només) connecta amb el meu estat emocional actual. Gràcies per les estones d'alta tensió interior, Jaume.

[...] el degoteig només amb la rigor
exacta de les hores
d’una música fosca
que és un plany de partença

o és un plor d’arribada
sense record ni oblit,
sense horitzó,
o una terra remota i sense límits.

Jaume Pérez Montaner: «Serves, magranes» [fragment], La casa buida, 2014. 

17 de setembre de 2014

Imatge extreta del diari digital La Marina Plaza.

El desfici se'm menja, amb cada acció, cada text, cada article, cada foto, cada reacció i cada silenci que veig (o no veig) que circula per la xarxa des que dijous passat es va iniciar (mil vegades reiniciat) l'incendi al Montgó. I ara que alguns mitjans han ensenyat les consciències remogudes d'alcaldesses i polítics en general que tenen alguna responsabilitat/proximitat sobre el Parc Natural del Montgó, m'agradaria que férem una reflexió important: haurem de reconèixer que 20.000 cases-casetes-casiues-xalets-xaletassos i apartaments en un Parc Natural marquen —i no només visualment— la idiosincràsia d'un espai que en algun temps fou natural. Dic jo que alguna responsabilitat hauria de tenir, en els infortunis que devoren any rere any un espai com aquest, tota aquella gent que hi ha permès la superpoblació del maltractat Montgó, amb vistes (privilegiades, això sí) al nostre mar-mannà Mediterrani. I assumir-ne les conseqüències amb responsabilitat i amb eficàcia. És el mínim, que li devem, a la muntanya, després d'haver-la feta a miques.

30 de novembre 2014

 

Quedar-se a dormir un dissabte al Grau, a cals meus pares, a casa meua, significa començar a sentir l'endemà, des de les 10 del matí, l'olor de putxero al foc. I si l'oloreta de putxero es barreja amb el sorollet de la pluja caient a la terrassa, aleshores ja és com elevar-se fins a d'altres dimensions, però sense eixir del llit encara. Tinc ben clar que gaudiré d'aquest privilegi senzill mentre els bons déus m'ho permetran, i també, que no deixaré de ser-ne conscient, d'aquesta sort, ni un sol dia de la meua vida. Bon diumenge de pluja (per fi!).

08 de desembre 2014

Heus ací l'aspecte que té aquests dies cals meus pares. No hi caben més caixes, ni més cabassos de terra, ni més muntons de pedres, ni més ramells de cables empalmats. Amb els cables vàrem tenir anècdota memorable durant algunes hores seguides. Ma mare és la cap d'operacions betlemístiques, a casa. Ho fa tot, excepte manipular les connexions elèctriques que il·luminen les casetes, que fan que rode la sénia, que l'aigua córrega pel riu, que la xemeneia traga fum, que giren les aspes del molí... En fi, aquests petits detalls que necessiten una xarxa de cables perfectament connectats per sota de l'estructura que suporta el pessebre. Doncs bé: mon pare connecta cables, en prova la connexió i...: plaaf! Se'n va la llum de tota casa. Ha saltat l'automàtic. Ma mare és l'encarregada, a una distància prudencial de la zona O de les explosions, de tornar a donar la llum. Mon pare torna a provar...: plaaf!, una altra vegada falla l'operació. Així fins a set o vuit vegades, i mon pare ja comença a desenquetar-se, i quan ell es desenqueta renega, blasfema... Per fi lleva un tros de cinta aïllant, connecta el niu de cables d'una altra manera... «A vore ara...». Ma mare, amb els dits tapant-se les orelles, se'n va cap a la caixa de la llum. No salta l'automàtic. Mon pare, des de l'habitació impracticable del betlem: «ja està!» I ma mare, des de dins de casa: «ja està?, com que ja està...? Espera't primer que jo ho veja!» Això és una encarregada d'obres i la resta, futilitats.

29 de desembre 2014. A la memòria d'Adelina Bataller.

Adelina Bataller, al centre de la foto, asseguda entre Joan Climent [a la seua dreta] i Joan Fuster [a l'esquerra], en un acte cultural de l'Ateneo Juvenil de Gandia, en els primers anys 60. La imatge està extreta del llibre d'Ignasi Mora: Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX. Edicions 96, 2014). Pertany a l'arxiu familiar Climent-Bataller.

Aquest matí ha mort Adelina Bataller, amb 81 anys d'edat i una vida al darrere valenta, complexa, molt intensa. Possiblement, si algú ha sentit el nom d'Adelina ha sigut per estar indissolublement lligat al del poeta Joan Climent. Però Adelina Bataller fou una dona avançada al seu temps, llicenciada en Geografia i Història (una de les primeres dones llicenciades de la Safor, segur); locutora de Ràdio Gandia amb només 14 anys, professora d'ensenyament mitjà fins a la seua jubilació, i una activista cultural insòlita —juntament amb Josep Rausell o Joan Climent— en uns anys on a Gandia regnaven només penombres i penombres. Al llibre de la historiadora i escriptora Isabel Canet, Or i vellut. Retrats de dones de Gandia (Ajuntament de Gandia, 2007) n'apareix una semblança en un capítol titulat «Adelina Bataller Bataller: la veu de la ràdio»: un dels pocs textos escrits dedicats exclusivament a ella.

El paràgraf precedent fou —amb alguna variació incorporada ara— el que vaig publicar a Facebook. Aleshores no vaig considerar convenient compartir aquests apunts que m'abelleix mostrar ara:

Vaig visitar Adelina el dia de Nadal, a sa casa, i ara entenc que ens hi vàrem acomiadar, des de la poca lucidesa serena que li quedava. Estava asseguda a la seua butaca del menjador. Fins i tot amb la roba d'anar per casa era una dona elegant i respectable. Aquell dia estava lúcida i tranquil·la i em va confessar que es trobava cansada, que es trobava sola perquè havia perdut l'interès per tot el que l'envoltava. Que la seua gent no l'havia deixada mai sola, però que ella ja no tenia ganes de viure més. Es va negar a dir la paraula morir, per respecte a mi, crec. Amb els dits seus i meus vàrem fer comptes dels anys que tenia, i, sí, vàrem arribar a la conclusió que n'havia viscut molts. Em mirava amb aquell somriure burleta de bellíssima senyora que Adelina fou. Després es va sentir fatigada, i em va demanar disculpes per no haver-se'm pogut mostrar en un estat millor. Em va fer prometre que tornaria un altre dia només perquè li donara l'oportunitat de rebre'm en millors condicions. Li ho vaig prometre, alhora que, a mesura que ens acomiadàvem a la porta, agafades del braç, jo demanava a algun déu pietós que no li donara temps d'empitjorar més. Avui, 29 de desembre, quan m'han trucat per a comunicar-me la notícia trista, he donat gràcies a aquell déu just perquè Adelina ha acabat els seus dies amb la mateixa dignitat amb què els va viure.

06 de gener de 2015

Marca de PR en un marge del camí que puja des de Parcent fins al Coll de Rates, al límit entre les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa. Desembre de 2014.

 

Dedicat a Josep Bertomeu Moll, amic i company de caminades.

Vull acabar aquestes notes mirant cap endavant. Els Reis d'Orient han passat per casa, fidels com cada any. I com cada any també, han vingut carregats. No em ruboritze quan dic que jo encara crec en els Reis d'Orient. Com crec en totes aquelles coses que ens fan somniar en una vida més bonica. La dimensió del somni, de la imaginació, de la invenció conviuen amb la realitat, i ens alimenten d'energia. Jo crec en totes aquelles coses que ens aporten energia individual i col·lectiva, i ens ajuden a ser més feliços i a fer més feliç la gent que ens importa. Ses Majestats —les d'Orient, eh?— m'han dut una tele petita per poder veure pel·lícules quan algun cap de setmana em trasllade a cals meus pares del Grau. Però, allà dintre de mi, jo els he demanat una cosa més bàsica, punt de partença de totes les altres: camins, camins i camins... Que en siguen molts, també per a vosaltres, i ens siguen rics, així com aquells, plens d'aventures, plens de coneixences.