En el lliurament anterior —el primer— d'aquest «Dietari inconstant» que va construint-se a partir d'algunes
de les anotacions publicades prèviament a Facebook, em vaig quedar
donant notícia d'un meló d'alger de la grandària d'una nou, fotografiat
el dia 11 de maig de l'any 2014 al bancal familiar, mentre el meu pare
em prevenia que no el mirara fixament, perquè es podia semar. Va arribar
l'estiu; la miniatura de meló es va convertir en un senyor meló que ens
vàrem cruspir —amb quasi total seguretat— en un dinar de diumenge, tot
alegria fresca dins de casa, mentre el sol despietat de migdia elevava
les temperatures exteriors a nivells infernals. Des del post del meló, em va semblar que alguns altres moments i
alguns altres esdeveniments mereixien ser referits, per diversos motius —de vegades insignificants, d'altres transcendents...—, a la trepidant xarxa
feisbuquera. Una selecció d'aquestes notes inconstants, escrites de juny a desembre de 2014, podria ser aquesta. Com sempre, en podeu llegir només aquell fragment que us resulte més atractiu. Van encapçalats per la data i la imatge respectives.
18 de juny de 2014
 |
| Aldonça,
protagonista del relat Àngels de nata, vista i dibuixada per Javier,
alumne de 3r B del col·legi públic Gabriel
Miró de Calp durant el curs 2013-2014. Magistral, veritat que sí? |
Això va ser ahir al col·legi públic Gabriel Miró de Calp. Aldonça i jo —que, no sé per què, el públic oient sempre diu que som la mateixa
persona— ens hi trobàrem amb una multitud de criatures de 3r i de 4t
de primària, heterogènies, curioses, inquietes, amb l'energia pròpia de
l'edat, que s'ho sabien tot, absolutament tot del llibre Àngels de nata. Fins i tot, ja
cap al final de l'hora llarga que els vaig tenir resistint la meua xerrameca, els vaig recordar, amb posat recitaire, el petit
poema de Marc Granell culpable de l'existència d'aquesta història:
Un
nen travessa
el carrer i troba
l'esquelet fet nata...
Hi vaig fer un
silenci, més que res per provocar una miqueta d'intriga... I aleshores
un xiquet alçà el braç mentre exclamava: «...de l'últim àngel!» Em va
esborronar, el nano. I això que, en aquella biblioteca superpoblada, hi
devia fer més de 30 graus de temperatura. Moltíssimes gràcies a la gent que ho vàreu fer possible. De cor.
02 de juliol de 2014
 |
| Fernando Escrivà Cardona, el meu pare. |
No solc utilitzar Facebook per donar notícia d'assumptes
familiars ni de circumstàncies personals. Crec que les intimitats
mereixen ser respectades i guardar-se com el tresor intransferible que
són. Però avui vull fer-hi una excepció. No per res extraordinari, i al
mateix temps sí: perquè mon pare, avui, fa setanta-quatre anys; i perquè
n'ha fet més de deu ja que va tornar a nàixer, després d'un problema de
salut important. Simplement això: que he tingut ganes d'esbombar
aquesta feliç quotidianitat familiar sense més mirament. I una
curiositat: encara no fa un any li vaig dedicar una entrada al Passa la
vida, que es titula «'Els anys serens': poema dedicat al meu pare», i
és, amb diferència, la que té més visites enregistrades: quasi 1.300 ara
mateix [avui, 5 de gener, en duu comptabilitzades 1.701]. Ell no en té ni idea, de què és això dels blocs, ni del Passa
la vida. Avui, a l'hora del dinar, li ho explicaré.
S’asseu damunt d’un tronc de taronger
a reposar el pes del compromís
amb els seus dies. Tragina la sort
d’alenar l’aire, el cansament que encara
la vida li reserva [...]
«Els anys serens», dins Flors a casa, 2007.
15 d'agost de 2014
 |
Un raconet de la casa bonica de la Drova (Barx, la Safor) on vaig passar
tres setmanes del mes d'agost passat.
|
La casa buida, l'últim llibre de poesia de Jaume Perez Montaner
té poemes que pesen un quintar, i versos dels que tallen la respiració:
símptomes, per a mi, infal·libles que em demostren que estic davant
d'una poesia de primera divisió. Venint de Jaume no m'estranya, perquè
és un dels patriarques de les lletres catalanes. Aquest llibre ho
ratifica. Podria haver triat molts altres poemes impactants.
Però la pau reposada d'aquest que transcric (un trosset només) connecta amb el meu estat emocional
actual. Gràcies per les estones d'alta tensió interior, Jaume.
[...] el degoteig només amb la rigor
exacta de les hores
d’una música fosca
que és un plany de partença
o és un plor d’arribada
sense record ni oblit,
sense horitzó,
o una terra remota i sense límits.
Jaume Pérez Montaner: «Serves, magranes» [fragment], La casa buida, 2014.
17 de setembre de 2014
 |
| Imatge extreta del diari digital La Marina Plaza. |
El
desfici se'm menja, amb cada acció, cada text, cada article, cada foto,
cada reacció i cada silenci que veig (o no veig) que circula per la
xarxa des que dijous passat es va iniciar (mil vegades reiniciat)
l'incendi al Montgó. I ara que alguns mitjans han ensenyat les
consciències remogudes d'alcaldesses i polítics en general que tenen
alguna responsabilitat/proximitat sobre el Parc Natural del Montgó, m'agradaria que férem una reflexió important: haurem de reconèixer que 20.000 cases-casetes-casiues-xalets-xaletassos
i apartaments en un Parc Natural marquen —i no només visualment— la
idiosincràsia d'un espai que en algun temps fou natural. Dic jo que
alguna responsabilitat hauria de tenir, en els infortunis que devoren
any rere any un espai com aquest, tota aquella gent que hi ha permès la
superpoblació del maltractat Montgó, amb vistes (privilegiades, això sí)
al nostre mar-mannà Mediterrani. I assumir-ne les conseqüències amb
responsabilitat i amb eficàcia. És el mínim, que li devem, a la
muntanya, després d'haver-la feta a miques.
Quedar-se a
dormir un dissabte al Grau, a cals meus pares, a casa meua, significa
començar a sentir l'endemà, des de les 10 del matí, l'olor de putxero al
foc. I si l'oloreta de putxero es barreja amb el sorollet de la pluja
caient a la terrassa, aleshores ja és com elevar-se fins a d'altres
dimensions, però sense eixir del llit encara. Tinc ben clar que gaudiré
d'aquest privilegi senzill mentre els bons déus m'ho permetran, i també,
que no deixaré de ser-ne conscient, d'aquesta sort, ni un sol dia de la
meua vida. Bon diumenge de pluja (per fi!).
Heus
ací l'aspecte que té aquests dies cals meus pares. No hi caben més
caixes, ni més cabassos de terra, ni més muntons de pedres, ni més
ramells de cables empalmats. Amb els cables vàrem tenir anècdota
memorable durant algunes hores seguides. Ma mare és la cap d'operacions
betlemístiques, a casa. Ho fa tot, excepte manipular les connexions
elèctriques que il·luminen les casetes, que fan que rode
la sénia, que l'aigua córrega pel riu, que la xemeneia traga fum, que
giren les aspes del molí... En fi, aquests petits detalls que necessiten
una xarxa de cables perfectament connectats per sota de l'estructura
que suporta el pessebre. Doncs bé: mon pare connecta cables, en prova la
connexió i...: plaaf! Se'n va la llum de tota casa. Ha saltat
l'automàtic. Ma mare és l'encarregada, a una distància prudencial de la
zona O de les explosions, de tornar a donar la llum. Mon pare torna a
provar...: plaaf!, una altra vegada falla l'operació. Així fins a set o
vuit vegades, i mon pare ja comença a desenquetar-se, i quan ell es
desenqueta renega, blasfema... Per fi lleva un tros de cinta aïllant,
connecta el niu de cables d'una altra manera... «A vore ara...». Ma mare,
amb els dits tapant-se les orelles, se'n va cap a la caixa de la llum.
No salta l'automàtic. Mon pare, des de l'habitació impracticable del
betlem: «ja està!» I ma mare, des de dins de casa: «ja està?, com que ja
està...? Espera't primer que jo ho veja!» Això és una encarregada
d'obres i la resta, futilitats.
29 de desembre 2014. A la memòria d'Adelina Bataller.
Adelina
Bataller, al centre de la foto, asseguda entre Joan Climent [a la seua
dreta] i Joan Fuster [a l'esquerra], en un acte cultural de l'Ateneo
Juvenil
de Gandia, en els primers anys 60. La imatge està extreta del llibre d'Ignasi Mora: Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX. Edicions 96, 2014). Pertany a l'arxiu familiar Climent-Bataller.
Aquest matí ha mort Adelina Bataller, amb 81 anys d'edat i una vida al darrere valenta, complexa, molt intensa. Possiblement, si algú ha sentit el nom d'Adelina ha sigut per estar indissolublement lligat al del poeta Joan Climent. Però Adelina Bataller fou una dona avançada al seu temps, llicenciada en Geografia i Història (una de les primeres dones llicenciades de la Safor, segur); locutora de Ràdio Gandia amb només 14 anys, professora d'ensenyament mitjà fins a la seua jubilació, i una activista cultural insòlita —juntament amb Josep Rausell o Joan Climent— en uns anys on a Gandia regnaven només penombres i penombres. Al llibre de la historiadora i escriptora Isabel Canet, Or i vellut. Retrats de dones de Gandia (Ajuntament de Gandia, 2007) n'apareix una semblança en un capítol titulat «Adelina Bataller Bataller: la veu de la ràdio»: un dels pocs textos escrits dedicats exclusivament a ella.
El paràgraf precedent fou —amb alguna variació incorporada ara— el que vaig publicar a Facebook. Aleshores no vaig considerar convenient compartir aquests apunts que m'abelleix mostrar ara:
Vaig visitar Adelina el dia de Nadal, a sa casa, i ara entenc que ens hi vàrem acomiadar, des de la poca lucidesa serena que li quedava. Estava asseguda a la seua butaca del menjador. Fins i tot amb la roba d'anar per casa era una dona elegant i respectable. Aquell dia estava lúcida i tranquil·la i em va confessar que es trobava cansada, que es trobava sola perquè havia perdut l'interès per tot el que l'envoltava. Que la seua gent no l'havia deixada mai sola, però que ella ja no tenia ganes de viure més. Es va negar a dir la paraula morir, per respecte a mi, crec. Amb els dits seus i meus vàrem fer comptes dels anys que tenia, i, sí, vàrem arribar a la conclusió que n'havia viscut molts. Em mirava amb aquell somriure burleta de bellíssima senyora que Adelina fou. Després es va sentir fatigada, i em va demanar disculpes per no haver-se'm pogut mostrar en un estat millor. Em va fer prometre que tornaria un altre dia només perquè li donara l'oportunitat de rebre'm en millors condicions. Li ho vaig prometre, alhora que, a mesura que ens acomiadàvem a la porta, agafades del braç, jo demanava a algun déu pietós que no li donara temps d'empitjorar més. Avui, 29 de desembre, quan m'han trucat per a comunicar-me la notícia trista, he donat gràcies a aquell déu just perquè Adelina ha acabat els seus dies amb la mateixa dignitat amb què els va viure.
06 de gener de 2015
 |
| Marca de PR en un marge del camí que puja des de Parcent fins al Coll de Rates, al límit entre les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa. Desembre de 2014. |
Dedicat a Josep Bertomeu Moll, amic i company de caminades.
Vull acabar aquestes notes mirant cap endavant. Els Reis d'Orient han passat per casa, fidels com cada any. I com cada any també, han vingut carregats. No em ruboritze quan dic que jo encara crec en els Reis d'Orient. Com crec en totes aquelles coses que ens fan somniar en una vida més bonica. La dimensió del somni, de la imaginació, de la invenció conviuen amb la realitat, i ens alimenten d'energia. Jo crec en totes aquelles coses que ens aporten energia individual i col·lectiva, i ens ajuden a ser més feliços i a fer més feliç la gent que ens importa. Ses Majestats —les d'Orient, eh?— m'han dut una tele petita per poder veure pel·lícules quan algun cap de setmana em trasllade a cals meus pares del Grau. Però, allà dintre de mi, jo els he demanat una cosa més bàsica, punt de partença de totes les altres: camins, camins i camins... Que en siguen molts, també per a vosaltres, i ens siguen rics, així com aquells, plens d'aventures, plens de coneixences.
