Poesia a la ràdio: Joan Fuster

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és.

La casa sota la lluna va començar a emetre's el dia 11 d'octubre de l'any passat, i, tres mesos després, podia haver escollit qualsevol altra gravació per compartir-la ací. Però he pensat que aquest poema de Joan Fuster era oportuníssim per recordar que el proppassat 25 de gener es va inaugurar a Sueca el Museu Joan Fuster, quasi vint-i-cinc anys després de la seua mort. I això és, objectivament, una bona notícia per a la cultura catalana en general, i un esdeveniment extraordinari que encara ens costa de creure al País Valencià. 

Amb aquests versos radiofònics ho vull celebrar amb vosaltres en veu alta. 

La música que acompanya la secció és «Petita festa», el poema de Li Bai musicat i interpretat per Toti Soler, en companyia de Gemma Humet. Escolteu-li ací complet, si us ve de gust. És un joia.

CRIATURA DOLCÍSSIMA, 10

Record et dius, amor, record o vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius silenci.

Record et sent, amor, en cada tebi
naixement d'un record, i edat excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.

Record o espina lenta, amor, et pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l'amor, amor, on visc ara.

Escrit per al silenci, 1954 
Inclòs a l'antologia Joan Fuster recitable, publicat a Edicions 96 l'any 2016.

«L’Espai Joan Fuster de Sueca guarda l’arxiu documental de l’escriptor valencià», diu la notícia de la inauguració del Museu Joan Fuster, publicada per Ara.cat, on el redactor, Salvador Almenar, també observa que «Tot i que han sigut el govern de Ximo Puig i l’Ajuntament de Sueca governat per Compromís els que han precipitat l’obertura, el PP també ha col·laborat a posar-lo en marxa, tot i que sense fer-ne publicitat.» Fotografia: J. Soler / ACN

Fins i tot a El Mundo es feren ressò de l'esdeveniment cultural, que podeu llegir ací, si voleu. Fotografia: José Cuéllar

«Existeixen referències físiques i coordenades espacials que ens permeten relacionar-les de forma ràpida i directa amb un fet o moment històric o bé amb un personatge cabdal per a l'esdevenir de la societat. El número 10 del carrer de Sant Josep de Sueca (la Ribera Baixa) és un d'aquests punts. Allí va nàixer i va desenvolupar tota la seua trajectòria vital i professional un dels intel·lectuals més importants del segle XX, Joan Fuster, qui després d'anys de retards i no pocs entrebancs rep el merescut reconeixement institucional amb la inauguració del Museu Joan Fuster.»

El Punt Avui: «Fuster torna a casa seua». Per Tere Rodríguez

Joan Fuster en una imatge d'arxiu.

 

El mateix mitjà hi destacava, el dia de la inauguració, que «En el marc del seu discurs, [el president de la Generalitat Valenciana, Ximo] Puig ha traslladat als responsables del museu i a les institucions municipals el suport del seu govern, assenyalant que és un executiu que “se sent fusterià”, afegint tot seguit que és conscient que aquesta afirmació no li comportaria “cap alegria”.»

Diari de Balears subratlla en la seua crònica que «Aquest museu s’ha inaugurat vint-i-cinc anys després de la mort de Joan Fuster i vint-i-dos anys després de signar el conveni amb el qual es reformaria la casa de Fuster per convertir-la en museu».

Levante-EMV, que no practica la llengua de Joan Fuster —si no és tirant de traductor automàtic—, es va fer ressò de les paraules del conseller d'Educació i Cultura (entre altres àrees) Vicent Marzà: «El conseller Marzà quiso destacar que "después de dos décadas de bloqueo del proyecto por parte del antiguo gobierno, el Espai Joan Fuster abre las puertas al mundo gracias a una confluencia de esfuerzos por parte de la Generalitat, el Ayuntamiento de Sueca, la Biblioteca de Cataluña [sic] y la Cátedra Joan Fuster de la Universitat de València". Así mismo, el conseller señaló, que el museo "honra la memoria del pueblo, escondida muchos años en los cajones del olvido" y, además, ayuda a "ensanchar las mentes"».  Joan R. Gimeno Martín

Arxiu Espai Joan Fuster.

A Las Provincias, secció Cultura, varen resoldre la notícia en dotze línies. Xica, total..., per quedar bé, tampoc calia, eh? Està clar que no eren amics, Fuster i aquest diari. A l'edició comarcal de la Ribera varen tenir una mica més de vergonya, i la notícia, farcida de generalitats desganades, deia que «En la exposición permanente, el visitante podrá ver una selección del legado fusteriano de obras artísticas, una muestra breve e indicativa del archivo que informa sobre su vida, las relaciones epistolares y el método de trabajo del escritor; todos los escritos de Fuster que aparecen en monografías suyas y los trabajos editados sobre él y las revistas que dirigió, además de un mural donde se reproducen aquellas cabeceras en las que colaboró.

Maria Josep Serra, en el seu article a El País, reprodueix aquesta màxima del pensador de Sueca: «Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és ser Joan Fuster». Fotografia: Mònica Torres

I per acabar, a punt està d'entrar-nos un enfit d'alegries, perquè, segons Vilaweb: «Coincidint amb la inauguració del museu, l'AVL [Acadèmia Valenciana de la Llengua] declararà el 2022 Any Joan Fuster per a commemorar el centenari del seu naixement.» Si és que... tot arriba. De vegades no en l'ordre lògic en què haurien d'esdevenir-se les coses. Però, en fi... Ho deixarem així: tot arriba.

TRES VOLTES REBEL. CORRELLENGUA 2014

Imatge extreta de la xarxa.

El meu desert et mira, fit a fit,
i sóc només aquest esguard que resta
vivint de set, contra el pou de l’oblit.
 
Maria-Mercè Marçal: La germana, l'estrangera
1985 (1a edició).
Inclòs a Llengua abolida (1973-1988), Poesia 3i4,
València, 1989.
 

Divendres 27 de setembre va tenir lloc a Gandia el ja tradicional Correllengua una iniciativa popular anual que se celebra en nombrosos pobles i ciutats de tots els territoris de llengua catalana, de caràcter festiu, pedagògic i reivindicatiu, i que tracta de mostrar la vitalitat de la llengua i fomentar-ne l'ús social. Aquest any he tingut l'honor de ser-ne la portadora de la flama, i de redactar i llegir el tradicional manifest amb què es clou la cercavila. El Correllengua homenatja cada any un personatge destacat del món de la cultura catalana. En aquest 2014 ha sigut l'escriptora Maria-Mercè Marçal. Reproduïsc a continuació el text que ahir vaig llegir a la plaça del Rei en Jaume, de Gandia.

A la plaça del Rei en Jaume, de Gandia, moments abans de la lectura del text-manifest.
Foto extreta de la notícia publicada a Saforinformatiu.es

Gràcies a l’organització del Correllengua; per haver pensat en Maria-Mercè Marçal, per haver pensat en mi per a recordar-la, i sobretot, perquè gràcies a això estic segura que hi deu haver gent, fins i tot periodistes, que sentiran per primera vegada el nom d’una de les poetes catalanes més significatives i més influents de la literatura catalana contemporània.

I és que els prolegòmens informatius no foren, precisament, d'allò més encertats. Ahir, divendres 26 de setembre, el diari Levante-EMV, publicava una nota on es podia llegir això:

«...la figura homenajeada en esta edición será Maria-Mercè Marçal (Barcelona 1952-1998) que fue una poetisa [la paraula fa por, i per on passa deixa ja un rastre de caspa], catedrática [de llengua i de literatura catalanes, sí], narradora y traductora, además de activista feminista, lesbiana, nacionalista catalanista y comunista y por un tiempo, editora». Uf! Impacta tot això junt, eh...? Però tot és estrictament correcte. Pobre i vistoset..., però correcte.

Ho diu, literalment, però en valencià/català, la Viquipèdia [en una pàgina que recomane, si voleu fer-vos una idea ràpida, però molt completa de qui és Maria-Mercè Marçal]. Allà s’aclareix que, a pesar d’haver nascut a Barcelona, M. M. Marçal es considerava d’Ivars d’Urgell, un poble de Lleida on va passar la infantesa. A Ivars la recorden des de fa anys amb un premi literari que porta el seu nom.

Monument dedicat a la dona de les tres M.
La imatge està extreta de Wikiloc: «Ruta literària Maria-Mercè Marçal» a Ivars d'Urgell.

El fet de ser «lesbiana» ens importa des del punt de vista literari, exclusivament, perquè és la primera vegada en la literatura catalana que una escriptora tracta el tema de l’amor entre les dones des de la vivència pròpia. 

M'endinso pel paisatge del teu cos
i em trobo quan l'amor et fa de plata.
I, al punt on Mai comença a ser el teu nom,
se'm menja viva el teu mirall voraç,
i jo et menjo, i em menjo el teu desig
i el meu, que em fiblen amb dents de tempesta.

«Mai» és el títol del poema, inclòs a La germana, l'estrangera, i també el nom de l'estimada.


Va coordinar durant alguns anys la secció de feminisme de la Universitat Catalana d’Estiu. Impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va traduir autores franceses com Yourcenar, Colette, i amb Monika Zgustovà, poetes russes com Anna Akmàtova i Marina Tsvetàieva; unes lectures, les d’aquestes dues russes que, personalment, em van causar una gran commoció, dintre dels meus interessos poètics.

L’any 1993 va impartir una conferència en un dels cursos de la Universitat d’Estiu de Gandia: «La dona i l’escriptura». Aquella fou l’única vegada que la vaig veure i la vaig escoltar, en persona, i em vaig atrevir a saludar-la.

A la X edició de la Universitat d'estiu de Gandia, vaig assistir a la ponència impartida per M. M. Marçal, titulada «La dona i l'escriptura», i molt amablement em va dedicar un exemplar del seu Llengua abolida, que havia publicat quatre anys abans.

Va morir amb només 45 anys (una injustícia i una crueltat com tantes altres de dimensions incommensurables). Abans se li concedí la Medalla d’Honor de Barcelona.

A Gandia, dels del CEIC Alfons el Vell, se li dedicà el II Homenatge a la paraula, 20 de novembre de 1998, un recital col·lectiu a la seua memòria, coordinat per Teresa Pascual i Lluïsa Julià

I dit això, crec que on es va definir millor ella mateixa va ser en un poema que, feliçment, és recordat i repetit i cantat (en coneixeu la versió de Mirna?) i pres com a proclama: la «Divisa» que l’organització del Correllengua ha tingut el bon gust d’estampar en aquestes samarretes que es poden adquirir al Casal Jaume I de Gandia:

DIVISA 

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Cau de llunes, Proa, Barcelona, 1977 (1a edició).

Quan, fa ja alguns anys, vaig arribar a la Facultat de Filologia de València, la primera cosa que vaig aprendre va ser va ser cridar, amb una cadència més o menys rítmica, allò de «bote bote bote, feixista qui no bote». I també «fora, feixistes, de la universitat...!». Aquell curs 86-87 tinguérem poques classes, però fora de les aules vaig aprendre molt. Va ser l’any de la gran descoberta de la poesia actual en català, que a penes havia llegit fins aleshores. Hi va haver dos llibres que ara ben bé podria dir que em varen canviar la vida: Presoners d’un parèntesi, del nostre Josep Piera d’ací al costat, de la Drova, i de més enllà. Era una faula grotesca que recreava una fira (aquesta nostra...?) però en el fons parlava de les ànsies de llibertat i de l’olor a tuf que encara es podia ensumar en una atmosfera postfranquista (el llibre és de l’any 1978). Tan actual en aquell curs en què cantàvem botant allò de «fora, feixistes, de la universitat...», i tan actual encara.

Capçalera de la pàgina de l'escriptora a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

L’altre llibre es deia La germana, l’estrangera, i l’havia escrit una dona de la qual aleshores només sabia que es deia Maria-Mercè Marçal (la dona de les tres M). No vaig tardar gens a saber que estava davant d’un dels noms més importants, més influents i que provocaria un trasbals més intens en la nostra poesia més recent (Piera i Marçal foren companys de generació, per cert). He dit un nom, i no he dit encara «una dona», perquè Maria-Mercè Marçal, en primer lloc, s’ha de considerar i sospesar fora de valoracions de gènere. Després, ja sí; després s’ha de dir que aquesta poeta, narradora, traductora i abanderada —crec que ella n'era ben conscient— de la causa feminista, va ser —ho és encara, perquè les paraules no moren—, per davant de tot, una poeta descomunal que va fer de la seua insistència a visibilitzar la causa feminista el seu motor literari. Ens hi atrapa l’honestedat, la seua bella sinceritat poètica en favor de les llibertats que reclamava i de les passions que defensava i proclamava: la llibertat d’estimar, la passió per l’escriptura, la passió per la llengua, pel país, la literatura feta per altres dones, la tradició poètica popular...

Llegir Marçal i sentir aquella llibertat excitant, enmig de l’avinguda de Blasco Ibáñez, el trànsit detingut d'automòbils, i les consciències inquietes va ser tota una mateixa cosa: «bote, bote, bote, feixista qui no vote...». 

Portada del llibre editat pel CEIC Alfons el Vell amb motiu del II Homenatge a la Paraula, dedicat a la memòria de Maria-Mercè Marçal (novembre de 1998).
Autora de la il·lustració: Lluïsa Lloret.

I ara, 27 de setembre de 2014, un grapat d’anys després d’allò, em correspondria començar a enumerar totes les llibertats que el govern reaccionari que va guanyar —legítimament— a les últimes eleccions estatals, autonòmiques i a les locals, s’ha encarregat d’anar dinamitant, una a una:

—Atacs a la llengua en el context de les retallades socials. No els agrada la llei d'immersió, s’han tret de sota mànega una llei, dita Wert, que no durarà ni una rosà, però que mentrestant va minant l’ànim i les energies de tota la comunitat educativa; el Decret de Tractament Integrat  de Llengües a les Illes, que ara, per cert, el TCJ els ha tombat: impressionant i admirable, la resposta a les Illes,  de tota la comunitat educativa.

—Agressions i impunitat en tants llocs: les més recents i més pròximes, les Trobades d'Escoles en Valencià a Benirredrà. 

—Han enverinat, han devaluat i han manipulat els mitjans de comunicació públics que tenien al seu servei, fins que els han tancat; ens han censurat la TV3 i Catalunya Ràdio, i amb això, la llibertat informativa, en ple segle XXI...

Una de les imatges festives de la cercavila del Correllengua, amb el grup de danses Roda i Volta ballant en un dels carrers del recorregut. També hi havia amenitzant el trajecte la Muixeranga de la Safor i el Grup de Dolçainers i Tabaleters el Rebrot.
La foto és de l'amiga Júlia Llorca Tauste, que n'ha fet un reportatge preciós que li agraïsc de cor.

I, sincerament, no tinc ganes de continuar repassant més despropòsits... Diuen que tot això ho fan avalats per una majoria que ha confiat en ells. El que no diuen és que la majoria real és la que no ha confiat ni en ells ni en ningú, i opta per abstenir-se de dipositar una papereta dins d’una urna que no podrà contra tanta impotència i tanta degradació democràtica. Però les coses canviaran prompte, n'estic segura. Sabeu quin és el motiu principal pel qual no tinc ganes d’enumerar tots i cadascun dels despropòsits amb què ens constreny el partit que ens governa...? Perquè sóc de les persones que pensa que tot això, i més, va en el lot. Dir PP, tristament, lamentablement, en aquesta ciutat, en aquest país nostre que no volen que diem «País» vol dir ser indiferent a la nostra realitat com a poble, atacar la nostra identitat, la nostra llengua, menysprear-la, reduir-la a la mofa, a la pura anècdota secundària... No és casual, ni fortuït, ni s’improvisa de la nit al matí. Tot això acaba conformant les seues senyes d’identitat; els seus interessos. Tot això conforma la seua marca ideològica i política. 

En un moment de la cercavila de la Flama de la llengua, al costat d'Alícia Izquierdo, actual patrona de la Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna i responsable de l'organització del Correllengua de Gandia. També tenia prop la companyia benèfica de la gent del Rebrot de Rafelcofer (Maria Alcaraz Frasquet i Minerva Pons (darrere); i del bon amic Eduard Vilamitjana (a la meua dreta).
La foto és de Natxo Francés i està extreta de Levante-EMV de diumenge 28. És just reconèixer que, en aquest cas, J. C. ha estat molt més encertat en el seu article. S'agraeix.

El que més m’importa de tot és l’atac a l’educació. Tremole..., espere, desitge que no tinguen temps de portar a la pràctica el seu pla maquiavèl·lic de minar, d’enverinar el sistema educatiu valencià. És l’últim reducte que pot garantir-nos un futur en valencià, compromès... Trobe a faltar una consciència més rotunda d’aquest problema radical; radical perquè va a les arrels de tot. Trobe a faltar una resposta a l’altura de la gravetat i del salvatgisme de les actuacions polítiques del PP en aquest terreny. Però no ens estranyem de la maniobra: va en el lot, no ho oblideu.

Sé que el motiu que ens convoca al Correllengua és la festa per la llengua que ens fa, a través de la qual diem el poble que volem ser. I dir llengua és també dir país. I dir país és dir terra, i hauria de ser dir respecte, estima i autoestima, sentit comú, progrés mesurat, modern però sostenible, defensa d’allò que som i que volem ser, que al final no és més que defensa de nosaltres mateixos i dels que vénen darrere de nosaltres. Per això també, per desgràcia, en el mateix lot ha anat tot el contrari en els últims anys: desficaci, falta de sensibilitat, de respecte, profit desproporcionat i desequilibrat. Només, com a exemple, una paraula que, a la Safor, reconeixem, i que estimem i que volem protegir del destrellat: Auir. Atemptar contra l’Auir és condemnar a la ruïna una part de nosaltres que ja s’ha convertit en símbol del que voldríem ser: volem ser sentit comú, volem presumir del nostre país, i no amagar-lo sota mil capes de ciment.

A la foto, d'Àlex Oltra, s'aprecia perfectament la línia terrorífica que separa els blocs de ciment de la platja Nord de Gandia de l'espai sense construir —ara amenaçat pel PP que governa la ciutat— de la platja de l'Auir. Està extreta de eldiario.es

Per això necessitem, socialment, fins i tot anímicament, una opció alternativa a aquest tipus de polítiques que s’han demostrat fracassades, que ens han dut a la ruïna, a la mentida, a tot allò que ningú voldria ser. Una opció il·lusionant, dinàmica, actual, creïble, majoritària i forta. No ens ha de ploure (ja veieu que ací cada vegada ens plou menys i més malament): l’hem de fer vindre nosaltres, amb implicació, amb consciència i amb responsabilitat.

Mentrestant, siguem conscients de la immensa sort que tenim: del potencial de la nostra gent, de l’esperança que crida a les places, i de l’immens patrimoni cultural i literari, lingüístic, que, a pesar que es vulga ocultar, ha construït uns fonaments ben forts. Les paraules. No subestimeu el poder de les paraules, perquè serveixen per a contar mentides, però també serveixen per a fer veure les veritats, per a seduir, per a convèncer, per a il·lusionar i per a marcar un camí a seguir. I si no, mireu el camí que recorre cada any el nostre Correllengua... Llarga vida, molta sort, i que no ens falten mai els motius per a l’optimisme combatiu. Moltes gràcies.

Cartelleria anunciadora del Correllengua 2014, en aquest cas extreta de la pàgina
d'Acció Cultural del País Valencià. 

ADDENDA (30 de setembre)

L'amic i company de mil complicitats Jordi Puig m'ha sorprès amb la gravació íntegra d'aquest discurs-manifest. I, clar, després de la seua ocurrència, i perquè és un batallador incansable, no puc fer més que enllaçar ací els 17 minuts de mi mateixa dient tot això. No deixeu de fer una ullada al bloc de Jordi —Una paret més— que és el seu testament viu, on va deixant constància de totes les seues batalles, personals i col·lectives, polítiques, culturals, humanes, i justes, en definitiva.

17 minuts del meu sermó roget. Per gentilesa de Jordi Puig.