TRES VOLTES REBEL. CORRELLENGUA 2014

Imatge extreta de la xarxa.

El meu desert et mira, fit a fit,
i sóc només aquest esguard que resta
vivint de set, contra el pou de l’oblit.
 
Maria-Mercè Marçal: La germana, l'estrangera
1985 (1a edició).
Inclòs a Llengua abolida (1973-1988), Poesia 3i4,
València, 1989.
 

Divendres 27 de setembre va tenir lloc a Gandia el ja tradicional Correllengua una iniciativa popular anual que se celebra en nombrosos pobles i ciutats de tots els territoris de llengua catalana, de caràcter festiu, pedagògic i reivindicatiu, i que tracta de mostrar la vitalitat de la llengua i fomentar-ne l'ús social. Aquest any he tingut l'honor de ser-ne la portadora de la flama, i de redactar i llegir el tradicional manifest amb què es clou la cercavila. El Correllengua homenatja cada any un personatge destacat del món de la cultura catalana. En aquest 2014 ha sigut l'escriptora Maria-Mercè Marçal. Reproduïsc a continuació el text que ahir vaig llegir a la plaça del Rei en Jaume, de Gandia.

A la plaça del Rei en Jaume, de Gandia, moments abans de la lectura del text-manifest.
Foto extreta de la notícia publicada a Saforinformatiu.es

Gràcies a l’organització del Correllengua; per haver pensat en Maria-Mercè Marçal, per haver pensat en mi per a recordar-la, i sobretot, perquè gràcies a això estic segura que hi deu haver gent, fins i tot periodistes, que sentiran per primera vegada el nom d’una de les poetes catalanes més significatives i més influents de la literatura catalana contemporània.

I és que els prolegòmens informatius no foren, precisament, d'allò més encertats. Ahir, divendres 26 de setembre, el diari Levante-EMV, publicava una nota on es podia llegir això:

«...la figura homenajeada en esta edición será Maria-Mercè Marçal (Barcelona 1952-1998) que fue una poetisa [la paraula fa por, i per on passa deixa ja un rastre de caspa], catedrática [de llengua i de literatura catalanes, sí], narradora y traductora, además de activista feminista, lesbiana, nacionalista catalanista y comunista y por un tiempo, editora». Uf! Impacta tot això junt, eh...? Però tot és estrictament correcte. Pobre i vistoset..., però correcte.

Ho diu, literalment, però en valencià/català, la Viquipèdia [en una pàgina que recomane, si voleu fer-vos una idea ràpida, però molt completa de qui és Maria-Mercè Marçal]. Allà s’aclareix que, a pesar d’haver nascut a Barcelona, M. M. Marçal es considerava d’Ivars d’Urgell, un poble de Lleida on va passar la infantesa. A Ivars la recorden des de fa anys amb un premi literari que porta el seu nom.

Monument dedicat a la dona de les tres M.
La imatge està extreta de Wikiloc: «Ruta literària Maria-Mercè Marçal» a Ivars d'Urgell.

El fet de ser «lesbiana» ens importa des del punt de vista literari, exclusivament, perquè és la primera vegada en la literatura catalana que una escriptora tracta el tema de l’amor entre les dones des de la vivència pròpia. 

M'endinso pel paisatge del teu cos
i em trobo quan l'amor et fa de plata.
I, al punt on Mai comença a ser el teu nom,
se'm menja viva el teu mirall voraç,
i jo et menjo, i em menjo el teu desig
i el meu, que em fiblen amb dents de tempesta.

«Mai» és el títol del poema, inclòs a La germana, l'estrangera, i també el nom de l'estimada.


Va coordinar durant alguns anys la secció de feminisme de la Universitat Catalana d’Estiu. Impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va traduir autores franceses com Yourcenar, Colette, i amb Monika Zgustovà, poetes russes com Anna Akmàtova i Marina Tsvetàieva; unes lectures, les d’aquestes dues russes que, personalment, em van causar una gran commoció, dintre dels meus interessos poètics.

L’any 1993 va impartir una conferència en un dels cursos de la Universitat d’Estiu de Gandia: «La dona i l’escriptura». Aquella fou l’única vegada que la vaig veure i la vaig escoltar, en persona, i em vaig atrevir a saludar-la.

A la X edició de la Universitat d'estiu de Gandia, vaig assistir a la ponència impartida per M. M. Marçal, titulada «La dona i l'escriptura», i molt amablement em va dedicar un exemplar del seu Llengua abolida, que havia publicat quatre anys abans.

Va morir amb només 45 anys (una injustícia i una crueltat com tantes altres de dimensions incommensurables). Abans se li concedí la Medalla d’Honor de Barcelona.

A Gandia, dels del CEIC Alfons el Vell, se li dedicà el II Homenatge a la paraula, 20 de novembre de 1998, un recital col·lectiu a la seua memòria, coordinat per Teresa Pascual i Lluïsa Julià

I dit això, crec que on es va definir millor ella mateixa va ser en un poema que, feliçment, és recordat i repetit i cantat (en coneixeu la versió de Mirna?) i pres com a proclama: la «Divisa» que l’organització del Correllengua ha tingut el bon gust d’estampar en aquestes samarretes que es poden adquirir al Casal Jaume I de Gandia:

DIVISA 

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Cau de llunes, Proa, Barcelona, 1977 (1a edició).

Quan, fa ja alguns anys, vaig arribar a la Facultat de Filologia de València, la primera cosa que vaig aprendre va ser va ser cridar, amb una cadència més o menys rítmica, allò de «bote bote bote, feixista qui no bote». I també «fora, feixistes, de la universitat...!». Aquell curs 86-87 tinguérem poques classes, però fora de les aules vaig aprendre molt. Va ser l’any de la gran descoberta de la poesia actual en català, que a penes havia llegit fins aleshores. Hi va haver dos llibres que ara ben bé podria dir que em varen canviar la vida: Presoners d’un parèntesi, del nostre Josep Piera d’ací al costat, de la Drova, i de més enllà. Era una faula grotesca que recreava una fira (aquesta nostra...?) però en el fons parlava de les ànsies de llibertat i de l’olor a tuf que encara es podia ensumar en una atmosfera postfranquista (el llibre és de l’any 1978). Tan actual en aquell curs en què cantàvem botant allò de «fora, feixistes, de la universitat...», i tan actual encara.

Capçalera de la pàgina de l'escriptora a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

L’altre llibre es deia La germana, l’estrangera, i l’havia escrit una dona de la qual aleshores només sabia que es deia Maria-Mercè Marçal (la dona de les tres M). No vaig tardar gens a saber que estava davant d’un dels noms més importants, més influents i que provocaria un trasbals més intens en la nostra poesia més recent (Piera i Marçal foren companys de generació, per cert). He dit un nom, i no he dit encara «una dona», perquè Maria-Mercè Marçal, en primer lloc, s’ha de considerar i sospesar fora de valoracions de gènere. Després, ja sí; després s’ha de dir que aquesta poeta, narradora, traductora i abanderada —crec que ella n'era ben conscient— de la causa feminista, va ser —ho és encara, perquè les paraules no moren—, per davant de tot, una poeta descomunal que va fer de la seua insistència a visibilitzar la causa feminista el seu motor literari. Ens hi atrapa l’honestedat, la seua bella sinceritat poètica en favor de les llibertats que reclamava i de les passions que defensava i proclamava: la llibertat d’estimar, la passió per l’escriptura, la passió per la llengua, pel país, la literatura feta per altres dones, la tradició poètica popular...

Llegir Marçal i sentir aquella llibertat excitant, enmig de l’avinguda de Blasco Ibáñez, el trànsit detingut d'automòbils, i les consciències inquietes va ser tota una mateixa cosa: «bote, bote, bote, feixista qui no vote...». 

Portada del llibre editat pel CEIC Alfons el Vell amb motiu del II Homenatge a la Paraula, dedicat a la memòria de Maria-Mercè Marçal (novembre de 1998).
Autora de la il·lustració: Lluïsa Lloret.

I ara, 27 de setembre de 2014, un grapat d’anys després d’allò, em correspondria començar a enumerar totes les llibertats que el govern reaccionari que va guanyar —legítimament— a les últimes eleccions estatals, autonòmiques i a les locals, s’ha encarregat d’anar dinamitant, una a una:

—Atacs a la llengua en el context de les retallades socials. No els agrada la llei d'immersió, s’han tret de sota mànega una llei, dita Wert, que no durarà ni una rosà, però que mentrestant va minant l’ànim i les energies de tota la comunitat educativa; el Decret de Tractament Integrat  de Llengües a les Illes, que ara, per cert, el TCJ els ha tombat: impressionant i admirable, la resposta a les Illes,  de tota la comunitat educativa.

—Agressions i impunitat en tants llocs: les més recents i més pròximes, les Trobades d'Escoles en Valencià a Benirredrà. 

—Han enverinat, han devaluat i han manipulat els mitjans de comunicació públics que tenien al seu servei, fins que els han tancat; ens han censurat la TV3 i Catalunya Ràdio, i amb això, la llibertat informativa, en ple segle XXI...

Una de les imatges festives de la cercavila del Correllengua, amb el grup de danses Roda i Volta ballant en un dels carrers del recorregut. També hi havia amenitzant el trajecte la Muixeranga de la Safor i el Grup de Dolçainers i Tabaleters el Rebrot.
La foto és de l'amiga Júlia Llorca Tauste, que n'ha fet un reportatge preciós que li agraïsc de cor.

I, sincerament, no tinc ganes de continuar repassant més despropòsits... Diuen que tot això ho fan avalats per una majoria que ha confiat en ells. El que no diuen és que la majoria real és la que no ha confiat ni en ells ni en ningú, i opta per abstenir-se de dipositar una papereta dins d’una urna que no podrà contra tanta impotència i tanta degradació democràtica. Però les coses canviaran prompte, n'estic segura. Sabeu quin és el motiu principal pel qual no tinc ganes d’enumerar tots i cadascun dels despropòsits amb què ens constreny el partit que ens governa...? Perquè sóc de les persones que pensa que tot això, i més, va en el lot. Dir PP, tristament, lamentablement, en aquesta ciutat, en aquest país nostre que no volen que diem «País» vol dir ser indiferent a la nostra realitat com a poble, atacar la nostra identitat, la nostra llengua, menysprear-la, reduir-la a la mofa, a la pura anècdota secundària... No és casual, ni fortuït, ni s’improvisa de la nit al matí. Tot això acaba conformant les seues senyes d’identitat; els seus interessos. Tot això conforma la seua marca ideològica i política. 

En un moment de la cercavila de la Flama de la llengua, al costat d'Alícia Izquierdo, actual patrona de la Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna i responsable de l'organització del Correllengua de Gandia. També tenia prop la companyia benèfica de la gent del Rebrot de Rafelcofer (Maria Alcaraz Frasquet i Minerva Pons (darrere); i del bon amic Eduard Vilamitjana (a la meua dreta).
La foto és de Natxo Francés i està extreta de Levante-EMV de diumenge 28. És just reconèixer que, en aquest cas, J. C. ha estat molt més encertat en el seu article. S'agraeix.

El que més m’importa de tot és l’atac a l’educació. Tremole..., espere, desitge que no tinguen temps de portar a la pràctica el seu pla maquiavèl·lic de minar, d’enverinar el sistema educatiu valencià. És l’últim reducte que pot garantir-nos un futur en valencià, compromès... Trobe a faltar una consciència més rotunda d’aquest problema radical; radical perquè va a les arrels de tot. Trobe a faltar una resposta a l’altura de la gravetat i del salvatgisme de les actuacions polítiques del PP en aquest terreny. Però no ens estranyem de la maniobra: va en el lot, no ho oblideu.

Sé que el motiu que ens convoca al Correllengua és la festa per la llengua que ens fa, a través de la qual diem el poble que volem ser. I dir llengua és també dir país. I dir país és dir terra, i hauria de ser dir respecte, estima i autoestima, sentit comú, progrés mesurat, modern però sostenible, defensa d’allò que som i que volem ser, que al final no és més que defensa de nosaltres mateixos i dels que vénen darrere de nosaltres. Per això també, per desgràcia, en el mateix lot ha anat tot el contrari en els últims anys: desficaci, falta de sensibilitat, de respecte, profit desproporcionat i desequilibrat. Només, com a exemple, una paraula que, a la Safor, reconeixem, i que estimem i que volem protegir del destrellat: Auir. Atemptar contra l’Auir és condemnar a la ruïna una part de nosaltres que ja s’ha convertit en símbol del que voldríem ser: volem ser sentit comú, volem presumir del nostre país, i no amagar-lo sota mil capes de ciment.

A la foto, d'Àlex Oltra, s'aprecia perfectament la línia terrorífica que separa els blocs de ciment de la platja Nord de Gandia de l'espai sense construir —ara amenaçat pel PP que governa la ciutat— de la platja de l'Auir. Està extreta de eldiario.es

Per això necessitem, socialment, fins i tot anímicament, una opció alternativa a aquest tipus de polítiques que s’han demostrat fracassades, que ens han dut a la ruïna, a la mentida, a tot allò que ningú voldria ser. Una opció il·lusionant, dinàmica, actual, creïble, majoritària i forta. No ens ha de ploure (ja veieu que ací cada vegada ens plou menys i més malament): l’hem de fer vindre nosaltres, amb implicació, amb consciència i amb responsabilitat.

Mentrestant, siguem conscients de la immensa sort que tenim: del potencial de la nostra gent, de l’esperança que crida a les places, i de l’immens patrimoni cultural i literari, lingüístic, que, a pesar que es vulga ocultar, ha construït uns fonaments ben forts. Les paraules. No subestimeu el poder de les paraules, perquè serveixen per a contar mentides, però també serveixen per a fer veure les veritats, per a seduir, per a convèncer, per a il·lusionar i per a marcar un camí a seguir. I si no, mireu el camí que recorre cada any el nostre Correllengua... Llarga vida, molta sort, i que no ens falten mai els motius per a l’optimisme combatiu. Moltes gràcies.

Cartelleria anunciadora del Correllengua 2014, en aquest cas extreta de la pàgina
d'Acció Cultural del País Valencià. 

ADDENDA (30 de setembre)

L'amic i company de mil complicitats Jordi Puig m'ha sorprès amb la gravació íntegra d'aquest discurs-manifest. I, clar, després de la seua ocurrència, i perquè és un batallador incansable, no puc fer més que enllaçar ací els 17 minuts de mi mateixa dient tot això. No deixeu de fer una ullada al bloc de Jordi —Una paret més— que és el seu testament viu, on va deixant constància de totes les seues batalles, personals i col·lectives, polítiques, culturals, humanes, i justes, en definitiva.

17 minuts del meu sermó roget. Per gentilesa de Jordi Puig.

GRANERES DE BRUIXA

Començava la tardor pels canyars, i pels canyars sabíem que venia la Fira. Els xims, que així en deien els avis, d’aquelles graneres de bardissa, eren estris que servien per a tot: xims per a traure la pols de les séquies; xims per a agranar els caminals d’entrada a les nostres barraques sense parets, sense llindars possibles per a fantasies d’infants; xims per a adornar amb grans ramells les portes invisibles dels nostres jocs. Però sobretot eren la premonició de les vesprades de fira que ja no tardarien a arribar. Ens ho deien les canyes. Amb aquell recel i aquell nerviós inexplicable que provoca l’alegria, desafiàvem la Güela Bruixa, que ens acaçava amb una granera que no ens atrevíem ni a mirar, però que, des dels canyars als somnis, tant i tant coneixíem.

M’atrau de la Fira aquest contrast de joia nova i de temença que només pot vindre de la il·lusió. Una fira no hauria sigut fira sense el desafiament del tren de la bruixa, sense el vertigen a la boca de l’estómac d’una gran roda de colors. La Fira de Gandia, a més a més, ha tingut per a mi l’atractiu d’anar associada a una bella contradicció: la de marcar un final i alhora un principi. Final de les llargues vacances i novetat dels primers dies d’escola; una fita –ja era hora!– entre l’estiu i la tardor benvinguda. No debades conten les dones que amb la fira estrenaven la primera –i potser l’única– mànega llarga de l’any. Quina sort deixada perdre, la d’aquestes il·lusions senzilles! 

Reconec que amb els anys m’he mirat la Fira amb més distància que no implicació. Però continua havent-hi aquella barreja atractiva de contrastos, de festa i de farsa; d’impressions seductores i d’impressions grotesques. Un espectacle d’exhibicionisme que no tindria cap sentit sense la interferència entre desig i temor, entre negoci i balafiament, entre provocació i generositat. Siga com siga, aquests dies de fira tenen el do de revifar dues emocions que cada any retornen, estranyament inalterables, per molt que jo m’haja adulterat: una, el desassossec de la xiqueta que esperava el Tio de la Porra, aquell personatge misteriós vingut no sabíem de quin món, temut i desitjat alhora, que amb trons i guirigall aconseguia el prodigi fabulós de traure’ns d’escola; i una altra, l’alegria a la boca de l’estómac quan de sobte despunten les noves graneres de bruixa, passe el que passe, allà dalt dels canyars premonitoris de setembre.

Aquest text va ser publicat a la revista Quinze dies de Gandia, pels volts
de la Fira i Festes de l'any 2004.

La companyia Pluja Teatre va començar a escenificar, en 2002, una Cavalcada del Tio de la Porra, on s'incloïa un ban satíric que denunicava, en clau d'humor, la situació social i política d'aquell any. Amb l'arribada a l'Ajuntament de Gandia del govern popular, es va suprimir aquest acte que va inaugurar la Fira i Festes durant 9 anys consecutius.
Aquella cavalcada en reproduïa una altra de caràcter farsesc que, en paraules de Pluja, "el diumenge 8 d'octubre de 1871 va eixir de l'Escola Pia de Gandia" i que el 1934 "el poble va batejar com 'El Tio de la Porra'".

Una foto ben bonica d'Àlex Oltra, de l'última Cavalcada representada per Pluja. Va aparèixer publicada a Saforguia.com l'any 2011, just amb la notícia de la supressió d'aquest acte "per motius de pressupost", segons el govern municipal. La primera Fira amb majoria absoluta del PP en la ciutat de Gandia: quina casualitat, no...?
Els últims dos anys, Radio Gandia SER ha continuat emetent els bans difosos per Pluja Teatre.
Si en teniu curiositat, des d'ací podeu llegir, i escoltar, el de 28 de setembre de 2012,
molt crític contra les promeses fastuoses de l'alcalde de la ciutat, i contra la seua decisió de fer callar la veu crítica del Tio de la Porra. Esperem amb expectació el ban d'enguany.

Que la tardor us siga propícia!

I ara sí: des d'ací podeu sentir el ban del Tio de la Porra 2013.
A la foto: un moment de la gravació als estudis de Radio Gandia-Ser.

ENLLÀ DEL FOC: L'ESPERANÇA EN LA FORÇA COL·LECTIVA

M'havia agafat aquesta setmana que acabem de vacances. De vacances laborals, perquè l'activitat literària ha sigut intensa encara. Dijous vaig tenir el privilegi de participar en un recital col·lectiu, organitzat pel Centre Dona i Literatura de la Universitat de Barcelona, a la Fundació Tàpies. I ahir, dissabte 11, vam estar contant Àngels de nata a la Casa de la Cultura de Pego, de la mà del Grup de Dones Cabal i de les AMPA del col·legi Ambra i d'alguns altres, amb Maria Alcaraz i Almudena Francés, contadora ella de primer ordre. Bonic i enriquidor tot. Però l'experiència més emotiva, i la que m'ha reomplert el dipòsit interior d'energies esperançadores va tenir lloc dimarts dia 7, a la sala Coll Alas de Gandia, on hi ha exposada, fins al 25 de maig, la mostra Enllà del foc —impulsada pel col·lectiu Vall de Vernissa i l'Ecomuseu Vernissa viu—, amb fotografies tan bestials com aquesta, i amb textos de Saforíssims Societat Literària (SL).

Foto de Ximo Ferri.
A banda d'ell, participen en la mostra: Natxo Francés,
Àlex Ruiz, Juantxo Ribes i Àlex Oltra.

Ja sé que sona a broma de mal gust parlar d'esperances i il·lustrar-les amb aquesta foto, o amb pràcticament el conjunt de les que trobarem, si la visitem, l'exposició (ho recomane a tothom que en tinga ocasió, a Gandia o allà on viatge.) Però, sí, així ho pense: aquesta mostra, així com totes les activitats relacionades (es poden consultar ací), i sobretot el projecte global del qual forma part, són la demostració que l'activisme positiu i la força col·lectiva són capaços de plantar cara a les adversitats, de fer viables projectes no grats per al poder establert. De crear per damunt del mantell de cendra grisa, que és la matèria socarrada, i també la indiferència, la desídia, l'abandó programat dels nostres boscos i de les nostres muntanyes.

Públic a la sala Coll Alas, durant la lectura dels textos
que formen part de la mostra Enllà del foc.
Foto extreta de l'àlbum amb el mateix títol,
de la pàgina de facebook.

Dimarts fou el dia en què un grup ampli d'autores i autors, i encara alguns col·laboradors més, llegírem en públic els textos que Saforíssims han aportat a aquest projecte col·lectiu. Una vintena de noms, les creacions dels quals es podran llegir íntegres a la publicació que s'ha de presentar el dia 22 de maig en aquesta mateixa sala. Ens hi acompanyà M. Àngels Faus, una jove músic que toca la flauta travessera i que va ser un dels bells descobriments —novament l'esperança— en aquell acte. Amb el permís dels seus creadors, i amb disculpes per l'atreviment, he volgut compondre un text, a manera de collage, a partir dels que hi sentírem aquella vesprada. Per ordre d'autoria, hi ha paraules manllevades de: Joan Mahiques, Ignasi Moreno, Xema Balbastre, Francesc Vila, Raül Navarro, Josep Lluís Roig, Isabel Canet, Carles Miret, Àngels Moreno, Josep Piera, Gregori Royo, Joan Iborra, Santiago Díaz, Jordi Puig, Vicent Olaso, Joan Francesc Pi, j. basset, Encarna Sant-Celoni, Gemma Pasqual, Maria Josep Escrivà.

A banda d'autores i autors, des de la fila posterior
fins a la primera hi ha: José María Peiró, Xavi Ródenas,
Miquel Camarena, Paco Balbastre, Enric Pellicer,
Laura Martínez, Abel Balbastre,
Vicenta Llorca i M. Àngels Faus (a la dreta de la foto).

 

 

Damunt d'un cable de corrent elèctric,/ asmàtics, dos ocells retenen/ en el pit una elegia. S'abraça la brasa a l'arbre que abrasa... les boques dels pins que s'engulen/ aquesta altíssima set verda. Quant val un arbre o un bosc sencer? Localitza la libèl·lula,/ pacient, precisa.../ Diposita la gota/ sobre el record del verd, però creix el drac ferotge, creix/ l'incendi [...] Llepa'm, consola en carn el cos mortal i la carn rosada se't torna grisa i els ossos clars se't tornen grisos. La llum delicada, altra vegada i/ com en tantes ocasions,/ resisteix a les arrels. El vent juganer escombrava el Mondúver aquella vesprada de diumenge. La vall on visc va passar fa uns dies de ser un jardí-bosc mediterrani a semblar una Bagdad en flames. Aquest anunci del Judici Final atrona la mitjanit de la història i s'atia amb el combustible de la indiferència. Enllà del fum, arran de foc, el fum vetla la vida antiga abans de perir. Eren muntanyes velles, cansades, fartes de cremar. Diuen que la iaia va dir: "ja no ho voré mai més com abans. Potser el meu nét sí". Jo això no ho recorde. Haig de dir-te que els pins han faltat, les argelagues ja no punxen i enguany no hi haurà mel de romer. La redemptora Persèfone curava amb l'aigua del riu Lete les seues ferides perquè oblidara aquell malson, entre les olors dolces de brioixeries. Sangcremats i tot, els solsirem, rebrotaran i esmolarem la venjança. La saba nova recorre l'escorça eixuta de l'arbre i nosaltres acollim somrients el coratge dels qui confien que hi haurà demà, hi haurà vida. Tan cert com que, enllà del foc,/ sempre, sempre, venç el verd.

 

Una imatge de la sala durant el procés de muntatge de l'exposició.
En aquest cas, les fotografies que encara esperen en terra
són de Natxo Francés.
Foto de l'àlbum Enllà del foc.

 
 

Durant la seua intervenció, Josep Piera, en una comparació al meu parer molt encertada, equiparà aquell abandó de les muntanyes a l'abandó general del país; del país tal com el volem els qui el volem viu, despert, amb la seua identitat pròpia, no sucursalista, creatiu, generador d'autoconfiança, compromès. La majoria de les imatges que pengen de la paret podrien ser una metàfora visual d'aquest procés de degeneració. Ara bé, igual que pense que aquesta mort per abandó està programada perversament i progressivament, també estic convençuda que només hi arribarà amb la vènia del poble, el qual —estaria bé tenir-ho ben present— disposa de veu i de voluntat. I que la victòria sempre correspon al bàndol de qui lluita per la vida, per sota del foc, de les brases i de la cendra. És més o menys el que vaig voler dir al poema "Barranc d'Atanasi", que vull pensar que ja és patrimoni de la gent que ha treballat tant per fer que el projecte Enllà del foc fóra possible. I que encara ha/hem de treballar més perquè les esperances arriben a manifestar-se en fets, en victòries del dia a dia, i en consciència permanent. Ens hi va la vida.

Aquesta foto bellíssima és obra d'Àlex Oltra, grauer també,
per a més orgull de l'autora del text amb què fa tàndem.
L'organització de la mostra ha utilitzat la imatge com a símbol
de l'esperança des d'on tot torna a ser possible.
També un nou model de gestió del territori.

 

BARRANC D’ATANASI

Creix el temps com creix el verd.
Sega el verd el foc que passa,
igual que, en la nit, el gel
silenciós també passa.

Però creix cendra del foc
i la sega el camí cert.
Tan cert com que, enllà del foc,
sempre, sempre venç el verd.

 

Ròtova, primavera de 2011

 Vídeo elaborat per Jordi Puig.