Té pèls la lluna

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. 

Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit al curs 2018-2019 de la Universitat Sènior de Gandia. Concretament, a un taller de literatura inclòs dins d'un curs monogràfic que, gràcies a l'oferiment de l'escriptor i professor Lluís Miret, vam impartir entre tres companys que formem part del col·lectiu Saforíssims Societat Literària: Santiago Díaz i Cano, Juli Capilla i jo mateixa.

Cartell del curs que ha conclòs recentment.
Universitat Politècnica de València. Campus de Gandia.

Em consta que Santiago va fer arribar exemples de la seua pròpia obra, narrativa curta fonamentalment, amb una personalitat literària ben marcada i poc a l'ús, des de la lectura col·lectiva; s'hi va fer acompanyar en la segona sessió (en va impartir dues) per una altra escriptora i poeta: Irene Verdú. 

Juli Capilla optà per llegir i comentar amb l'alumnat contes adreçats a persones adultes, d'una banda: Carme Riera, Sergi Pàmies, Julio Cortázar, Mario Benedetti, Josep Vicent Marqués, Manuel Baixauli, Leila Guerriero... Hi va fer alguna pràctica d'escriptura, i encara tingué temps de dedicar una sessió a la narrativa infantil, a partir d'un conte tradicional versionat per James Finn Garner. Tres sessions en total.

Fotografia extreta de la xarxa, d'autoria desconeguda per mi.

Pel que fa a mi, l'objectiu de partida i el repte sempre són els mateixos: desmentir tres dels prejudicis que es repeteixen sistemàticament entre persones poc avesades a la poesia. Açò és: la poesia és difícil; la poesia és avorrida; la poesia interessa a ben poca gent. No cal aportar-hi arguments teòrics en el sentit contrari. Amb un petit poema de tres versos, d'una poeta com, per exemple... Joana Raspall, és suficient per començar amb bon peu:

Han podat l'arbre:

sense nius, ara queden

les branques mudes.

Els hi vaig fer veure la importància de cada mot i el seu motiu de ser en un vers. I en aquest sentit, l'encert qualitatiu de l'autora fent-hi servir l'adjectiu "mudes" per qualificar les branques, comparat amb la pobresa que suposaria, per exemple, escriure-hi "nues", que seria una paraula sobrera perquè el verb "podar" ja conté la idea de nuesa. El poema es fa gran a mesura que hi aportem aquestes observacions i ells i elles hi fan bona cara. Anem bé. En la primera sessió llegim i comentem, a més a més, poemes de Marc Granell, que també sentim recitats i musicats. I al final, els demane si s'atrevirien a escriure algun haiku, o algun poema breu sense mètrica, si no hi gosen, per a la pròxima sessió. 

Fotografia: Francesc Reina. Extreta de la xarxa.

Dediquem la segona sessió a mostrar, recitar de manera col·lectiva i individual i a reflexionar a partir de maneres diferents —és a dir de diferents propostes poètiques— de tractar l'amor: Teresa Pascual, Lluís Roda, Salvat-Papasseit... I en la tercera faig servir el mateix esquema de classe i els ensenye diferents maneres poètiques de tractar la mort: Sònia Moll o Josep Piera. I és aleshores que els faig parar esment en un magnífic poema breu de la primera:

FER-SE GRAN

La mare és petita

i tu no saps com créixer

per sostenir-la.

Em fan veure la vitalitat, el desig de viure, d'una poeta —Sònia Moll— que escriu tot un llibre basat en la pèrdua i en el dol. Concloem que vida i mort s'hi enllacen de manera admirable i necessària. I és quan els engresque a compartir en veu alta els poemes que els vaig demanar que intentaren escriure en la primera sessió. I un alumne que seu a la primera fila, un home de nom Philippe, de mirada aguda i personalitat marcada, recita en veu alta, gesticulant per afermar la seua dicció castellana amb un lleuger accent francès:

Mira al cielo:

La luna tiene pelos!

Yo, boquiabierto.

Ens sorprenem davant d'aquests versos no gens tòpics i ell ens en vol explicar la situació que els va inspirar: que fa molts anys tenia la seua filla damunt les cames. Un nuvolet es va situar aleshores just damunt de la lluna i la imaginació de la xiqueta hi va fer la resta... La creativitat no adulterada encara dels infants: poesia en estat pur. 

Fotografia extreta de la xarxa, d'autoria desconeguda per mi.

Ara, amb el permís de Philippe, i com una mena de petit regal d'agraïment per l'aportació, i pel goig de compartir aquestes sessions poètiques amb tots els companys i companyes, en faig la meua versió particular, tot col·lectivitzant la mirada i concedint-me la llibertat de combinar finals aguts i plans en els versos.

HAIKU INESPERAT

Mirem al cel:

Té pèls la lluna. Jo,

bocabadada!

Moltes gràcies i tant de bo puguem repetir l'experiència, ampliada i millorada, de cara al curs 2019-2020. Em consta que els i les alumnes de la Universitat Sènior de Gandia en tenen moltes ganes. I, modestament, crec que aquesta inquietud i el gust d'aprendre per aprendre, ara que encara hi són a temps, ho mereixerien de sobres. 

Alumnes assistents a una de les sessions del curs monogràfic de literatura
de la Universitat Sènior de Gandia. En aquesta sessió del dia 14 de maig de 2019, acompanyats pel professor Juli Capilla.

#Versosenxarxa: les oronelles i els enderrocs

En una insuperable manifestació d'amor va escriure Salvador Espriu aquell grandiós poema inclòs al Llibre de Sinera, la primera estrofa del fragment XXIV del qual comença: «Quan la llum pujada des del fons del mar / a llevant comença just a tremolar, / he mirat aquesta terra, / he mirat aquesta terra.» Massa sovint la ignorem, la terra, o mirem sense veure-hi, i només les nobles ruïnes ploren per nosaltres.

Muntatge de Jordi Puig Muñoz per a la iniciativa #versosenxarxa posada en marxa per Saforíssims Societat Literària en aquest estiu 2016.

No ho faig mai, això de compartir al meu bloc una entrada del bloc d'una altra persona. Però, en aquest cas, em permet concedir-me aquest dret venturós. Gràcies al company Jordi Puig, que és d'aquells que, si la diu, la fa, més prompte o més tard... :) 

De sa casa virtual Una paret més:

«...Els versos duen per títol “Castells de la vall de Vernissa, 2014”, dins d’una sèrie amb el títol ‘Petita geografia del camí’, que forma part del llibre Flors a casa (Edicions 62), de 2007 (Premi de poesia Jocs Florals de Barcelona d’aquell any).
Dit siga de pas, en la mateixa sèrie, hi ha uns altres versos amb el títol “Castell del Rebollet, 2002”:

Vives ruïnes
quan tornen a florir
de tapereres.

Fa temps que tinc pel cap els versos de Maria Josep, i em feia il·lusió compartir-los; en renovem la sensació de perplexitat. I ens encarem, de nou, amb la realitat. Som conscients del paper ben útil —o inútil— de la poesia, de la literatura, i en fruïm. I som conscients, d’altra banda, i sense voler-ne fugir, que hem de fer, ja, sense perdre més temps, alguna cosa amb els nostres castells (per no parlar de la resta del patrimoni).»

Per continuar llegint, cliqueu ací.

Endavant, companys...: sense perdre més temps. Ni un segon més del temps que encara és nostre.



 

AMB JOAN VINYOLI A LA VALL DE GALLINERA

Dissabte 23 estiguérem a Alpatró (la Vall de Gallinera, País Valencià), on, des de l'esplanada del Centre Social Joan Pellicer, dedicàrem un petit homenatge al poeta Joan Vinyoli (Barcelona, (1914-1984). Si fa no fa, a la mateixa hora en què, a vora mar, exactament al passeig marítim de la platja de Gandia, un miler i mig de persones (aproximadament, va...: 2.500 segons l'organització; més de 1.000 segons la policia local) es manifestava amb el lema de capçalera: «Per l’Auir, la Marjal i el Racó de Tomba. La Safor no es toca!». 

Públic atenent la conversa entre Ignasi Mora i Josep Piera, a partir del llibre —encara inèdit— que Piera acaba d'escriure sobre Vinyoli: Mai no és tard. La foto és d'Isabel Garcia Canet, una de les poetes que hi participà al recital col·lectiu. Com ella mateixa diu «enmig de la frescor i de la llum de la Vall». I és que, encara que un parell de dies després ni ens en recordàvem, allà dalt passàrem fresca de debò, la nit de dissabte!

L'endemà vàrem escriure a la pàgina de Facebook de Saforíssims SL: «Volem que la cultura, la paraula, el territori, el compromís amb el nostre entorn, la llibertat de pensament siguen una única cosa. Apostem per l'optimisme combatiu. Des de la poesia també.»

 Edicions 62, «labutxaca», 2008.

...I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
                   que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
                                   Tant és així que l'àrid
hivern amb què s'obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·limitat,
i tot el blat es torna pa de vida. 

Joan Vinyoli, Passeig d'aniversari, 1984.
Fragment d'«Elegia de Vallvidrera», últim poema inclòs al també últim llibre publicat en vida de l'autor.

La convocatòria, que partí de la Unió Cultural Amics de la Vall de Gallinera, en col·laboració amb Saforíssims Societat Literària (SL), es va dir amb el títol global de «Poetes a la Vall de Gallinera» i va constar de dues parts. En primer lloc, Ignasi Mora i Josep Piera conversaren al voltant d'un llibre de Piera, acabat d'enllestir i inèdit encara, de títol Mai no és tard: «una resposta poètica —en paraules de l'escriptor de la Drova— a un dels grans mestres de l'època», on, pel que en sabem, alhora que Josep Piera hi refà la vida del poeta, refà també la seua pròpia, a partir de la poesia de Vinyoli.

He preguntat a Piera per l'impuls que el va dur a escriure aquest llibre que, segons ens va assegurar aquella vesprada de llum transparent a la Vall, alguna veu inspirada li havia anat dictant arran d'orella, i ell m'ho ha contat així: «Tot va començar fa uns pocs mesos, a partir d'una conversa amb Jordi Llavina, quan començàrem a parlar de Joan Vinyoli. Em va preguntar si l'havia conegut, i li vaig respondre que sí, que a més l'havia llegit a fons fa molt temps, que tenia cartes seues i molts llibres dedicats, i així, parlant-ne, em vaig animar a tornar a llegir-lo, i sense voler em vaig trobar als anys 70 i 80 i em vaig posar a recordar coses, a buscar llibres seus d'aquella època i a veure'n les notes que havia escrit qui jo era aleshores. I m'hi vaig posar a escriure, com si em traslladara per la memòria d'un temps jove i adonant-me alhora que havien passat més de trenta anys; que jo tenia ara l'edat de Vinyoli aleshores... 

Ignasi Mora (esquerra), un dels organitzadors principals de la cita literària, des de l'Associació d'Amics de la Vall de Gallinera, acompanyant Josep Piera.

»Així en un parell llarg de mesos, entre llibres i records, euromed amunt i avall, m'he vist llançat a l'escriptura d'aquesta memòria vinyoliana a manera d'homenatge i record al poeta, a la història seua i meua i de la poesia del segle XX  i a un temps irrepetible: la dècada dels 70. De tot aquest viatge ha eixit Mai no és tard...».  

Després hi va arribar el moment del recital, on, a banda de poemes de Joan Vinyoli, els sis poetes que hi participàrem en vàrem llegir de nostres. Hi anava caient la vesprada i la marinada baixava la temperatura, com si fórem a la tardor i no a mitjan agost. Però l'encís de la paraula oral hi surà —diria que amb solvència i amb bona dosi de seducció—, durant l'hora en què els versos sonaren acompanyats de la música d'acordió d'Amadeu Vidal. A continuació en transcric una mostra.

Amadeu Vidal i el seu acordió diatònic. Foto IGC.

 

[DE TORNADA A CASA PEL CAMÍ DE CADA DIA,...]

De tornada a casa pel camí de cada dia,
amb el balanç mental entre la pena i
la glòria, t'adones que tens els dits
bruts: un altre dia que t'emportes el
guix a casa...

El camí de cada dia, en aquest lloc que
t'ha acollit, una ciutat a què encara
resten tics de poble: en un solar amb
oliveres, matolls i clotals veus un lleó
empresonat en el cos d'un gat que bota,
plàstic i estètic, i caça un ratolí, en
un simulacre de grandesa, en una sabana
de mentida.

Josep Vicent Cabrera. Del llibre Ei, que ja sé francés! Edició de l'autor, 2014.

La foto té algun temps, així és que esperem que l'autor ens ho sàpiga disculpar.
És de Jordi Puig, i tant el moment fotografiat (un recital compartit) com el fotògraf ens transmeten bones vibracions.

ARRIBADA, II

tot és a punt. les mans alades
i l'anhel, la veu rompuda
i l'aigua, la flama atordida
i el misteri, l'espenta titànica
i els pètals, el ventre il·luminat
i l'aire, l'arrel sagrada
i la llet. tot. tot és a punt.

Christelle Enguix. Poema publicat a la plaquette Arribada, Terrícola, 2014.

Foto de Ferran Jordà, extreta del seu fotoblog. Un lloc web molt bonic on podeu,
si us ve de gust, accedir des d'ací.

PEÇÓ (DE L'ORELLA)

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

V. A. Estellés

Així com cell

que amb peladilla a la boca es delita

i té molt clar que és delit el delit

que no s’acaba mai,

sucre primer, després ametla tendra,

ne pren a mi gaudint de llepolia,

petit galló solsit de la persona,

pèndol festiu,

estrambot de regal,

conclusió d’un poema de carn

com guinda jovial en vida bella:

lòbul —dieu-li peçó si voleu—

colofó suculent

o l’última recialla del goig

que es despenja irreverent

d’una orella.

Maria Josep Escrivà. Poema inèdit.

A pesar que la llum ja no era la més adequada per a fer fotos, agraïsc molt aquesta imatge d'Isabel Garcia Canet, que constata gràficament que hi tinguérem
ben present la Poesia completa d'en Joan Vinyoli.

OBSCENITATS

Em pose davant el plat de brou,

em perd entre el ventall de verdures:

el fullatge de la col, el butà intens de la mitja pastanaga,

la debilitat de les penques;

les lletres perdudes al solatge del fang emmudeixen.

No hi ha cap mot capaç de descriure la sabor del brou,

ni aquesta solitud de cullerades plenes

de fum buit: verdures de temporada,

sabors de temporada, habitacles i amors

de temporada;

cullerades plenes de fum,

de pors perennes.

Em pose davant el plat de brou,

bufe i evite d’abrasir-me la llengua

i em creme les mans i canvie

la cullera per l’estilògraf:

viole el blanc

de les fulles de col.

Isabel Garcia Canet, de Claustre, 2007.

Isabel fotografiada al pati de l'Institut d'Estudis Catalans, l'any 2013.
Desconec l'autoria de la foto, però està extreta del mur de Facebook de Josep Lluís Aguiló.

PASSEIG D'ANIVERSARI

A Joan Vinyoli

La llum és una tija

que s’esmuny

de les mans balbes del desig.

És l’instant d’un oreig desviat

i  l’aleteig d’unes anques

escampa el dolç perill de l’ombra.

Quin reclam de les flors que s’han de collir verdes!

A dins el vas daurat

encara regolfa un passat,

l’espiral d’una torxa verinosa.

Carles Mulet. Poema inèdit. 

 Imatge extreta del mur de Facebook, any 2008. Foto: Pilar Garcia. 

LA DROVA*

Aquesta vella vall que ara veig verda,

daurada lluna de meló d’estiu,

és més que un llogaret entre muntanyes,

molt més que la infantesa al finestral,

i més que un paradís ple de paraules.

Aquesta vella vall és teua i meua.

Aquesta vella vall feta de somnis,

amagatall d’amors i de records,

la dels mil-i-un perfums i les fonts fresques,

la dels hiverns de llàgrimes de gel,

la de les veus que juguen i el silenci;

aquesta vall que vull per sempre verda.

Aquesta que rebrota riallera

després de les tempestes i la pluja;

aquesta que sent créixer cada dia,

aquesta que duc viva a la memòria,

no la toqueu, si us plau, no la toqueu.

No la toqueu, si no és per a estimar-la. 

Josep Piera. Del llibre El temps trobat, Bromera, 2013.

*En aquesta ocasió, el poema el dedique a la Vall de Gallinera, que també és una vella vall verda i meua i teua, és a dir, nostra i de tots els que l’estimen. (JP)

Amb permís del poeta, hi faig servir aquesta instantània prèvia al recital, on Piera i Àngels Gregori conversen amicalment a la porta del Centre Social que porta el nom del també escriptor, etnobotànic i amic desaparegut Joan Pellicer.
L'ombra benèfica de Joan plana pertot.

Sols en la terra la cançó

santifica i celebra.

R. M. Rilke. D'Els sonets a Orfeu. Traducció de Joan Vinyoli.