Té pèls la lluna

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. 

Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit al curs 2018-2019 de la Universitat Sènior de Gandia. Concretament, a un taller de literatura inclòs dins d'un curs monogràfic que, gràcies a l'oferiment de l'escriptor i professor Lluís Miret, vam impartir entre tres companys que formem part del col·lectiu Saforíssims Societat Literària: Santiago Díaz i Cano, Juli Capilla i jo mateixa.

Cartell del curs que ha conclòs recentment.
Universitat Politècnica de València. Campus de Gandia.

Em consta que Santiago va fer arribar exemples de la seua pròpia obra, narrativa curta fonamentalment, amb una personalitat literària ben marcada i poc a l'ús, des de la lectura col·lectiva; s'hi va fer acompanyar en la segona sessió (en va impartir dues) per una altra escriptora i poeta: Irene Verdú. 

Juli Capilla optà per llegir i comentar amb l'alumnat contes adreçats a persones adultes, d'una banda: Carme Riera, Sergi Pàmies, Julio Cortázar, Mario Benedetti, Josep Vicent Marqués, Manuel Baixauli, Leila Guerriero... Hi va fer alguna pràctica d'escriptura, i encara tingué temps de dedicar una sessió a la narrativa infantil, a partir d'un conte tradicional versionat per James Finn Garner. Tres sessions en total.

Fotografia extreta de la xarxa, d'autoria desconeguda per mi.

Pel que fa a mi, l'objectiu de partida i el repte sempre són els mateixos: desmentir tres dels prejudicis que es repeteixen sistemàticament entre persones poc avesades a la poesia. Açò és: la poesia és difícil; la poesia és avorrida; la poesia interessa a ben poca gent. No cal aportar-hi arguments teòrics en el sentit contrari. Amb un petit poema de tres versos, d'una poeta com, per exemple... Joana Raspall, és suficient per començar amb bon peu:

Han podat l'arbre:

sense nius, ara queden

les branques mudes.

Els hi vaig fer veure la importància de cada mot i el seu motiu de ser en un vers. I en aquest sentit, l'encert qualitatiu de l'autora fent-hi servir l'adjectiu "mudes" per qualificar les branques, comparat amb la pobresa que suposaria, per exemple, escriure-hi "nues", que seria una paraula sobrera perquè el verb "podar" ja conté la idea de nuesa. El poema es fa gran a mesura que hi aportem aquestes observacions i ells i elles hi fan bona cara. Anem bé. En la primera sessió llegim i comentem, a més a més, poemes de Marc Granell, que també sentim recitats i musicats. I al final, els demane si s'atrevirien a escriure algun haiku, o algun poema breu sense mètrica, si no hi gosen, per a la pròxima sessió. 

Fotografia: Francesc Reina. Extreta de la xarxa.

Dediquem la segona sessió a mostrar, recitar de manera col·lectiva i individual i a reflexionar a partir de maneres diferents —és a dir de diferents propostes poètiques— de tractar l'amor: Teresa Pascual, Lluís Roda, Salvat-Papasseit... I en la tercera faig servir el mateix esquema de classe i els ensenye diferents maneres poètiques de tractar la mort: Sònia Moll o Josep Piera. I és aleshores que els faig parar esment en un magnífic poema breu de la primera:

FER-SE GRAN

La mare és petita

i tu no saps com créixer

per sostenir-la.

Em fan veure la vitalitat, el desig de viure, d'una poeta —Sònia Moll— que escriu tot un llibre basat en la pèrdua i en el dol. Concloem que vida i mort s'hi enllacen de manera admirable i necessària. I és quan els engresque a compartir en veu alta els poemes que els vaig demanar que intentaren escriure en la primera sessió. I un alumne que seu a la primera fila, un home de nom Philippe, de mirada aguda i personalitat marcada, recita en veu alta, gesticulant per afermar la seua dicció castellana amb un lleuger accent francès:

Mira al cielo:

La luna tiene pelos!

Yo, boquiabierto.

Ens sorprenem davant d'aquests versos no gens tòpics i ell ens en vol explicar la situació que els va inspirar: que fa molts anys tenia la seua filla damunt les cames. Un nuvolet es va situar aleshores just damunt de la lluna i la imaginació de la xiqueta hi va fer la resta... La creativitat no adulterada encara dels infants: poesia en estat pur. 

Fotografia extreta de la xarxa, d'autoria desconeguda per mi.

Ara, amb el permís de Philippe, i com una mena de petit regal d'agraïment per l'aportació, i pel goig de compartir aquestes sessions poètiques amb tots els companys i companyes, en faig la meua versió particular, tot col·lectivitzant la mirada i concedint-me la llibertat de combinar finals aguts i plans en els versos.

HAIKU INESPERAT

Mirem al cel:

Té pèls la lluna. Jo,

bocabadada!

Moltes gràcies i tant de bo puguem repetir l'experiència, ampliada i millorada, de cara al curs 2019-2020. Em consta que els i les alumnes de la Universitat Sènior de Gandia en tenen moltes ganes. I, modestament, crec que aquesta inquietud i el gust d'aprendre per aprendre, ara que encara hi són a temps, ho mereixerien de sobres. 

Alumnes assistents a una de les sessions del curs monogràfic de literatura
de la Universitat Sènior de Gandia. En aquesta sessió del dia 14 de maig de 2019, acompanyats pel professor Juli Capilla.