ACCIÓ DE GRÀCIES DEDICADA A MARC GRANELL

Divendres 12 de juny es va celebrar al CCC Octubre de València l'acte de lliurament dels XXV Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, organitzat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), delegació sud. Enllace ací un article de Xavier Aliaga per a El Temps on teniu notícia de la relació de premiats en totes les categories. La meua enhorabona a tothom.

En el mateix acte es va retre un homenatge a Marc Granell (València, 1953), poeta, traductor, activista i un dels homenots indiscutibles de les nostres lletres. Se'm va concedir l'honor de dedicar un breu parlament de presentació de l'escriptor. I amb molt de gust i molta emoció vaig adreçar les paraules que reproduïsc a continuació al mestre i amic homenatjat, en nom de tot el col·lectiu d'escriptors i escriptores, perquè sé que l'admiració i la gratitud envers Marc són compartides.

Fotografia de Maque Falgás, extreta de la pàgina Uno y Cero Ediciones.

Solen dir-ne laudatio, d'aquest discurs que faré a continuació. Però això és una redundància, perquè parlar en públic de Marc Granell, sense fer-ne una lloança, seria pràcticament impossible. Per això he preferit titular el text que llegiré a continuació «Acció de gràcies (en el sentit profà del terme) dedicada a Marc Granell».

Començant per agrair l’oportunitat que l’Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, des de la seua delegació del País Valencià, i la seua vicepresidenta Gemma Pasqual m’han concedit per a fer —diria jo— de portaveu de totes les escriptores i escriptors d’aquest país, que estic segura que, de manera unànime i col·lectiva, subscriuran el que a continuació diré. Perquè coneixeu algun escriptor que desperte de manera tan general els afectes, les admiracions i la necessitat d’agraïment que Marc Granell, l’escriptor i la persona, desperta?

Una imatge del públic assistent a l'acte celebrat al CCC Octubre, durant la intervenció de Laura Borràs, directora actual de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC).
Foto: Borja Penalba.

La primera reacció quan vaig saber que l’AELC li dedicava aquest homenatge va ser la d’exclamar interiorment: ja era hora! Vull dir que és ben oportú i necessari recordar que Marc fou un dels socis fundadors de l’Associació; i que, rient rient, i si els meus comptes no em fallen, fa més de 40 anys que es dedica en cos i ànima a l’activisme poètic. Amb «activisme» vull dir escriure poesia, impulsar-la, editar-la, traduir-la..., parlar-ne, defensar-la, i encoratjar i atendre aquelles persones que també s’hi dediquen, i busquen en Marc Granell el suport, l’ànim necessari que ell sempre té a punt per a oferir-los, per a oferir-nos. I «activisme» també significa estar sempre disponible  per a donar suport a aquelles iniciatives, humils o ambicioses, grans o petites, que signifiquen combativitat, lluita en favor de les causes justes, defensa del territori, de la igualtat social, col·laboracions amb fotògrafs i amb artistes plàstics el treball dels quals, en opinió de Marc, han merescut suport... Recordeu aquell preciós L’Horta nostra (2002), amb fotografies de Susi Artal, publicat pel col·lectiu Per l’horta?, tot un símbol de lluita popular en defensa d’un territori eternament amenaçat. Un motiu per a l’esperança, ara mateix, aquesta Horta nostra que sembla que sobreviurà a les amenaces depredadores de l’anterior ajuntament de València.

Foto de família dels escriptors premiats en la XXV edició dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, acompanyats per Bel Olid (actual presidenta de l'AELC: segona començant per l'esquerra), Laura Borràs (directora de la ILC, al centre)
i Marc Granell.
Hi ha Teresa Broseta, primera per l'esquerra (premi novel·la juvenil); Tobies Grimaltos, darrere (assaig); Manuel Baixauli (novel·la); Joan Navarro (poesia); Manuel Molins (teatre) i Andreu Galan (poesia infantil i juvenil).
Baix, dos membres de la Societat Coral el Micalet (Premi de la Difusió de la literatura catalana) flanquegen el poeta Carles Miret (Premi de poesia Manel Garcia Grau, convocat per la Universitat Jaume I de Castelló, en col·laboració amb l'AELC).
Foto: Àngels Moreno Gutiérrez.

Important, i inevitable, afegir que, aquest activisme, l’ha exercit Marc Granell, al llarg de tota la seua vida literària, des de la ciutat de València del País Valencià. Des d’aquesta «ciutat de serps i rates coentes i terribles» que és la «Madinatat-Turab» de Corrent de fons (1999). O potser hem arribat al moment històric en què podem parlar en passat, i a partir d’ara aquesta ciutat de València serà la ciutat amable que cuida i defensa i promociona els seus escriptors, els seus poetes (que en prenguen nota els nous polítics). Marc: si ho arribem a saber, que el dia que t’homenatjaríem ens referiríem en passat a tantes hecatombes, et fem l’homenatge vint anys abans...

Les dades biogràfiques i literàries de Marc Granell es poden consultar a la pàgina de l’AELC. Allí teniu una relació exhaustiva de tots els llibres publicats, tant per a un públic adult com per a infants i joves. Ací corresponia avui parlar de la vessant humana del nostre Marc, i dedicar-li aquesta acció de gràcies col·lectiva a l’amic, al company incondicional, a l’ésser humà íntegre, indoblegable i humil alhora.

Des de la primera fila, Marc Granell, Anna Lis, Bel Olid, Gemma Pasqual i Laura Borràs segueixen atentament l'actuació de Francesc Anyó (rapsode) i Borja Penalba (músic compositor) que ens hi oferiren poemes de Marc.
Fotografia: Carme Esteve-AELC.

Deia Josep Carner (i permeteu-me'n la paràfrasi) que els arbres tenen un do natural: només vivint són bells. Amb Marc podem revertir la sentència: el do intrínsec, natural, el que Marc Granell porta implícit a l’ADN, només per dir-se i per ser Marc Granell, és la noblesa, la bondat, la generositat i una veneració incondicional per la poesia i pels poetes. Si Marc fóra un arbre, per a mi, seria una savina: aquest individu vegetal originari de la Mediterrània, de fusta resistent i tronc tortuós, adaptat a les condicions més extremes del medi, propi de paisatges sobris, de fulles perennes i color uniforme, d’un verd no gens estrident. De bellíssima factura, que dignifica amb el seu posat respectuós i venerable els ambients que pobla.

Una altra fotografia del públic, d'Isabel Garcia Canet.

Amb tota la seua bonhomia, amb tota la seua capacitat per a despertar-hi empatia, per a merèixer estimes i provocar tendresa, Marc Granell no ha sigut mai condescendent en els seus versos. La seua veu més característica, la que ens ha esgarrifat en tantes ocasions, és una veu incisiva, esmolada com un tall de navalla. La veu del conflicte interior, del renec contra la ignomínia. Una veu sarcàstica, descarnada tantes vegades com li ha calgut arribar al fons de les injustícies més inhumanes. També la veu compassiva, la veu enamorada —enamorada del país i de l’amant que té nom propi als seus versos, el d’Anna—, la veu del compromís ètic i poètic. La poesia, sempre la poesia, Marc. Allò que fan «...els éssers més inútils / que hi ha sobre la terra», «...els éssers / més imprescindiblement inútils / que hi ha sobre la terra».

M'agrada molt aquesta imatge, on es veu la mà d'Anna Lis descansant sobre el muscle de Marc, i el perfil de la també poeta Lola Andrés. En aquest moment hi miràvem un vídeo dedicat a l'escriptor homenatjat.
Foto: IGC.

I ara m'agradaria llegir un poema molt adequat per a l'ocasió, amb aquesta sorna i aquesta autocrítica tan marcgralleniana:

ARS DRAMATICA

Unos a otros se leen. Es estúpido,
pues dan vueltas en torno de un daváver
que admiran, comi si éste aún respirara. 

José M. Fonollosa

La poesia és un cadàver admirable
que es passeja entre les taules mig buides
dels cafès més recòndits i tronats
a les tantes de la nit com si alenara
encara pura en els versos que hi llegeixen
amb veu ferida un grapat de cadàvers
tan morts com ella i com ella necessaris
per al bon funcionament de la comèdia.

Corrent de fons, 1999 

Aquesta bella panoràmica fotogràfica de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània és de Carme Esteve-AELC. Era el moment en què hi actuava la cantautora Manuela Alandes.

Per acabar, demane permís per a passar, de la veu col·lectiva, a la més personal. Només un apunt que no puc ni dec deixar de recordar ací. Fa vuit anys Marc Granell em va acompanyar al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. En aquella ocasió, un llibre meu va ser reconegut amb un premi i Marc hi va defensar públicament la meua poesia i la meua persona. Tenia ganes de retornar-li, salvant tots els abismes, aquell gest que no oblidaré mai.

Per favor, no ens prives mai de la teua impietat poètica. I gràcies. Imprescindibles i inevitables, Marc Granell.

València, 12 de juny de 2015

Amb Marc Granell, en el moment en què es disposava a dedicar unes paraules a la concurrència. Esborronador, veure com s'hi aixecava el públic, de manera instantània, i li dedicava un aplaudiment unànime.

AMB JOAN VINYOLI A LA VALL DE GALLINERA

Dissabte 23 estiguérem a Alpatró (la Vall de Gallinera, País Valencià), on, des de l'esplanada del Centre Social Joan Pellicer, dedicàrem un petit homenatge al poeta Joan Vinyoli (Barcelona, (1914-1984). Si fa no fa, a la mateixa hora en què, a vora mar, exactament al passeig marítim de la platja de Gandia, un miler i mig de persones (aproximadament, va...: 2.500 segons l'organització; més de 1.000 segons la policia local) es manifestava amb el lema de capçalera: «Per l’Auir, la Marjal i el Racó de Tomba. La Safor no es toca!». 

Públic atenent la conversa entre Ignasi Mora i Josep Piera, a partir del llibre —encara inèdit— que Piera acaba d'escriure sobre Vinyoli: Mai no és tard. La foto és d'Isabel Garcia Canet, una de les poetes que hi participà al recital col·lectiu. Com ella mateixa diu «enmig de la frescor i de la llum de la Vall». I és que, encara que un parell de dies després ni ens en recordàvem, allà dalt passàrem fresca de debò, la nit de dissabte!

L'endemà vàrem escriure a la pàgina de Facebook de Saforíssims SL: «Volem que la cultura, la paraula, el territori, el compromís amb el nostre entorn, la llibertat de pensament siguen una única cosa. Apostem per l'optimisme combatiu. Des de la poesia també.»

 Edicions 62, «labutxaca», 2008.

...I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
                   que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
                                   Tant és així que l'àrid
hivern amb què s'obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·limitat,
i tot el blat es torna pa de vida. 

Joan Vinyoli, Passeig d'aniversari, 1984.
Fragment d'«Elegia de Vallvidrera», últim poema inclòs al també últim llibre publicat en vida de l'autor.

La convocatòria, que partí de la Unió Cultural Amics de la Vall de Gallinera, en col·laboració amb Saforíssims Societat Literària (SL), es va dir amb el títol global de «Poetes a la Vall de Gallinera» i va constar de dues parts. En primer lloc, Ignasi Mora i Josep Piera conversaren al voltant d'un llibre de Piera, acabat d'enllestir i inèdit encara, de títol Mai no és tard: «una resposta poètica —en paraules de l'escriptor de la Drova— a un dels grans mestres de l'època», on, pel que en sabem, alhora que Josep Piera hi refà la vida del poeta, refà també la seua pròpia, a partir de la poesia de Vinyoli.

He preguntat a Piera per l'impuls que el va dur a escriure aquest llibre que, segons ens va assegurar aquella vesprada de llum transparent a la Vall, alguna veu inspirada li havia anat dictant arran d'orella, i ell m'ho ha contat així: «Tot va començar fa uns pocs mesos, a partir d'una conversa amb Jordi Llavina, quan començàrem a parlar de Joan Vinyoli. Em va preguntar si l'havia conegut, i li vaig respondre que sí, que a més l'havia llegit a fons fa molt temps, que tenia cartes seues i molts llibres dedicats, i així, parlant-ne, em vaig animar a tornar a llegir-lo, i sense voler em vaig trobar als anys 70 i 80 i em vaig posar a recordar coses, a buscar llibres seus d'aquella època i a veure'n les notes que havia escrit qui jo era aleshores. I m'hi vaig posar a escriure, com si em traslladara per la memòria d'un temps jove i adonant-me alhora que havien passat més de trenta anys; que jo tenia ara l'edat de Vinyoli aleshores... 

Ignasi Mora (esquerra), un dels organitzadors principals de la cita literària, des de l'Associació d'Amics de la Vall de Gallinera, acompanyant Josep Piera.

»Així en un parell llarg de mesos, entre llibres i records, euromed amunt i avall, m'he vist llançat a l'escriptura d'aquesta memòria vinyoliana a manera d'homenatge i record al poeta, a la història seua i meua i de la poesia del segle XX  i a un temps irrepetible: la dècada dels 70. De tot aquest viatge ha eixit Mai no és tard...».  

Després hi va arribar el moment del recital, on, a banda de poemes de Joan Vinyoli, els sis poetes que hi participàrem en vàrem llegir de nostres. Hi anava caient la vesprada i la marinada baixava la temperatura, com si fórem a la tardor i no a mitjan agost. Però l'encís de la paraula oral hi surà —diria que amb solvència i amb bona dosi de seducció—, durant l'hora en què els versos sonaren acompanyats de la música d'acordió d'Amadeu Vidal. A continuació en transcric una mostra.

Amadeu Vidal i el seu acordió diatònic. Foto IGC.

 

[DE TORNADA A CASA PEL CAMÍ DE CADA DIA,...]

De tornada a casa pel camí de cada dia,
amb el balanç mental entre la pena i
la glòria, t'adones que tens els dits
bruts: un altre dia que t'emportes el
guix a casa...

El camí de cada dia, en aquest lloc que
t'ha acollit, una ciutat a què encara
resten tics de poble: en un solar amb
oliveres, matolls i clotals veus un lleó
empresonat en el cos d'un gat que bota,
plàstic i estètic, i caça un ratolí, en
un simulacre de grandesa, en una sabana
de mentida.

Josep Vicent Cabrera. Del llibre Ei, que ja sé francés! Edició de l'autor, 2014.

La foto té algun temps, així és que esperem que l'autor ens ho sàpiga disculpar.
És de Jordi Puig, i tant el moment fotografiat (un recital compartit) com el fotògraf ens transmeten bones vibracions.

ARRIBADA, II

tot és a punt. les mans alades
i l'anhel, la veu rompuda
i l'aigua, la flama atordida
i el misteri, l'espenta titànica
i els pètals, el ventre il·luminat
i l'aire, l'arrel sagrada
i la llet. tot. tot és a punt.

Christelle Enguix. Poema publicat a la plaquette Arribada, Terrícola, 2014.

Foto de Ferran Jordà, extreta del seu fotoblog. Un lloc web molt bonic on podeu,
si us ve de gust, accedir des d'ací.

PEÇÓ (DE L'ORELLA)

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

V. A. Estellés

Així com cell

que amb peladilla a la boca es delita

i té molt clar que és delit el delit

que no s’acaba mai,

sucre primer, després ametla tendra,

ne pren a mi gaudint de llepolia,

petit galló solsit de la persona,

pèndol festiu,

estrambot de regal,

conclusió d’un poema de carn

com guinda jovial en vida bella:

lòbul —dieu-li peçó si voleu—

colofó suculent

o l’última recialla del goig

que es despenja irreverent

d’una orella.

Maria Josep Escrivà. Poema inèdit.

A pesar que la llum ja no era la més adequada per a fer fotos, agraïsc molt aquesta imatge d'Isabel Garcia Canet, que constata gràficament que hi tinguérem
ben present la Poesia completa d'en Joan Vinyoli.

OBSCENITATS

Em pose davant el plat de brou,

em perd entre el ventall de verdures:

el fullatge de la col, el butà intens de la mitja pastanaga,

la debilitat de les penques;

les lletres perdudes al solatge del fang emmudeixen.

No hi ha cap mot capaç de descriure la sabor del brou,

ni aquesta solitud de cullerades plenes

de fum buit: verdures de temporada,

sabors de temporada, habitacles i amors

de temporada;

cullerades plenes de fum,

de pors perennes.

Em pose davant el plat de brou,

bufe i evite d’abrasir-me la llengua

i em creme les mans i canvie

la cullera per l’estilògraf:

viole el blanc

de les fulles de col.

Isabel Garcia Canet, de Claustre, 2007.

Isabel fotografiada al pati de l'Institut d'Estudis Catalans, l'any 2013.
Desconec l'autoria de la foto, però està extreta del mur de Facebook de Josep Lluís Aguiló.

PASSEIG D'ANIVERSARI

A Joan Vinyoli

La llum és una tija

que s’esmuny

de les mans balbes del desig.

És l’instant d’un oreig desviat

i  l’aleteig d’unes anques

escampa el dolç perill de l’ombra.

Quin reclam de les flors que s’han de collir verdes!

A dins el vas daurat

encara regolfa un passat,

l’espiral d’una torxa verinosa.

Carles Mulet. Poema inèdit. 

 Imatge extreta del mur de Facebook, any 2008. Foto: Pilar Garcia. 

LA DROVA*

Aquesta vella vall que ara veig verda,

daurada lluna de meló d’estiu,

és més que un llogaret entre muntanyes,

molt més que la infantesa al finestral,

i més que un paradís ple de paraules.

Aquesta vella vall és teua i meua.

Aquesta vella vall feta de somnis,

amagatall d’amors i de records,

la dels mil-i-un perfums i les fonts fresques,

la dels hiverns de llàgrimes de gel,

la de les veus que juguen i el silenci;

aquesta vall que vull per sempre verda.

Aquesta que rebrota riallera

després de les tempestes i la pluja;

aquesta que sent créixer cada dia,

aquesta que duc viva a la memòria,

no la toqueu, si us plau, no la toqueu.

No la toqueu, si no és per a estimar-la. 

Josep Piera. Del llibre El temps trobat, Bromera, 2013.

*En aquesta ocasió, el poema el dedique a la Vall de Gallinera, que també és una vella vall verda i meua i teua, és a dir, nostra i de tots els que l’estimen. (JP)

Amb permís del poeta, hi faig servir aquesta instantània prèvia al recital, on Piera i Àngels Gregori conversen amicalment a la porta del Centre Social que porta el nom del també escriptor, etnobotànic i amic desaparegut Joan Pellicer.
L'ombra benèfica de Joan plana pertot.

Sols en la terra la cançó

santifica i celebra.

R. M. Rilke. D'Els sonets a Orfeu. Traducció de Joan Vinyoli.