El dia 26 de febrer de 2016 presentàrem a Gandia, per primera vegada, Serena barca. Guarde el record d'aquell acte com un tresor que custodiaré per sempre, i de ben a prop, entre les parets amb finestres assolellades de la casa (poètica) que m'habita. Avui en fa quatre anys, d'aquell banquet de paraules i de música que compartírem, una colla nombrosa de gent amiga, a la casa de cultura Marqués González de Quirós. La barca no ha parat de navegar des d'aleshores. Es continua llegint i, gràcies a això, s'ha reimprès unes quantes vegades; se n'ha parlat amb generositat i, sorprenentment, se'n continua parlant. Sense anar més lluny, el passat dissabte 22 de febrer es va publicar, a La Veu dels Llibres del digital Nosaltres La Veu, un article d'Isabel Canet Ferrer que duu per títol «Serena barca, de Maria Josep Escrivà».
«Trobar la calma dins el brogit vital és el motiu amb què l’autora convoca la poesia. El mèrit és fer-ne art: una bella construcció de
paraules el bastiment de la qual permeta suportar els embats d’un medi
traïdor per natura. La concepció poètica com a instrument guaridor de
l’ànima confusa i damnada o artefacte de comprensió i ordenació de la
vida.»
A pesar de la meua aspiració a ser, per damunt de tot, una dona de paraula, ara no sabria trobar les justes per agrair a Isabel el paràgraf anterior, i el text en el seu conjunt, que dedica al llibre. A Isabel i als lectors i a les lectores de poesia que m'acompanyen —ens acompanyem— en aquesta singladura imprevisible i apassionant. Com al poema «Ventres», jo sé que, amb cada lectura, vosaltres també sembreu, mentre transiteu per les pàgines de Serena barca, «un rastre lluminós de providència».
Mil gràcies i que visca la poesia sempre.
 |
Autora de la idea i del muntatge: Susa Ribes. A partir del poema «Ventres» de Serena barca (Edicions del Buc, 2016) |
