Pàgines

dimecres, 26 de febrer del 2020

4 anys. I la barca continua navegant

El dia 26 de febrer de 2016 presentàrem a Gandia, per primera vegada, Serena barca. Guarde el record d'aquell acte com un tresor que custodiaré per sempre, i de ben a prop, entre les parets amb finestres assolellades de la casa (poètica) que m'habita. Avui en fa quatre anys, d'aquell banquet de paraules i de música que compartírem, una colla nombrosa de gent amiga, a la casa de cultura Marqués González de Quirós. La barca no ha parat de navegar des d'aleshores. Es continua llegint i, gràcies a això, s'ha reimprès unes quantes vegades; se n'ha parlat amb generositat i, sorprenentment, se'n continua parlant. Sense anar més lluny, el passat dissabte 22 de febrer es va publicar, a La Veu dels Llibres del digital Nosaltres La Veu, un article d'Isabel Canet Ferrer que duu per títol «Serena barca, de Maria Josep Escrivà».

«Trobar la calma dins el brogit vital és el motiu amb què l’autora convoca la poesia. El mèrit és fer-ne art: una bella construcció de paraules el bastiment de la qual permeta suportar els embats d’un medi traïdor per natura. La concepció poètica com a instrument guaridor de l’ànima confusa i damnada o artefacte de comprensió i ordenació de la vida.»

A pesar de la meua aspiració a ser, per damunt de tot, una dona de paraula, ara no sabria trobar les justes per agrair a Isabel el paràgraf anterior, i el text en el seu conjunt, que dedica al llibre. A Isabel i als lectors i a les lectores de poesia que m'acompanyen —ens acompanyem— en aquesta singladura imprevisible i apassionant. Com al poema «Ventres», jo sé que, amb cada lectura, vosaltres també sembreu, mentre transiteu per les pàgines de Serena barca, «un rastre lluminós de providència».

Mil gràcies i que visca la poesia sempre.



Autora de la idea i del muntatge: Susa Ribes.
A partir del poema «Ventres» de Serena barca (Edicions del Buc, 2016)



dimarts, 18 de febrer del 2020

Escriptores Valencianes. Núm. 453 de la revista Saó

M'agradaria molt que alguna vegada em feren una entrevista on aquesta pregunta recurrent no tinguera lloc ni sentit —ni la resposta tampoc, és clar—, perquè la situació que la provoca hauria passat a la història. I les escriptores, i els escriptors, ens dedicaríem a escriure i a parlar de la literatura, de la creació, de la nostra obra. A difondre-la lliures de prejudicis. En igualtat de condicions, d'oportunitats, de visibilitat. A defensar-la només amb la confiança en la pròpia obra i des de la personalitat literària de cadascú. Homes i dones, dones i homes. Escriptors. Escriptores. 

Gràcies per l'oportunitat, Vicent Boscà. 

—Dona i escriptora. És més fàcil o més difícil?

—Jo no ho sé. El tema està en el fet que, clar, com que no sé el que és ser home i escriptor… aquests dos binomis els hauríem de posar en paral·lel perquè el que sí que és cert és que ser escriptor, en general, i sense marcar gènere, és molt difícil. Hauria de ser molt difícil, en el sentit que crec que si escrivim hem d’aspirar a fer-ho el millor possible i a més fer-ho amb ambició. Aleshores, en eixe cas, jo espere que les oportunitats siguen les mateixes. És una pregunta que hem de reconéixer que, probablement, no la faríem mai a un home. Aleshores ja anem ací amb una càrrega que et condiciona a preguntar això.
[Fragment de l'entrevista publicada al quadern «Escriptores Valencianes», al número 453 de la revista Saó, corresponent al mes de novembre de 2019.] 

Llegiu ací l'entrevista completa...
 
 
Portada del núm. 453 de la revista Saó, corresponent al mes de novembre de 2019.
Autor: Daniel Olmo.