«AL LENT REPÒS DE LES PUPIL·LES». AVATARS D'UN POEMA

Fa uns dies, el poeta i traductor Joan Navarro va reproduir a Facebook uns versos d'un poema del meu Serena barca titulat «Mirall»: «L'enyor dels mots / al lent repòs / de les pupil·les.» Els acompanyà, en la línia del que crec que ja és marca —estètica i poètica— de la casa Navarro a la xarxa feisbuquera, d'una imatge fotogràfica i també de la corresponent traducció al portuguès. En reproduïsc el resultat al final d'aquesta entrada. Però primer aprofite per fer una breu reflexió metapoètica. I és que he de reconèixer que llegir aquests versos aïllats del poema al qual pertanyen, a manera de destil·lació respecte del conjunt, m'ha resultat il·luminador. Com en altres ocasions, m'he reafirmat en la meua creença personal que, sovint, un poema està construït amb els adornaments que embolcallen uns pocs versos essencials —de vegades un només—, un nucli proteic al voltant del qual graviten altres versos secundaris, completant-ne, això sí, el context on creix harmònicament aquell ens misteriós que coneixem com a poema.

Clemencia Nengono, equatoguineana.
Fotografia de Susi Artal que formà part de l'exposició i catàleg titulats
(In)visibles. Les altres dones? Universitat de València, 2006.

Pensant-hi, he recordat que «Mirall», inclòs a l'apartat «Tipografiar el buit» de Serena barca, ha conegut diversos avatars abans d'arribar a la forma definitiva —definitiva?— que apareix al llibre publicat per Edicions del Buc. Començant per aquesta primera versió que acompanyà la fotografia de Clemencia Nengono, inserida dalt, al catàleg (In)visibles. Les altres dones? de l'exposició homònima de Susi Artal:

CLEMENCIA

Què mires que no et diga
la fonda pietat en què t’empares?
Fosca pell. Pena fosca a la pantalla.
Només un punt de nacre encén
el perfil negre, 

igual que el nom clement que t’il·lumina.

MjE, 2006. 

Al cap d'un temps, el poema inspirat per una de les dones visibles de Susi Artal, adoptà el títol de «Mirall» i, només amb algun canvi lleuger respecte del que apareix a Serena barca, va assumir l'encàrrec de ser expressió poètica d'un altre rostre de dona: en aquest cas el meu, interpretat en forma de dibuix per l'artista, editor de llibres de bibliòfil, gravador, i etcètera, Miquel Plana. El joc de dibuix i poema s'inclou a l'obra, elaborada i impresa per qui fou considerat «arquitecte del llibre», que convinguérem a titular Cal·ligrafies al buit. Miquel em va reconèixer que s'hi va deixar enlluernar pel protagonisme de les meues arracades, i per això va voler fer que se'n despenjaren les inicials del nom. No li vaig explicar mai que «Mirall», abans d'esdevenir el «Mirall» il·lustrat per ell, havia trobat el seu motiu de ser en una altra arracada lluminosa: la de l'equatoguineana Clemencia Nengono.

I heus ací que la imatge dibuixada de la poeta gosa interrogar la poeta mateixa; aquella que s'expressa amb els mots que s'hi emmirallen, encarades l'una amb l'altra:

MIRALL

Què mires que no em diga
la fonda pietat
en què t'empares?

És meua, o teua,
aquesta absència
habitada de veus?

L'enyor dels mots,
al lent repòs
de les pupil·les.

Com el llevat que foscament
fermenta.

MjE: Cal·ligrafies al buit, Miquel Plana editor, 2012.

Com a colofó del periple anterior, l'estrofa escollida per Joan Navarro podria ser l'últim vestigi —i potser ara sí que definitiu— del poema «Mirall», i de les circumstàncies en què s'ha anat fent. Aïllada de la resta del poema. Diria que (quasi)autosuficient:

L’enyor dels mots
al lent repòs
de les pupil·les.

Maria Josep Escrivà, Serena barca, Edicions del Buc, 2016.

| A saudade das palavras / no lento repouso / das pupilas.

Fotografia de Joan Navarro.

ADDENDA (20 de març de 2016)

La llibreria Nollegiu, de Poble Nou de Barcelona, ha escrit a la seua pissarra el poema «Mirall». Crec que hi té molt a veure que dissabte la vàrem visitar, aquesta llibreria bonica on tenen molt present la poesia, el Jordi Solà i jo, i que el meu company ens va amenitzar l'estona recitant-hi el mateix poema, davant d'uns clients, i de la llibretera Maria. Els seus oients, amb ulls com a plats i cors contents, li agraírem la sorpresa de l'espontaneïtat. Bonic record, el d'aquella vesprada.

 

NO SÓC POETA DE L'AMOR

Per a l'amic i enviscador poètic Rafa Ferrer

L'amic Rafa Ferrer em fa una observació que no em ve gens de nou, i que, com no pot ser d'una altra manera, jo corrobore. Diu que ha estat buscant algun poema d'amor meu, i que no n'ha trobat cap..., o quasi cap. I això que el primer poema que recorde que em va robar el cor va ser, com no podia ser tampoc d'una altra manera en la jove que jo era, un poema d'amor. Aquell de La voz a ti debida, de Pedro Salinas, que comença: 

Qué alegría, vivir
sintiéndose vivido.
Rendirse
a la gran certidumbre, oscuramente,
de que otro ser, fuera de mí, muy lejos,
me está viviendo [...].

Pedro Salinas: La voz a ti debida, dins Poesías completas, Debolsillo, 2007.

Aquesta il·lustració, de l'artista, editor bibliòfil i tipògraf Miquel Plana, es pot trobar al plec núm. 23 del llibre 24 poemes d'amor on vaig tenir l'honor de col·laborar. En concret, aquesta acompanya un poema de Jaume C. Pons Alorda.

Estudiava aleshores 2n de l'antic BUP, en un institut de Gandia que, fins aquell 1984, es deia, encara —encara, horror!—, Francisco Franco. Aquell any varen confluir aquests dos fets transcendentals en la meua vida: un poeta de nom Pedro Salinas em va descobrir un món d'emocions escrites en forma de vers que em feien tremolar; el meu institut, el Francisco Franco de nom quasi inesborrable, va passar a dir-se Maria Enríquez. Qui fou Maria Enríquez vaig tardar encara alguns anys a saber-ho.

No vaig començar a fer les meues primeres passes poètiques en català fins algun temps més tard, estudiant ja a la Facultat de Filologia. No puc recordar ara si el primer recull de poemes que vaig escriure parlava d'amor. Va acabar, íntegrament, a la paperera. Millor dit, i fent honor a la veritat: només se'n va salvar el títol —«L'últim raig de sol sempre és verd»—, que després fou l'últim vers d'un poema ja inclòs en un llibret que es va dir A les palpentes del vidre (1998). Allà sí que hi ha algun petit poema inspirat per la deessa Venus, que ara, curiosament, circula per la xarxa amb una certa fortuna, desunit ja de la seua autora, que se'l veu com una innocent declaració d'amor d'aquelles que els joves estudiants enganxaven, en alguna època, a les seues carpetes. No sé si encara ho fan: «Et sembraria de besos [o versos?] / perquè et florira a la pell / tota l'estima dels segles.» Amén.

Quan vaig tenir consciència de què era la qualitat i l'exigència poètiques, ja no tenia, tanmateix, un focus potent que irradiara amor al meu voltant; i sí —crec— l'honestedat suficient per reconèixer que mai podria escriure poemes d'amor amb la punyent sinceritat poètica amb què em va commoure un llibre com La voz a ti debida.

I aquest és el dibuix que acompanya el poema «Presents», que fou la meua més que discreta aportació amorosa per al llibre col·lectiu il·lustrat, produït i imprès pel senyor Miquel Plana. 

«No hi ha demà, ni l'imaginen.
Però de sobte els multiplica tot
el temps que creixen junts 
 en l'abraçada.»

Potser, benvolgut amic Rafa, la culpa d'aquesta mesuradíssima producció eroticoamorosa, la tinga el meu concepte tan elevat de l'amor. Hi ha tres llibres, per a mi, proteics, que contenen, en germen, tot allò que qualsevol poeta que necessite dir l'amor als seus textos hauria de conèixer: el Càntic dels Càntics, que més tard va inspirar —diuen— dos altres bellíssims llibres d'amor sublim: Llibre d'amic e amat, de Ramon Llull, i Cántico espiritual, de Joan de la Creu.

I perquè no es pot dir mai d'aquesta aigua, no en beuré, a l'últim llibre de poemes que he acabat, encara inèdit, i de títol provisional Serena barca, em vaig fer, més o menys, el mateix plantejament que tu em feres unes setmanes enrere: com és possible que haja escrit tants pocs poemes d'amor? I allà mateix, en una postil·la d'aquell llibre, he intentat una resposta (espere que la pugues llegir més prompte que tard); i, a manera d'atreviment líric, he dedicat tota una secció a intentar descriure —des del joc i l'artifici que tot exercici poètic comporta, però, també, amb el màxim d'honestedat de què he sigut capaç— com podria ser per a mi poetitzar el cos d'una persona estimada; algunes de les parts del cos d'aquella persona —de vegades, curiosament, poc tractades en la tradició poètica—, i la percepció de la fisicitat d'aquell cos des de l'atracció del desig. Però, molt important, evitant referències explícites a favor del màxim suggeriment. Intentar-ho almenys.

I ara, benvolgut Rafa Ferrer, un tastet de l'apartat de Serena barca que es diu «On pastura l'esperit» i que, en principi, conté textos que poetitzen l'estima, però no sé jo si és una estima de les que a tu t'arribarà a satisfer, jove i entusiasta de l'amor com ets encara. La citació inicial de l'imprescindible Llibre d'amic e amat ho diu tot. Moltes gràcies per haver-me incitat a escriure aquest post. I açò sí que t'ho dic amb el cor obert de bat a bat i sense cap filtre metafòric.

Rosa Torres: «Pi mediterrani», 2004 (oli/llenç). Inclòs al llibre Figures i paisatges, editat amb motiu de la mostra homònima que es va exposar a Alzira i a Carlet durant els mesos de maig i juny de l'any 2009. Publicat per l'Ajuntament d'Alzira, en col·laboració amb Caixa Carlet.

—Quant estaràs ab ton amat? 
—Aitan de temps con seran en ell los meus pensaments. 
Ramon Llull


ARBRE

El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s’encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços, i amb cames
m’hi enfile, fins al cim
més alt, a l’últim cel,
destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.

MjE, inèdit.

MIQUEL PLANA: L'ARTISTA QUE ADORAVA ELS LLIBRES

Per un d'aquells privilegis que, de vegades, la vida ens regala, vaig conèixer fa uns anys Miquel Plana; primer artísticament, i després personalment. Miquel fou pintor, gravador, bibliòfil. Un artista total que va dedicar la seua vida professional a l'art d'editar llibres bellament, i un impressor al qual els progressos del temps i les tecnologies modernes no van aconseguir arrancar-li del cor el plaer de militar en l'artesania d'estampar els motles de plom contra la matèria noble del paper. Aquest any n'hauria fet 40 redons des que edità el primer llibre a la seua bella impremta d'Olot, Un núvol apretat per la tramuntana (1973), amb textos de Domènec Moli.

Just el maig de l'any passat li dedicàvem una entrada al blog de Burrera Comprimida, A Miquel Plana, arquitecte de les belles lletres, des de la immensa alegria que havia suposat enllestir un treball en comú on una dotzena de poemes meus va acompanyar l'excepcional treball gràfic de Miquel. El llibre es va dir Cal·ligrafies al buit, i m'he dut la sorpresa de trobar-lo registrat, amb la descripció de les seues característiques selectes, en aquesta pàgina. Només al cap d'unes setmanes de la publicació d'aquell article feliç, en vam publicar un segon, amb un to diametralment oposat, perquè ens pertocava deixar-hi constància del traspàs de l'amic i editor excepcional. Avui, 20 de maig, fa un any d'aquell dia trist.

Una de les il·lustracions de Miquel Plana
per al llibre Cal·ligrafies al buit.
El poema que l'acompanya es titula "Bodegó".

Passejava contínuament des de ma casa fins a la mar, tot al llarg d'un camí conegut com "la senda de l'Amo", vorejat per séquies poblades per aus de marjal. Una de les últimes cavil·lacions, abans de tancar les Cal·ligrafies, va ser la manera de poder satisfer la demanda de Miquel per tal d'elaborar un text introductori, una breu explicació del procés de gestació del nostre llibre. I així fou com vaig anar redactant, sobre el quadernet mòbil que m'acompanya en les meues caminades més productives, DEL BUIT A LES CAL·LIGRAFIES, en paral·lel al transcurs de les sèquies que van variant de cabal a mesura que transcorren els mesos, i pràcticament sempre sota la presència benefactora de les garses que revolen per damunt dels bancals. I així encara, cada dia, quan les hi veig, evoque amb un estremiment de joia, la sortosa amistat de Miquel Plana, l'artista que adorava els llibres.

Per obra d’un pensament,
joia de vol de milotxa,
s’eleva, brilla, s’encén,
alta com la garsa sola
en l’últim cel de ponent.
 

A Miquel Plana,
per sempre en la memòria

MjE

 
DEL BUIT A LES CAL·LIGRAFIES

Què hi ha al llarg del camí que recorre un pètal des que es precipita de la seua corol·la fins que toca terra? Seria fàcil respondre que hi ha el no-res, el buit. Però aquest buit no és la prova definitiva del transcurs d’una vida? El salt final, la més arriscada acrobàcia de la flor, la dansa més serena de la mort. Què hi ha en el procés que va des del cruixit del roig entre les dents fins al moment en què escric la paraula cirera? D’on ve la revelació quan per fi entenem que la fam no es diria si no hi hagués la necessitat d’obrir la boca fins a la màxima grandària de la A? I quantes vegades ha hagut de perforar la nit el crit profund del mussol fins que no he estat capaç de transcriure aquella lletania d’absències irremeiables?

Els fats em van dur un dia a establir comunicació amb Miquel Plana. Em va demanar una col·laboració poètica; al cap d’un temps, jo li’n vaig demanar, a ell, una de gràfica. I ell hi va accedir, a canvi de completar un joc de reciprocitats on, de la mateixa manera que la tinta ocuparia els buits trepanats del paper, així les paraules havien d’imposar-se als silencis-forats. O almenys això és el que a mi em suggeria aquest possible diàleg que pretèn ser Cal·ligrafies al buit: fer visible, gràficament, l’invisible.

Un invisible on el suggeriment no té límits. Perquè Miquel Plana m’hi repta a expressar amb mots l’aroma de les paraules, a furgar en les profunditats del llenguatge abans fins i tot de ser representat amb lletres. El deure poètic de capbussar-se en l’ànima profunda de les coses em va dur a indagar en les possibilitats eròtiques del llenguatge. I així vaig recórrer a la imatge de l’arrel que excava buscant jardins, al mapa alfabètic a través del qual poder recitar les aromes d’un cos que s’estima. 

Acostume a sortir a caminar quan necessite madurar alguna idea, ja siga de caràcter literari o purament casolà. Els camins se m’afiguren com les paraules: tots al meu abast. Vint-i-sis lletres per a materialitzar les infinites potencialitats d’enunciar el desig: una plàtera d’anguiles efervescents. L’alfabet en ebullició; el llenguatge dels sentits, també.

Què hi ha al llarg del camí que recorre un pètal des que es precipita de la corol·la fins que impacta sobre el terra? Hi ha una commoció, una imperceptible esgarrifança de partícules. Una exclamació, una esquerda, un avenc, una matriu esbatanada, el buit, el blanc, allà on brolla la deu, on tremola la veu, on esclaten els mots... On s’arbren cal·ligrafies.

Miramar, País Valencià
estiu de 2011

Aquestes esportives m'acompanyen des de fa molts anys allà on
els peus em duen a caminar els pensaments. Ja quasi tenen la sola llisa,
de tan desgastada i, encara que en tinc alguns altres parells més nous,
continuen sent les meues preferides, perquè ho saben tot
de la persona que sóc ara i per a mi representen la meua llibertat.