NO SÓC POETA DE L'AMOR

Per a l'amic i enviscador poètic Rafa Ferrer

L'amic Rafa Ferrer em fa una observació que no em ve gens de nou, i que, com no pot ser d'una altra manera, jo corrobore. Diu que ha estat buscant algun poema d'amor meu, i que no n'ha trobat cap..., o quasi cap. I això que el primer poema que recorde que em va robar el cor va ser, com no podia ser tampoc d'una altra manera en la jove que jo era, un poema d'amor. Aquell de La voz a ti debida, de Pedro Salinas, que comença: 

Qué alegría, vivir
sintiéndose vivido.
Rendirse
a la gran certidumbre, oscuramente,
de que otro ser, fuera de mí, muy lejos,
me está viviendo [...].

Pedro Salinas: La voz a ti debida, dins Poesías completas, Debolsillo, 2007.

Aquesta il·lustració, de l'artista, editor bibliòfil i tipògraf Miquel Plana, es pot trobar al plec núm. 23 del llibre 24 poemes d'amor on vaig tenir l'honor de col·laborar. En concret, aquesta acompanya un poema de Jaume C. Pons Alorda.

Estudiava aleshores 2n de l'antic BUP, en un institut de Gandia que, fins aquell 1984, es deia, encara —encara, horror!—, Francisco Franco. Aquell any varen confluir aquests dos fets transcendentals en la meua vida: un poeta de nom Pedro Salinas em va descobrir un món d'emocions escrites en forma de vers que em feien tremolar; el meu institut, el Francisco Franco de nom quasi inesborrable, va passar a dir-se Maria Enríquez. Qui fou Maria Enríquez vaig tardar encara alguns anys a saber-ho.

No vaig començar a fer les meues primeres passes poètiques en català fins algun temps més tard, estudiant ja a la Facultat de Filologia. No puc recordar ara si el primer recull de poemes que vaig escriure parlava d'amor. Va acabar, íntegrament, a la paperera. Millor dit, i fent honor a la veritat: només se'n va salvar el títol —«L'últim raig de sol sempre és verd»—, que després fou l'últim vers d'un poema ja inclòs en un llibret que es va dir A les palpentes del vidre (1998). Allà sí que hi ha algun petit poema inspirat per la deessa Venus, que ara, curiosament, circula per la xarxa amb una certa fortuna, desunit ja de la seua autora, que se'l veu com una innocent declaració d'amor d'aquelles que els joves estudiants enganxaven, en alguna època, a les seues carpetes. No sé si encara ho fan: «Et sembraria de besos [o versos?] / perquè et florira a la pell / tota l'estima dels segles.» Amén.

Quan vaig tenir consciència de què era la qualitat i l'exigència poètiques, ja no tenia, tanmateix, un focus potent que irradiara amor al meu voltant; i sí —crec— l'honestedat suficient per reconèixer que mai podria escriure poemes d'amor amb la punyent sinceritat poètica amb què em va commoure un llibre com La voz a ti debida.

I aquest és el dibuix que acompanya el poema «Presents», que fou la meua més que discreta aportació amorosa per al llibre col·lectiu il·lustrat, produït i imprès pel senyor Miquel Plana. 

«No hi ha demà, ni l'imaginen.
Però de sobte els multiplica tot
el temps que creixen junts 
 en l'abraçada.»

Potser, benvolgut amic Rafa, la culpa d'aquesta mesuradíssima producció eroticoamorosa, la tinga el meu concepte tan elevat de l'amor. Hi ha tres llibres, per a mi, proteics, que contenen, en germen, tot allò que qualsevol poeta que necessite dir l'amor als seus textos hauria de conèixer: el Càntic dels Càntics, que més tard va inspirar —diuen— dos altres bellíssims llibres d'amor sublim: Llibre d'amic e amat, de Ramon Llull, i Cántico espiritual, de Joan de la Creu.

I perquè no es pot dir mai d'aquesta aigua, no en beuré, a l'últim llibre de poemes que he acabat, encara inèdit, i de títol provisional Serena barca, em vaig fer, més o menys, el mateix plantejament que tu em feres unes setmanes enrere: com és possible que haja escrit tants pocs poemes d'amor? I allà mateix, en una postil·la d'aquell llibre, he intentat una resposta (espere que la pugues llegir més prompte que tard); i, a manera d'atreviment líric, he dedicat tota una secció a intentar descriure —des del joc i l'artifici que tot exercici poètic comporta, però, també, amb el màxim d'honestedat de què he sigut capaç— com podria ser per a mi poetitzar el cos d'una persona estimada; algunes de les parts del cos d'aquella persona —de vegades, curiosament, poc tractades en la tradició poètica—, i la percepció de la fisicitat d'aquell cos des de l'atracció del desig. Però, molt important, evitant referències explícites a favor del màxim suggeriment. Intentar-ho almenys.

I ara, benvolgut Rafa Ferrer, un tastet de l'apartat de Serena barca que es diu «On pastura l'esperit» i que, en principi, conté textos que poetitzen l'estima, però no sé jo si és una estima de les que a tu t'arribarà a satisfer, jove i entusiasta de l'amor com ets encara. La citació inicial de l'imprescindible Llibre d'amic e amat ho diu tot. Moltes gràcies per haver-me incitat a escriure aquest post. I açò sí que t'ho dic amb el cor obert de bat a bat i sense cap filtre metafòric.

Rosa Torres: «Pi mediterrani», 2004 (oli/llenç). Inclòs al llibre Figures i paisatges, editat amb motiu de la mostra homònima que es va exposar a Alzira i a Carlet durant els mesos de maig i juny de l'any 2009. Publicat per l'Ajuntament d'Alzira, en col·laboració amb Caixa Carlet.

—Quant estaràs ab ton amat? 
—Aitan de temps con seran en ell los meus pensaments. 
Ramon Llull


ARBRE

El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s’encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços, i amb cames
m’hi enfile, fins al cim
més alt, a l’últim cel,
destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.

MjE, inèdit.