Les mans de Manuel Boix

He tornat a Xàtiva per visitar l'exposició de Manuel Boix, La llum de l'art, comissariada per Martí Domínguez. Hi vaig ser el dia de la inauguració, però la gentada —feliçment— no em va permetre gaudir-la amb la calma que requereix. I, ara sí, puc afirmar amb coneixement de causa que la mostra és meravellosa i, a més a més, l'itinerari de la visita permet redescobrir alguns dels edificis patrimonials més destacats de la capital de la Costera. Després d'això només puc dir que no hi ha res que console amb més fiabilitat que la bellesa.

 

Si en teniu oportunitat, aneu-hi. L'exposició es podrà visitar fins al 30 d'agost. I si no us hi podeu desplaçar, també podeu visitar La llum de l'art de manera virtual des d'ací.

Al catàleg —una joia, també— s'han inclòs textos literaris de Marc Granell, Josep Lozano, Pere Antoni Pons, Jaume Pons Alorda, Núria Cadenes, Antoni Martí Monterde, Jaume Pérez Montaner i aquest meu, titulat «Les mans de Manuel Boix», que reproduesc a continuació. El meu agraïment a Martí Domínguez per haver-ne estat l'incitador.

 

 

 

 Autoretrat de Manuel Boix, 1974

 

 

LES MANS DE MANUEL BOIX

 

Llegesc La forja d’un pintor, el llibre de Martí Domínguez que recorre la vida artística de Manuel Boix, mentre algú de ma casa es debat entre la vida i la mort. M’hi aferre, hi busque recer, una ansiejada bonança d’esperit, amb els ulls, amb els dits, amb l’enteniment, com si obeís un mandat suggerit pel Martiri de sant Sebastià de la portada. Ho diu la punxa en l’ungla i la sang que en raja. La punxa és de roser. La bellesa sense punció és una flor sema.

«De xiquet, va caure una cadernereta en el filat, atreta pel reclam. I se’m va morir a les mans. Se’m va quedar gravada per sempre aquella escena.» La confessió del pintor Boix em commou. Pel seu caràcter de tendresa tràgica i, sobretot, perquè hi puc compartir la impressió de la criatura despagada davant del fet irreversible de la mort. La mort palpable continguda en les mans del xiquet. No sabria dir quin dels dos éssers em transmet una compassió més punyent. Les mans del quadre que Boix pintaria més tard, a L’arc del triomf, són les d’un adult i a mi em suggereixen la confluència de la vida i de la mort. De la superació i la derrota. De la fermesa i la fragilitat. De la determinació i la feblesa. No és una successió semblant de contrastos els que conviuen en tota una vida dedicada a l’art, sobretot quan el compromís amb un mateix i amb el món en són ensenyes? 

 

 

L'arc del triomf, 1971

L’escena infantil que Boix explica a Martí, i el quadre resultant, em duen irremeiablement a establir un nexe il·luminador amb una obra més recent, extraordinàriament trasbalsadora: Lampedusa. El drama de la migració en la mar. El terror tractat amb una subtilesa plàstica tan primmirada que esgarrifa. Fa un parell d’anys vaig visitar al Verger una exposició de l’artista algerià Hachemi Ameur: Nàufrags a la Mediterrània, es titulava. Els cossos d’homes i de dones s’enfonsaven en una massa blava, entre colors intensos i contrastats. La descomposició dels peixos i dels cossos hi anaven en paral·lel. En vaig sortir al carrer amb el cos glaçat. Al meu davant, a la porta d'una casa, un rètol indicava: «Betlem». Des d'un altaveu sonava música de nadales. 

 

 

 

 

Lampedusa, 2013

Imatge escanejada del catàleg Manuel Boix. La llum de l'art

Ajuntament de Xàtiva, 2023

 

 

 

Avui, que prenc aquestes notes sobre la impressió que m’ha causat el quadre de Manuel Boix, acabem d’estrenar any. Segons la descripció que Martí Domínguez inclou a La forja d’un pintor, l’obra naix com a resposta al naufragi ocorregut davant de l’illa italiana de Lampedusa, l’any 2013, on van morir ofegades més de tres-centes seixanta persones. Els ofegats de Boix es distribueixen al quadre seguint, daltabaix, les línies paral·leles de cinc cordes, o cinc sogues. Al fons del llenç, que és també el fons de la mar, s’amunteguen els cossos que hi sucumbeixen. Un garbuix tètric de figures humanes, extremitats i cordes embolicades en una madeixa indestriable. No puc apartar els ulls d’aquesta verticalitat sinistra. Aquí el to predominant és el sépia —i que se’m disculpe el sarcasme de l’analogia. A l'extrem superior s’ha quedat la llum opaca, inassolible. I qui la busca ja? Probablement, només els qui, davant d’aquest cementeri marí, tremolem encara. Aquells ofegats prims i despullats també som nosaltres, que mirem el quadre bocabadats. I són les mans de qui els ha atorgat una forma perenne, a aquells centenars d'ofegats que ja no són res. Les mateixes mans que, fa molts anys, van sostenir el cos tebi i colorit d’una cadernera morta.

 

 Aquesta és només per deixar constància que hi vaig ser.
La fotografia és de Pepe Pastor.

 

 

1.000 raons per estimar-los. 'Històries naturals', de Martí Domínguez

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat L’esperit del temps (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat Històries naturals (Pòrtic Edicions, 2018) que, a parer meu, ha passat massa desapercebut entre el públic lector.

El volum, en una acurada edició il·lustrada per Perico Pastor, recull, fonamentalment, articles que fa anys havien estat publicats a la revista El Temps. Cent vint-i-cinc en total, escrits per algú que s’autodefineix des de les pàgines del pròleg com un «lletraferit de la natura» en qui convergeixen «totes les forces del meu enteniment i totes les emocions del meu cor». Crec que amb això ens acostem bastant a la personalitat distintiva d’un llibre com Històries naturals.

Sospite que el seu caràcter miscel·lani hi ha pogut actuar com a dissuasiu de cara als lectors. I, tanmateix, aquest és un dels atractius del llibre: l’estructural, el que permet una lectura que es pot anar pausant d’article en article i que ens ofereix una diversitat de peces individualitzades, com si estiguérem davant de relats d’escriptura condensada i autònoma, i alhora entrellaçats fins a ordir un tot fascinant on els apunts naturalístics conviuen amb referències al món de l’art, de la literatura, de l’etnobotànica i fins i tot amb curiositats lexicogràfiques o etimològiques. On, en resum, des de la primera pàgina queda clar que natura i cultura són una mateixa i indestriable realitat.

Crec que aquesta és la Zygaena lavandulae de l'article «Botja de cucs» d'Històries naturals, «una de les papallones més belles de les brolles eixutes: un lepidòpter de color violat, amb reflexos metàl·lics i amb taques vermelles com la sang a les ales», segons la hi descriu Martí Domínguez.

Martí Domínguez és biòleg de formació, especialitzat en lepidòpters, per cert. No debades a Històries naturals trobem uns quants articles dedicats a papallones, alguns dels quals recreen, des de la més bella prosa literària de caràcter autobiogràfic, episodis i descobriments relacionats amb aquests éssers alats que són relatats amb una admiració i amb una passió encomanadisses. Pareu atenció, per exemple, a «Botja de cucs» o «Parla, Cymbalophora!». Però recordeu també l’autor enamorat dels lepidòpters quan llegiu L’esperit del temps i arribeu, quasi al final, a una escena en què el protagonista, en una situació extrema rica en simbologia, es troba cara a cara amb una papallona.

Aquest biòleg especialitzat en lepidòpters és, a més de director de la revista Mètode, dedicada a la divulgació científica, un humanista, coneixedor i admirador dels escriptors il·lustrats francesos. Potser per totes aquestes inquietuds intel·lectuals, a Històries naturals tampoc no falten moments on l’autor trau punta al seu caràcter inconformista, bel·ligerant i crític envers els temps actuals, on s’han comès vertaders atemptats contra el medi ambient. Des del mateix pròleg ja citat, on llegim aquesta denúncia amarga no exempta, per desgràcia, de fonament: «el naturalista, en aquests temps tan salvatges de destrucció del territori i del paisatge, és un home proscrit, un exiliat, un nyicris, un home sense autoritat. Com també s’esdevé, és clar, amb el conjunt dels escriptors. Per tant, i deixeu-me aquesta llicència “escriure sobre la natura” és reincidir en el mal, és recaure, i per partida doble, en l’exili i en la sensació de no comptar per a gairebé res».

Tampoc no en surt indemne el gremi dels escriptors, i menys encara dels poetes, ai!, que són objecte en més d’una ocasió d’un retret que, al meu parer, se circumscriuria a algun període determinat i admetria, en l’actualitat, molts matisos: «la gent no es fixa en la prodigiosa diversitat de la vida. Tampoc els poetes, que de mica en mica, per raons inescrutables, han anat abandonant els escenaris rurals pels urbans, i la seua poesia apareix tolida [mancada, privada] d’elements naturals i, quan hi són, aquests elements, resulten falsos, postissos, contradictoris i pedants». Una recança que recorre tot el capítol titulat «Com n’eren, de boniques, les papallones nocturnes».

A Històries naturals, la informació etnogràfica de vivor popular es combina amb referències poètiques i amb pensaments filosòfics. És el cas d’un dels articles, probablement, més redó en aquest sentit, «Rilke i la rosa», on un roser silvestre, o gavarrera, remet al poeta Antonio Cabrera i al seu poema «Al rojo escaramujo», un fruit que, de tan astringent, es coneix popularment amb el nom de tapaculs. I d’aquest exemple etnobotànic del roser a un altre de més exquisit —almenys pel que fa a lirisme—, el que vetlla la tomba de Rilke al cementeri de Rarogne, que, al seu torn, propicia la conclusió existencial següent: «Un roser que de segur li parla de la pura contradicció que és la vida: canina i formosa». I encara caldria associar a Martí Domínguez una condició sense la qual, senzillament, aquest llibre no existiria: la de l’observador atent i pacient, el que es meravella davant del misteri de la vida i comparteix amb els altres aquesta meravella per escrit, devocionalment. Llegiu:

«Aquella botja de cucs del turó estèril criava una de les papallones més belles de la Mediterrània. Lliçons com aquesta em varen fer entendre que no hi ha bocí de terra que no amague alguna cosa formidable».

Amb això, ras i curt, està tot dit.

Aquest text, amb el títol de «No hi ha bocí de terra que no amague alguna cosa formidable», s'ha publicat a la revista Caràcters, núm. 89. Cliqueu ací per accedir a la botiga on line de Publicacions de la Universitat de València.

Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

El desapercibido, d'Antonio Cabrera

Ací s'acaba tot, de Josep Piera

Si això és un home, de Primo Levi

Marc Granell

Les hores, de Teresa Pascual

El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez

El nom de la rosa, d'Umberto Eco