Si jo fos Déu
Primo Levi
En multitud d'ocasions, mentre llegia aquest llibre, m'he aturat a reflexionar sobre quanta de la nostra gent jove d'ara, capacitadíssima i amb totes les facilitats al seu abast, el llegirà també. Un nombre insignificant, si fem cas dels índexs de lectura. La reflexió va més enllà encara i aleshores no puc evitar el desassossec: i quanta d'aquesta nostra gent jove d'ara —els meus nebots, per exemple, sense anar més lluny— en sentirà mai la necessitat de llegir-lo?
Primo Levi: Si això és un home. He de reconèixer que em
provoca un conflicte intern pensar-hi i, més encara, escriure açò, però les convulsions
emocionals derivades de la lectura d'aquest llibre procedeixen fonamentalment de la
manera com l’autor és capaç de literaturitzar l’horror, més que no pas del propi horror viscut al camp d'extermini d'Auschwitz. Un horror que hi és narrat, d'altra banda, mantenint sempre una certa distància reflexiva i equilibrada. Magistralment. Em commou fins a l'esgarrifança el respecte irrenunciable de l'autor pels homes
que comparteixen amb ell la condició infausta de presoners, i com és capaç
d’expressar-lo per escrit, aquest respecte. Em commou aquesta empatia humana en unes condicions d'indefugible lluita per la supervivència. I és una commoció que està per damunt de la repulsió que, necessàriament,
provoquen en el lector les actituds abominables dels botxins, els quals —no cal dir— pertanyen a la mateixa espècie humana que els turmentats, i que l'autor mateix, que en deixa testimoni literari.
 |
Pere Salinas. De la sèrie «Geografies del silenci», acrílic s/tela.
Molt agraïda amb l'autor per haver-me permès reproduir l'obra. |
En podria destacar molts més, però trie, com a mostra, aquest fragment del llibre on Levi descriu una escena, després que al seu barracó, el núm. 48 del camp d'extermini d'Auschwitz, s'ha procedit a fer una «selecció» (
Selekcja) per reduir el nombre excessiu de presoners. ¿És possible que jo, lectora, arribe a pensar que una situació d'angoixa d’aquella magnitud puga ser rescabalada de la seua misèria gràcies a la manera com
Primo Levi l’ha convertida en literatura? Em fascina aquesta convicció contradictòria.
«Ara cadascú està escurant
amatent amb la cullera el fons del plat per treure’n les últimes escorrialles
de sopa, i es forma un renou metàl·lic que vol dir que el dia s’ha acabat. A
poc a poc s’imposa el silenci, i aleshores, des de la meva llitera que és al
tercer pis, es veu i se sent que el vell Kuhn resa, en veu alta, amb la gorra
al cap i balancejant el bust amb violència. Duhn dóna gràcies a Déu perquè no
ha estat escollit.
Kuhn
és un insensat. ¿Que no veu, a la llitera del costat, Beppo el grec, que té
vint anys i demà passat anirà a la cambra de gas, i ho sap, i s’està estirat i
mira fixament la bombeta sense dir res i sense pensar en res? ¿No ho sap, Kuhn,
que la pròxima vegada li tocarà a ell? ¿No ho comprèn, Kuhn, que avui s’ha
comès una infàmia que cap pregària propiciatòria, cap perdó, cap expiació dels
culpables, res, en fi, que l’home estigui en poder de fer podrà esmenar mai
més?
Si
jo fos Déu escopiria a terra la pregària de Kuhn.»
