Em fa l'efecte —però potser és només que l'edat ens torna escèptics— que cada vegada hi ha un abisme més gran entre la gent que encara
admira el coneixement i els qui fan ostentació de la ignorància; entre
els qui practiquen l'agudesa de pensament i els qui es resignen a la
seua neciesa, entre el pensament únic i el qüestionament continu de les
'veritats'; i entre els canalles i aquella gent que ha posat al servei
de la humanitat la seua saviesa. Entre aquests últims hi ha Umberto Eco i
avui la humanitat sencera hauria de saber que està de dol. Encara que potser aquest mateix intent de pontificar siga un acte superb de presumpció, per part meua.
 |
| Imatge extreta de la xarxa. |
Feia temps que tenia ganes d'encetar en aquest bloc una secció d'entrades que portaren per títol general «1.000 raons per estimar-los», dedicada als llibres: aquells objectes rars, en perill d'extinció, que ens han fet feliços, o desgraciadíssims, o que ens han fet sentir més grans o més insignificants, però més humans, segur, al llarg dels nostres dies. I avui que hem sabut que ha mort Umberto Eco he decidit que ja no podia ajornar aquest desig ni un dia més.
Un fragment de la celebradíssima novel·la Il nome della rosa, que en un primer moment vaig
llegir en traducció castellana i que ara m'atrevisc a transcriure en
català, a compte i risc meu. La novel·la em va fer una llarga companyia i em va ajudar a reconèixer que, de vegades, és molt gran ser petita, perquè gràcies a això t'arreceres tranquil·lament en l'art imponent dels genis, i en el seu consol:
«L'Anticrist pot nàixer de la mateixa pietat, de l'excessiu amor per
Déu o per la veritat, així com l'heretge naix del sant i l'endimoniat
del vident. Fuig, Adso, dels profetes i dels que estan disposats a morir
per la veritat, perquè solen provocar també la mort de molts altres,
sovint abans que la pròpia, i de vegades en lloc de la pròpia. Jorge
ha fet una obra diabòlica, perquè era tan gran la luxúria amb què
estimava la seua veritat, que es va atrevir a tot per a destruir la
mentida. Tenia por del segon llibre d'Aristòtil, perquè potser ensenyara realment a deformar el rostre de qualsevol veritat, perquè no
ens convertírem en esclaus dels nostres fantasmes. Potser la tasca
d'aquell que estima els homes consistisca a aconseguir que aquests es
riguen de la veritat, aconseguir que "la veritat riga", perquè l'única
veritat consisteix a aprendre a alliberar-nos de la insana passió per la
veritat.»
