Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fran Garcia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fran Garcia. Mostrar tots els missatges

dijous, 12 de setembre del 2024

El drama humà de la Mediterrània en la veu poètica de Fran García

L'any 2017, una obra titulada Mare Nostrum guanyava el Certamen de poesia Marc Granell Vila d'Almussafes en la modalitat de castellà. A la plica corresponent constava que l'autor es deia Fran García i que havia nascut a València l'any 1975. El poemari era escruixidor, elegant, sintètic. Un brevíssim poema em va trasbalsar:

Quedaba poco.
Estábamos muy cerca.
No queda nada.

Fran García: Mare Nostrum, Edicions 96, 2018

 

 Fran García, en una fotografia d'Alejandra López.

Vaig estirar del fil d'aquell haiku estremidor i, al cap d'uns anys, vaig voler que encapçalara un poema meu que es va titular «Els polps» i que acaba:


«Els polps» es pot llegir a Sempre és tard, Edicions Proa, 2020.


Fran García dirigeix un taller d’escriptura poètica a la llibreria Ibercultura, a Lucerna (Suïssa), on resideix des de 2012. Mare Nostrum acaba de traduir-se a l'alemany, gràcies a Malin Petzer, i jo mateixa n'he fet una traducció al català. Dissabte 14 de setembre, a les 17.30 h, presentarem la nova edició trilingüe del llibre en aquesta llibreria suïssa que regenta Fátima Del Olmo Rodríguez. 

L'acte es podrà seguir, amb inscripció, punxant ací damunt



En la meua traducció, el haiku epifànic de Fran ha quedat així. Continua estremint-me.

Quedava poc.
Érem ben a la vora.
No en queda res. 

Fran García: Mare Nostrum. Edició trilingüe castellà-alemany-català.

 

Disseny i maquetació de Josep Olaso-Edicions 96, 2024.



diumenge, 30 d’agost del 2020

«Els polps», un poema de 'Sempre és tard'

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt:

«Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense.
A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.»





 
Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'interès i va propiciar un ventall ampli de comentaris, de complicitats i d'informació complementària, com ara l'aportació de la postal fantàstica del final d'aquest post, que va compartir un usuari de Twitter de nom Sanguango.
 
I té, l'apunt, una intencionada segona part. I és que, a Sempre és tard, que està previst que es publique a Proa aquest mes de setembre, hi ha un poema titulat "Els polps", molt menys amable que la innocent nota casolana compartida a les xarxes. Hi fa referència un paràgraf final de l'apartat "Reconeixements, agraïments, deutes", que diu:
 
"Del llibre Mare Nostrum (Edicions 96, 2018) de Fran García procedeixen els versos inicials d'«Els polps». Al poema també hi ha l'eco d'alguns fragments de la cançó «Robot» del grup valencià Zoo que tant admire."

 

ELS POLPS


          Quedaba poco.
          Estábamos muy cerca.
          No queda nada.


                    Fran García



Grup d’individus
que habiten sobre fons marins,
                                        colgats
                                        en el substrat
o desplaçant-se per la superfície.
Espècie bentònica, se’n diu.
Amb dos ulls grossos que els proporcionen
                                         molt bona visió,
canviaran d’aspecte i de textura
tot depenent de què          els depare la sort.

Per què parle de polps       si vull parlar de nàufrags?
 
Homes i dones                   que suren a la mar
                                         com boies de colors.
 
En un any, dues mil sis-centes boies:
els mateixos veïns que té el meu poble. 

...

De Sempre és tard, Proa, 2020 [fragment]

 
 
 

L'usuari de Twitter que va compartir la imatge hi aportava la informació següent: 

"Any 1966. La fotografia crec que està feta des del Barrina, autèntic temple culinari gastronòmic. Grau (de Gandia), la Safor." 

Gràcies, Sanguango! ;)

 
 
 


HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".