El drama humà de la Mediterrània en la veu poètica de Fran García

L'any 2017, una obra titulada Mare Nostrum guanyava el Certamen de poesia Marc Granell Vila d'Almussafes en la modalitat de castellà. A la plica corresponent constava que l'autor es deia Fran García i que havia nascut a València l'any 1975. El poemari era escruixidor, elegant, sintètic. Un brevíssim poema em va trasbalsar:

Quedaba poco.
Estábamos muy cerca.
No queda nada.

Fran García: Mare Nostrum, Edicions 96, 2018

 

 Fran García, en una fotografia d'Alejandra López.

Vaig estirar del fil d'aquell haiku estremidor i, al cap d'uns anys, vaig voler que encapçalara un poema meu que es va titular «Els polps» i que acaba:

«Els polps» es pot llegir a Sempre és tard, Edicions Proa, 2020.

Fran García dirigeix un taller d’escriptura poètica a la llibreria Ibercultura, a Lucerna (Suïssa), on resideix des de 2012. Mare Nostrum acaba de traduir-se a l'alemany, gràcies a Malin Petzer, i jo mateixa n'he fet una traducció al català. Dissabte 14 de setembre, a les 17.30 h, presentarem la nova edició trilingüe del llibre en aquesta llibreria suïssa que regenta Fátima Del Olmo Rodríguez. 

L'acte es podrà seguir, amb inscripció, punxant ací damunt. 

En la meua traducció, el haiku epifànic de Fran ha quedat així. Continua estremint-me.

Quedava poc.
Érem ben a la vora.
No en queda res. 

Fran García: Mare Nostrum. Edició trilingüe castellà-alemany-català.

 

Disseny i maquetació de Josep Olaso-Edicions 96, 2024.

«Els polps», un poema de 'Sempre és tard'

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt:

«Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense.

A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.»

 

Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'interès i va propiciar un ventall ampli de comentaris, de complicitats i d'informació complementària, com ara l'aportació de la postal fantàstica del final d'aquest post, que va compartir un usuari de Twitter de nom Sanguango.

 

I té, l'apunt, una intencionada segona part. I és que, a Sempre és tard, que està previst que es publique a Proa aquest mes de setembre, hi ha un poema titulat "Els polps", molt menys amable que la innocent nota casolana compartida a les xarxes. Hi fa referència un paràgraf final de l'apartat "Reconeixements, agraïments, deutes", que diu:

 

"Del llibre Mare Nostrum (Edicions 96, 2018) de Fran García procedeixen els versos inicials d'«Els polps». Al poema també hi ha l'eco d'alguns fragments de la cançó «Robot» del grup valencià Zoo que tant admire."

 

ELS POLPS


          Quedaba poco.
          Estábamos muy cerca.
          No queda nada.

                    Fran García



Grup d’individus
que habiten sobre fons marins,
                                        colgats
                                        en el substrat
o desplaçant-se per la superfície.
Espècie bentònica, se’n diu.
Amb dos ulls grossos que els proporcionen
                                         molt bona visió,
canviaran d’aspecte i de textura
tot depenent de què          els depare la sort.

Per què parle de polps       si vull parlar de nàufrags?

 

Homes i dones                   que suren a la mar
                                         com boies de colors.
 

En un any, dues mil sis-centes boies:
els mateixos veïns que té el meu poble. 

...

De Sempre és tard, Proa, 2020 [fragment]

 

 

 

L'usuari de Twitter que va compartir la imatge hi aportava la informació següent: 

"Any 1966. La fotografia crec que està feta des del Barrina, autèntic temple culinari gastronòmic. Grau (de Gandia), la Safor." 

Gràcies, Sanguango! ;)