Avui és un dia d'aquells en què busques agafar-te a qualsevol cosa que et salve del precipici. No importa quin dia siga aquest avui. És un present de neguit, d'extraviament, de nebulosa mental, de cos contracturat, de desgana. I de migranya, que no és la causa, sinó el símptoma. Però no. No hi ha res que et puga salvar del precipici, perquè tu ets el precipici. Saber-ho és important. Només, encara i sempre, recorres a les paraules. Que no són antídot contra res, ni remei, ni redempció. Però t'acompanyen. En aquest buit que t'engul, les paraules amb tu, fent-vos-hi companyia.
 |
| Fotografia: William Lovell Finley, 1908. Extreta de la xarxa. Motiu de la coberta del llibre El desapercibido, d'Antonio Cabrera. |
NOS SALVAMOS
La vida interior es abstrusa, un embrollo de ideas en inminencia, en uso o en descomposición. La vida interior puede ser asfixiante. Menos mal que algo venido de fuera, una percepción, alguna cosa vista, puede aliviarla momentáneamente, puede permitirle respirar hondo. La vida interior —el pensamiento a solas— abandonada a su puro bullir nos sofocaría. Para que no quedemos cegados por nuestra mente es necesario mirar. Gracias a las ventanas no odiamos nuestra casa. Gracias al mundo nos salvamos.
Antonio Cabrera: El desapercibido, Pepitas de calabaza, ed., 2016.
No és casual que recórrega a aquest text d'Antonio Cabrera. La pàgina número 146 del seu llibre és ara la meua finestra. Una alenada d'aire tebi, just en aquest moment de la vesprada en què una ullada de sol ha daurat el plomatge dels últims teuladins que saltironegen entre els cossiols del pati. I pense en el poeta. I m'agradaria tant que l'alè d'aquestes paraules seues retornara ara a ell! Acompanyar-lo també, allà en els seus dies difícils. Els seus —d'Antonio i també de la seua companya A. N.— sí que són dies difícils. Que sabera que, avui, la seua convicció en la vida, la seua honesta persuasió del dir, ha donat una bona lliçó a la ploramiques que ara escriu aquestes ratlles.
Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:
Ací s'acaba tot, de Josep Piera
Si això és un home, de Primo Levi
Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez
El nom de la rosa, d'Umberto Eco
Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:
Ací s'acaba tot, de Josep Piera
Si això és un home, de Primo Levi
Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez
El nom de la rosa, d'Umberto Eco
Dius: ha donat una bona lliçó a la ploramiques que ara escriu aquestes ratlles.
ResponEliminaEl fet tan desgraciat que ha passat l'Antonio posa en contradicció la vida de qui es troba suposadament millor. Bé, no només el cas de l'Antonio, sinó també el d'aquella gent que es troba en procés de desnonament; o el de les dones que pateixen l'infern de l'anihilament; o el dels iemenites o sirians per culpa de la guerra; o el d'aquells qui viuen bipolarment, esquizofrènicament, etc.
La contradicció de què parle ve al tocat de considerar-te ploramiques: moltes voltes em trobe en aquesta situació de destret personal, de considerar-me malament per la faena o per coses que podríem entendre banals i trivials comparades amb les esmentades suara, i pense que no tinc el dret de sentir-me malament o miserable o fins i tot necessitar un suport alié, perquè comptat i debatut, entre en conflicte de percebre'm com un ploramiques quan la vida em va "bé".
Simplement aquest esment.
Amic:
EliminaSupose que hi ha infinites maneres de "sentir-se" malament i, qui se sent malament, "està" malament. I crec que és molt humà, i un gest noble de complicitat humana, necessitar i obtenir suport i comprensió en aquests casos. Després ve allò de depèn amb qui ens comparem i tot es relativitza.
Potser el que ací m'interessa per sobre de situacions individuals és aquella manera íntima d'entendre i compartir el dolor de l'altre a través de les paraules, de la literatura, de l'honestedat en el dir i del conhort que hi trobem com a lectors.
Gràcies per passar per ací i per deixar-ne constància. Una abraçada.