Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 18 de juny del 2017

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a Serena barca que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aquest format preciós dissenyat per Dídac Ballester.


Així va publicitar Edicions del Buc la notícia del reconeixement.

Sóc ben conscient de la reacció de desmesura que propicien les xarxes, i del fort component afectiu i d'amistat que acompanyen els amabilíssims comentaris entusiastes que m'han endolcit aquests últims dies. Però, en aquest cas concret, només en aquest cas, em permetreu que me'ls crega —els entusiasmes, els afalacs—, perquè els vull entendre com l'al·licient imprescindible per continuar avançant en el camí de la literatura, i molt especialment de la poesia, i per centrar-hi cada vegada amb més convenciment l'objectiu dels meus interessos i de les meues necessitats. 

El poeta, l'amic, el mestre admirat Joan Navarro em va fer aquest regal poètic des de la seua pàgina de Facebook: la traducció del poema titulat "Arrel", al portuguès. La sorpresa, la va completar Beppe Fiorelli, company d'aquells que les xarxes apropen, amb la seua bella "Radice" italiana. Als dos, el meu agraïment més sincer. 


ARREL

A dintre meu
hi ha una arrel que excava
buscant jardins.

Cal·ligrafia el buit,
recita el calfred
que recorre la terra
a dintre meu.
Remor d’arrel que excava
i apunta al blanc:

allà on brolla la deu,
on tremola la veu,
on esclaten els mots...
Com un ramell de flors
d’oxigen.


Maria Josep Escrivà, Serena barca, Edicions del Buc, 2016.

| RAIZ // Dentro de mim / há uma raiz que escava / procurando jardins. // Caligrafa o vazio, / recita o calafrio / que percorre a terra / dentro de mim. / Rumor de raiz que escava / e aponta ao alvo: // lá onde brota a nascente, / onde trema a voz, / onde desabrocham as palavras... / Como um ramo de flores / de oxigênio.

| RADICE // Dentro di me / c'è una radice che scava / cercando giardini. / Calligrafa il vuoto, / recita il brivido / che percorre la terra / dentro di me. / Rumore di radice che scava / e punta al bianco : // là dove sgorga la fonte / dove trema la voce / dove sbocciano le parole... / Come un rametto di fiori / d'ossigeno.

Trad. Beppe Fiorelli


Foto de família on podem veure, al centre, Teresa Pascual, l'autora homenatjada en l'acte de lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians; el guanyador del premi a la millor novel·la publicada l'any 2016, Paco Esteve Beneito (primer per l'esquerra); David Navalon (hi sobresurt en altura), premi al millor llibre de literatura infantil; Josep Millo com a premiat en la categoria de literatura infantil (al centre, al costat de Teresa); l'autora de Serena barca, ben flanquejada per la seua mestra-poeta; Moisès Vizcaino, com a representant de La Veu del País Valencià (premi a la Difusió Cultural, en primera fila) i Joan Garí, premiat en la categoria d'assaig. A més hi ha els membres del jurat, representants polítiques, i Bel Olid, presidenta de l'AELC (una mica camuflada al darrere). Eva Dénia, cantautora que va amenitzar la vetlada, juntament amb Merxe Martínez, és a l'extrem dret de la foto. A l'esquerra, vestida de roig, Neus Aguado, que va fer la laudatio de Teresa Pascual. Fotografia publicada a Vilaweb.

En aquest mateix mitjà podeu llegir una crònica que Núria Cadenes ha fet de l'acte.





6 comentaris:

  1. Respostes
    1. Doncs estaria genial que ho intentares... Veges què t'he de dir jo! D'entrada, moltes gràcies ja per la intenció.

      Elimina
  2. ΡΊΖΑ

    Μέσα μου
    υπάρχει μία ρίζα που σκάβει
    ψάχνοντας κήπους.
    Καλλιφράφει τον κενó,
    απαγγέλλει το ρίγος
    που διατρέχει το έδαφος
    μέσα μου.
    Βουή ρίζας που σκάβει
    και σημαδεύει τον στόχο·
    εκεί όπου αναβλύζει η πήγη,
    όπου τρέμει η φωνή,
    όπου σκάνε οι λέξεις...
    Όμως μία ανθοδέσμη λουλούδια
    οξυγόνου.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Disculpa que haja tardat a agrair-te aquesta meravella. L'he intentat pronunciar en veu alta, tractant de fer memòria del poquet grec (clàssic, això sí!) que vaig aprendre a l'institut, però m'encantaria sentir-te'l dir a tu ben dit.
      I que bonic, entendre que ρίζα i "rizoma" són el mateix, i que alguna cosa deu tenir a veure una "tija subterrània" amb una "arrel". En fi, aquestes vides secretes de les paraules, que m'apassionen.

      Moltíssimes gràcies. Te'n dec una. Gran abraçada.

      Elimina
  3. Un reconeixement ben merescut, Maria Josep, una escriptura delicada i rigorosa que alça poemes de llarg i profund alè, de serena contemplació, de quieta alegria. L'enhorabona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Manel: valore molt les teues paraules, perquè ets un lector rigorós, un militant de la poesia des de molt abans que jo sabera què és això de la poesia (encara malde per saber-ho, ara...), i, sobretot, un poeta admirat. El privilegi és no deixar de meravellar-se'n, i compartir camí amb els qui l'heu obert abans.

      Salut, i moltes gràcies, de cor.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".