Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, Poesia completa de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la situació de la literatura actual en clau valenciana (recomanable aquest article de Francesc Calafat).
Jo també hi vaig dir la meua, amb la intenció, precisament, de recuperar títols per a mi notables, i de factura valenciana (el sud també existeix, encara que alguns no se n'assabente(i)n...!) que s'havien publicat al llarg de l'any i que, per tant, amb quasi total seguretat, no sortirien ressenyats en les llistes abrilenques de grans èxits.
Josep Maria Balbastre, autor d'Iconòstasi, Bromera, Alzira, 2017. Premi València Alfons el Magnànim de Poesia 2017. |
Així comença l'article en qüestió:
El proppassat 21 de març vam celebrar el Dia Mundial de la Poesia amb un poema de Marc Granell: «La poesia», al títol, «[…] és el desig / que crea com cap déu futurs més savis / i funda uns altres mons que es fan possibles / si el cant esquinça vels i fon les ombres».
He rastrejat la producció poètica, en clau valenciana, des de març de 2017 fins a març de 2018. És a dir, abans que ens arribés el boom de les publicacions d’abril, perquè abans que fos Sant Jordi també hi havia poesia… I el resultat és una selecció de gran diversitat, reflex sens dubte de poètiques tan variades com fascinants. Igualment el ventall d’edats, que va des dels vint-i-cinc anys d’Àngels Moreno fins als vuitanta de Lluís Alpera, hi aporta motius constatables de continuïtat i de renovació alhora, de la mateixa manera com ocorre amb les propostes de cadascú, que poden, per exemple, recrear-se en el rigor formal, esbalaïdor, de Rubén Luzón; o poden experimentar, trencar, explorar les possibilitats lúdiques del llenguatge, com ho fa amb genialitat el saforíssim (de Saforíssims SL) de Bellreguard Pere Císcar.
I ací el podeu llegir complet, si en teniu curiositat:
Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia, Núvol, digital de cultura, 22 d'abril de 2018.
Imma López Pavia és autora de Text-ures, Viena Edicions, Barcelona, 2017. Premi 25 d'Abril Vila de Benissa. |
Gràcies del repàs que has fet: he llegit algun títol de la llista i en el cas del Pere, certament, un gran llibre enjogassat; el Pere reprén en Anit sempre (bé, diria que en la seua obra anterior també) la veu d'aquells poetes medievals humanistes que feien escacs d'amor i feien filigranes lingüístiques. Al remat, dels altres títols, els posaré en la llista a llegir.
ResponEliminaPer a acabar, dius: "Acabant de redactar aquestes línies m’assabente que s’ha publicat recentment l’Obra poètica completa de l’alacantí Emili Rodríguez-Bernabeu (IAC Juan Gil-Albert). Catorze volums des de 1964 fins a l’actualitat. Sembla que és temps de fer justícia amb aquells que han construït tota una vida sobre el calfred il·luminador del vers." Dissortadament, ell juntament amb altres veus com Maria Beneyto, restaran en la inòpia més gran. Trist és el país que no conserva la línia de la seua literatura, de retruc (i en el nostre cas) la poesia.
El llibre de Pere Císcar no és comparable a cap altre de la llista, no cal dir, ni tampoc a res del que es fa actualment en poesia en català. Això, al meu parer, li atorga un valor afegit.
EliminaEntenguem "país" en el sentit més ampli i més complet del terme (països de llengua catalana, si vols) i tindrem, potser, una de les claus de la "inòpia" que tu dius i que jo subscric. També caldria no perdre de vista quin és el caràcter i la "pretensió" editorial de l'institut Juan Gil Albert. I també estaria bé que férem un acte d'honestedat i reconeguérem quants dels que ens considerem "incondicionals" de la poesia escrita en català fem el seguiment dels llibres (més importants) que es publiquen. Ho dic perquè, alhora que et done la raó, està bé que ens detinguem una mica a analitzar-ne les causes. Per no parlar del ressò en mitjans especialitzats...: com?, on...? Doncs això.
Gràcies pel teu comentari. Sempre motives. Salut!
Pel que fa al "país" jo volia concretar-lo al cas valencià, perquè parlem de poetes de casa, del drama de ser escriptor (en el nostre cas, poeta) que escriu en valencià, al País Valencià. Ara, l'extensió que hi fas tu, la compartisc totalment: perquè els nostres països són tan petits que hi cabem tots en un puny; no som compartiments gairebé isolats com podria ser-ho la literatura castellana o l'anglesa, en les quals és fàcil que no hi haja interacció (pense en autors dels EUA i d'Austràlia, cadascú en el seu món, per exemple).
EliminaDius: "està bé que ens detinguem una mica a analitzar-ne les causes. Per no parlar del ressò en mitjans especialitzats...: com?, on...?" Ara diré un aspecte que m'ateny: l'ensenyament. Des del meu punt de vista estic saturadíssim de novel·les juvenils, editades per a adolescents d'institut. Cada any apareixen una vintena llarga de llibres d'aquest tipus i tristament no es proposen llibres de poesia. Quina és la raó? Por del professoram a comentar-la? A explicar-la a l'alumnam? Perquè aquesta apropiació de la novel·la de tots els espais de la literatura? Aquest fet m'hi ha afectat atés que he de plegar-me a aquesta situació i no tinc la possibilitat d'explicar tant la poesia com voldria. Seria ja hora que hi hagueren cursos del CEFIRE que foren per a fer didàctica de la poesia?
Quant al segon tros de la citació: mitjans especialitzats (eixe objecte extraterrestre). Cal fer programes específics de poesia (i no només el quart d'hora que fas tu a la ràdio; molt digne, certmanent!). La nostra televisió (les nostres televisions) haurien d'emetre programes de mínim 45 minuts especialitzats en cada gènere literari i tristament açò no passa. De retruc: caldria presentadors de televisió que pogueren dur a terme aquesta tasca: un estil Jaume Pons Alorda seria un bon punt, però quants comunicadors podrien fer aquesta tasca? Et ve al cap eixe que presenta programes d'òpera? Doncs algú que ho visca i hi pose el cor.
Ara parlaré de jo: anys arrere vaig penjar en un blog uns quants arxius de so en què parlava de poesia; en què hi feia una mena de comentari amb música inclosa. És possible que ho reprenga, però tot plegat, aquesta iniciativa requereix temps i dedicació (i malauradament, doblers per a aquell que hi vulga fer sa vida).
Ho deixe ací. Gràcies de respondre i salutacions.
Josep Vicent, disculpa el retard en la resposta.
EliminaVaig directament al segon paràgraf: ja saps que mai he fet classes en l'ensenyament secundari. Fou una decisió presa a consciència en el seu moment. Però sí que he tingut oportunitats de parlar amb alumnat de tots els nivells de poesia (de la meua en moltes ocasions, però no exclusivament), fins i tot en països estrangers: grandíssima fortuna! I t'he de dir que la resposta per part de l'alumnat ha sigut sempre, sempre, sempre, immillorable. Només hi ha calgut una condició prèvia: que el professorat impulsor de l'activitat hi posés ganes, convenciment i que tant professors com jo mateixa tractàrem la poesia no com una "rutina curricular" sinó com un camp atractiu ple de possibilitats per motivar la gent jove. Entenc que alguns/algunes ensenyants hi vagen perduts (tu no?). Sé que tot hauria de començar perquè tingueren voluntat i ganes d'encarar la poesia com una aliada i no com una muralla infranquejable i, a partir d'ací, actualment hi ha molta feina feta i molts recursos disponibles.
I per últim: confie plenament en la capacitat del professorat per intervenir i modificar, si cal, el model arcaic de lectures "fofes". La poesia (que és el que ací ens ocupa) compta amb el suport de moltes maneres de difusió. Estic seguríssima que, si el jovent les descobrís i s'hi implicara, parlaríem d'un model d'ensenyament de la literatura més interactiu, més creatiu i molt beneficiós per a tothom. Sé, em consta, que hi ha mestres i professors / professores que ho fan. Potser cal també una major "comunicació" gremial.
Gràcies per l'acasió del diàleg. Molta sort en la part que t'afecta.
Hola, arribe tard al comentari però voldria afegir-hi que com a ensenyant sempre he fet algun trimestre de poesia (i a tots els nivells). Mai no l'examine però faig que aprenguen un poema de cor (by heart- diuen en anglés)) Trobe que recitar els agrada i també que els reciten en veu alta. Pot ser és veritat que manca temps i ganes per part del professorat però si hi poses veritat i emoció la poesia arriba. No fallen mai els poemes de Marc Granell en cursos de l'ESO i l'Estellés triomfa a Batxillerat, però també les poetes més rebels (Mireia Calafell, Nora Albert, Àngels Gregori o la mateixa Escrivà no em fallen mai). Pot ser perquè escric poemes (no sé si faig poesia) tinc una maleta preparada amb tot de poemaris de poetes dones (la maleta de les invisibles en dic) per a classes especials.
ResponEliminaPot ser és veritat, tinc molts companys i companyes profes, que no els agrada explicar literatura, així en general, però som més els qui fem de la literatura i la poesia les classes que més es recorden. By heart.
Moltes gràcies per la teua aportació. Mai no és tard per a l'intercanvi d'opinions i d'experiències. Potser anem massa de pressa en tot...
EliminaAssocies amb la poesia dos conceptes que, al meu parer, són fonamentals: veritat i emoció. Amb "veritat", crec, parlem de compromís amb allò que fem i amb allò que volem transmetre; és a dir, d'honestedat.
Llarga vida i molta sort per a la teua maleta, on espere que inclogues poemes teus també. Tant de bo el teu alumnat i els teus companys i companyes sàpiguen aprofitar el luxe de tenir-te a prop. Comptes amb tot el meu suport, ja ho saps.
Una abraçada i bon final de curs!