Tindrem la mida de totes les coses...

                               ... només en dir-nos que ens seguim amant.
                                                          Joan Salvat-Papasseit

 

És possible enamorar-se d'un instant? Què ens fa estimar d'una manera especial aquella petita porció de temps? 

Una llum tènue. Les veus amigues en perfecta sintonia. Les fonètiques de les parles del nord, tan plenes d'evocacions, ai... Amb quina força es queden gravats al cor els records sonors! Saber que a fora fa fred i a casa, tanmateix, s'hi està tan a gust... Les cases compartides gràcies al miracle de l'amistat i al tresor ancestral de l'hospitalitat. Una copa de vi dolç que encara rememora el paladar. I de sobte, com un anhel llargament covat, com una necessitat, el desig de música:

—Cantem? Sí, cantem!

El Josep Ginesta ens confessa que fa hores que està enganxat a la melodia de "Dona'm la mà", el poema de Salvat-Papasseit musicat per l'Elies Monxolí a Jardí de meravelles, i que n'ha fet una versió.

—Ha sortit de la caverna! —exclama la Núria Cañellas, que ens mira amb la llum als ulls de qui sap que aviat es farà realitat un desig. El desig de música, de la veu que li confereix cos sonor.

I l'Elies ja interpreta les primeres notes al piano, i les fa lliscar sobre la meua recitació emocionada:

Els dos van riure i es van abraçar.
Mentre això passava, de la riba
sorgia ja un bell poema d'amor.

I Papasseit brindant al vent digué:
«Amant o amada, la copa ben alta!
Amics meus, la vida és una cançó!»

 

—Espera! —la Núria, novament—. Comptem fins a cinc i gravo!

Però Josep Porcar, que té mirada profètica de poeta audiovisual, ha sabut que en aquella estança es gestava una escena al més pur estil dels Afers Domèstics, i ja grava des de fa una estona, amb la llum tènue, amb les dones somrients que entren dins del plànol de la improvisació mentre jo agafe un exemplar del Jardí i m'instal·le al tamboret, a la vora del piano blanc, i, ara sí, comptem fins a cinc... I Núria fa anar la càmera i em mira fascinada mentre grava i escolta alhora, i Josep grava com la Núria em mira fascinada mentre grava... I a una certa distància, la Marta i el seu silenci, el silenci assossegat que sempre l'acompanya, s'eleva per sobre de tot. 

I ja comencen a cantar, a duo, el Ginesta que acaba de sortir de la caverna, tot tendresa, i el músic Monxolí, "Dona'm la mà"... Heus ací l'expressió de la gràcia, del miracle, de la meravella.

És possible enamorar-se d'un instant?

 

 

Aquest és l'instant i, gràcies a la gravació que en va fer Josep Porcar, el podrem recordar amb el màxim de fidelitat. Si se'm permet l'autodelectació, pura delícia!